Carme Karr i Alfonsetti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carme Karr i Alfonsetti

Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 16 de març de 1865 - 29 de desembre de 1943) fou periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista.[1]

Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal -suplement de La Il·lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar al Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or i Grana, (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Ofrena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d'Eugeni d'Ors, amb qui polemitzà a "Joventut".

Biografia[modifica | modifica el codi]

Carme Karr era de pare francès (enginyer metal·lúrgic) i de mare italiana, morta quan Carme Karr era una nena, i pel que fou criada per la seva dida (que en fou la madrastra). També era neboda del novel·lista francès Alphonse Karr. Es casà amb Josep Maria de Lasarte i de Janer (1890) i tingueren quatre fills: Montserrat, Joan de Lasarte i Karr, Paulina i Carme. Està enterrada al Cementiri de Montjuïc (Barcelona).[2]

Carme Karr va desenvolupar en la premsa de la segona dècada del segle XX una activitat periodística més regular, amb dedicació pràcticament exclusiva, oberta a diverses temàtiques i a distintes publicacions, i va esdevenir així el precedent més proper a una professional del periodisme com s’anirà entenent en la dècada posterior. Nascuda en el si d’una família estrangera, va integrar-se a la vida cultural catalana i va començar a col·laborar a la revista L’Avenç i, més endavant a Joventut. La seva cultura i formació li van facilitar l’entrada en el periodisme, que es va convertir per a ella en una via d’expressió de les seves idees modernes i avançades. Sota el pseudònim de Xènia va iniciar una polèmica amb Eugeni d’Ors, el Xènius de La Veu de Catalunya, i amb el seu nom signà articles en català i en castellà al Diario de Barcelona, El Día Gràfico i a Las Provincias.[2]

Quan el 1906 va aparèixer la Il·lustració Catalana, el seu director va fer-li l’encàrrec de preparar un suplement mensual dedicat a les dones. Així va néixer Feminal, una revista que va sortir des de 1907 fins a 1917, de la qual va ser directora i impulsora i aconseguí una qualitat de contingut i de presentació ben notables. Aquesta revista, amb aparició puntual cada quart dissabte de mes, va comptar amb les veus femenines més potents de principis de segle, com Dolors Monserdà, Agnès Armengol, Felip Palma (pseudònim de Palmira Ventós), Maria Domènech, Sara Llorens, Joaquina Rosal, Mercè Pedrós, Isabel Serra i la Comtessa de Castellà. Karr no va deixar mai de col·laborar en la premsa del moment, signant amb el seu nom o amb pseudònims com L’Escardot. Tot i que dominava força bé el francès, l’alemany i el castellà, va triar el català com a vehicle preferent per expressar-se en els seus escrits. A més dels textos periodístics, també va conrear la narrativa breu, la novel·la, el teatre, els contes per a infants, les conferències i, fora de la literatura, la composició de peces musicals.[2]

Pel que fa al seu nucli d’interessos, se sentia especialment concernida pel catalanisme, el pacifisme i el feminisme. Des del seu treball periodístic i la seva praxis vital va maldar sempre per aconseguir la igualtat entre homes i dones i per engrescar les dones cap a una formació que les capacités professionalment. El 1913 va fundar i dirigí La Llar, una residència per a professores i estudiants, el 1921 va impulsar l’associació Acció Femenina i el 1931 va signar el manifest que demanava al president Macià el vot per a les dones. Amant de la llibertat i del pacifisme, amb la Guerra Civil, el franquisme i la Segona Guerra Mundial va quedar profundament afectada. Es va anar apagant fins que va morir, a la seva casa de Sarrià, sense cap reconeixement a la seva obra.[2]

Tingué una actuació destacada -especialment com a conferenciant (va ser la primera dona a parlar a l'Ateneu Barcelonès)- tant en la defensa del millorament (exigint el dret a vot, reivindicació que va fer arribar al president Macià) com de la modernització de l'ensenyament de les dones, que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes i els donés un substrat cultural prou important com en la reivindicació del dret de vot de les dones; a més, reivindicava el dret de les dones soles a ser autònomes, a tenir una funció social i un lloc útil en la societat; per a les dones treballadores, reclama una borsa de treball, escoles de treball realment professionalitzadores i mutualitats per encarar el tracte laboral discriminatori basat en la maternitat. Va dirigir el Pavelló de la Dona a l'Exposició Universal del 1929, on mostrava la feina de dones de tota Espanya i intentava desfer prejudicis de l'època.

Molt afeccionada a la música, féu conèixer un cert nombre de cançons, per a una veu i piano, compostes per ella sobre versos de diferents autors, especialment d'Apel·les Mestres; el text dels Goigs de la Mare de Déu de Pompeia fou el seu obsequi als caputxins.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

La Generalitat de Catalunya va instituir els premis memorial Carme Karr per a la igualtat d'oportunitats home-dona en els mitjans de publicitat i d'informació periodística catalans; també li ha dedicat (decret 232/2008, de 2 de desembre) el Centre de Formació de Persones Adultes Carme Karr, situat al Centre Penitenciari Lledoners. Se li ha dedicat un carrer a Sarrià (Barcelona), Montgat, Sant Vicenç de Castellet i Sant Quirze del Vallès. Durant molts anys residí al carrer de la Duquessa d'Orleans 17 a Sarrià (Barcelona). A Sarrià també li han dedicat una de les sales de la Casa Orlandai. Ha estat seleccionada com a candidata a persona més sàvia de Catalunya, en l'àmbit de les humanitats, entre 25 persones, a iniciativa de l'organització Capital de la Cultura Catalana, i ha estat votada com un dels 5 finalistes en aquest apartat.

Obres[modifica | modifica el codi]

El 1902 publicà a Joventut les primeres narracions signades amb el pseudònim L'Escardot i Una liceista, a les quals seguirien els reculls en prosa Volves, 1906, i Clixés, 1906, la seva millor obra, novel·la centrada en la problemàtica de la dona de la mitjana burgesia, i les obres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols, 1911; Caritat, 1918. Altres obres seves són la novel·la La vida de Joan Franch, 1912 (premiada als Jocs Florals amb la Copa del Consistori i editada per "Lectura Popular"), i les de narrativa infantil, Contes de l'àvia (1934), Garba de contes (1935), El libro de Puli (1942), Nick (conte de mitjanit) (1931), Cuentos a mis nietos (1932) i un llarg etcètera.

Novel·la[modifica | modifica el codi]

  • De la vida d'en Joan Franch. Barcelona: Il·lustració Catalana, Lectura popular biblioteca d'autors catalans 53, 1913.[2]
  • La Fi del Lliure. Barcelona: l'Avenç Grafic, La novel·la d'ara 77, 1924.

Narrativa breu[modifica | modifica el codi]

  • Bolves: quadrets. [pseud. L'Escardot] (pròleg de Lluís Via). Barcelona: L'Avenç, Biblioteca popular de L'avenç 52, 1906.
  • Clixés: estudis en prosa. [pseud. L'Escardot] Barcelona: Joventut [Fidel Giró], 1906. Barcelona. 268 p.; 8º mlla. (reedició per Horsori Editorial a la col·lecció Clàssiques Catalanes núm. 5, 2008)
  • Por la dicha. Barcelona: Publicaciones Mundial, Col·lecció: La novela femenina; any 1, n. 22.
  • Oració íntima. Novembre 1931. Ms. 1029 Biblioteca de Montserrat

Narrativa infantil i juvenil[modifica | modifica el codi]

  • Nick: conte de mitjanit (amb il·lustracions de Lola Anglada). Barcelona: Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, Obra de Peevisió, Cultura i Beneficència, 1931.
  • Cuentos a mis nietos (amb l·lustracions de Rosario de Velasco). Burgos: Hijos de Santiago Rodriguez, 1932.
  • Contes de l'àvia (amb il·lustracions de Maria i Clotilde Cirici Pellicer). Barcelona: Llibreria Bonavia, 1934.
  • Garba de contes. Girona: Dalmau Carles, Pla Editors, 1935.
  • El libro de Puli; amb il·lustracions de Mariona Lluch. Barcelona : Ars, 1942.

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Un raig de sol, 1908 (comèdia).
  • Els Ídols: quadre en un acte y en prosa. Barcelona: Bartomeu Baxarias, col. De tots colors, 1911.
  • Caritat, 1918.

Crítica literària o assaig[modifica | modifica el codi]

  • Cultura femenina. Estudi i Orientacions. Barcelona: L'Avenç, 1910. Conferències donades en l'"Ateneu Barcelonés" els dies 6, 13 i 20 d'abril de 1910.
  • (Co-autora) Educación Femenina, Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés, Días 31 de enero y 1,3, 4 y 5 de febrero de 1916, Ed.Librería Parera, Barcelona.
  • La Llar (el Hogar): residència d'estudiantes i professores i Escola de la Dona a Barcelona. Barcelona : Impremta La Renaixensa, 191?. Opuscle informatiu de les condicions d'estada. "Subvencionat en sa fundació per l'Excm. Ajuntament i per particulars. Presidit per la Sereníssima Sra. Infanta Da. Pau de Borbó, princesa de Baviera. Fundat i dirigit per Da. Carme Karr des de primers de l'any 1913".

Partitures[modifica | modifica el codi]

  • Cansons [sic]; lletra d'Apel·les Mestres. Barcelona?: ca. 1903. Conté: Preludi de primavera i Cansó trista.
  • La Mort del rossinyol, 1903
  • Las Aranyas, 1903
  • Flors d'escardot cançons catalanes, 1907. Barcelona (Rambla de S. José, 29) : Sindicato Musical Barcelonés Dotesio, cop. 1907: 1 partitura (15 p.). Amb lletra - Cant i piano. Contingut: Canço de la tarda / poesia d'Apel·les Mestres; Canço d'esperança / poesia de Marian Aguiló; Canço d'abril / poesia d'Apel·les Mestres; Vesprada / poesia d'Apel·les Mestres; Nota de tardor / poesia d'Apel·les Mestres; La dida de l'infant / poesia d'Àngel Guimerà.
  • Orquídea lieder para canto y piano, 1916
  • La Non non dels papellons
  • La filla de Maria
  • La Mort de la Verge
  • Tranzit. Gènere: Lied (saló), 1906. Disposició partitura: 1 V, piano. Edició: Ilustració Catalana-Feminal, nº 31-334, 31-X-1907.
  • El testament d'Amèlia (1908, sarsuela, amb Joan Baptista Espadaler i Colomer)
  • Poema "L'enamorat a l'enamorada" de Caterina Albert ("La Tralla", 1907), musicat per Carme Karr.
  • Goigs de la Mare de Déu de Pompeia

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Carme Karr i Alfonsetti». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Diccionari biogràfic de dones. «Carme Kaar Alfonsetti». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 24 setembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ainaud de Lasarte, Josep M. (2008). Carme Karr. Barcelona: Infiesta.
  • Pessarrodona, Marta (2006). «Carme Karr Alfonsetti, la Ur-feminista catalana». En: Donasses. Barcelona: Destino, p. 22-31.
  • Segura, Isabel (2008). Els feminismes de Feminal. Barcelona: Institut Català de les Dones.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carme Karr i Alfonsetti Modifica l'enllaç a Wikidata
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Carme Karr i Alfonsetti