Carlo Andrea Pozzo di Borgo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgCarlo Andrea Pozzo di Borgo
Pozzo di Borgo.jpg
Charle André Pozzo di Borgoretratat per Geo Dawe.
Naixement 8 de març de 1764
Alata
Mort 15 de febrer de 1842(1842-02-15) (als 77 anys)
París
Ocupació polític i diplomàtic
Premis Knight of the Royal and Military Order of Saint Louis
Knight of the Order of St. Alexander Nevsky
Order of the Black Eagle
Cavaller de lOrde del Toisó d'Or
Order of Saint Anna, 1st class
Order of St. Vladimir, 2nd class
Order of St. Vladimir, 1st class
Modifica dades a Wikidata

Charles André, comte Pozzo di Borgo (Alata, vora Ajaccio, 8 de març de 176415 de febrer de 1842) fou un polític i diplomàtic cors al servei de l'imperi Rus.

Provenia d'una família de la noblesa corsa, aliada políticament als Bonaparte. Fou educat a Pisa i associat de ben jove a Napoleó I i a Josep Bonaparte. Va ser un dels dos delegats corsos enviats a l'Assemblea Nacional Francesa per a demanar la incorporació política de Còrsega a França, i també fou delegat cors a l'Assemblea Nacional Legislativa francesa, on hi seurà als bancs de la dreta fins als esdeveniments d'agost de 1792.

En retornar a Còrsega, es posà al costat de Pascal Paoli, alhora que els Bonaparte s'havien associat al Club dels Jacobins. Sota la nova constitució, fou elegit procurador-general síndic (cap del govern civil), mentre que Paoli era el cap militar i, com ell, es negà a la convocatòria de la Convenció Nacional francesa. Va trencar definitivament amb els Bonaparte i acceptà l'ajuda estrangera, de manera que el 1794 assegurà el protectorat anglès sobre Còrsega (Regne Anglocors). Pozzo fou escollit president del consell d'Estat sota sir Gilbert Elliot-Murray-Kynynmound, primer comte de Minto.

Quan Napoleó envià tropes per a ocupar l'illa el 1796, Pozzo fou exclòs de l'amnistia general i s'aixoplugà a Roma, però les autoritats franceses en demanaren l'extradició. Aleshores marxà a Londres, on acompanyà sir Gilbert Elliot a l'ambaixada a Viena, on hi va estar sis anys i es va relacionar amb alts cercles polítics. Enemic personal de Napoleó, aquest sempre el considerà un perill. El 1804, per influència del príncep Adam Jerzy Czartoryski, entrà al servei diplomàtic de Rússia i fou nomenat comissari dels Anglo-Napolitans, i el 1806 davant l'exèrcit prussià. El 1807 fou enviat en missió diplomàtica a Constantinobla, però el Tractat de Tilsit entre el tsar Alexandre I el Gran i Napoleó el juliol en va interrompre la carrera i es retirà una temporada després d'aquesta missió davant l'Imperi Otomà.

Quan retornà a Viena, Napoleó demanà en l'extradició i Metternich el va expulsar de la capital. Trobà aixopluc a Londres, on va restar fins al 1812, quan fou cridat novament per Alexandre I. Intentà sembrar la discòrdia amb els Bonaparte, i en missió a Suècia, assegurà la cooperació de Bernadotte contra Napoleó. Quan els Aliats entraren a París, esdevingué comissari general del govern provisional. A la restauració de la casa de Borbó, fou nomenat ambaixador rus al Palau de les Tuileries i intentà tancar una nova aliança entre Duc de Berry i la Gran Duquessa Anna, germana d'Alexandre. També va assistir al Congrés de Viena, i durant el govern dels cent dies, es va reunir amb Lluís XVIII de França a Bèlgica, on va discutir la situació amb el Duc de Wellington.

Durant els primers anys de residència a París va intentar convèncer als Aliats que relaxessin l'ocupació. El govern francès el proposà com a ministre d'afers exteriors en substitució d'Armand-Emmanuel du Plessis, duc de Richelieu, però Metternich, que desconfiava d'ell, s'hi oposà per liberal. La seva influència va caure en pujar al tron Carles X de França, a qui li desagradava el seu origen revolucionari. Però després de la revolució de juliol de 1830, quan el tsar Nicolau I es mostrà reticent a reconèixer Lluís Felip I de França, va poder evitar les dificultats amb Rússia.

El 1832 va visitar Sant Petersburg i el 1833 marxà a Londres per a renovar relacions amb Wellington. Al començament de 1835 fou sobtadament enviat a l'ambaixada de Londres, on succeí el príncep Liven. Allí la seva salut es va empitjorar i el 1839 es va retirar a París, on passà la resta dels seus dies. El 1818 havia estat fet comte i par de França.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlo Andrea Pozzo di Borgo Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Ouvaroff, Stein et Pozzo, Saint-Pétersburg, 1846.
  • Correspondance diplomatique du comte Pozzo di Borgo et du comte de Nesselrode, editat per Charles Pozzo di Borgo, 2 volums, Paris, 1890-1897.
  • Vicomte A Maggiolo, Corse, France et Russie--Pozzo Di Borgo 1764-1842, Paris, 1890.
  • JBHR Capefigure, Les Diplomates européens, 4 volumes, 1843-1847.
  • Yvon Toussaint, L'Autre Corse - L'homme qui haïssait Napoléon, Fayard, Paris, 2004.