Carlos Félix Escayola Medina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaCarlos Félix Escayola Medina

Carlos Escayola Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 octubre 1845 Modifica el valor a Wikidata
Montevideo (Uruguai) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 abril 1915 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Montevideo
Dades personals
Es coneix perDe pare sabadellenc, suposadament fou el pare de Carlos Gardel
Activitat
OcupacióCoronel i polític

Carlos Félix Escayola Medina (Montevideo, Uruguai, 23 d'octubre de 1845 - 27 d'abril de 1915), fill de sabadellenc Joan Escaiola i Busquets[1] i de Bonifacia Medina[2] (fillastra del coronel Andrés Felipe Latorre), va ser un coronel, militar i polític uruguaià, fundador del diari El Heraldo i del Teatro Escayola de Tacuarembó. Segons la tesi uruguaiana, va ser el pare de Carlos Gardel.[1]

El 1849 passà a residir amb la seva família a la vila del San Pedro del Durazno. Dos anys més tard, després de la mort del seu pare, s'establirien 200 km més al nord, a l'indret anomenat Laureles de Queguay del Departament de Paysandú.[3][4] Allà Carlos Escayola va començar l'escola primària i va acabar la secundària a la capital de Paysandú.

Biografia[modifica]

El 1864, poc després de començar a participar en la milícia com a guàrdia civil a Montevideo, fou requerit pel seu cunyat, el general brasiler Antonio de Souza Netto, perquè l'acompanyés en la croada alliberadora del general Flores. Aquell any participà en el setge de Paysandú[5] juntament amb el Brigadeiro, que estava casat amb María Candelaria,[6] germana d'Escayola.

Souza Netto fou un dels pròcers de la República de Piratini (del 1835 al 1845 - estat de Rio Grande).

Quan es produí la Guerra de la Triple Aliança[7] contra el Paraguai, Carlos Escayola fou secretari de Netto, que morí a Corrientes l'any 1866. Aquell mateix any, passà a residir a San Fructuoso[8] al carrer del 18 de juliol, 134; cal recordar que el 17 de juny del 1912, la vila de San Fructuoso fou elevada de categoria i, conjuntament amb això, canvià el nom per la Llei 4.031, de manera que passà a dir-se Tacuarembó.[9]

El 1875 participà victoriós en la Revolució Tricolor,[10] defensant els interessos de les forces del govern.

Des del 1879, integrà la Junta Econòmica Administrativa i fou anomenat primerament recaptador de contribució directa del departament,[11] per transformar-se després en cap polític[12][13] i de Policia de San Fructuoso.

El 1882 participà en la rebel·lió[14] del coronel Màxim Pérez, que morí en la lluita.

El 1886, atenent els seus mèrits i serveis, el president Santos li conferí les funcions de coronel de Cavalleria de Línia de l'Exèrcit.[15] Tanmateix, només un any més tard, el 1887 i per despatx militar, fou nomenat en aquest càrrec pel nou president de la República, el tinent general Máximo Tajes.

En aquell mateix any 1887 comandà la divisió Tacuarembó a la Revolució del Quebracho[16] i, després de vèncer les forces revolucionàries a Paysandú, s'aconseguí mantenir el militarisme a l'Uruguai. En aquella batalla fou capturat José Batlle i Ordoñez, que posteriorment fou perdonat i alliberat juntament amb tots els presoners per mandat presidencial.

Aprofitant el començament de la transició a la democràcia, el jutge lletrat de Tacuarembó, el senyor Lorente, desarxivà un antic expedient contra el coronel, per irregularitats en un procediment, quan dos germans resultaren morts després d'aplicar-los la Llei de Fuga. El president Tajes respongué aleshores suspenent provisionalment Escayola del seu càrrec de cap polític Departamental el 1889.

Tanmateix, el coronel ressorgí en la contesa civil del 1897,[17] quan varen requerir els seus serveis per controlar l'alçament armat del Partit Nacional, comandat per Aparicio Saravia, qüestió que es va resoldre mesos més tard, després del Pacte de Paz de la Cruz.

El 1904, tornaren a cridar Escayola perquè comandés les Forces Armades de Tacuarembó contra una nova revolució blanca, que ara donava suport al govern de José Batlle i Ordóñez.

Amb la mort del cabdill Aparicio Saravia, després de ser ferit a la batalla de Masoller, culminava l'última guerra civil de l'Uruguai, la qual va donar pas al batllisme.

La carrera militar d'Escayola culminà el 30 de març del 1911, quan passà a situació de reemplaçament.

Vida familiar[modifica]

Al costat de la casa on habitava Escayola, hi vivia la família Oliva-Sghirla. Aquesta família estava integrada per Juan Bautista Oliva,[18][17] de nacionalitat italiana, fill de Marcos Oliva i de Clara Pittaluga, i Juana Sghirla,[19][20] de nacionalitat argentina, filla de Juan Sghirla i Blanca Balestra, dona de molta bellesa.

Juan Oliva i Juana Sghirla es casaren el 1846. El matrimoni tingué cinc fills: Clara (1847-1871), Blanca (1849-1886), Clelio, Juan i María Leila (1868-1905). Carlos Escayola es casà el 1868 amb Clara Oliva,[21] que morí el 1871, deixant dues filles petites. La segona esposa fou Blanca Oliva[22] el 1873,[23] que al seu torn morí el 1886, deixant sis fills.

Quan nasqué María Lelia,[24] el coronel Escayola sortí de padrí de baptisme, i quan tenia 20 anys, amb autorització prèvia de l'Església, s'hi casà el 1889. María Lelia es va morir el 1905 i deixà cinc fills.[25] En morir les dues primeres esposes, Escayola encarregà a un escultor italià la confecció dels dos bustos que hi ha al panteó del Cementiri de Tacuarembó.[26] Quan morí María Leila el 1905, Escayola encarregà a un escultor uruguaià un medalló, que es troba a l'urna ubicada a l'esglaó central, cosa que demostra també la decadència econòmica del coronel.

Com és sabut, Escayola tingué una intensa vida amorosa i, segons expliquen vells veïns que conegueren el coronel, aquest hauria deixat 50 fills naturals.[27]

Escayola era un home ben plantat, curós a l'extrem del seu físic i vestimenta, i de molt notòria inclinació artística. Referent a la vocació artisticomusical del coronel, Ramón González expressa: igual que tota la seva família (germans, fills i nebots), eren molt entusiastes de la guitarra i a l'estança, en roda de Pericones i Gats, que organitzava amb els peons, cantava versets amb molta gràcia, acompanyant-se sempre amb la guitarra.

El 1883 estigué en San Fructuoso el General Santos, President de la Nació, sent aquest padrí de baptisme d'un fill d'Escayola, Washington, i realitzant-se de nit una festa a portes tancades, en un cabaret de luxe propietat d'Escayola, anomenat «La Rosada».[28] A la mort de la tercera esposa, Escayola s'uní a la cantant Pilar Madorell,[29] que actuava al Teatre de San Fructuoso i que es convertí en la mare dels seus fills, de la qual se separaria el 1911, a la ciutat de Montevideo.

El coronel Escayola passà a residir a Montevideo entre el 1908 i el 1909, amb la seva família, anant a viure al carrer Yaró 1142.

El primer germà del Coronel Escayola, Juan Gualberto, tingué diversos fills. Un d'ells fou Don Juan Escayola, conegut amb el malnom de «Torora», un bon poeta nativista i fundador a Montevideo de la coneguda revista El Fogón.[30]

Però Carlos Escayola no només quedar en el record de tots els tacuarembonenses per ser el creador del Teatre que dugué el seu nom,[31] sinó per ser el presumpte progenitor de Carlos Gardel, el màxim cantor del Riu de la Plata. Emmalaltit de congestió, desoí el consell del metge i sortí de nit de la seva llar, cap al teatre 18 de juliol, on actuava un dels seus «vells amors», recaient greument l'endemà. Morí als 69 anys, envoltat de l'afecte familiar.

El Batallón d'Infanteria Núm. 5 li rendí els honors reglamentaris corresponents a l'alta jerarquia de l'extint.

Aportacions a la cultura de Tacuarembó[modifica]

«El coronel Escayola, un tirà melòman que no tenia límits quan es tractava de generar futur, però un futur apostant per la cultura, tingué molt a veure amb la quantitat de figures de primer nivell que sorgiren a Tacuarembó i excel·liren com a músics, escriptors, artistes plàstics, i fins i tot polítics, des de començaments del segle XX fins avui.»[32] Escayola tenia un nivell cultural superior al dels altres habitants de San Fructuoso d'aquella època; una de les principals passions del qual era el teatre.

Era un bon executant del piano i de la mandolina, fou director de companyies Nacionals de Teatre que actuaven a l'actual Escola Tècnica de Tacuarembó i fins i tot formà la seva pròpia banda. El 25 d'agost del 1882, fundà el Club Social Progrés. A més, feu construir un cabaret a tot luxe: La Rosada, ubicat en el que és avui la intersecció dels carrers de Lavalleja i General Rivera, per a l'esbarjo de les personalitats de l'època. També viatjava assíduament a Montevideo, on assistia a les funcions teatrals d'aquella ciutat.

L'1 de febrer del 1886, quan el seu poder estava en plena expansió, fundà el seu propi diari, El Heraldo,[33] que apareixia dijous i diumenges i que es presentava com a «Periódico noticioso, colorado y comercial». Rebia les notícies internacionals des de Buenos Aires i Montevideo i hi afegia les notícies locals. El seu director i editor era el seu cunyat, Clelio Oliva, que dirigia també l'Agència General de Diaris i Periòdics del País i Estranger.[34]

La seva passió el dugué a construir i habilitar el seu propi teatre, el tercer de l'interior del país, després de Paysandú i Salto. Aquest teatre tingué un cost de 25.000 pesos, una fortuna a l'època, i és considerat una joia de la comunitat de San Fructuoso; teatre en el qual actuaren les millors companyies teatrals d'aquell temps, algunes de les quals debutaven allà abans que a Montevideo.

Llarga i fecunda és la trajectòria del Teatre Escayola.[35][36] Els seus projectes foren realitzats per un enginyer francès, Victor L'Olivier, enviat a l'Uruguai pel consorci que explotava les mines d'or de Cuñapirú,[37][38] i que s'establí definitivament a Tacuarembó quan aquelles mines passaren a propietat d'una companyia anglesa. El teatre, segons els plans de L'Olivier, tenia la forma clàssica dels teatres europeus. Fou construït per l'empresa de José Mazuchelli, entre el 1888 i el 1891. El material fou transportat des de Montevideo: els marbres eren de Carrara, Itàlia; els tapissos i altres elements d'ornamentació foren portats de França. »El Teatre de Tacuarembó serà un dels millors de la República» –deia El Heraldo en l'edició del 14 d'agost del 1890–. »La façana és elegantíssima, la concurrència té accés a l'interior per set portes al davant.»[39]

En el cementiri municipal de la ciutat de Tacuarembó, Carlos Escayola feu construir un panteó familiar inaugurat el 1887. La seva particularitat rau en els bustos i medallons de les seves tres esposes. A la part superior, el bust de la seva primera esposa –Clara Hipólita Oliva Sghirla (1850-1871)– està protegit per un temple. El seu bust està guarnit per llargues arracades i un collar de perles. A sota, la seva germana Blanca Lázara Oliva Sghirla (1855-1886), segona esposa del coronel, està a la intempèrie i en destaca la mantellina de punta de gran bellesa que li cobreix les espatlles. A la dreta, hi ha un medalló amb el bust de María Lelia Oliva Sghirla (1870-1905), tercera esposa del coronel i presumpta mare de Carlos Gardel. [40] Flanquejant el sepulcre, hi ha dues estàtues recolzades en una creu i en una àncora, respectivament. El sepulcre conté al centre una làpida de marbre blanc amb una inscripció en lletres en relleu que diu «sepulcre de Carlos Escayola i Família 1887» (consulteu –més avall hi ha l'enllaç a la secció «Referències externes»– les imatges a Wikimedia Commons referents al Panteó de la família Escayola a Tacuarembó), i el que fou declarat Monument Històric Departamental pel Govern Municipal l'any 1980.

Referències i citacions que donen suport a la tesi uruguaiana sobre l'origen de Gardel[modifica]

  • L'Argentina comença a acceptar la seva «uruguayez»: L'intel·lectual porteño Tomás Abraham està d'acord amb la «hipòtesi tacuaremboense», diari 'El País digital', 24 juny 2005 (document d'arxiu), citació: Carlos Gardel registrà el seu naixement davant del consolat uruguaià de Buenos Aires, el 8 d'octubre del 1920. Allà declara ser nascut a Tacuarembó l'11 de desembre del 1887, fill de Carlos i María, ambdós uruguaians i morts. La seva mare María Lelia Oliva acabà sent la tercera i última esposa del coronel Carlos Escayola; la primera i la segona esposa foren les germanes grans de María, Clara i Blanca Oliva».
  • L'Argentina comença a acceptar la seva «uruguayez»: En una decisió bastant solitària però igual de valuosa, el prestigiós filòsof, professor, i periodista argentí Tomás Abraham, obrí el camí per l'acceptació de la tesi tacuaremboense al seu país, diari 'El País digital', 24 juny 2005 (document d'arxiu), citació: El 24 de juny del 1915, el diari El Temps de Montevideo es refereix al duo Gardel-Razzano com a «joves compatriotes», en la crònica del seu debut a l'exteatre Royal. L'1 d'octubre del 1933, recollit per La Tribuna Popular, diu textualment «vaig néixer a Tacuarembó, cosa que per sabut és ociós aclarir». Davant del diari Imparcial, el 4 d'octubre del 1933 repeteix ser nascut a Tacuarembó i tenir 46 anys. Finalment, recollir per El Telégrafo de Paysandú el 25 d'octubre del 1933, diu: «ja que insisteix, uruguaià i nascut a Tacuarembó». La seva persistència a remarcar el seu naixement a Tacuarembó en sempre, sense cap mena d'excepció, fa emotiva la seva adhesió al lloc natal, car només dient que era uruguaià hagués deixat contestada la pregunta per la seva nacionalitat.
  • 'Llei núm. 16.742: Dia de Carlos Gardel, Senat i Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai, 2 de maig del 1996 (document d'arxiu); citació: Article 1r- Es declara el 24 de juny de cada any «Dia de Carlos Gardel». Article 2n. Els actes centrals de caràcter commemoratiu es realitzaran a la ciutat de Tacuarembó.

Bibliografia destacada[modifica]

Documents relacionats però poc coneguts[modifica]

  • Carta de Carlos Escayola al president general, Máximo Santos (any 1882), assegurant-li que no hi havia cap colla de vagabunds.[41]
  • Carta de Carlos Escayola al president general, Máximo Santos (any 1882), comunicant-li la falsedat d'una denúncia publicada en un diari de Bagé.[42]

Notes i referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Prat, Cesc «Carlos Gardel, el net sabadellenc més internacional». Vallesos, n. 8, pàg. 148-150.
  2. ↑ Huáscar Parallada, Coronel Andrés Latorre: (una reliquia artiguista en el Durazno)[Enllaç no actiu], Talleres Gráficos GADI (1970), referències a Bonifacia Medina a les pàg. 165, 166, 167.
  3. ↑ Gonzalo Vázquez Gabor, "De Carlos Escayola a Carlos Gardel"[Enllaç no actiu], ediciones 'Torre del Vigía', Montevideo (2013), citació pàg. 18: "[…] passà la seva infància freqüentant les universitats dels voltants dient la veritat, de tant en tant, i rascant les cordes d'una guitarra. Als 13 anys era l'enfant mimé del bell sexe femení del Quegay, per la seva bellesa i per la seva habilitat com a guitarrista. No hi havia milonga ni pericón conegut que ell no tingués a la punta dels dits o en les ungles."
  4. ↑ Revista del Instituto de Estudios Genealógicos del Uruguay, volúmenes 27-28[Enllaç no actiu], document intern (2003), citacions pàg. 22, 89, 90.
  5. ↑ Carlos Arezo Posada, De Sepé a Gardel: historias y crónicas de Tacuarembó[Enllaç no actiu], Ediciones de la Plaza (2008), citacions pàg. 67, 89, 117.
  6. ↑ Cláudio Moreira Bento, O exército Farrapo e os seus chefes, volúmen 1[Enllaç no actiu], Biblioteca do Exército Editora (1992), citació pàg. 108: Netto casou en Paissandu, en 4 de dezembro de 1860, aos 57 anos, com Maria Medina Escayola. Deste consórcio nasceram no mesmo local...
  7. ↑ Omar Ostuni, Por los teatros del interior: crónicas y hechos que revelan histórias desconocidas del teatro uruguayo[Enllaç no actiu], Asociación de Teatros del Interior (1993), citacions sobre la Triple Aliança contra el Paraguai a les pàg. 18, 74, 177.
  8. ↑ Eduardo Payssé González, Gardel: páginas abiertas[Enllaç no actiu], Ediciones de la Plaza (2004), citació a San Fructuoso a la pàg. 252.
  9. ↑ Tacuarembó, capital del departament homònim.
  10. ↑ María Selva Ortiz Bosc, Carlos Gardel: el silencio de Tacuarembó[Enllaç no actiu], Ediciones de la Plaza (1995), citació pàg. 29: en efecte, en l'anomenada "Revolució Tricolor" del 1875, on serví les hosts colorades i el mateix en altres conteses similars, el coronel Escayola demostrà el seu...
  11. ↑ Ernesto Castellano Christy, Crónicas coloradas de Tacuarembó[Enllaç no actiu], ediciones Identidad Colorada (2006), citacions sobre el "recaptador de contribució directa" a les pàg. 18 i 84.
  12. ↑ Ricardo A. Ostuni, Repatriación de Gardel[Enllaç no actiu], ediciones Corregidor (1998), citació pàg. 198: En el desglossament de tantes contradictòries constàncies, Avlis adjudica al primer l'acta de naixement trobada a Tolosa, les constàncies de l'ingrés al país amb la seva mare i els certificats escolars. Carlos, seria en canvi, un fill natural del coronel Carlos Escayola, Cap Polític...
  13. ↑ Digué Luciano Londoño López sobre el llibre "Repatriación de Gardel" del 1998: Ricardo Ostuni és un porteño de 59 anys, poeta romàntic per antonomàsia, que actualment, entre les seves moltes tasques, exerceix la vicepresidència de l'Acadèmia Nacional del Tango de la República Argentina, un vessant de la seva personalitat que, en definitiva, és la que més sent a fons, car li possibilita aprofundir i investigar en la història de la ciutat, els seus personatges, els seus escenaris i al món atrapant de l'alta nit. Al seu llibre "Repatriación de Gardel", de 320 amenes pàgines, fa literalment pols la "història oficial" sobre Carlos Gardel, demostrant que de cap manera el màxim cantor de tots els temps fou el pretès francès nascut el 1890. Amb rigor històric, acurada metodologia i una documentació realment aclaparadora, elabora una tesi d'enorme vàlua que contribueix a jerarquitzar el dipòsit bibliogràfic del tema el pioner de què fou l'uruguaià Erasmo Silva Cabrera (Avlis), al qual seguiren qualificats estudiosos, periodistes i escriptors del Riu de la Plata: "Ningú, seriosament, pot sostenir com a veritat incommovible que Carlos Gardel nasqué el 1890", assenyala al seu llibre, per afegir que "són massa constàncies que presumeixen una data molt anterior a la que sorgeix de l'acta de Tolosa". En la contratapa del volum, un personatge fora de sèrie de la nit porteña, l'escriptor, periodista i advocat Hipólito «Tuco» Paz, qualifica l'obra, que fou presentada a la darreria de novembre a Buenos Aires com un "llibre escrit sense cartes marcades". I afegeix Paz: "L'autor presenta al lector tot el ventall de proves concernents a les diferents teories exposades sobre els enigmes que senyen la vida de Gardel perquè el lector pugui aplicar el seu propi criteri sense pressions, avaluar-les i assumir el seu punt de vista". Al llibre d'Ostuni, el "francesisme" de Gardel acaba convertint-se en quelcom que és impossible sostenir racionalment, i reafirma aquella convicció a través d'un treball de recerca tan seriós com profund. Al seu parer, "El Mago" és crioll d'origen i tot i que no afirma categòricament la nacionalitat uruguaiana, al seu llibre la referència a Tacuarembó és permanent. Que un intel·lectual argentí hagi escrit una obra d'aquesta naturalesa, amb la seriositat i la llibertat de criteri d'un historiador desapassionat, és quelcom de realment gratificant i benvingut, car engega a rodar diverses dècades de prejudicis i absurdes ocultacions de la veritat a l'Argentina, la seva pàtria. Ostuni desmantella amb pulcritud d'orfebre tota la trama ordida per transformar Gardel en francès i permetre així que la seva herència passés a mans de la dona que el cuidà en la seva infància, i continués després el seu trànsit cap a les arques d'Armando Defino, novell i voraç apoderat del cantautor i "factotum" de l'operació. L'operació resultà relativament senzilla a partir d'un suposat comentari acceptat: el fisc és "allò de ningú", i per tal ningú es preocupa de la seva defensa. I fou això, que un suposat testament amonestat de gravíssimes irregularitats jurídiques impedí que, com corresponia legalment, el fisc argentí es quedés amb l'herència vacant de Gardel, car aquest s'hi havia nacionalitzat el 1923. No tot Buenos Aires quedà indiferent davant de l'atropellament jurídic que implicà validar aquest testament que de retruc, donava volta a la història, inventant un impossible Gardel francès. Tot i que la indiferència fou l'actitud dominant i fins i tot complaent per circumstàncies que no fan al cas, això no arribà a comprometre l'opinió seriosa de la intel·lectualitat porteña, que exhibí la seva resistència a acceptar sense dificultat tan fosc episodi (Blas Matamoros, Tabaré di Paula, Andrés Chinarro, Olga Orozco, Horacio Salas, Osvaldo Soriano i altres)... O sigui, que en l'ambient tanguer de Buenos Aires es coneixia de sobres la vertadera relació de Berta Gardés amb Carlos Gardel. Ostuni assumí la responsabilitat d'incursionar en un tema que a Buenos Aires causa certa coentor en alguns sectors, com és la real imatge de Gardel, i per fer-ho li ha resultat ineluctable arremetre contra el total de discordances, incoherències i contradiccions de la "història oficial de Gardel", on es donen la mà vertaders contrasentits. Ostuni actua amb honestedat intel·lectual i la valentia de qui sap que la seva actitud li pot valer retrets, com li passa a tot aquell que descobreix una veritat llargament ocultada per un cúmul d'interessos de diferents tipus. Per això afirma: "Res no hagués sigut possible sense abandonar el ritual que envolta Gardel. Moltes de les conclusions a les quals íntimament hauria desitjat arribar, es diluïren davant de fets, indicis i presumpcions d'ineluctable gravitació. Però sense desencís. Tot en la vida de Gardel apunta cap al seu destí de glòria, només que a vegades, els senders d'aquell trànsit no coincideixen amb els camins traçat per la seva biografia convencional. (document d'arxiu: Investigadores Gardelianos y Tangófilos : Murió Ricardo Ostuni, autor de "Repatriación de Gardel"[Enllaç no actiu], 'La Nación', 22 febrer 2013).
  14. ↑ José Luciano Martínez, General Máximo Santos ante la historia[Enllaç no actiu], document 'Universidad de Michigan' (1952), citacions al "Coronel Escayola" a les pàg. 119, 159, 487.
  15. ↑ Erasmo Silva Cabrera, El hombre y su muerte[Enllaç no actiu], Ediciones de la Plaza (1985), citació pàg. 63: Sense ser militar, Escayola fou nomenat coronel pel president-dictador Máximo Santos i Cap Polític (avui de policia) a Tacuarembó, el 1881. Un privilegi de l'època. Era fill de Juan Escayola Carayemas, fustaire, oriünd de Sabadell, Catalunya, i de Bonifacia Medina, de Minas.
  16. ↑ Batallas que hicieron historia[Enllaç no actiu], Reseñas El País (2005), citació pàg. xxxv: (...) reforçà el seu centre amb els batallons d'infanteria (caçadors); la responsabilitat dels flancs fou encarregada a la divisió Tacuarembó del coronel Escayola a l'ala esquerra, i a la divisió Paysandú del comandant Zapata a la dreta.
  17. ↑ 17,0 17,1 Ernesto Castellano Christy, Crónicas coloradas de Tacuarembó[Enllaç no actiu], Ediciones Identidad Colorada (2006), citació pàg. 104: Gran mobilització colorada liderada pel Coronel Escayola.
  18. ↑ Juan Bautista Oliva Pittaluga, sitio digital 'MyHeritage'.
  19. ↑ Juana Sghirla Balestra, lloc digital 'MyHeritage'.
  20. ↑ José Monterroso Devesa, Nuestras primitivas familias: matrimonios (1836-1861) en el antiguo departamento de Tacuarembó (estudio sobre las genealogías de Tacuarembó y Rivera)[Enllaç no actiu], Ediciones de la Banda Oriental (2001), citació pàg. 64: (...) tenim Juan Sghirla i Blanca (a vegades anomenada pel seu vertader Bianca) Balestra, italians que procedien de Buenos Aires. Gairebé es poden datar els seus passos per la nacionalitat atribuïda (si la donem per bona) als seus fills que aquí casen, a saber: Juana, porteña, amb l'italià Juan Bautista Oliva, Antonio (encara nascut a Itàlia amb la seva cosina l'argentina Feliciana Balestra, i Blanca, ja oriental, amb Juan Bautista Magnone.
  21. ↑ Jorge Oscar Pickenhayn, Estudio sobre el tango[Enllaç no actiu], editorial Plus Ultra (1999), citació pàg. 41: Poc després la noia quedà embarassada. Aleshores Escayola (casat en segones núpcies amb Blanca Oliva, després de la mort de la seva primera esposa, Clara Oliva, germana de l'anterior), veient-se afectat –car, com a marit infidel, podia comprometre's amb el naixement d'un bastard–, disposà que aquella dona estrangera s'allunyés de Tacuarembó com més aviat millor. I així fou(...)
  22. ↑ Juan Carlos Gallardo, Carlos Gardel: La realidad de un mito[Enllaç no actiu], Colección Ídolos, A. Malaver Ruiz (19??), citació pàg. 18: Escayola es casà tres vegades, enviudant altres tantes, amb tres dones de cognom Oliva: Clara, Blanca i María Lelia.
  23. ↑ El uruguayo Carlos Gardel - Ya que insiste, uruguayo nacido en Tacuarembó: Blanca Lázara Oliva de Escayola[Enllaç no actiu].
  24. ↑ Mirna Rugnon, Che Gardel, no sos argentino: un gran santo[Enllaç no actiu], ediciones Librería del Profesional (1995), ISBN 9586350606 y 9789586350600, citació pàg. 19: (...) com ja es digué, el nomenament de Cap Polític, i dos anys després la ratificació en el seu càrrec, de mà del seu gran amic i compare, el General Máximo Santos, president de la República, que fou padrí de si fill (...), citació pàg. 18: Per aquestes terceres núpcies requerí una dispensa eclesiàstica perquè Escayola havia sigut padrí de baptisme de María Lelia.
  25. ↑ Martina Iñíguez, El uruguayo Carlos Gardel - Ya que insiste, uruguayo nacido en Tacuarembó: María Lelia Oliva Sghirla, madre de Carlos Gardel - Sus otros hijos[Enllaç no actiu].
  26. ↑ Galería de Búsqueda[Enllaç no actiu], n° 228-235 (2005), citació pàg. 27: Caminant mitja faneca en direcció a la plaça 19 d'Abril, està l'antic teatre Escayola, avui esdevingut impremta, construït per Carlos Escayola, que es pensa podria haver sigut el pare d'el Màgic. Al cementiri, d'altra banda, està el panteó de Escayola i les seves tres esposes (una d'elles, María Leila, considerada pels tacuaremboenses com la mare del cantor.
  27. ↑ Omar Ostuni, Los teatros del interior: crónicas y hechos que revelan historias desconocidas del teatro uruguayo[Enllaç no actiu], documento Asociación de Teatros del Interior (1993), citació pàg. 18: (...) en el setge i caiguda de Paysandú, després en la Triple Aliança contra el Paraguai– fou integrant de la Junta Econòmica i Administrativa i després Cap Polític i de Policia, fins a la seva destitució el 1889. Però fou moltes coses més "... Tingué una intensa vida amorosa i segons conten vells veïns, que conegueren el Coronel, aquest hauria deixat 50 fills naturals."
  28. ↑ Ricardo Goldaracena, "El libro de los Linajes - Familias históricas uruguayas del siglo XIX" (tomo 6)[Enllaç no actiu], ISBN 9974-40-823-7; citació pàg. 201: Índex: Els robusts indicis; La meretriu del cabaret La Rosada; Una mare de fantasia; Genealogia.
  29. ↑ Carlos Cipriani, A máscara limpia: El carnaval en la escritura uruguaya de dos siglos, Volumen 1[Enllaç no actiu], Ediciones de la Banda Oriental (1994), citació pàg. 214: (...) dominaven les sarsueles dues figures femenines la rivalitat de les quals marcà tota una època a la Capital: Irma de Gasperis (triple còmica) i Pilar Madorell (triple dramàtica). La seva experiència concreta en aquest art s'inicià cap al 1916, juntament amb altres representants paradigmàtics d'aquella ciutat feliç (Lalo Pellicciari o Juan Antonio Collazo), guanyant la màxima consagració a la dècada del vint en dirigir i llibretar (a vegades amb César L. Gallardo i Roberto Fontaina) La Troupe Ateniense (1924-1930), anomenada abans Troupe Jurídica (1922) i Troupe Jurídico-Ateniense (1923).
  30. ↑ El Fogón: periódico criollo ilustrado[Enllaç no actiu], document del 1917, citació pàg. 11: Col·laboradors – Elías Regules, Martiniano Leguizamón, Juan S. Escayola, Santiago Dallegri, Guzmán Papini, Antonio Luwich, Sra. Aura De María de Suárez, Sta. Gloria Esther Bayce Carbonell, Domingo V. Lombardi, Vicente A. Salaberry, José A. y Trelles, Otto Miguel Cioni, Victor Pérez Petit, Fermín Rojas, i Enrique De María
  31. ↑ Omar Ostuni, Por los teatros del interior: crónicas y hechos que revelan historias desconocidas del teatro uruguayo[Enllaç no actiu], ediciones Asociación de Teatros del Interior (1993), citació pàg. 20: Carlos Escayola passà a la història, pel teatre que alçà i feu funcionar gairebé vint anys, i no pel fet de ser –perdó, tanguers– el pare, diuen, de Carlos Gardel. Pares pot haver-n'hi molts, però de mare només n'hi ha una... segons l'humor popular.
  32. ↑ Gonzalo Vázquez Gabor, De Carlos Escayola a Carlos Gardel, cita pág 114[Enllaç no actiu]
  33. ↑ Carlos María Domínguez, El Norte Profundo: Viaje por Tacuarembó, Artigas, Rivera y Cerro Largo[Enllaç no actiu], Ediciones de la Banda Oriental (2004), ISBN 9974103339 y 9789974103337, citació pàg. 18: Vaig preguntar a Thomás de Mattos i a Nelson Ferreira per aquella tradició cultural i aproximaren cauteloses conjectures. Nelson Ferreira recordà les polèmiques entre principistes i materialista que a mitjans del segle xix agitaren la vida cultural de Tacuarembó, uns de la mà del clergat, altres de la francmaçoneria, com fou el cas de Carlos Félix Escayola, emblemàtic...
  34. ↑ Martina Iñíguez, El uruguayo Carlos Gardel, ya que insiste, uruguayo nacido en Tacuarembó: Los Escayola - Oliva - Tipógrafos de oficio[Enllaç no actiu].
  35. ↑ Martina Iñiguez, El Teatro Escayola, donde Gardel no cantó, 12 de noviembre de 2006.
  36. ↑ Nidia Hernández, Selva Chirico, Ana Parker, construyendo el saber y entender enfermero, de Inglaterra a Cuñapirú-Corrales[Enllaç no actiu], ediciones Trilce, Montevideo (2004), ISBN 9974-32-351-7, citació pàg. 123: Allí també hi havia fleca, magatzem de rams generals, i es gaudia d'una vida nocturna de considerable interès. Gràcies a les joves franceses la immigració de les quals havia sigut facilitada per l'empresari teatral, Coronel i Cap Polític de Tacuarembó, Escayola, es podia gaudir de l'avantguarda musical parisenca, tant que s'arribà a representar fragments d'Òpera.
  37. ↑ Carlos María Domínguez, Ana Parker, construyendo el saber y entender enfermero, de Inglaterra a Cuñapirú-Corrales[Enllaç no actiu], Ediciones de la Banda Oriental (2004), ISBN 9974103339 y 9789974103337, citació pàg. 25: En aquell temps el departament de Rivera no s'havia format, i Tacuarembó es feia càrrec de les expectatives que despertaven els jaciments d'or de Cuñapirú.
  38. ↑ Nidia Hernández, Selva Chirico, Ana Parker, construyendo el saber y entender enfermero, de Inglaterra a Cuñapirú-Corrales[Enllaç no actiu], ediciones Trilce, Montevideo (2004), ISBN 9974-32-351-7, citació pàg. 123: La fàbrica de molta de Cuñapirú havia sigut fundada per Clemente Barrial Posada, enginyer espanyol pioner, que inicià la construcció dels murs de contenció d'una represa cap al 1866, portant per fer-ho 300 obrers espanyols, i servint-se també d'homes de la regió. (...) Situada a pocs quilòmetres de Santa Ernestina, on vivien les famílies de molts dels obrers –600 habitants el 1880–; existia tanmateix en el mateix predi industrial, una zona destinada a habitatge obrer, així com el personal jeràrquic també tenia la seva mansió. Però la vida social estava a Santa Ernestina.
  39. ↑ Tacuarembó: los departamentos, lloc digital 'Periodicas'.
  40. ↑ Red Iberoamericana de Cementerios Patrimoniales: Tacuarembó... posible mausoleo de la familia de Carlos Gardel, lloc digital 'Geomundos', 7 març 2010.
  41. ↑ Carta de Carlos Escayola al Senyor President General Don Máximo Santos, any 1882, assegurant-li que no hi havia una colla de suspicaços. (documento E213 Arxivat 2013-09-21 a Wayback Machine.), lloc digital 'Hacia una Historia Lingüística del Uruguay' (UDELAR).
  42. ↑ Carta de Carlos Escayola al Senyor President General Don Máximo Santos, any 1882, comunicant-li la falsedat d'una denúncia publicada en un diari de Bagé. (documento E214 Arxivat 2013-09-21 a Wayback Machine.), lloc digital 'Hacia una Historia Lingüística del Uruguay' (UDELAR).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlos Félix Escayola Medina
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Carlos_Félix_Escayola_Medina&oldid=32430998»