Carlos Velo Cobelas

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarlos Velo Cobelas
Carlos Velo.jpg
Caricatura de Carlos Velo (2006) (2006) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 novembre 1909 Modifica el valor a Wikidata
Cartelle (Ourense) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r març 1988 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEspanya Espanya
Mèxic Mèxic
Activitat
OcupacióDirector de cinema, productor de cinema i guionista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1934 Modifica el valor a Wikidata –

IMDB: nm0892650 Allocine: 14868 Allmovie: p115281
Find a Grave: 11254458 Modifica el valor a Wikidata

Carlos Velo Cobelas (Cartelle, Ourense, 15 de novembre de 1909 – Ciutat de Mèxic, 1 de març de 1988) va ser un cineasta mexicà d'origen gallec, exiliat arran de Guerra Civil espanyola a Mèxic, on es va convertir en figura clau del cinema mexicà.

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Va néixer a Cartelle, en la província d'Ourense, on el seu pare exercia de metge. De nen, es va traslladar a la ciutat d'Ourense a estudiar el Batxillerat i després Magisteri. En aquesta època va conèixer a Vicente Risco i fou influenciat pel galleguisme. Va sorgir també en aquests anys la seva doble vocació per la biologia i pel cinema.

Per decisió familiar es va traslladar a Madrid per a fer la carrera de medicina, però es va decantar per la biologia. Va aconseguir la llicenciatura en 1932 i es va iniciar en la recerca sota la direcció de Cándido Bolívar Pieltáin, qui també acabaria els seus dies exiliat a Mèxic. Va impartir en la Universitat Central de Madrid les assignatures d'entomologia i ciències naturals. Curiosament, des de la seva especialització com a biòleg va entrar en contacte amb el món professional del cinema, doncs va ser l'encarregat de subministrar-li a Luis Buñuel les formigues vermelles que precisava en la filmació d'Un chien andalou.

Velo va conèixer a través de les sessions de cinema de la Residencia de Estudiantes l'obra de Robert Flaherty, Eisenstein, Pudovkin, Vertov i Oleksandr Dovjenko. Entusiasmat amb els seus descobriments va fundar i dirigir en 1933 el cineclub de la FUE (Federación Universitaria Escolar). Aquí conegué personalment Federico García Lorca. La repetida visió i estudi d'El cuirassat Potemkin va marcar per sempre la seva vocació pel cinema, endinsant-se en la tècnica cinematogràfica de la mà de Fernando Gutiérrez Mantilla. Va experimentar amb la fotografia utilitzant una petita càmera Leica. En 1934 va realitzar el seu primer documental, Almadrabas, al que seguiria Infinitos en 1935, amb música de Rodolfo Halffter. Va realitzar Felipe II y El Escorial durant unes vacances a Galícia. Quan aquest documental es va exhibir en l'Exposició Internacional de París va rebre el primer premi i el diploma d'un jurat que presidia Luis Buñuel.

A l'inici de la Guerra Civil es trobava a Segòvia preparant les oposicions a la càtedra de Ciències Naturals. Va marxar per Cartelle pensant a fugir amb la seva dona Marylín Santullano a Portugal. Va desistir del pla i per atzar va acabar al Marroc filmant, per espai de sis mesos, Yerbala. En febrer de 1939, amb un salconduit de l'exèrcit republicà, passà a França com a refugiat, i fou internat en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló.

Exili mexicà[modifica]

Juntament amb la seva dona, gràcies als germans Fernando i Susana Gamboa, va embarcar rumb a Mèxic en el vapor Flandre. A la capital mexicana, es va reunir a la casa del pintor Siqueiros amb altres intel·lectuals espanyols. Fa classes de Biologia General a l'Institut Politècnic Nacional, recentment inaugurat pel president Lázaro Cárdenas i es nacionalitza mexicà. També fou director del CTARE.

En el número 6 de la revista España Peregrina, de juliol de 1940, publica Galicia, paisaje de sangre. Va realitzar també diverses col·laboracions sobre temes de cinema per la revista Romance. En 1942 va col·laborar en la fundació de la revista Saudade, al costat de Florencio Delgado Gurriarán, Xosé Caridad Mateo i Ramiro Isla Couto. Es va convertir en membre de la Unió de Professors Universitaris Espanyols que dirigia a Mèxic des de 1943 el científic Ignacio Bolívar. Va prosseguir amb la docència en diferents centres fins que en 1944 va decidir abandonar el treball afectat d'una forta depressió que li va causar la sobtada mort de la seva dona.

Va recuperar els ànims submergint-se al cinema. En 1944 va guanyar com a coguionista un Premi Ariel per Entre hermanos. S'ocupà des de 1946 fins a 1953 de la direcció del Noticiari Mexicà EMA i realitzà els documentals México eterno, México incógnito i Historia de México. En 1952 conegué al productor iucatec Manuel Barbachano Ponce amb el que realitzà el curtometratge Telerrevista. Quan l'any següent els germans Barbachano fundaren Teleproducciones, Velo passà a ocupar el càrrec de director tècnic. Desenvolupà per a Barbachano el projectr Cine Verdad i posaren en marxa el projecte Raíces de l'autoria de Velo, però que per problemes sindicals firmaria Benito Alazraki. Amb Raíces va obtenir el Premi de la Crítica al Festival Internacional de Cinema de Canes en 1953. Per a Fernando Gamboa realitzà un gran documental sobre la pintura mural mexicana (Pintura mural mexicana. Retrato de un pintor, sobre Diego Rivera i Arte público, dedicat a David A. Siqueiros).

Va participar en diverses activitats encoratjades pels exiliats. Va ser, en 1949, un dels socis fundadors de l'Ateneo Español de México. Identificat amb la causa galleguista, va ser un dels fundadors en 1953 del Patronat de la Cultura Gallega (en el qual se sumarà a la línia més radical representada per Luis Soto) i en 1958 va encoratjar, sent president del Patronat, l'aparició de la revista Vieiros que va integrar també a Florencio Delgado Gurriarán, Luís Soto i Elixio Rodríguez. Abans, en 1956, havia enviat al Primer Congrés de l'Emigració de Buenos Aires la seva proposta per a la creació d'un Centre Cinematogràfic Gallec. Va realitzar també un documental sobre la pintura del seu amic Arturo Souto. És de destacar que el primer nombre de Vieiros codirigit per Carlos Velo, Florencio Delgado Gurriarán i Luís Soto va sortir en 1959. Un segon nombre, codirigit pels mateixos, va sortir en 1962. En el tercer, de 1965, Florencio Delgado va ser substituït per Xosé Caridad Mateo. L'últim nombre de Vieiros va sortir a la primavera de 1968.

En 1956 va dirigir, per a la productora de Barbachano, el seu primer llargmetratge, Torero, sobre la biografia de Luis Procuna, amb la qual rep altres premis en Venècia i Canes i una preselecció per a l'Oscar. Des del seu lloc en Teleproducciones va col·laborar de manera decisiva en Nazarín (1958) de Buñuel i en Sonatas (1959) de Juan Antonio Bardem. A petició d'Alfredo Guevara va participar en la creació de l'Institut Cubà d'Art i Indústria Cinematogràfica (ICAIC). En 1960, també amb *Barbachano, va assumir el desafiament de portar al cinema Pedro Páramo, la novel·la del seu amic Juan Rulfo. Carlos Fuentes va col·laborar en el guió, ajudant-li a recrear l'atmosfera de l'univers rulfià. El mateix Rulfo va col·laborar en la localització de paisatges en els estats de Mèxic i Hidalgo. La pel·lícula es va estrenar en 1966 sense que Velo es considerés satisfet del resultat a pesar que la crítica lloà la cuidada tècnica i la fotografia en blanc i negre. La polèmica que va envoltar la presentació del film el va portar a un cinema més comercial.

Per a la productora de la seva segona dona, Angélica Ortiz, realitzà Don Juan 67, 5 de chocolate y 1 de fresa, Alguien nos quiere matar i El medio pelo. Va tornar després de nou al documental. En 1971 va dirigir el Centro de Producción de Cortometraje des del qual va impulsar una profunda renovació del cinema mexicà. En 1975 va passar a dirigir el Centro de Capacitación Cinematográfica, acceptant-se la seva proposta de nomenar-ne Buñuel President honorari. Seguia realitzant documentals com Universidad comprometida, en el que va incloure el discurs de Salvador Allende als estudiants de la Universitat de Guadalajara en desembre de 1972. Aquest curtometratge fou premiat en el Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva. Filmà també Homenaje a León Felipe i Cartas de Japón.

Des d'Espanya, si bé molt tard, van començar a arribar-li els reconeixements. En 1976 la Filmoteca Espanyola li va tributar un homenatge. Però, abans del reconeixement ple a un costat i un altre de l'Atlàntic, hauria de passar serioses dificultats. En el sexenni del president José López Portillo va ser injustament acusat, com després es va demostrar, de frau en la gestió de fons públics. Els quatre mesos passats a la presó van danyar la seva salut. Velo va ser reivindicat públicament en el sexenni de govern del president Miguel de la Madrid, qui en 1984 el va nomenar sotsdirector de mitjans audiovisuals en el Consejo Nacional de Ciencia y Tecnología.

Començada la dècada de 1980, el Ministeri de Cultura del govern espanyol, presidit per Felipe González, li va encarregar una sèrie de curtmetratges, finalment editats en vídeo, sobre els republicans exiliats a Mèxic. Velo va realitzar Tres pintores i Pintura y poesía. En 1983 va rebre de la Xunta de Galícia el premi «Maestro Mateo». Després de la seva mort a Mèxic, en la seva memòria la Conselleria de Cultura de la Xunta de Galícia va constituir en 1989 el Premi de Guions «Carlos Velo».

Filmografia (incompleta)[modifica]

Curtmetratges documentals[modifica]

  • Almadrabas (1934), codirector i guionista.
  • En un lugar de Castilla (1934), director i guionista.
  • La ciudad y el campo (1934), director i guionista.
  • Felipe II y El Escorial (1935), codirector i guionista.
  • Infinitos (1935), codirector i guionista.
  • Castillos en Castilla (1935), codirector i guionista.
  • Galicia y Compostela (1935), codirector i guionista.
  • Tarraco Augusta (1935), codirector i guionista.
  • Saudade (1936), codirector i guionista.
  • Yebala (1937), director.
  • Galicia (1937), director.
  • Los que sí y los que no (1972), director, productor i guionista.
  • El rumbo que hemos elegido (1972), director, productor i guionista.
  • Cartas a Japón (1973), director, productor i guionista.
  • A la mitad del camino (1973), director, productor i guionista.
  • Baja California: Último paraíso (1973), director, productor i guionista.
  • Baja California: Paralelo 28 (1973), director, productor i guionista.
  • Forum de Roma (1974), director, productor i guionista.
  • Laberinto (1975), director, productor i guionista.
  • El pueblo maya (1983), director, productor i guionista.

Llargmetratges documentals[modifica]

  • Romancero marroquí (Der Stern von Tetuan) (1939), codirector.
  • Torero (1956), director i guionista.

Llargmetratges de ficció[modifica]

  • Entre hermanos (1944), guionista.
  • Raíces (1953), guionista.
  • Chistelandia (1958), codirector.
  • Nueva Chistelandia (1958), codirector.
  • ¡Vuelve Chistelandia! (1958), codirector.
  • Nazarín (1958), conseller de producció.
  • Sonatas (Aventuras del marqués de Bradomín) (1959), productor.
  • Don Juan 67 (1966), director i guionista.
  • Pedro Páramo (1969), director.
  • Secreto eterno (1966).
  • 5 de chocolate y 1 de fresa (1967) director i guionista.
  • El medio pelo (1970) director i guionista.
  • Alguien nos quiere matar (1977) director i guionista.

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

Enllaços externs[modifica]