Carlos Alberto Olivares

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarlos Alberto Olivares
Biografia
Naixement11 agost 1890
Mort11 juliol 1972 (81 anys)
Activitat
OcupacióDirector d'orquestra
InstrumentVioloncel
Modifica les dades a Wikidata

Carlos Alberto Olivares (Tigre, Buenos Aires, 11 d'agost de 1890 - Buenos Aires, 11 de juliol de 1972) fou un músic i compositor argenti.

Estudià en diverses Acadèmies de la seva ciutat natal i arribà ser un notable violoncel·lista, formant part de diverses orquestres i actuant després com a solista en la capital i diverses ciutats de l'Argentina, especialment a Tucumán, on es dedicà temporalment a l'ensenyança. Allà fundà una Acadèmia musical i prosseguí les seves excursions artístiques reclamat incessantment per les entitats musicals de Buenos Aires, seguint l'exemple del seu germà, el conegut cantant i professor Mariano Olivares, que en aquell temps acabava els estudis a París, passà a Europa i, després d'iniciar-se en la vida musical de la gran orb, assistí a diferents cursos de l'Acadèmia de Berlín i altres centres docents d'Alemanya. Poc temps després del seu retorn a Tucumán va contraure matrimoni a Montevideo amb la violinista Maria de Olivares i decidí establir-se en la capital.

Per aquesta època sabé distingir-se en el lloc del director de grups instrumentals; la claredat de les seves interpretacions i l'entusiasme comunicatiu que infondria en els executants li valgueren elogis en la Premsa i favorables vaticinis de la crítica d'art, els quals es convertiren en realitats quan prengué la direcció de conjunts orquestrals, i no fou una novetat per a ningú la seva designació per a regir l'Associació Argentina de Concerts. En aquesta entitat fundada el 1934, el mestre Olivares desenvolupà una meritòria labor i una sèrie no interrompuda de triomfs durant un lustre, en el qual va assolir elevar l'Associació fins als primers llocs en l'exercici anual. Rigoroses interpretacions, varietat i novetat en els programes, protecció a l'art nacional i ampla acollida a les més modernes i agosarades creacions musicals qualifiquen honrosament la carrera artistica d'aquest director.

Aconseguí la medalla dor per a violoncel·lista, en el Conservatori Williams, de Buenos Aires (1908). Becat pel Govern per a estudiar a la Schola Cantorum, de París, on s'establia el 1911, allà tingué com a professors a F. Dressen (violoncel), Léo Saint Requier (harmonia) i Vincent d'Indy (composició). Arribà ser violoncel·lista concertino de l'orquestra d'aquella entitat. Més tard, a Alemanya, aprengué la direcció amb Arthur Nikisch. Donà concerts per Alemanya, França, Àustria, Itàlia, Romania i Polònia i retornà a l'Argentina el 1922, any en què era nomenat director de l'Acadèmia de Belles Arts de Tucumán, en la que ensenyava violoncel, música de cambra, harmonia i direcció.

Fou director fundador dels Conciertos Olivares, d'aquesta última ciutat (1923-29), i de l'Orquestra Filharmònica d'aquesta, que dirigí entre 1929-33, arribant a efectuar 85 programes de música simfònica, coral i de cambra. A Buenos Aires fundà el cor de l'Institut Cultural Argenti-Nord-americà (1940).

Va compondre una sèrie d'obres en què es mostra clàssic-romàntic i nacionalista:

  • Simfonia,
  • Obertura,
  • Tríptico,
  • Suite argentina,
  • dos Quartets,
  • Sonata, per a ioloncel,
  • Elegia, per a violoncel,
  • Impromtu, per a piano,
  • Cuatro canciones, per a tenor i piano, i diverses peces per a trío, cors per a veus soles, etc.

Bibliografia[modifica]