Cartoixa de Montalegre
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Monestir cartoixà i monestir cartoixà  | ||||
| Part de | província cartoixana de Catalunya | ||||
| Construcció | 1413 | ||||
| Característiques | |||||
| Estil arquitectònic | arquitectura gòtica | ||||
| Ubicació geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | Tiana (Maresme) | ||||
| Lloc | Crtra. de la Conreria | ||||
| |||||
| Bé cultural d'interès local | |||||
| Id. IPAC | 9147 | ||||
.jpeg?lang=ca)
La Cartoixa de Montalegre és un monestir de l'Orde de la Cartoixa situat al terme municipal de Tiana (Maresme), catalogat com a bé cultural d'interès local.[1] És l'única cartoixa catalana que encara conserva una comunitat de monjos.[2]
Història
[modifica]Edat mitjana
[modifica]El 1247 ja hi ha notícies de l'existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït en un solar donats pels senyors de Campsentelles per a acollir una petita comunitat femenina de monges agustines.[3] El 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona beneí la capella del convent,[3] i el 1286, el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seva muller. Tot i així, el 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc, la comunitat decidí traslladar-se a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria de Montalegre de Barcelona.[3]
El 1399, s'hi instal·la un grup d'ermitans, entre ells Arnau de Torrevella. El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que el 1409 el va adquirir l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. El 1415, el va vendre al prior de Vallparadís, el qual necessitava un recinte major per a la seva comunitat, i aquell mateix any s'iniciaren les obres de la nova cartoixa.[3] El 1434 se'ls va unir una petita comunitat de monjos procedents del monestir de Sant Pol. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459, i finalitzaren el 1463.
Entre 1808 i 1814, la comunitat va haver d'abandonar el monestir a causa de la Guerra del Francès. El 1820, el Trienni liberal va ocasionar una nova fugida, i durant l'epidèmia de tifus del 1821, les autoritats hi instal·laren un hospital per als afectats.[3] Finalment, amb la Desamortització de Mendizabal (1836) el convent va ser expropiat per l'Estat.[3][4]
El 1867 s'iniciaren les gestions per part del gran procurador de la Grande Chartreuse per a la recompra de Montalegre. Aquestes, però, es paralitzaren el 1868 per la Revolució destronament d'Isabel II. El 1870, el convent va ser novament utilitzat com a hospital durant l'epidèmia de febre groga.[3]
El 1901 s'hi instal·là una comunitat de cartoixans procedent de França, després d'adquirir l'edifici i les terres.[1][3] El 1909, durant la Setmana Tràgica, es va instal·lar a l'anomenada «casa de les monges» una dotació de la Guàrdia Civil amb la funció de protegir la comunitat dels possibles atacs, que hi va romandre-hi fins al 1915.} El 1932, la comunitat cedí el convent a l'Ajuntament de Badalona per a ser destinat a dispensari antituberculós.[3]
El 1936, l'esclat de a Guerra Civil va fer que els 21 pares i els 16 germans es dispersaren, morint sis d'ells assassinats durant els primers dies. El dispensari va estar en funcionament fins al desembre del 1938, quan el govern central a Barcelona hi va instal·lar un hospital d'invàlids de guerra, que vafuncionar durant poc menys d'un mes.[5] El 1939, els monjos van tornar a la Cartoixa, i l'oferiren al bisbat de Barcelona per a instal·lar-i el Seminari Menor de la diòcesi. Aquest va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica, i el convent va ser cedit a la Fundació Pere Tarrés com casa de colònies.[3]
Edifici
[modifica]És un conjunt d'edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l'església, bastida el 1415-1463, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant.[1] El primer sector fou acabat el 1448, amb la cel·la prioral i 16 cel·les per als monjos, i el segon fou construït unit al primer, el 1636, amb 13 noves cel·les.[1]
Església
[modifica]L'església és un edifici religiós format per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d'amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d'arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l'orde. A l'esquerra de l'absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s'obre el Sagrari. La porta principal del temple és d'estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.[1]
Claustres
[modifica]La cartoixa consta de tres claustres, el més antic és el més petit i es comunica directament a l'església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l'últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l'anterior. Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.[1]
Torre
[modifica]Hi ha una torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre.[1] Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d'èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.[1]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Cartoixa de Montalegre». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Bofarull, Anna Maria «Testimoni de l'orde Cartoixà». Sàpiens [Barcelona], núm. 101, març 2011, p. 65.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 «Història de la Conreria». Antics alumnes del Seminari Menor de Sta. Maria de Montalegre. Arxivat de l'original el 23-05-2011.
- ↑ Pérez Gómez, Xavier. «La biblioteca de la cartoixa de Montalegre abans del 1835». A: La presència cartoixana a Catalunya: segles XII-XX. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2021, p. 113-128. ISBN 978-84-9168-651-4.
- ↑ Caballeria Lamelas, Enric; Palacio Serra, Francesc «Montalegre: institut antituberculós i hospital d'invàlids de guerra». La Cartoixa de Montalegre 1415-2015. La Província Cartoixana de Catalunya. Actes del XXXIV Congrés Internacional sobre la Cartoixa. Ajuntament de Tiana i Analecta Cartusiana [Tiana i Salzburg], 2015, p. 249-258.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Barraquer i Roviralta, Gaietà. «Capítulo Segundo: Cartujos. Artículo Segundo:Cartuja de Montalegre». A: Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona: Imprenta Francisco J Altés y Alabart, 1906, p. 215-238.
- Fossas i Pi, Modest. Cartuja de Montalegre: memoria descriptiva leida en la excursión hecha al monasterio por la Asociación de Arquitectos de Cataluña en 11 de mayo de 1884. Barcelona: Tipografía Casa Provincial de Caridad.