Carloandrés López del Rey

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarloandrés López del Rey
Carloandrés López del Rey.tif
Biografia
Naixement 11 juliol 1926
Sada
Mort 18 juliol 2018 (92 anys)
Eivissa
Educació Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles
Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando
Activitat
Ocupació Pintor i professor de dibuix
Modifica les dades a Wikidata

Carloandrés López del Rey (Sada, 11 de juliol de 1926 Eivissa, 18 de juliol de 2018) va ser un pintor eivissenc i professor de dibuix. De família i formació valencianes, nasqué accidentalment a Galícia i es formà a les Escoles de Belles Arts de San Fernando de Madrid i Sant Carles de València.[1]

Sovint considerat com paisatgista,[2] també desenvolupà totes les tècniques i motius pictòrics al llarg de la seva extensa carrera, en especial el retrat i les natures mortes. La seva obra es caracteritza per un caràcter figuratiu i un accent personal —mitjançant una paleta que abasta des de la gradació freda dels blancs als càlids ocres i malves, passant pels verds i els blaus. La seva obra, en general, emprà indistintament l'oli i el guaix.[3]

Biografia i trajectòria artística[modifica]

Infantesa i joventut[modifica]

Carloandrés, valencià malgrat que nascut accidentalment a Sada (Galícia), fou el tercer fill d’Alfons López Vidal, natural de Valènciacaporal de carrabiners i músic militar—, i de Manuela del Rey Martín de Vidales, nascuda a El Escorial. Carloandrés sempre portà amb orgull les seves identitats valenciana, gallega i eivissenca. No en renegà mai ni corregó aquells que deien que era un pintor gallec (tot basant-se amb el seu lloc de naixement), un pintor valencià (pels orígens i la formació) o un pintor eivissenc (perquè fou a Eivissa on visqué i hi desenvolupà la major part de la seva carrera.[4] El treball de son pare, i els estudis, el dugueren a recórrer i residir, durant tota la seva jovintut, a una gran quantitat de localitats arreu de l'Estat Espanyol.[4]

Cursà els seus primer estudis a l'Institut Lluís Vives durant la guerra civil, estudis que compaginava amb l’Escola d’Arts i Oficis de la capital llevantina i com aprenent al taller dels imatgers valencians Rausell i Llorens. Després de la guerra civil espanyola, realitzà estudis a les escoles de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on obté el premi Molina Higueras i el diploma de mèrit de la Reial Acadèmia de San Fernando, i a l'Escola superior de Belles Arts de Sant Carles (València). És també a València on adquirí els seus primer materials, la seva primera caixa de pintures, els seus primers colors a la botiga de Lluís Viguer, una institució de l’art valencià del segle xix i del segle xx.[5]

Primeres exposicions i consolidació artística[modifica]

Carloandrés López del Rey, a 1a la sala d'exposicions de La Caixa al Centre Cultural S'Alamera (1961).

El 1948 exposà per primera vegada a la mítica Sala Mateu de València, des d’on es llançaren tants de pintors valencians de la seva generació, i companys seus d’estudis, com M. Mompó, E. Sempere, L. Arcas, R. Llorens.[6] En aquesta primera exposició, ja aparegueren alguns dels que serien els seus gèneres més estimats: el retrat, el paisatge i la natura morta.

A València féu amistat amb el poeta Joan Bautista Bertrán, jesuïta català destinat al col·legi de la companyia de la ciutat.[7] Fruit d'aquesta relació s'introduí en la poesia i creà una tertúlia poètica amb els poetes valencians Ricardo Defarges i Francisco Brines, que havia estat alumne de Bertran.[7] Pintà els retrats d'ambdós poetes i presentà el de Ricardo de Farges a l'Exposició Nacional de Belles Arts.[8]

Ja entrada la dècada de 1950, aquell mateix any obtingué per concurs oposició la primera pensió individual que concedí la Caixa d’Estalvis de València (1950-51), gràcies a la qual López del Rey recorregué el país tot fent un estudi sobre un dels seus pintors més admirats, Zurbarán. Gràcies a aquesta pensió, féu el seu primer contacte amb les Illes Balears —una breu estada a Palma, on hi pintà diverses de les obres que posteriorment es conservaren al fons de l’Obra Social de Bancaixa.[4] Més endavant, el 1956, participà en la posada en marxa de l'Institut Laboral de Lalín (Pontevedra), del qual en fou el primer professor i introductor al dibuix del pintor Alfonso Sucasas Guerra.[9] A Lalín hi desenvolupà una important activitat cultural, tot dictant conferències sobre Història de l'Art, donant classes particulars de dibuix i exposant al Casino de Lalín. Hi residí fins al 1958, any en què obtingué per a oposició la càtedra de Dibuix Artístic de l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics d'Eivissa, en substitució del pintor Ignasi Agudo Clarà.

Vida i obra artística a Eivissa[modifica]

En arribar a Eivissa, Carloandrés López del Rey s’integrà al grup de pintors eivissencs i residents, amb els quals compartí experiències i exposicions.[3] Malgrat no formar part de cap dels dos grups organitzats de l’època —ni el Grup Puget, format el 1962 per quatre eivissencs, ni Ibiza 59, un col·lectiu d’artistes estrangers— la influència de Carloandrés en l’ambient artístic pitiús es féu palesa tant en l’àmbit social com en l’educatiu. Una llista dels deixebles que passaren per les seves classes aquells cinquanta anys d’ensenyança fou interminable: pintors i escultors com ara Vicent Calbet, Josep Marí, Pere Guasch, Francesc Riera Bonet, Toni Cardona, Carles Guasch, Joan Ribas o Andrés Moreno,[10] però també arquitectes com Elias Torres i Marc Tur, ceramistes com Anneliese Witt i un llarguíssim etcètera reberen formació en el dibuix artístic i tècnic de les seves mans.[5]

A Eivissa establí una forta amistat amb el pintor Antoni Pomar, també professor de la mateixa Escola d'Arts i Oficis, que fou el seu company en moltes exposicions conjuntes. Conegué també el pintor català Miquel Villà, llavors ocupant habitual d’una habitació de la Fonda la Marina. Villà hi passà llargues temporades des d’abans de la Guerra Civil espanyola i tenia una estima especial pel paisatge i la llum de l’illa. La seva amistat, que es mantingué fins a la mort del pintor català, produí una estimulant relació intel·lectual i artística, que arribà a influenciar l’estil d’ambdós pintors durant els seus freqüents intercanvis de tècniques i de temes.

El 1961, Carloandrés participà en el concurs per a la Basílica d'Aranzazú, devora un dels grups artístics més interessants de mitjans del segle xx.[11] El seu projecte fou elegit per a participar a l'exposició organitzada amb aquest motiu al Museu d'Art Contemporani de Madrid.[12] El marqués de Lozoya li dedica un llarg article al Diario de Ibiza, el 5 d’agost d'aquell mateix any. Amb motiu de la seva exposició Homes i paisatges d’Eivissa el crític afirmà: «àdhuc els crítics afiliats a l'estètica d'allò no figuratiu, haurien d'aturar-se a estudiar els quadres de Carloandrés, aquest pintor tan honrat, tan fidel a si mateix, tan incapaç de farses i martingales. [...] Carloandrés ha tingut l'encert suprem de la fidelitat a la seva pròpia ànima, i per això la seva obra té un valor que romandrà en tant que veurem enfonsar-se en els abismes de l'oblit les creacions de molts seduïts pel cants de sirena de crítics i marxants, que estan convertint el camp de la pintura actual en alguna cosa immensament monòtona i avorrida».[4] Per al poeta José Hierro, Carloandrés va pertànyer a aquella generació d’artistes de la llum mediterrània que sorgiren reivindicant Sorolla contra els «sorollistes», segons la crítica que li dedicà a la seva exposició a la Sala Toisón de Madrid el 1964.[cal citació]

El 1965 el pintor conegué Morella,[4] i salvant l’estiu de 1967 (que dedicà a pintar la Pobla de Segur amb el seu amic i pintor Miquel Villà) es desplaçà a la ciutat dels Ports cada any fins al 1978. A Morella hi trobà paral·lelismes amb la composició i la temes eivissenca; a més a més, amb noves experiències estètiques i vitals. El pintor recorregué camins i muntanyes plasmant l’agrest paisatge morellà. Als seus carrers hi trobà una escola de dibuix, de color i de perspectiva.[4]

López del Rey també pintà entre 1979 i la seva jubilació el 1991, tot intercalant les estades a Jaca i a Castro Urdiales. En aquests indrets hi pintà fonamentals paisatges i aprofità l'etapa per a visitar els principals museus d’Europa.[4] Fou entre 1981 a 1983 que ocupà la direcció de l'Escola d'Arts i Oficis d'Eivissa.[13]

A partir de l'any 2000 es centrà al treball d’estudi, amb reinterpretacions de les natures immòbils i alguns retrats, atesa la seva avançada edat.[4] El 2011 el Consell Insular d'Eivissa li dedicà una exposició antològica al Centre Cultural S'Alamera. El 2017, finalment, realitzà una exposició retrospectiva monogràfica del paisatge de Morella a les Sales Gòtiques de l'Ajuntament d'Eivissa, la darrera en vida abans de la seva mort l'any 2018.[4]

Obra[modifica]

Estil[modifica]

Carloandrés López del Rey cercà l’esperit dels objectes i l’ànima de les persones que pintà. Va rompre amb el tòpic del blanc eivissenc i pintà una Eivissa colorista, de terres vermelles, de cels blaus i freds o envaïts de sol i calor, de parets rompudes de blau i malva. Fou un pintor urbà que jugà a transformar les perspectives i els mòduls que li atorgà la ciutat. És considerat un pintor poètic quan sortí als camps de Vila i al Puig des Molins, i que reflectí amb excel·lència la llum dalt la terra, les cases, els solcs, els pallers i la vida bucòlica al petit paradís insular. La terra entrà físicament al seus quadres i la matèria es recaragolà, tot lluitant per alliberar-se del domini imposat per l’artista.[2]

Paral·lelament i durant els seus darrers anys de vida, el paisatge cedí espai i practicà una pintura menys matèrica, amb una pinzellada domesticada més suau. Fugí del mecanicisme materialista de l’hiperrealisme, amb una pintura de pinzellada curta i precisa que cobria el llenç a poc a poc sense fer-se evident.[4]

Exposicions i reconeixements[modifica]

López del Rey exposà individualment en més de cinquanta ocasions i participà en un gran nombre d’exposicions col·lectives. Fou un dels pintors d’Eivissa amb major i més continuada presència a l’exterior.[14] A Palma, exposà a les Galeries Danús (del pintor Bússer) l'any 1962. Posteriorment, ho féu a les Galeries Costa (1965), regentades per Josep Costa, Picarol, al Cercle de Belles Arts (1966, 1967, 1968 i 1972), a la Galeria J. Blanes (1973, 1974 i 1975), a Byblos (1978), una altra volta a la Danús (1979, 1980 i 1981), a la Galería Nadal (1983) i a l’Horrach-Moyà (1995). A més a més de les nombroses exposicions a Eivissa, mostrà la seva obra a Sevilla, València, Lalín, Salamanca, Saragossa, Madrid, Neuchatel i Lavaux (Suïssa), entre d'altres.[15]

Entre els guardons i reconeixements que obtingué, destacaren la menció honorífica i medalla de bronze a la Biennal d’Art del Regne de València (1951), la medalla de plata de la primera Exposició de Belles Arts de la Societat Benimar de València (1954) i l’accèssit al concurs per a la decoració de la capella de Las Navas del Marqués. També rebé la Medalla d'Or del Grup Filatèlic de Palma (2007) pels seus dissenys postals[11] i la Menció Honorífica especial de la Vila d'Eivissa, atorgada per unanimitat al ple de l'Ajuntament d'Eivissa l'any 2018.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Ibiza otorgará una Mención Honorífica a Carloandrés». Diario de Ibiza.
  2. 2,0 2,1 Chavarri, Raul. La pintura española actual. (en castellà). Madrid: Ibérico Europea de Ediciones S.A.., 1973, p. 162. ISBN 84-256-0229-7. 
  3. 3,0 3,1 Cabot Llompart, Joan. Ibiza y sus Pintores. (en castellà). Palma: Edició de l'autor, 1979, p. 7, 72,73, 83. ISBN 300-0859-5. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 4,9 López Seguí, Andreu Carles. Carloandrés. Retorn a Morella. 1965 - 1978. 2017 (en edició bilingüe, Català/Castellà). Palma: Finis Africae Edicions., 2017, p. Pàg.21. ISBN 978-84-944622-8-3. 
  5. 5,0 5,1 «Una conversa amb el pintor Carloandrés» (en català). CowCultIB. [Consulta: 16 maig 2018].
  6. Blasco Carrascosa, J.A; Aguilera Cerni, V.; Villavieja, C.; Bonet, J.M; De  la Calle, R.; Prats Rivelles, R.; Ramírez, P.; Muñoz Ibáñez, M.. Desde Sala Mateu. Homenaje a José Mateu. (Catàleg de l’exposició homenatge a José Mateu) (en castellà). València: Ediciones Cimal Arte Internacional. Generalitat valenciana 1998., 1998, p. Pàg. 135. ISBN 84-482-1845-0. 
  7. 7,0 7,1 Bertran, Juan Bautista. Del Ángel y el Ciprés. Poemas 1947-1949 (1950). (en castellà). València: Institución Alfonso el Magnánimo. Diputación Provincial de Valencia, 1950, p. 25. 
  8. Dirección General de Bellas Artes. Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes 1952 (en castellà). Madrid: Madrid Blass, 1952, p. 69. 
  9. «“SUCASAS”. UN PINTOR DE FINA SENSIBILIDAD» (en castellà). Antonio Vidal, 18-06-2017. [Consulta: 18 maig 2018].
  10. «Francesc Riera Bonet» (en català). Consell Insular d'Eivissa, 2001. [Consulta: 16 maig 2018].
  11. 11,0 11,1 Monforte García, Isabel. Arantzazu, arquitectura para una vanguardia. (en castellà). Donostia-San Sebastián.: Diputación Foral de Gipuzkoa. Departamento de Arquitectura y urbanismo., 178 i 179, p. 178-179. ISBN 84-7097141-9. 
  12. MINISTERIO DE EDUCACIÓN NACIONAL.. Concurso para la Basílica de Nuestra Señora de Aránzazu. Sala de exposiciones de la dirección General de Bellas Artes. Catálogo número XLIII. (en castellà). Madrid: Ediciones de la Dirección General de Bellas Artes, 1962. 
  13. «López del Rey, Carloandrés» (en català). Consell d'Eivissa, 2001. [Consulta: 18 maig 2018].
  14. Sabater, Gaspar. La pintura contemporánea en Mallorca (Vol.I) (en castellà). 1981. Palma: Ediciones Cort., 1972, p. 179. ISBN 84-85049-91-8. 
  15. Núñez Izquierdo, Sara. El Arquitecto Francisco Gil González (1905 -1962) y la arquitectura salmantina del segundo tercio del siglo XX. (en castellà). Salamanca: Ediciones de la Universidad de Salamanca., 2014, p. Pàg. 598. 

Bibliografia[modifica]

  • Ministerio de Educación Nacional. Concurso para la Basílica de Nuestra Señora de Aránzazu. Sala de exposiciones de la dirección General de Bellas Artes. Catálogo número XLIII. Madrid: Ediciones de la Dirección General de Bellas Artes, 1962. 
  • Varis autors. Diccionario Biográfico Español Contemporáneo (en castellà). Madrid: Círculo de Amigos de la Historia, 1972. ISBN 978-84-225-4211-7. 
  • Chavarri, Raul. La pintura española actual. Madrid: Ibérico Europea de Ediciones S.A, 1973. ISBN 84-256-0229-7. 
  • Cabot Llompart, Joan. Ibiza y sus Pintores. Palma: Edición del autor, 1979. ISBN 300-0859-5. 
  • Sabater, Gaspar. La pintura contemporánea en Mallorca. Palma: Ediciones Cort, 1981. ISBN 84-85049-91-8. 
  • Ràfols. Rafols de Artistas Contemporáneos de Cataluña y Baleares.. Barcelona: Editorial Rafols, 1987. ISBN 9788486719135. 
  • Monforte García, Isabel. Arantzazu, arquitectura para una vanguardia. Donostia-San Sebastián: Diputación Foral de Gipuzkoa. Departamento de Arquitectura y urbanismo., 1994. ISBN 84-7097141-9. 
  • Antolín Paz, Mario. Diccionario de pintores y escultores españoles del siglo XX. Madrid: Forum Artis, 1994. ISBN 84-88836-00-7. 
  • Blasco Carrascosa. Desde Sala Mateu. Homenaje a José Mateu. València: Ediciones Cimal Arte Internacional. Generalitat valenciana, 1998. ISBN 84-482-1845-0. 
  • Varis Autors. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Eivissa: Consell Insular d’Eivissa, 1989 – 2006. ISBN 84-88018-03-7. 
  • Torres Planells, Joan Antoni. El Pare Morey. El capellà de la joventut d’Eivissa. Eivissa: Editorial Mediterrània Eivissa, 2009. ISBN 978-84-95565-98-3. 
  • Núñez Izquierdo, Sara. El Arquitecto Francisco Gil González (1905 -1962) y la arquitectura salmantina del segundo tercio del siglo XX. Salamanca: Ediciones de la Universidad de Salamanca, 2014. 
  • López Seguí, Andreu Carles. Carloandrés. Retorn a Morella. 1965-1978. Palma: Finis Africae, 2017. ISBN 978-84-944622-8-3. 
  • Jerez Pastor, Antonio. Sellos de España. Indice temático (en castellà). Madrid: Editorial Verbum, 2007. ISBN 9788479623265. 

Enllaços externs[modifica]