Carlos Saura Atarés
Carlos Saura Atarés (Osca, 4 de gener de 1932) és un director de cinema espanyol.
Va debutar amb el curtmetratge documental Cuenca (1958), al qual va seguir Los golfos (1960), que va obrir una nova fornada en el cinema realista espanyol. Després vingué Llanto por un bandido, (1963), film d'aventures sobre elbandoler el Tempranillo, i La caza (1965), que va rebre el premi al millor director en el Festival de Berlín. A partir d'aquest moment va iniciar la seva col·laboració amb el productor Elías Querejeta, el període més intens i interessant de la seva carrera: Peppermint Frappé, 1967; El jardín de las delicias, 1970; Ana y los lobos, 1972; La prima Angélica, 1973; Cría cuervos, 1975. Després la seva posterior filmografia és més irregular: Mamá cumple cien años, 1979; Deprisa, deprisa, 1980; Bodas de sangre, 1981; Carmen, 1983; El amor brujo, 1986; El Dorado, 1988; La noche oscura, 1988; ¡Ay, Carmela!, 1990; Sevillanas, 1992; ¡Dispara!, 1993; Flamenco, 1995. El 1998 va realitzar Esa luz, Pajarico i Tango i el 1999 Goya en Burdeos, que va obtenir el Gran Premio de las Américas del Festival de Mont-real.
Biografia[modifica]
Originari d'una família d'artistes (la seva mare era pianista, el seu germà Antonio Saura Atarés era pintor), desenvolupa durant la seva infantesa el sentit artístic aplicat a la fotografia.
A Madrid, el 1957, obté el diploma de director de l'Institut de Recerques i d'Estudis cinematogràfics, del qual esdevé professor fins al 1963.
El 1957-58 té lloc el rodatge de la seva primera pel·lícula documental, Cuenca. El 1960, amb Los golfos, descriu el problema de la delinqüència dels joves als barris privats de Madrid. El 1963, amb la pel·lícula Llanto por un bandido, realitza una reconstitució històrica.
El 1965 el seu estil, alhora líric i documental, centrat sobre els problemes dels més necessitats, rep el reconeixement de la comunitat internacional al Festival de Berlín, on rep l'Os de Plata a la millor direcció per a la seva pel·lícula La caza.
Les pel·lícules La prima Angélica (1973) i Cría cuervos (1975), que expliquen amb subtilesa la societat franquista, reben el Premi Especial del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Canes.
La seva pel·lícula Mamá cumple cien años és nominat per l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1979.
El 1991, és finalment reconegut al seu país i rep els Premi Goya al millor director i al millor guió per a la seva pel·lícula ¡Ay, Carmela! (1990).
El 1992 és escollit com a director per posar en escena Marathon, la pel·lícula oficial dels Jocs olímpics de Barcelona.
Avui, Carlos Saura és considerat com un dels clàssics de la història del cinema contemporani europeu. Ha sabut descriure l'evolució de la societat en la transició democràtica espanyola i la seva oposició a la dictadura franquista.
Filmografia[modifica]
|
|
Obra literària[modifica]
Al costat de la seva tasca cinematogràfica, Carlos Saura és també un escriptor amb diversos horitzons temàtics i una notable investigació estilística. La seva novel·la Pajarico solitario (1997), portada després al cinema amb el títol de Pajarico, és una narració de tall autobiogràfic. De més ambició literària és Elisa, vida meva (2004), obra amb la què Saura realitza l'operació inversa: novel·lar un film prèviament realitzat, en aquesta ocasió la seva pel·lícula del mateix títol datada del 1977.
Novel·les[modifica]
- Pajarico solitario (1997)
- ¡Esa luz! (1998)
- Elisa, vida mía (2004)
- Ausencias (2017)
Guions (editats en llibre)[modifica]
- Cría cuervos
- Elisa, vida mía
- ¡Esa luz!
- Goya en Burdeos
- Buñuel y la mesa del rey Salomón
Llibres sobre fotografia[modifica]
- El Rastro (2003) [2]
- Flamenco (2004)
- Las fotografías pintadas de Carlos Saura (2005)
- Saura x Saura (2009)
- España años 50 (2016)
- Photobolsillo(2018)
Bibliografia[modifica]
- Sánchez Vidal, Agustín. Retrato de Carlos Saura. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 1994. ISBN 8422647362.
- Saura, Carlos. Carlos Saura: la fotografía. Madrid: La Fábrica, 2006. ISBN 8496466280.
- Saura, Carlos. Guiones cinematográficos. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2002. ISBN 8481093645.
Referències[modifica]
- ↑ «Antonio Banderas y Carlos Saura juntos en 33 Días | Estrenos de cine».[Enllaç no actiu]
- ↑ «El Rastro de los años 60, retratado por el cineasta Carlos Saura» (en espanyol). El País, 21-05-2003 [Consulta: 18 setembre 2022].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlos Saura Atarés |
- Lloc oficial de Carlos Saura Arxivat 2015-03-25 a Wayback Machine. (castellà)
- Entrevista del director sobre Cinespagne.com Arxivat 2007-09-28 a Wayback Machine. (francès)
| |
| Premi al Mèrit |
|
| Premi d'Honor |
|
| 1980s |
|
|---|---|
| 1990s |
|
| 2000s |
|
| 2010s |
|
| 2020s |
|
- Persones vives
- Directors de cinema aragonesos
- Guionistes espanyols
- Guanyadors del Premi Goya al millor director
- Guanyadors del Premi Goya al millor guió adaptat
- Persones d'Osca
- Guanyadors de les medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics al millor director
- Cavallers de les Arts i les Lletres
- Doctors honoris causa per la Universitat de Saragossa
- Doctors honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid
- Escriptors aragonesos