Caroline Cellier

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaCaroline Cellier

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Monique Marie Louise Cellier Modifica el valor a Wikidata
7 agost 1945 Modifica el valor a Wikidata
Montpeller (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 desembre 2020 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
16è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montparnasse, 4 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsCaroline Cellier Modifica el valor a Wikidata
FormacióCours Simon
Lycée Molière (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, actriu de cinema, actriu de teatre Modifica el valor a Wikidata
Activitat1963 Modifica el valor a Wikidata –  2011 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeJean Poiret (1965–1992), mort del cònjuge Modifica el valor a Wikidata
FillsNicolas Poiret (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0148142 Allocine: 977 Allmovie: p11967 TMDB.org: 25838
Musicbrainz: 9900a724-7cac-4852-96d5-53399bc00c82 Discogs: 1698108 Modifica el valor a Wikidata

Caroline Cellier, nom artístic de Monique Cellier (Montpeller, 7 d'agost de 1945 - París, 15 de desembre de 2020) fou una actriu francesa de teatre, cinema i televisió.

Biografia[modifica]

Fou filla d'Hubert Cellier i de Jacqueline Serrou. Des de petita Caroline fou molt aficionada al teatre i al cinema.[1] L'any 1963 va començar els seus estudis d'art dramàtic amb l'actor i professor René Simon. Caroline va fer els seus primers escènics el mateix any en l'obra On ne peut jamais dire.

L'any 1964 va debutar a la televisió però sense deixar de banda el teatre. Així, aquell any a interpretar en escena obres com ara Croque-Monsieur i Du vent dans les branches de sassafras per les quals obtingué els premis Gérard-Philipe i Suzanne Bianchetti.

Un any més tard va debutar al cinema en la pel·lícula La Tête du client, de Jacques Poitrenaud, on dona la rèplica a Francis Blanche, Michel Serrault i Jean Poiret. La trobada amb aquest últim va a marcar la seva vida. Amb ell tindria un fill, Nicolas, nascut el 19 de novembre de 1978, que esdevindria actor i director d'escena. Caroline i Jean Poiret es van casar el 14 de març de 1992.

La seva consagració va arribar en la dècada del 1980.

Caroline Cellier morí el 15 de desembre de 2020 a París, a l'edat de 75 anys.[2]

Filmografia[modifica]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

  • 1964 : Une fille dans la montagne, de Roger Leenhardt
  • 1964 : La Mégère apprivoisée de Pierre Badel
  • 1965 : Marie Curie - Une certaine jeune fille de Pierre Badel
  • 1966 : Rouletabille chez les Bohémiens, de Robert Mazoyer
  • 1966 : Au théâtre ce soir : L'Amour toujours l'amour de Jacques Vilfrid et Jean Girault, escenografia de Pierre Mondy, realització de Pierre Sabbagh, Théâtre Marigny
  • 1967 : Au théâtre ce soir : José de Michel Duran, escenografia de Christian-Gérard, realització de Pierre Sabbagh, Théâtre Marigny
  • 1967 : La guerre de Troie n'aura pas lieu de Marcel Cravenne
  • 1972 : La Mort d'un champion d'Abder Isker
  • 1973 : Molière pour rire et pour pleurer de Marcel Camus
  • 1974 : Histoires insolites : Nul n'est parfait de Claude Chabrol
  • 1997 : La Disgrâce de Dominique Baron
  • 1998 : Les Grands Enfants, téléfilm de Denys Granier-Deferre
  • 2004 : Un jeu dangereux de Patrick Dewolf
  • 2011 : Le Grand Restaurant II de Gérard Pullicino

Teatre[modifica]

Guardons[modifica]

Notes i referències[modifica]

  1. Who's Who in France, dictionnaire biographique, 1992-1993. Éditions Jacques Lafitte, 1992
  2. «L'actrice Caroline Cellier est morte» (en francès). Le Monde, 16-12-2020. [Consulta: 16 desembre 2020].