Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
+ Dinastia Trastàmara
Dinastia dels Habsburg
Greater Coat of Arms of Charles I of Spain, Charles V as Holy Roman Emperor (1530-1556).svg
Carles I d'Aragó
Carles I de Castella
Infants
   Felip
   Maria
   Joana
   Margarida
   Joan
Felip I d'Aragó
Felip II d'Aragó
Felip III d'Aragó
Carles II d'Aragó
Carles III d'Aragó

L'Emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic (Gant, Bèlgica, 24 de febrer de 1500 - Monestir de Yuste, Càceres, 21 de setembre de 1558), també conegut abans de llur ascens com a Carles de Gant, fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556), monarca d'Espanya (1516-1556), rei de Castella i Lleó, rei de València, rei de Mallorca, Aragó i Sicília i comte de Barcelona; rei de Nàpols (1516-1554); arxiduc d'Àustria (1519-1522); i, finalment, príncep d'Astúries (1504-1516).

Fou fill de reina Joana la Boja i Felip el Bell, i nét per via paterna de Maximilià I i Maria de Borgonya (dels quals heretà els Països Baixos, els territoris austríacs i el dret al tron imperial) i per via materna dels Reis Catòlics (dels quals heretà Castella, Navarra, les Illes Canàries, les Índies, Nàpols, Sicília i Aragó).

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Segon fill de la reina Joana la Boja i Felip el Bell, va néixer el 24 de febrer de 1500 a Gant.

El 1506 fou designat hereu del seu pare, el qual morí per febres aquell mateix any, mentre que el 1504 ja havia estat nomenat hereu de la seva mare amb el títol de príncep d'Astúries, la qual embogí a la mort del seu espòs. Fins al 1516 tingué la regència del seu avi Ferran el Catòlic.

Biografia[modifica | modifica el codi]

A principis del 1506  Felip i Juana van tornar de nou a Espanya per reclamar la corona ja que la reina Isabel la Catòlica havia mort, van regnar poc temps perquè Felip va morir al setembre d’aquell mateix any i Joana va ser tancada pel seu pare Ferran al convent de Tordesillas al·ludint que estava boja. Carles fou designat hereu però ha causa de la seva minoria d’edat, el seu avi Maximilian I d’Habsurg va prendre la regència dels Països Baixos,  encara què al cap de poc temps va cedir aquesta a la seva filla Margarida d’Àustria junt amb el tutela  de Carles i els seus germans.  La educació del jove Carles va ser tota cursada a Flandès i per tant de la cultura flamenca.

El 5 de gener del 1515 Guillem de Croy va aconseguir que el emperador Maximilian declares la majoria d’edat  de Carles, els Estats Generals van nomenar a aquest Senyor dels Països Baixos. Així va acabar la regència de la seva tia, Margarida, però el que manava de veritat era el senyor de Chièvres, home de tota la seva confiança. Aquell mateix any, Adrià de Utrech va viatjar a Espanya per assegurar-se de que el rei Ferran el Catòlic no li donava la corona de Castella i Aragó al seu germà Ferran I de Habsburg, el qual havia estat tota la seva vida al seu costat, era el seu net preferit. Poc abans de la seva mort encara volia fer rei a Ferran en lloc de Carles, però els seus consellers el van fer canviar d’opinió.

Al maig, els tres estaments del Regne de Navarra, reunits per requeriment del virrei Antoni Manrrique de Lara, van jurar fidelitat a Carles com rei i senyor natural.

Carles va posicionar-me com a rei gràcies al reconeixement del papa Lleó X en la butlla Pacificus et aetrnum del 1 d’abril del 1517.  Va embarcar cap a Espanya el 8 de setembre  del 1517. El 4 de novembre va visitar  breument a la seva mara, la reina Joana la Boja, allà reclosa, on el senyor de Chièvres va obtenir de la reina l’acta on reconeixia al seu fill Carles que governes en el seu nom d’aquesta manera és donava l’aparença de legitimat i la presa de poder de Carles.  Quan estava a Valladolid va rebre la noticia de que el cardenal Cisneros havia mort, així deixava el camí obert al govern de Castella.

El 9 de febrer del 1518 les Corts de Castella,  junt amb la seva mare Juana, aplegats  tots a Valladolid van fer jurament a Carles com a rei. En aquest acta també li van concedir 600.000 ducats i a més les Corts van fer un seguit de peticions al nou rei, entre aquestes:

Que aprengués el castellà.

Que no concedís nomenaments a estrangers.

La prohibició de la sortida de metalls preciosos i cavalls de Castella.

Que tractes més respectuosament a la seva mare Joana, reclosa a Tordesillas.

El 29 de juliol va ser jurat per les Corts de Aragó com a rei d’Aragó i Juana era reconeguda com a reina, però com estava incapacitada, els seus títols van quedar només com a nominals. Li van entregar a Carles 200.000 lliures.

El 16 de maig del 1519 Carles va ser jurat junt amb Joana com a rei per les Corts de Catalunya.en quan a diners li van donar 300.000 lliures al 1520.

En el12 de gener del 1519 va morir Maximilian I, Carles va ser escollit a Frácfor del Meno com a rei de Romanos el que el va convertit en el sobirà del Sacra Imperi Romà Germànic .

Rere aquest llarg procés que va dur anys, Carles es va convertir en el primer monarca en poseï les corones de Castella, Aragó i Navarra.

 L'Imperi de Carles I

Carles I va rebre quatre herències per part dels seus avis: els materns Ferran II el Catòlic i Isabel I de Castella, i els paterns: Maximilià I, emperador romanogermànic i Maria de Borgonya

Tant a la Corona d'Aragó com a Castella, Carles I va haver d'acceptar un cogovern teòric amb la seva mare Joana la Boja, la qual, però, a causa de la seva alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes, reclosa a Tordesillas.

Per mantenir tot aquest imperi, Carles I i els seus successors van haver de fer llargues i costoses guerres durant els seus respectius regnats. També a causa de les guerres i l'absorció de totes les riqueses que arribaven d'Amèrica, van provocar l'esgotament i decadència de Castella.

Interregne[modifica | modifica el codi]

Ferran II, al morir el 22 de gener de 1516, conscient que el seu successor Carles trigaria a venir fins a acabar la seva formació, va nomenar al seu fill natural Alfons d'Aragó regent dels regnes de la Corona d'Aragó i al Cardenal Cisneros, regent de Castella, fins a l'arribada a la península de Carles que es produí el 19 de setembre de 1517. Durant l'interregne es produïren conflictes socials per la manca d'autoritat.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es va casar a Sevilla el 10 de març de 1526 amb Isabel de Portugal, filla del rei Manel I de Portugal i Maria d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. D'aquesta unió nasqueren:

Tingué diversos fills il·legítims, entre ells:

Política interior[modifica | modifica el codi]

Carles V a Mühlberg, per Ticià

Carles I va ser educat a Flandes fins que el 1517, amb disset anys, va traslladar-se a Castella per governar. Havent estat educat a l'estranger i venint amb una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l'oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts (Valladolid, 1518), els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.

Al 1519, després de la mort de Maximilià I d'Àustria, el seu avi, Carles hagué de demanar a les ciutats un impost extraordinari per fer front a les despeses ocasionades per l'accés a la dignitat imperial alemanya. Aquesta petició va ser la que va provocar la revolta de les Comunitats de Castella protagonitzada sobretot per classes urbanes, comerciants, artesans i petita noblesa de la majoria de ciutats de Castella. Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado van ser els dirigents dels comuners, que foren derrotats el 1523 a Villalar de los Comuneros i tots ells executats.

A la corona d'Aragó, els primers anys del regnat de Carles I, València i Mallorca van ser les regions de més conflicte social, perquè estaven afectats per un malestar social i una crisi econòmica.

A València, aquest moviment, anomenat la revolta de les Germanies, es va iniciar el 1519 per la falta de direcció del país, ja que els dirigents n'havien marxat per por de la pesta. Representants de les classes populars van crear la Junta dels Tretze i van assumir el poder municipal. Del 1521 al 1523 va ser la fase més radical d'aquesta revolta, quan s'hi van afegir els camperols i, dirigits per Vicent Peris, van aconseguir ocupar el castell de Xàtiva i derrotar els senyors de Gandia al sud. No obstant això, van ser vençuts (a València el 1521, i a Xàtiva i Alzira el 1522) i van ser durament reprimits. Al nord no van durar tant i van ser vençuts per les tropes senyorials. A Mallorca hi va haver un moviment semblant que també tingué una fase fluixa i una de radical dirigida per Joanot Colom i que va aconseguir fer refugiar els senyors i els va assetjar. El 1523, però, van ser vençuts a Mallorca per les tropes reials.

El 1555, amb la creació del Consell d'Itàlia, va desvincular el Regne de Nàpols de la Corona d'Aragó.[2]

Política exterior[modifica | modifica el codi]

Carles V per Ticià

El 1530, el papa Climent VII el va nomenar emperador del Sacre Imperi com a Carles V. L'imperi turc de Solimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles. Del 1529 al 1532, els turcs van assetjar Viena i en la mediterrània assetjaven els vaixells hispànics. En la política exterior, a Carles I se li plantejaven greus problemes a causa de la gran extensió del seu Imperi. Mentre que ell volia l'aliança dels sobirans cristians sota l'hegemonia de l'emperador alemany i amb l'ajut del pontificat, el Regne de França no hi va estar d'acord, com tampoc els prínceps alemanys ni el papat. Per tant, ell tot sol va haver de fer front a l'expansió de l'imperi Otomà, que amenaçava Europa.

Carles va organitzar dues operacions de diferent fortuna contra ells. La primera va ser la coneguda com la Jornada de Tunis, al 1535, per la qual se li va arravassar Tunis a Barba-rossa i la segona, la Jornada d'Alger, en 1541, que va fracassar a causa del mal temps.

Carles I va mantenir vint-i-cinc anys de guerra amb Francesc I de França. El 1525 el va vèncer i el va fer presoner, però un any després, com que el rei francès va renunciar a Milà (que va ocupar el 1535), Nàpols i Gènova, el va deixar anar. El 1538 es va firmar la Treva de Niça, fins que el 1542 esclatà una nova guerra[3] El 1544 la Pau de Crepy, que va posar fi a les lluites entre Carles I de Castella i Francesc I, que es van aliar contra els otomans.[4]

Lluita contra el protestantisme[modifica | modifica el codi]

La Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica del rei Carles I es va fer realitat quan el monarca va ser proclamat Emperador del Sacra Imperi sota el nom de Carles V. L’Emperador va prendre uns compromisos  entre d’altes el de convocar reunions o Dietes.

En el 1520, en la Dieta de Worms, el seu germà Ferran va ser nomenat regent de l’Imperi i ascendir al rang d’arxiduc. Al mateix temps el monjo Martí Luter va ser declarat proscrit, i així s’inicia l’enfrontament religiós entre els  catòlics i els luterans. 

Els seguidors de la doctrina de Luter es van anomena  protestants, reunits aquests com a ordres reformades   en el segona Dieta d’Espira de 1529, van protestar contra les decisions de l’emperador de restablir l’Edicte de

El 1530, durant la Dieta d'Augsburg se li va presentar la Confessió d'Augsburg,[5] a la que es va respondre amb el Concili de Trento i la Contrareforma.

Carles V, defensor de la unitat religiosa catòlica, va veure distorsionada la seva tasca a causa del luteranisme que estava sorgint a Alemanya. Intentà negociar amb els protestants, però no va ser possible i finalment va combatre'ls. Malgrat que en la Guerra de Smalkalda va derrotar la Lliga Smalkalda en la el 1547 en la Batalla de Mühlberg,[6] va proclamar l'Interim d'Augsburg,[7] una mena de compromís entre catolicisme i protestantisme però donant prioritat al catolicisme i però el luteranisme s'havia afermat a gran part de l'imperi i va ser rebutjat per molts prínceps. La resolució de les tensions religioses només es va aconseguir el 1555 en la Dieta d'Augsburg.

Abdicació i herència[modifica | modifica el codi]

Possessions de Carles I a Europa després d'abdicar

Pel Tractat de Chambord de 1552, Enric II de França va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador, i fou autoritzat a prendre Metz, Toul i Verdun. Carles, que estava preparant la seva abdicació, amb el Tractat de Vaucelles[2] va buscar la pau amb França, concloent una treva de cinc anys i es reconeixien les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses en el Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).

Cansat de les nombroses guerres, en les abdicacions de Brussel·les de 1555-1556, Carles I deixa la corona Imperial del Sacre Imperi Romanogermànic al seu germà Ferran I d'Àustria i les de Castella i Lleó i Aragó, juntament amb les Índies Occidentals i les places nord-africanes al seu fill gran Felip II de Castella. Va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Càceres, on va morir el 21 de setembre de 1558.

En el seu testament va reconèixer al seu fill, Joan d’Àustria com a fill seu nascut de la relació extramatrimonial  amb Bàrbara Blombrg en el 1545. En el

En el 1573 el rei Felip II va disposar el trasllat de les restes de Carles V i de la infanta Leonor d’Àustria, reina de Portugal, al Monestir de El Escorial, feina que va ser realitzada per el 5è comte d’Oropesa, Joan Álvarez de Toledo i de Monroi.

El taüt de Carles V va ser situat en la Cripta Reial del Monestir de El Escorial conegut com el Panteó del Reis.


Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A desembre del 1539: Don Carlos por la divina clemencia Emperador semper Augusto, rey de Alemania, doña Johna su madre, y el mismo don Carlos por la misma gracia reyes de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Seçilias, de Jherusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valençia, de Galizia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordoba, de Corçega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algezira, de Gibraltar, e de las Yslas de Canaria, de las Indias, Yslas y Tierra Firme del mar Oceano, condes de Barçelona, señores de Vizcaya y de Molina, duques de Atenas y de Neopatria, condes de Ruysellon y de Cerdaña, marqueses de Oristan y de Gociano, archiduques de Austria, duques de Borgona e de Brabante, condes de Flandes e de Tirol.[8]

Ancestres[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8. Frederic III del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Elionor de Portugal i d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Felip el Bell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Carles I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Maria de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
11. Isabel de Borbó i de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Carles V
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. Joan II d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Ferran el Catòlic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Joana Enríquez
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Joana I de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
14. Joan II de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Isabel I de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
15. Isabel de Portugal i de Bragança
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ma del Carmen Alonso Ímaz. La Novela Histórica Alemana y Los Austrias Españoles. Librería-Editorial Dykinson, 2007, p. 246–. ISBN 978-84-9849-063-3 [Consulta: 2 febrer 2013]. 
  2. 2,0 2,1 Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.348. ISBN 8478262997. 
  3. Jedin, Hubert. A History of the Council of Trent. vol.1 (en anglès). B. Herder Book Co., 1957, p. 456. 
  4. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, 1934, p. 592. 
  5. Smith, William Frank. Catholic Church Milestones: People and Events That Shaped the Institutional Church (en anglès). Dog Ear Publishing, 2010, p.52. ISBN 1608448215. 
  6. Bancroft, George. History of the political system of Europe, and its colonies (en anglès). S. Butler and Son, 1829, p. 60. 
  7. Stuckenberg, John Henry Wilbrandt. The history of the Augsburg Confession: from its origin till the adoption of the Formula of Concord (en anglès). Lutheran Board of Publication, 1869, p.250. 
  8. Titles of European hereditary rulers: Fortún Pérez de Ciriza. Actas de las Cortes de Navarra. 1530-1829; vol.1; p.165; Doc.# 107

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • «Carles V». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 de març 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic
Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic
Naixement: Gant 24 de febrer de 1500 Mort: Càceres 21 de setembre de 1558
Càrrec de govern
Precedit per:
Emperador Maximilià I
Maximilià I
(avi)
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
(Llista de reis germànics)
Succeït per:
Emperador Ferran I
Sacre Imperi Romanogermànic
Títols
Precedit per:
Felip IV d'Habsburg
(pare)
Duc de Borgonya
- Herència Borgonyona -
Ducat de Borgonya, Ducat de Brabant,
Comtat de Flandes

(1506-1556)
Succeït per:
Felip II de Castella
Felip II de Castella
(fill)
Precedit per:
Joana I de Castella
"la Boja"

Castella
(mare)
Rei de Castella
(Llista de reis de Castella)
Regne de Castella, Regne de Lleó,
Regne de Navarra, Regne de Toledo,
Regne de Galícia,Regne de Granada
Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia,
Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires,
Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries,
de les Índies Orientals i Occidentals,
illes i terra ferma del mar Oceà
,
Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina

(1516-1556)
amb Joana I de Castella (mare)
(1504-1555)
Precedit per:
Ferran II d'Aragó
"el Catòlic"

Ferran el Catòlic
(avi)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
- Corona d'Aragó -
Regne d'Aragó, Regne de València,
Regne de Mallorca, Regne de Sardenya i Còrsega,
Principat de Catalunya, Ducat d'Atenes i Neopàtria,
Comtats de Rosselló i Cerdanya,
Marquesat d'Oristà i Gociano

(1516-1556)
Rei de les Dues Sicílies
- Corona de Sicília -
Regne de Jerusalem,
Regne de Nàpols, Regne de Sicília,
Regne de Sardenya i Còrsega

(1516-1556)
Precedit per:
Francesc II Sforza
Duc de Milà
(Llista de ducs de Milà)
Ducat de Milà
(1535-1540)
Precedit per:
Emperador Maximilià I
Maximilià I
(avi)
Arxiduc d'Àustria
Arxiducat d'Àustria
(1519-1556)
Succeït per:
Emperador Ferran I
Sacre Imperi Romanogermànic