Carmanyola

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Carmanyola metàl·lica
Carmanyoles metàl·liques alemanyes
Diverses carmanyoles d'alumini.

Una carmanyola és una capsa o recipient amb tapa o tapadora, generalment metàl·lic o de diversos materials com llauna, vidre, plàstic, destinat a dur-hi algun aliment generalment cuit, a fi de consumir-lo posteriorment, en circumstàncies en què no es pot emprar els estris habitualment utilitzats a la llar. Segons el diccionari català-valencià-balear sembla que prové del mot francès (o potser més aviat occità) carmagnole. També rep els noms de portaviandes o taifa, al País Valencià recaptera i hortereta (castellanisme)[1] (cofí a Menorca). El Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou la forma tàper, apòcope adaptada gràficament de la marca de carmanyoles Tupperware.[2]

Utilitat[modifica]

La carmanyola ha estat sovint un recipient indispensable, que molt de temps ha servit a transportar l'aliment preparat a la casa, generalment per la mare, la germana o l'esposa. La carmanyola no és pas cosa de l'home, les dones també la utilitzen, com a mode de transport o com a recipient de menjar,[3] però sovint per a plans preparats per elles-mateixes.[4]

La carmanyola també pot ser un menjar fred o calent si es pot fer rescalfar en una paella de la classe o al restaurant escolar,[5] o que sigui rescalfat al bany maria en altres casos.[6]

La carmanyola fa partida de la cultura infantil, « capsa per a llesques de pa untades » recuperada per les marques i que crea una competició social entra els pares, particularment als Estats Units.

La carmanyola fa partida de la cultura obrera ; se'n consumeix el contingut entra obrers del mateix nivell, separadament dels caps, « entre si » ; hom s'estima més menjar la carmanyola al vestidor, assegut a terra, més aviat que d'anar al restaurant de l'empresa on hom es faria amb executius, llogats i obrers. La sala de menjar comuna exposa l'ésser humà a una confrontació amb altres, de sexe, de nivells i de classes socials de vegades diferents, la qual cosa pot fer problema.[7]

D'una certa manera, la carmanyola és a l'origen de la restauració en l'empresa, un local en principi reservat per a reescalfar-hi i menjar-hi el contingut d'aquest recipient.[8] A poc a poc, s'han proposat en aquests locals sopa i després menjars, cosa que ha emmenat la disminució de l'ús de la carmanyola.[9]

Darrerament, amb la crisi a Europa, i també per raons de tria d'aliments de més qualitat, molts ja no mengen pas als restaurants d'empresa o de les escoles ans prefereixen aparellar el menjar a casa i consumir-lo en la carmanyola o traient-l'en. Roman emprada més que més en les excursions, els bivacs, les acampades i al si dels exèrcits.

Galeria d'imatges[modifica]

Vegeu també[modifica]

Notes i referències[modifica]

Notes[modifica]

Referències[modifica]

  1. Mentre la Real Academia de la Lengua española dóna al terme hortera 'origen incert', alguns estudis relacionen aquest mot amb l'escudella de fusta usada en les farmàcies per a macerar fórmules magistrals de la primitiva farmàcia, activitat que s' encomanava a joves venedorr. Joan Coromines i Esteban Terreros estudien possibles etimologies de la hortera dels aprenents apotecaris a partir de la veu llatina «offertoria» (nom de la patena en la qual es dipositen les hòsties durant la missa en el ritu catòlic), i la seva evolució fortoria, fortuera i fortera, veu ja castellana del segle XI amb la qual es designava una mena d'escudella de fusta o metall, que també utilitzaven els captaires per a rebre el menjar que els donaven. Al DCVB a l'article ortera: cassola de voreres baixes per a guisar (Aitona, Massalcoreig, Seròs, Torres de Segre) indica que ve del castellà hortera, plàtera o cassola plana de fusta.
  2. «tàper». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  3. Françoise Ega, Lettres à une noire : récit antillais, Éditions L’Harmattan, 1978, 230 p. ISBN 2-85802-071-X, p. 92.
  4. Exemple : Alexandra Quien, op.cit., p. 131.
  5. Marie-Claire Bergerat, Olivier Marin, Monique Maunoury (1915-1975) : une disciple de Charles de Foucauld à Ivry, Karthala Éditions, 2006, 258 p. ISBN 2-84586-809-X, p. 50.
  6. Gérard Namer, Dérision et vocation, ou, mémoires d’un sociologue de la connaissance, Éditions L’Harmattan, 2004, 220 p. ISBN 2-7475-7087-8, p. 15.
  7. Couratier, Claire. L'Harmattan. Les études qualitatives (en fR), 2007. ISBN 978-2296029088. 
  8. Collectif, Pierre Caspard, Groupe de travail de la Maison d’École à Montceau-Les-Mines, Serge Chassagne, op.cit., p. 166.
  9. Anne-Marie Desdouits, Le monde de l’enfance : traditions du pays de Caux et du Québec, Presses Université Laval, 1990, 333 p. ISBN 978-2-7637-7212-7, p. 55 et 123.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carmanyola Modifica l'enllaç a Wikidata