Carles Riart Llop

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Carles Riart)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarles Riart Llop
Biografia
Naixement1944 modifica (75/76 anys)
Activitat
OcupacióDissenyador modifica

Carles Riart Llop (Barcelona, 1944). Dissenyador de mobles i interiorista. Va cursar els seus estudis a l'Escola Eina de Barcelona, on hi ha impartit classes. L'aprenentatge pràctic, però, el va realitzar amb un ebenista. La seva activitat professional començà el 1969 quan, amb Bigas Luna, va crear Gris, botiga i estudi d'interiorisme.

Més endavant i ja en solitari creà l'estudi-taller Diputació (1974) i la Comercial Estelar (1978). Els seus dissenys, principalment de mobiliari són, en moltes ocasions, recuperacions i reinterpretacions postmodernes de tipologies tradicionals. Els seus coneixements sobre la història i les tècniques constructives del moble fan que les peces que crea estiguin fetes amb tècniques més pròpies de l'artesania que de la indústria i per això moltes són peces de sèries molt curtes o fins i tot úniques.

Malgrat tot ha realitzat també treballs per a empreses com Casas, Oisform, Santa & Cole, Knoll International, etc. Entre els seus dissenys destaca el llum de suspensió Colilla (1976), el llit Sol (1996) o el mirall Angeleta (1999). Va formar part de la junta de l'ADI FAD i va ser membre del jurat dels premis FAD d'arquitectura i interiorisme. El 1993 se li atorgà la medalla d'aquesta institució.[1]

Biografia[modifica]

La trajectòria de Carles Riart sempre s'ha desenvolupat sobre el moble i l'interiorisme. Els seus primers passos van girar entorn d'un estudi de decoració, quan va acabar el batxillerat, i des de llavors l'ha treballat des de diferents perspectives professionals com a dissenyador industrial. Des de finals dels anys seixanta va col·laborar amb diferents empreses nacionals i internacionals donant com a resultat una obra considerable en el territori català. A mitjans dels setanta va crear la seva pròpia empresa: l'Estudi Taller Diputació. Aquesta empresa estava dedicada al disseny, producció i venda dels seus mobles. Durant els vuitanta va treballar per a l'empresa nord-americana Knoll Internacional.

A finals dels anys seixanta va crear la botiga Gris, dedicada a l'interiorisme, amb el cineasta Bigas Luna. Era una botiga d'objectes d'àmbit domèstic, i a més a més un estudi d'interiorisme.

No obstant és en el camp del mobiliari i del moble a mida on Riart ha conreat la seva obra més extensa i reconeguda. Va ser als anys vuitanta quan es va unir professionalment amb l'empresa catalana Mobles Casas per dur a terme un treball de caràcter més artesanal.

Com a creador de mobles únics, ha concebut mobles al marge d'encàrrec i ha editat diverses col·leccions pròpies: Mobles especials, Útils, Objectes perduts i Mobles d'autor.

Un vessant menys conegut de la seva trajectòria és la seva col·lecció de dibuix i a aquarel·la, que utilitza tant com a via expressiva en si mateixa, com per explicar i descriure els seus projectes.[2]

Estil [cal citació][modifica]

La trajectòria de Carles Riart és, en gran manera, una resposta personal i compromesa al context cultural de la dècada en la que va desenvolupar el seu estil: els setanta. Durant els setanta (ell tenia vora 30 anys) la seva obra va anar guanyant coherència interna i va establir les bases del seu llenguatge expressiu. Un llenguatge que, amb el temps, ha anat expandint, integrant-hi noves claus culturals, però que en lʼessència no ha variat respecte a les premisses fonamentals.

Un dels trets característics de Riart alhora de dissenyar és lʼús sistemàtic de la paradoxa, l'ambigüitat semàntica, lʼarbitrarietat dels significats. Res a la seva obra té exactament el sentit, el valor, o lʼús que esperaríem que tingués o que semblaria que hauria de tenir. Aquesta ambigüitat i conjunció dʼidees en principi contràries resideix en el propi enfocament dels diferents camps professionals en els quals sʼha exercitat des del començament. És dissenyador, tot i que prefereix dir-se “moblista”, creador de mobles singulars, una figura desprestigiada en la cultura actual, que lʼidentifica amb usos antics i estètiques obsoletes. També es troba en els mobles i dissenys de Ricart un intent de forçar els límits d'allò que és evident. Portar un concepte fins al paroxisme, fins que perd el seu sentit: el sentit convingut. Aquest procés explica la noció de bellesa portada a l'extrem que caracteritza les seves obres i que, en la majoria dels casos, constitueix en realitat una autèntica “ofensa” a allò que convencionalment sʼaccepta com a bonic, com a exquisit, com a model de bon gust. En les seves obres el “glamour” es confon amb el popular, l'exquisit amb el simple, el bon gust amb el kitsch. Com també succeeix amb lʼobra dels artistes conceptuals catalans de la seva generació, el kitsch està sempre irònicament situat al voltant d'allò bell, dinamitant els criteris que donen per sobreentès què és bell i què és o no és acceptable en matèria de gust.

La distorsió en les mesures és una constant en lʼobra de Riart. De fet, aquest és un dels recursos formals que més contribueixen a caracteritzar els seus mobles. La presència dʼelements desmesurats i la desproporció entre les diferents parts provoca estranyesa i perplexitat. Aquestes sensacions es manifesten, per exemple, en lʼextravagant perfil de la butaca Vallvidrera (1979) o els braços excessivament curts de la cadira Fernando (1985) i, en general, a través d'un o un altre detall de la majoria dels seus projectes.

El classicisme i la desmesura són també algunes de les seves paradoxes. Fins a quin punt la tendència a lʼexcés (o la desmesura) contrasta amb lʼaplicació de proporcions i mesures de tendència classicista.

Actualment, la nova marca Carles Riart Barcelona no té un showroom (sala d'exposició) o un altre espai públic, sinó un catàleg virtual a Internet, des del qual ofereix els seus senzills i refinats dissenys. “Seguirem treballant per encàrrec, però ja no a mida, perquè cada un d'aquests mobles té les seves característiques i entitat, i estan pensats per mantenir una harmonia entre les dimensions dels seus elements”, explica Riart, que ha titulat la seva mostra Alteritat, precisament per indicar que es tracta de dissenys d'un altre temps, ni passat ni futur, “simplement un altre“.

“No m'interessen els gadgets, ni les tendències vinculades a les modes del moment. Les meves peces estan fetes amb la idea de perdurar. Quan treballo no penso en una tipologia de mercat, sinó en les persones que utilitzaran les obres i en l'espai domèstic que les acollirà “, explica. Riart, que admet no tenir preferències per un o altre material, es va iniciar amb la fusta, després va descobrir els metalls i finalment va anar introduint vidre i teixits. “M'encanta la tapisseria, així com trobar el material adequat per a cada objecte, capaç de transmetre calidesa i sensualitat. Ara estic treballant amb pa d'or, perquè -com ja havien descobert a l'edat mitjana- atrapa la llum i la difon al seu voltant amb una brillantor càlida“.[3]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Fitxa al web del Disseny Hub Barcelona
  2. Esperança Rabat. Carles Riart. Contemporáneos del diseño. Santa y Cole.  2001 BIOGRAFIA:  Página 156
  3. http://cultura.elpais.com/cultura/2012/01/31/actualidad/1328001390_885469.html

Enllaços externs[modifica]