Vés al contingut

Casa Llauder

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Palau Requesens (Barcelona).
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa Llauder
Imatge de l'interior
Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEdifici residencial Modifica el valor a Wikidata
Part deconjunt especial del sector de la muralla romana Modifica el valor a Wikidata
Úsedifici d'hotel Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocHèrcules, 3 / Arlet, 5 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.382899°N,2.177937°E / 41.382899; 2.177937
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC52299 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona706 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupantGran Hotel Barcino Modifica el valor a Wikidata

La casa Llauder, també anomenada Requesens, és un edifici situat als carrers d'Hèrcules, 3 i d'Arlet, 5 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2] Actualment, és propietat de l'empresa Suizo Hotel SL (Grup Gargallo),[3] que l'ha reformat[4] per a ampliar-hi l'hotel instal·lat a l'edifici veí del carrer de Jaume I, 6.

Història

[modifica]
Lluís Maria de Llauder i de Dalmases
Façana al carrer de n'Arlet
Figura d'animal a la cantonada
Cippus romà a la cantonada (CIL II 4514)
Quarteró núm. 11 de Garriga i Roca (c. 1860)

El primer propietari conegut, mencionat al fogatge de 1448, va ser el cavaller Arnau Guillem Pastor (†1473), regent de la Vegueria de Barcelona i del Vallès per recomanació personal de Galceran de Requesens i de Santa Coloma, governador de Catalunya.[5] Declarat rebel al rei Joan II, li foren confiscats uns censals sobre la ciutat de Mallorca, que foren concedits al seu gendre Berenguer Joan de Requesens i Joan de Soler,[a] tercer fill mascle de Galceran de Requesens[7] i casat amb la seva filla Micaela (†1472).[5]

Berenguer Joan de Requesens es va casar en segones noces amb Isabel de Corbera-Campllong (o Campllonch) i d'Albert, vídua en primeres noces de Francesc de Montanyans-Horta, fill d'Antoni Guillem de Montanyans-Horta, senyor de la torre d'Horta,[8] i baronessa de Púbol, que li aportà en dot.[9][5] El matrimoni tingué un fill, Francesc de Requesens i de Corbera-Campllong,[10] a qui el seu pare nomenaria hereu universal en el seu testament del 1509, tot assignant a Lluís Joan de Requesens i Pastor, fill del seu primer matrimoni i aleshores capità de galeres a Sicília, 500 unces d'or, equivalents a 32.000 sous barcelonins.[11][12][5]

Francesc de Requesens va morir el 1540, deixant com a hereva la seva filla gran Isabel Constança, amb la condició que es casés amb Honorat Jaume de Montanyans-Horta, besnet de Francesc, primer marit de la seva mare, successió que el 1726 donaria lloc a un litigi.[13][14][5] D'aquest matrimoni va néixer Anna de Montanyans-Horta i de Requesens, que va morir sense descendència el 1583 i va nomenar hereu al seu cosí Miquel d'Oms-Cruïlles-Vilademany i de Cardona,[15][5][16][2] net d'Isabel de Corbera-Campllong i del seu tercer marit Bernat d'Oms, baró de Corbera,[17] amb la condició que adoptés el cognom Requesens.[18][5]

Casat amb Elisabet de Miquel, senyora de Palau-sator, Miquel de Requesens-Campllong —que vivia al carrer del Torrent de Jonqueres— no tingué descendència, i fou succeït pel seu renebot Josep de Tormo i d'Oms-Cruïlles-Vilademany (†1637), fill de Jaume de Tormo i de la seva neboda Ginebra d'Oms-Cruïlles-Vilademany,[19] que el 1617 vengue a carta de gràcia la «casa petita» del costat de llevant a Lluïsa de Torrelles, vídua de Jeroni Sorribes, receptor del Sant Ofici.[5] El 1623, va fer donació de la «casa gran» al seu germà Lluís en ocasió del seu matrimoni amb Maria de Maduxer i de Junyent,[20][5] i el 1628, aquest l'establí en emfiteusi al jurista Narcís Mir, amb la imposició d'un cens de 50 lliures anuals i un entrada de 210, amb l'obligació d'invertir-hi 300 en millores en el termini de 8 anys.[20][5][21] El 1639, aquest recomprà la «casa petita» a Cristina Sorribes, filla de Lluïsa i vídua de Joan Baptista Caçador i d'Aguilar, reunificant així la propietat.[22][5][21]

El 1699, Ignàsia i Maria Anna Fontanilles i Maçana, nebodes i hereves de Narcís Mir —la primera casada amb el donzell Jaume de Lloselles i d'Alzina, i la segona vídua d'Ignasi Comas i Puigvert—, vengueren la «casa gran» al notari Francesc Llauder i Moles (1632-1719),[23] ciutadà honrat de Barcelona, per 2.200 lliures, quedant-se aquells amb la «casa petita»,[21][24] que acabaria formant part de la casa veïna de la plaça de Sant Just, 1.[5] A la seva mort, Francesc Llauder fou enterrat a l'església dels Sants Just i Pastor, en un vas situat davant la capella del Santíssim Sagrament.[24]

El seu fill i hereu Josep Llauder i Picart (1668-1736)[23] faria obres d'arranjament dels desperfectes del setge de 1713-1714 a la casa, les quals foren visurades el 1727 pel mestre de cases Pau Martí i el fuster Ramon Prats.[13][5] Fou succeït pel seu fill Josep Antoni Llauder i Duran (1711-1773),[23] doctor en drets i ciutadà honrat, que el 1739 va demanar llicència per obrir quatre balcons (dos en cada carrer)[25] però tot indica que també s'hi completà el segon pis i s'hi afegiren unes golfes al carrer Rere Sant Just (actualment d'Hèrcules).[5] Els últims anys de la seva vida els passaria a la torre d'Argentona, i fou enterrat al vas familiar de Sant Just i Pastor.[26]

El 1777, l'hereu Manuel Llauder i Rúbies (1745-1798)[23] es va casar amb Tecla Camín, filla de l'apotecari de Mataró Cristòfol Camín,[27] i l'hereu seria Josep Francesc Llauder i Camín (1781-1824),[23][b] que el 1803 es casaria amb Maria Mercè Freixes (o Frexas) i Vieta (†1834), filla del doctor en drets i ciutadà honrat Vicenç Frexas i Morgades, resident a Mataró.[28] El 1816, va demanar permís, a través del seu procurador, per a posar un guarda-rodes a la cantonada i netejar el clavegueró,[29] i novament el 1823 per a destapiar-hi un balcó.[30] El 1826, la seva vídua va demanar permís per a convertir-hi una finestra en balcó.[31]

El 1837, l'hereu Ramon de Llauder i Freixes (1807-1870)[32] es va casar a Madrid amb Maria de la Mercè de Dalmases i de Bufalà (1813-1885).[33][34][35] El 1848 va demanar permís per a obrir-hi una petita finestra al segon pis del carrer d'Hèrcules, segons el projecte del mestre d'obres Felip Ubach,[36] i novament el 1852 per a reforçar els fonaments de l'edifici, d'escassa fondària.[37] Sembla que l'objectiu d'aquesta reforma va ser disposar de dos habitatges a cadascun dels pisos primer i segon, mitjançant la construcció d'unes galeries en tres costats del pati,[c] reduint-ne les dimensions, així com una nova escala.[5]

L'hereu fou l'advocat i periodista Lluís Maria de Llauder i de Dalmases (1837-1902),[38][39] fundador de la revista La Hormiga de Oro, la impremta i llibreria de la qual era situada a la mateixa casa,[40][41] així com la del diari El Correo Catalán, del que era director. A tal fi, el 1895 obtingué permís per a fer-hi obres interiors i posar-hi aparadors.[42][5] Va morir sense fills, i va confiar la gestió del seu patrimoni a un grup de marmessors i hereus de confiança,[43][41] que el 1903 vengueren la casa a Dolors i Pi i Guàrdia.[5] El 1905, una inspecció municipal va denunciar que aquesta havia construït unes cambres de servei al terrat, obres legalitzades segons el projecte del mestre d'obres Josep Carrera.[44][5]

El 1925, Dolors Pi vengué la casa a les Filles de Sant Josep, congregació de monges dedicades a l'atenció dels malalts i instal·lades almenys des del 1912.[5][45][46][47] El 1957, les monges demanaren permís per a remuntar un tercer pis al carrer de n'Arlet i un àtic enrtirat de les façanes, segons el projecte de l'arquitecte Joaquim Iglesias.[48][5] Finalment, el 2009 vengueren la finca al grup hoteler Gargallo.[46]

Intervencions arqueològiques

[modifica]

Entre el juny del 2023 i el juliol del 2025, una intervenció dirigida per l'arqueòleg Jordi Amorós (AGER Arqueologia) a l'anomenada Sala Gran durant les obres d'ampliació del Gran Hotel Barcino, ha posat de manifest un paviment de lloses de pedra de Montjuïc de 42 m², datat en època fundacional de la colònia de Bàrcino (15-10 aC). Les lloses presenten una amplada variable, entre els 43 cm fins a 118 cm, i una longitud de fins a 149 cm, amb un gruix entre 18 i 35 cm, i estan disposades en filades orientades de nord-oest a sud-est, és a dir, perpendiculars al cardo i paral·leles al decumanus. Encara està per determinar si el paviment correspondria a l'interior d'un edifici públic del fòrum o a l'espai exterior de la plaça pública. Tanmateix, les noves troballes indiquen que aquest s'estenia en direcció NW-SE en lloc de SW-NE com se suposava fins ara.[49][50][51][52]

Descripció

[modifica]

Es tracta d'un casalot del segle xv de planta baixa i tres pisos, amb un àtic modern enretirat de les façanes, i l'interior es distribueix al voltant d'un pati central gairebé quadrat. El parament és de carreus de pedra de Montjuïc, per bé que als pisos hi ha un encintat que dissimula les diferents fases constructives.[5] Els baixos tenen tres portes: el principal adovellat d'arc carpanell al carrer d'Hèrcules, i altres dos de llinda de fusta sobre brancals de pedra, un a cada carrer.[5]

Al carrer de n'Arlet hi ha restes de dos portals adovellats d'arc de mig punt, així com dues finestres gòtiques tapiades, una coronella al primer pis i una geminada al segon, ambdues amb capitells esculpits i amb decoració vegetal estilitzada sobre els mainells. Al tercer pis hi ha una galeria d'arcs de mig punt.[5] Fruit de la reforma del segle xviii són els balcons amb llosana de rajoles i barana de ferro forjat i els òculs elítpics de les golfes al carrer d'Hèrcules.[5][1][2] Cal esmentar un curiós animal esculpit en una de les pedres cantoneres, a l'alçada del segon pis, que allarga el coll tot girant el cap en direcció al carrer de la Ciutat.[1][2][5]

Inscripció de Luci Cecili Optat

[modifica]

Antigament, a la cantonera i a uns sis pams del terra hi havia encastat un cippus de marbre del segle II dC amb una inscripció en llatí, actualment conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya. Fa referència a un llegat del centurió Luci Cecili Optat, veterà de la Legió VII Gèmina i de la XV Apolinaris, de 7.500 denaris al 6% anual, dels que cada 10 de juny s'havien invertir 250 en uns jocs de lluita i 200 en proporcionar oli al poble a les termes públiques.[16][53][54][55][5]

Notes

[modifica]
  1. ↑ El 1473 va fer l'inventari post mortem del seu gendre com administrador de l'herència del seu fill Lluís Joan, i el 1476 el dels seus propis béns per a diferenciar-los dels d'Andreu de Meller, llogater de la casa.[6][5]
  2. ↑ Germà del militar Manuel de Llauder i de Camín (1789-1851), futur marquès de la Vall de Ribes.
  3. ↑ La paral·lela al carrer de n'Arlet arrenca de la planta baixa i va quedar integrada a la remunta del 1957, mentre que les paral·leles al carrer d'Hèrcules i la mitgera amb la casa de la plaça de Sant Just no arriben als baixos i se sostenen sobre jàsseres de fusta i columnes de ferro colat.[5]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 «Casa Requesens». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. 1 2 3 4 «Casa Requesens». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. ↑ «SUIZO HOTEL SL». e-informa.
  4. ↑ Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2009. Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, desemnre 2010, p. 180.
  5. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 Villaverde i Ortega, 2008-2009.
  6. ↑ «Inventari dels béns trobats a la casa del noble Berenguer Joan de Requesens situada a prop de l'església de Sant Just de Barcelona». ANC1-960-T-683. ANC, 10-06-1476.
  7. ↑ Negre i Pastell, 1955, p. 120-122.
  8. ↑ Marquès i Casanovas, 1975, p. 11-12.
  9. ↑ Negre i Pastell, 1955, p. 122.
  10. ↑ Marquès i Casanovas, 1975, p. 12.
  11. ↑ «Testament de Berenguer Joan de Requesens Joan de Soler, cavaller, fill dels difunts Galceran de Requesens i Isabel Joan de Soler». ANC1-960-T-709. ANC, 22-08-1509.
  12. ↑ Negre i Pastell, 1955, p. 122-123.
  13. 1 2 «Causa de Juan Gravina y de Requesens, duque de San Miguel, contra los posesores de bienes vinculados de la universal herencia de Juan de Berenguer». REAL AUDIENCIA, Pleitos civiles 13806. Arxiu de la Corona d'Aragó, 1726-1732.
  14. ↑ Negre i Pastell, 1955, p. 126.
  15. ↑ Negre i Pastell, 1955, p. 126-127.
  16. 1 2 Saurí, Manuel. Guía general de Barcelona, 1849, p. 194.
  17. ↑ Marquès i Casanovas, 1975, p. 13.
  18. ↑ Marquès i Casanovas, 1975, p. 13, 16.
  19. ↑ Marquès i Casanovas, 1975, p. 12-13.
  20. 1 2 AHPB, notari Francesc Jutge, manual 606/39, f. 82-86, 11-10-1628.
  21. 1 2 3 AHPB, notari Josep Ferran, manual 853/31, f. 218-221v, 01-05-1699.
  22. ↑ AHPB, notari Joan Salines, manual 670/12, 26-02-1639.
  23. 1 2 3 4 5 Subiñà Coll, 1998, p. 95.
  24. 1 2 Subiñà Coll, 1998, p. 85.
  25. ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-25.
  26. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 87-88.
  27. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 88.
  28. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 90, 95.
  29. ↑ «Ramon Sans. Procurador de Josep Francesc de Llauder. Rere Sant Just 14 (Hèrcules) i Arlet. Casa. Posar un guarda-rodes a la cantonada i netejar el clavegueró». C.XIV Obreria C-108/1816-031. AHCB, 06-05-1816.
  30. ↑ «Josep Francesc Llauder. Arlet 14. Casa. Destapiar un balcó». C.XIV Obreria C-121/1823-011. AHCB, 23-01-1823.
  31. ↑ «Ramon Sans. Apoderat de Maria de la Mercè Llauder. Carreró al costat de Sant Just 14 (Hèrcules) i Arlet. Casa. Convertir una finestra en balcó». C.XIV Obreria C-127/1826-080. AHCB, 26-04-1826.
  32. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 92-93, 95.
  33. ↑ Diario de Barcelona (edición mañana), 19-06-1885.
  34. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 92, 95.
  35. ↑ Reixac i Puig, 2008, p. 672.
  36. ↑ AMCB, Q127 Foment 377 C, 09-05-1848.
  37. ↑ AMCB, 21-03-1852.
  38. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 93, 95.
  39. ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 385.
  40. ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 104, 278, 283, 309.
  41. 1 2 Reixac i Puig, 2008, p. 673.
  42. ↑ AMCB, Q127 Foment 736 V, 11-02-1895 i 10-04-1895.
  43. ↑ Subiñà Coll, 1998, p. 93.
  44. ↑ AMCB, Q127 Foment 309/1905, 30-04-1905.
  45. ↑ Anuario estadístico de la ciudad de Barcelona, 1912, p. 344.
  46. 1 2 Palmer, Jordi «Missatge en una ampolla: singular descoberta centenària en un hotel de Barcelona». El Nacional, 01-03-2026.
  47. ↑ Gaceta municipal de Barcelona, 10-05-1926, p. 486.
  48. ↑ AMCB, Q127 Obres particulars 63.253, 29-08-1957.
  49. ↑ «Descobert el fòrum romà de Barcino durant les obres d’ampliació del Gran Hotel Barcino al carrer d’Hèrcules, 3». Notícies. Servei d'Arqueologia de Barcelona, 24-02-2026.
  50. ↑ Cerdà, Guillem «Giro de 90 grados en la historia de Barcelona: el foro romano estaba alineado con el mar y no con la montaña». La Vanguardia, 24-02-2026.
  51. ↑ Manzano Rojas, Francis. «Descobert per primer cop a Barcelona un tram del fòrum que fa redibuixar la ciutat romana». betevé, 25-02-2026.
  52. ↑ «09/03/2026 Casa Llauder III: El pavimento del Foro romano». Redescubriendo Barcelona y más allá (blog). Ramón Sales Encinas, 12-03-2026.
  53. ↑ Pernas López, Juli. Els jocs esportius de Barcelona 1962-1966. Fundació Barcelona Olímpica, 2013, p. 5-6. DL B-6566-2013.
  54. ↑ Pita i Mercè, 1984.
  55. ↑ Palao Vicente, 1998, p. 194-195.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Llauder
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa_Llauder&oldid=37853426»