Casa Berenguer d'Aguilar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Casa Berenguer d'Aguilar
Pati interior del Palau Aguilar.jpg
Dades
Tipus casa
Característiques
Estil arquitectònic Gòtic, renaixement, barroc
Ubicació geogràfica
Barcelona
Localització C. Montcada, 15 - c. Cremat Gran, 2-6 - c. Cremat Xic, 2
41° 23′ 07″ N, 2° 10′ 51″ E / 41.385235°N,2.180872°E / 41.385235; 2.180872Coord.: 41° 23′ 07″ N, 2° 10′ 51″ E / 41.385235°N,2.180872°E / 41.385235; 2.180872
BCIL
Identificador IPAC: 40492
Modifica les dades a Wikidata

La Casa Berenguer d'Aguilar és una obra amb elements gòtics, renaixentistes i barrocs de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

Ubicada al barri de la Ribera, la coneguda com Casa (o Palau) Aguilar se situa a l'extrem septentrional de l'illa del carrer Montcada que es desenvolupa entre el carrer Cremat Gran, Flassaders, Seca, Cirera i Arc de Sant Vicenç. La seva façana principal és la del carrer Montcada 15, i disposa també d'una façana lateral al carrer Cremat Gran i una posterior, oberta al nou espai de la plaça Jaume Sabartés sorgida de l'enderroc de l'illa de cases que configurava els carrers Cremat Gran i Cremat Xic. L'edifici ocupa també un espai de volta sobre el carrer Cremat Xic, que s'adossa a la finca veïna de Montcada, 13.[1]

Aquesta gran casa urbana, de planta rectangular, organitza les seves dependències al voltant d'un pati noble descobert localitzat en la seva banda més occidental i accessible des del carrer Montcada. Es defineix volumètricament a partir de quatre nivells d'alçat (planta baixa i tres nivells més) i es clou amb vessants pràcticament en la seva totalitat, a excepció del sector més oriental on la solució utilitzada pel seu coronament és la d'un terrat pla i transitable.[1]

La façana del carrer Montcada presenta quatre nivells; a l'inferior es localitza la gran portalada amb un arc escarser adovellat -obra del segle XVIII- que dóna accés a l'interior de la casa a través d'un vestíbul. Al costat d'aquesta, es localitzen tres grans finestres -que es corresponen als estudis de la casa realitzats al segle XVI- ricament decorades amb motius heràldics i escultòrics de la família Aguilar. La resta de nivells, a excepció del nivell de sotacoberta (amb petites finestres rectangulars), presenta balcons amb una estructura en volada de ferro, paviment de rajola i barana de ferro amb barrots helicoïdals, fruit d'una reforma del segle XVIII. Aquests balcons haurien substituït les finestres existents anteriorment, de les quals encara se'n conserven dues amb llindes motllurades i motius escultòrics.[1]

Al pati es localitza la gran escala monumental que dóna accés al primer pis o planta noble de la casa. Aquesta escala es troba protegida per un gran ràfec de fusta, de fàbrica barroca, adossat al mur on s'obren tres finestres amb llinda esculpida. Aquestes obertures, amb origen al segle XIII, haurien estat modificades durant l'època en què la casa va pertànyer a nissaga Aguilar -segle XVI- tot substituint les llindes de mig punt de les finestres coronelles medievals, per unes rectes amb escuts i baixos relleus figuratius. D'aquesta època trobem també la galeria o naia amb arcs apuntats i la porta d'accés a l'antic estudi de la casa, localitzada al replà de l'escala noble. Aquesta porta constitueix un dels testimonis renaixentistes més rellevants de l'edifici amb un arc mixtilini amb motius vegetals i un relleu figuratiu que representa a Sant Cristòfol portant al nen Jesús.[1]

Tot i que una bona part de les estructures conservades al llarg del temps són renaixentistes i barroques, aquest gran casal urbà, compta amb testimonis materials de cronologies medievals com l'arc de mig punt localitzat a la façana més meridional del pati, únic testimoni de la tribuna medieval que donava accés a la casa. Al darrer nivell de les façanes que donen al pati, es localitza una galeria amb arcuacions que, tot i que hauria estat modificada al segle XX, hauria d'associar-se a alguna de les campanyes d'obres barroques. Tanmateix tant a la planta baixa com al pis noble, es conserven sengles forjats de fusta amb policromia original medieval, realitzats molt probablement a les darreries del segle XIII, ja que presenta l'heràldica de la família Caldes. Tot i així, el de la planta baixa, va ser modificat cap al segle XVI, quan es van construir els estudis de la casa i es segregà aquest espai, tot realitzant una nova decoració amb paper pintat en una part del forjat.[1]

Actualment, l'interior de l'edifici es troba força modificat amb respecte als projectes arquitectònics històrics ja que ha estat adaptat -a través de diverses campanyes d'obres al segle XX- a les necessitats expositives del Museu Picasso. Així, a la planta baixa es localitza un passadís o corredor transversal que comunica aquest nivell de la finca amb la resta d'edificis que constitueixin el Museu (núm.17, 19 i 21-23) i que va ser construït l'any 1983. D'aquestes cronologies contemporànies és també la construcció de l'anomenada Sala de les Menines que es va construir al lloc que ocupava l'antic pati elevat de la finca. Aquest espai d'esbarjo barroc, en origen amb arbres (tarongers i llimoners) substituïa l'hort medieval de la casa i era un dels pocs testimonis d'aquest tipus que encara es conservaven a la ciutat de Barcelona. Amb la seva supressió, es va amagar també una façana d'estil classicista que feia mitgera amb la veïna finca núm.17 i que actualment només és visible des del segon pis de l'edifici, ocupat per les oficines del museu. A través d'aquestes, també al segon pis s'accedeix a la galeria porxada que s'obria al pati elevat (i anteriorment a l'hort medieval de la casa) amb arcuacions que presenten els carcanyols dels arcs esculpits.[1]

El pati es localitza a la banda més occidental de la casa i es caracteritza per la presència d'elements estructurals de gran rellevància històrica i arquitectònica, com la gran escala d'accés a la planta noble, la tribuna o naia desenvolupada al primer pis de les façanes septentrional i oriental, o les portes i finestres de diferents cronologies i tipologia.[1]

El pati elevat va ser molt comú a l'arquitectura domèstica noble durant el Barroc, configurat com un espai d'esplai amb plantes i arbres. Es desenvolupava a cota de primer pis i a la banda posterior de la casa, on tradicionalment es trobava l'hort medieval. Aquest espai va desaparèixer amb una de les darreres adaptacions de l'edifici a les exigències del Museu Picasso, del qual es seu des del 1963 i actualment és la coneguda com "Sala de les Menines".[1]

La sala noble del primer pis és un dels espais que millor va conservar la seva estructura i decoració fins a la restauració realitzada a mitjans del segle XX. A més del forjat de fusta policromada ja comentat, conservava testimonis de pintura mural decorativa medieval, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Aquests testimonis, de temàtica històrica (representen l'assalt a la ciutat de Mallorca, la Batalla de Porto-Pí i una possible vista de la ciutat amb la catedral) es localitzaven a la banda superior del mur, concretament a sobre del nivell de finestres i entre els permòdols que suportaven les bigues.[1]

L'espai cobert amb una volta de maó en sardinell i un gran pilar central de pedra, és un dels àmbits més rellevants de la planta baixa de la casa. Construït cap a mitjans del segle XVIII, al lloc que ocupava l'antic hort medieval de la casa, compliria amb una doble funció: d'una banda magatzem i d'altra estructura de suport del gran pati elevat que es desenvolupava a la planta noble de la finca. Constitueix un espai únic, només equiparable a altres testimonis similars al mateix carrer Montcada, com el de la finca núm.12 i la del 17. Aquests, a diferència d'altres exemples, construïts a sobre d'un terraplè, es projecten com espais diàfans, fet que dóna testimoni de les possibilitats econòmiques dels propietaris per fer una obra de tals característiques.[1]

Història[modifica]

La primera referència documental -a través d'un escut a l'enteixinat de la sala noble- situa a la família Caldes com a propietària de la casa a les darreries del segle XIII. Durant els segles XIV i XV es documenten diferents transmissions de la propietat de la cassa: l'any 1332 va ser adquirida per Pere Mitjavila, el 1386 per Joan Corominies i el 1432 per Ramon Desplà. Poc temps després -al 1463- la casa va ser comprada per Berenguer d'Aguilar; des d'aquest moment i fins a la segona meitat del segle XVI, la família Aguilar va mantenir la propietat, tot realitzant obres de gran significació estructural. D'aquí que la finca s'hagi conegut amb el nom d'aquesta família.[1]

Des de la segona meitat del segle XVII i durant el segle XVIII aquest gran casal fou propietat de la branca Descatllar- Cruïlles i Rocabertí, que també van deixar la seva empremta a la casa en forma d'obres molt significatives, com una de documentada el 1690, obra de Jaume Arnaudies. A inici del segle XIX, els llavors propietaris Pere Clerc i Llorenç Pons van realitzar un seguit de modificacions, l'autor de les quals fou Josep Mas i Vila.[1]

Durant el segle XIX i principis del segle XX, la casa va ser adaptada com finca de veïns i la sala noble va ser llogada com botiga de cartrons. El 1953 va ser adquirida per l'ajuntament de Barcelona i es va començar una campanya d'obres amb diverses fases a càrrec d'Adolf Florensa (1954-56) i Joaquim Ros Ramis (1959) que van eliminar bona part del seu passat barroc per tal de recuperar els dels elements gòtics. Actualment, i des del 1963, la casa acull les dependències del Museu Picasso, motiu pel qual es van realitzar diverses campanyes d'obres que van modificar considerablement i un cop més l'edifici. Al 1983 es va construir un corredor transversal, amb projecte dels arquitectes Enric Soria i Jordi Garcés, que va modificar bona part de l'estructura original de la casa, obrint les mitgeres entre les finques que configuren el museu i eliminant alguns testimonis històrics constructius com l'antic pati elevat de la casa.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «Casa Berenguer d'Aguilar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Berenguer d'Aguilar Modifica l'enllaç a Wikidata