Carles de Borbó i Àustria-Este

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 11:01, 7 juny 2016 amb l'última edició de General Basset (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Carles VII en una fotografia Félix Nadar als volts de 1880.

Carles Maria dels Dolors de Borbó i d'Àustria-Este (Ljubljana, Imperi Austrohongarés, 1848 - Varese, Llombardia, 1909) fou pretendent carlí a la corona d'Espanya i Rei de la branca dinàstica carlina amb el nom de Carles VII (1868-1909). Duc de Madrid. Nét de Carles V, nebot de Carles VI i fill de Joan III, comte de Montizón.

El 1866 es casà amb Margarida de Borbó-Parma, filla del duc de Parma, i reorganitzà el carlisme. Gràcies al manifest "Carta a los españoles" de la seva àvia la princesa de Beira, va ser reconegut legítim pretendent del carlisme (20 de juny del 1868). En el seu primer manifest polític (1869) prometé la defensa de la unitat religiosa, la descentralització política i foral i el proteccionisme econòmic.

El 1869 féu un intent militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El 1872 impulsà la lluita carlina que s'estenia a Catalunya -on prometé derogar el decret de Nova Planta i retornar els furs-, al País Basc i a Navarra. Amadeu I de Savoia va abdicar en 10 de febrer de 1873, establint-se la Primera República Espanyola,[1] i el 16 de juliol Carles VII torna a Navarra,[2] reactivant-se la revolta al País Basc i Navarra, i establint la capital a Estella-Lizarra i iniciant un nou Setge de Bilbao. La lluita continuà després de la proclamació d'Alfons XII el 1874, fins a la derrota final el 1876.

Durant tota la guerra exercí de cap suprem de l'exèrcit carlí juntament amb el seu germà Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este. Després de lluitar contra la Regència de Serrano, el regnat d'Amadeu I d'Espanya, la Primera República Espanyola, el Govern Provisional també de Serrano, i el nou rei liberal Alfons XII, va perdre la guerra.

Un any després reorganitzà de nou el partit. Instal·lat a Pau (França), passà a Londres i finalment a Venècia, fixant la residència oficial de la cort carlina al palau del Loredà de la ciutat adriàtica.

Durant els any 1877 i 1881 va fer viatges propagandístics i personals pels EUA, les corts europees i l'Amèrica del Sud.

El 1900 es produí en favor de la seva causa el fracassat Alçament de Badalona i altres viles catalanes i del País Valencià liderat per Salvador Soliva[3] Casat amb Berta de Rohan-Guemenée en segones núpcies, les relacions amb els seus 5 fills del primer matrimoni van empitjorar per culpa de la madrastra. El succeí com a pretendent el seu fill Jaume de Borbó i Borbó Parma (Jaume III).

Referències

  1. Errazkin, Iñaki. Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones (en castellà). Txalaparta, 2009, p.116. ISBN 8481365394. 
  2. Gonzalez Chamorro, Javier. Bitarte: humanidades e historia del conflicto vasco-navarro : fueros, constitución y autodeterminación (en castellà). Chamorro Ediciones, 2009, p.177. ISBN 8461307119. 
  3. Canal i Morell, Jordi. El carlisme català dins l'Espanya de la Restauració. Eumo, 1998, p. 301. ISBN 8476022433. 

Vegeu també

Enllaços externs


Precedit per:
Joan III
Pretendent carlí al tron d'Espanya
Carles VII

18661901
Succeït per:
Jaume III
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles de Borbó i Àustria-Este