Vés al contingut

Carles Castellanos i Llorenç

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Carles Castellanos)
Plantilla:Infotaula personaCarles Castellanos i Llorenç
Biografia
Naixement1942 Modifica el valor a Wikidata (82/83 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana
2012 – 2013
← Jordi Manyà i Martínez Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciótraductor, activista polític, enginyer industrial, escriptor, professor universitari, lingüista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Autònoma de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
PartitPoble Lliure (2014–)
Moviment de Defensa de la Terra (1983–2014)
Independentistes dels Països Catalans (1979–)
PSAN-Provisional (1974–1979)
Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (1969–1974)
Front Nacional de Catalunya (–1968)
Candidatura d'Unitat Popular Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Participà en
21 juliol 2023No ens deixem endur per la resignació. Plantem cara! Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansRafael Castellanos i Llorenç Modifica el valor a Wikidata

Carles Castellanos i Llorenç (Barcelona, 1942) és un escriptor, traductor i activista polític independentista català.[1] Va ser un dels impulsors de la Carta de Brest, un document signat el 1974 per a implicar els pobles europeus sense estat en la lluita anticolonial.[2]

És doctor en Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat director del Departament de Traducció i Interpretació d'aquesta Universitat i professor d'estudis de doctorat d'aquest Departament.[3] És membre de l'Assemblea Nacional Catalana i en va ser vicepresident entre els anys 2012 i 2013.[4][5] També és militant de Poble Lliure i ha donat suport a la Candidatura d'Unitat Popular.

Biografia

[modifica]

De família catalanista, el seu besoncle era el biblista Bonaventura Ubach i el seu avi, Josep Castellanos Sauret, fou un dels fundadors del Centre Excursionista de Catalunya i habitual de la tertúlia de la Punyalada, juntament amb Santiago Rusiñol. Carles Castellanos participà, de noi, en tasques reivindicatives i culturals al barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona i ingressa al Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1960. El 1968 va ser un dels fundadors del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). El 1974 participà en la creació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional Provisional (PSAN-P) a partir d'una escissió del PSAN. El 1979 formà Independentistes dels Països Catalans (IPC) després de la unió amb l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) de Catalunya del Nord. Posteriorment va ser un dels impulsors del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) entre els anys 1983-1984, i s'hi incorporà altra vegada el 1985 (després que IPC abandonés temporalment aquesta organització). Durant les dècades posteriors fou un dels dirigents més destacats de l'MDT. A causa de militar a l'Esquerra Independentista ha patit diverses detencions i empresonaments durant el franquisme, el 1965 i el 1974, empresonaments seguits per un primer període de refugi a la Catalunya Nord durant l'any 1975, fins després de la mort de Franco; i els primers anys de la Transició, el 1981 (ofensiva contra IPC), el 1982 (per ser portador d'una la pancarta amb el lema «Independència»), el 1988[6] i el 1992, quan va ser perseguit durant l'Operació Garzón, raó per la qual va passar a la clandestinitat i es va haver de refugiar a l'exili per segona vegada.[7][8]

És membre (o n'ha estat), entre altres entitats, del Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, del Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació, del Cercle 21 i de la Plataforma pel Dret de Decidir. Ha estat un dels impulsors destacats dels Grups de Defensa de la Llengua (1982-1988) i del Tercer Congrés de Cultura Catalana (1999-2001). Fou vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana entre els anys 2012 i 2013.[9]

La perllongada militància independentista li ha comportat nombroses detencions i tortures, amb 4 períodes de presó, clandestinitat, exili i 4 períodes de presó.[10]

Tasca acadèmica

[modifica]

És enginyer industrial i lingüista, autor i coautor de diverses obres lexicogràfiques, entre les quals destaquen el Diccionari francès-català/català-francès (1979, ampliat el 2003), el Diccionari d'informàtica (1982), el Diccionari de paranys de traducció (falsos amics) (2000) i el Diccionari bàsic occità-català (2008). Va dirigir el Projecte ACTIU (per a l'aprenentatge del català per a mitjans informàtics) entre el 1977 i el 1982. A més, és autor de nombrosos articles i treballs de tema sociolingüístic, historiogràfic i polític, entre els quals: El fenomen nacional (1974), Aproximació a la Història dels Països Catalans (1975), tots dos escrits a la presó; Elements del materialisme històric (1977), Petit diccionari de l'independentisme (1988-90), Una llengua sense ordre ni concert (1993), Llengua i variació (1993), L'independentisme català, 1979-1994 (1994), Llengua, dialectes i estandardització (2000), «Structure et variation...» dins L’Espace des Langues (2014), Introducció a la Història dels Països Catalans (amb Lluís Sales i Albert Botran, 2014), Llengua Viva (2022), Fem la Independència (2023), Diccionari de Recursos Lexicals (amb Agustí Mayor, 2024).

Ha traduït diverses obres del francès, Catalunya mil anys enrere, de Pierre Bonnassie (t. 1981) i Els paradisos artificial de Baudelaire (t. 1990); de l'egipci clàssic, Història de Sinuhè i altres contes (2005); i, de l'amazic, el recull de poemes Sol cec, de Salem Zenia (2008). Ha escrit sobre la qüestió, a Traducció i Ideologia (2010). I també sobre Onomàstica («El Temple de Venus (Montserrat) segons les fonts àrabs»; Revista Noms núms 10, 19/ 2018-2022)

Estudiós de l'estandardització lingüística i de les llengües afroasiàtiques, ha fet la tesi que va donar lloc, l’any 2000, al llibre esmentat i ha publicat diversos treballs sobre la llengua amaziga, com La llengua rifenya (1995) o Guia de conversa universitària amazic-català (2006) i ha estat director de l'Observatori Català de la Llengua Amaziga. Ha promogut l’estudi de la Lingua Franca Mediterrània (Lingua Franca. Consideracions crítiques, 2006). Sobre els contactes catalano-occitans amb la llengua maltesa ha presentat, amb Carles Biosca, una comunicació a la 5ª Conferència Internacional de Lingüística Maltesa publicada a Advances in Maltese Linguistics (2017) i ha descrit les llengües romàniques més pròximes, al llibre Els Cosins del Català (2019, 2022).

Obra publicada

[modifica]
  • Els problemes lingüístics al món actual (1967)
  • Diccionari francès-català (1979)
  • Diccionari d'informàtica (1986)
  • Una llengua sense ordre ni concert (1993)
  • Llengua, dialectes i estandardització (2000)
  • Reviure els dies. Records d'un temps silenciat. Lleida: Pagès Editors, 2003. ISBN 978-84-7935-184-7. [11]
  • Els amazics (CIEMEN, 2010)
  • Els cosins del català (Voliana Edicions, 2019)[12]
  • Reviure els fets: Memòries polítiques (1960-2020) (Edicions del 1979, 2020)[13]
  • Llengua viva (Edicions del 1979, 2022). Pròleg de Carme Junyent[14]
  • Diccionari de recursos lexicals (Llibres de l'Índex, 2024)

Referències

[modifica]
  1. ↑ Martí, Pep. «Homenatge a Carles Castellanos, activista per la llengua i la independència». Nació Digital, 30-06-2023. [Consulta: 27 desembre 2023].
  2. ↑ García Fernández, Javier. «La Carta de Brest traçà un full de ruta internacional per a l'Esquerra Independentista». El Temps, 26-12-2023. [Consulta: 27 desembre 2023].
  3. ↑ «Enciclopèdia onomàstica - Ca». Marxists.org. [Consulta: 22 gener 2021].
  4. ↑ «L'Assemblea Nacional Catalana torna a escollir Carme Forcadell com a presidenta». 324.cat, 15-06-2013. [Consulta: 16 juny 2013].
  5. ↑ «Carme Forcadell elegida presidenta de l'ANC i Carles Castellanos com a vicepresident». Llibertat.cat. [Consulta: 27 desembre 2023].
  6. ↑ Yoldi, José «La Audiencia deja en Iibertad bajo fianza al independentista catalán Carles Castellanos» (en castellà). El País [Madrid], 26-01-1989. ISSN: 1134-6582.
  7. ↑ Infante, Toni. «Carles Castellanos, una llavor de llibertat». Llibertat.cat, 18-12-2015. [Consulta: 22 gener 2021].
  8. ↑ «Carles Castellanos en El País» (en castellà), 13-03-2009. [Consulta: 27 desembre 2023].
  9. ↑ «Entrevista del 3/24 - Carles Castellanos, vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana - 3Cat». CCMA. [Consulta: 27 desembre 2023].
  10. ↑ «El matí de Catalunya Ràdio - La comissaria de Via Laietana: 40 anys de tortures i maltractaments - 3Cat». CCMA, 12-10-2021. [Consulta: 27 desembre 2023].
  11. ↑ Ferré, Xavier. «Reviure els fets. 60 anys de pensament i acció». Catarsi Magazín, 16-04-2021. [Consulta: 27 desembre 2023].
  12. ↑ «Els cosins del Català». [Consulta: 30 octubre 2025].
  13. ↑ Martí, Pep. «L'insult entre independentistes no serveix per a res». NacióDigital, 03-01-2021. [Consulta: 22 gener 2021].
  14. ↑ «Llengua vivaCarles Castellanos i Llorenç». [Consulta: 30 octubre 2025].

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Carles_Castellanos_i_Llorenç&oldid=36538984»