Casa Orlandai
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Casa  | |||
| Arquitecte | Rafael Guastavino i Moreno | |||
| Construït per | Manuel Galve | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Sarrià (Barcelonès) | |||
| Localització | Carrer de Jaume Piquet 23-25 | |||
| ||||
| Conservació i restauració | ||||
| 1891 | ampliació amb un pis | |||
| 1922 | tribunes 1r pis | |||
| 1928 | bloc adossat amb soterrani i dues plantes | |||
| Plànol | ||||
 Projecte obra de 1870 | ||||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Ajuntament de Barcelona | |||
| Ocupant | Amical Wikimedia | |||
| Lloc web | casaorlandai.cat | |||
La Casa Orlandai, originalment coneguda com la casa Galve, és un edifici d'estil eclèctic situat al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. És una obra de Rafael Guastavino de 1870.[1] Des de 2007 és un centre cívic de propietat municipal.
Descripció[modifica]
L'immoble està situat al número 23 del carrer de Jaume Piquet i compta amb una superfície de sòl de 922 m² i una superfície construïda de 1.300 m².[2] Al segle xvii al seu lloc hi va haver una masia de planta quadrada, separada del centre de Sarrià. L'evolució de la trama urbana la va integrar fent cantonada amb els carrers de la Llibertat (l'actual Jaume Piquet) i de la Indústria (l'actual Verge de Núria).
L'any 1870, Manuel Galve i Garcia, sastre d'ofici i natural de Jarque de la Val, Terol,demanà permís per fer un edifici, que encarrega a Rafael Guastavino, amb façana amb dues portes al carrer de la Llibertat.[3] L'any 1891 s'hi afegí un pis i es reformà la façana, on s'incorporà el frontó central. L'any 1922, Juli Galve i Brusson (Barcelona, 1866)[4] directiu i accionista de la Societat Anònima Cros, demanà un permís per fer la tribuna de llevant i, el 1928, per adossar-hi un edifici-tribuna amb soterrani, planta baixa i dos pisos. Aquestes reformes li acabaren d'aportar una configuració similar a l'actual, on destacava la riquesa decorativa i el detallisme de les escales i els vitralls de l'interior, molts dels quals conservats fins ara.[5]
L'any 1947 es va eixamplar la façana principal i s'hi va col·locar una escala de 4 trams aprofitant la paret de càrrega de la part nova de façana. L'edifici era en aquella època una residència unifamiliar d'alt estatus i tenia escala de servei i escala principal.[2]
Història[modifica]
Després del seu ús com a habitatge de la família Galve, l'any 1956 l'edifici va acollir l'Escola Talitha, un centre educatiu que neix fora del sistema educatiu oficial, amb un projecte que recuperà i rellançà la renovació pedagògica catalana dels anys trenta. El projecte Talitha —que significa 'nena' en arameu—, impulsat per Maria Teresa Codina i dut a terme per un equip de mestres i en estreta col·laboració amb els pares, en un context sociopolític difícil, cercava oferir una educació integral de la persona, que combinés la llibertat amb la responsabilitat, en un ambient en què prevalguessin els valors d'igualtat, austeritat i sociabilitat, de respecte a la llengua materna i a la diversitat.[5]
A l'inici l'escola era únicament per a nenes, tal com el sistema en vigor obligava, però a partir dels anys 60 fou mixta, i va estar en funcionament fins al curs 1973-74, en què va tancar davant les perspectives d'esdevenir escola pública. El projecte educatiu de Talitha va contribuir a perfilar una escola pública catalana de qualitat.[6]
A partir de 1974 i fins a l'any 2003, el centre va prendre el nom d'Escola Orlandai, amb un projecte educatiu obert al barri i amb vocació d'escola pública.[7] Una de les primeres activitats va ser l'elecció d'un nou nom per a l'escola entre les propostes fetes pels alumnes. A més a més, el van elegir votant quan encara la democràcia no existia al país i als adults no els estava permès votar. A l'escola els nens i nenes, quan començaven la primària, ja estaven acostumats a triar-se un nom per a la seva classe que els acompanyaria durant la resta de la seva escolaritat.
El nom triat havia estat proposat per una nena anomenada Roser, qui va decidir inventar un nom en lloc de proposar-ne algun de ja existent. A la publicació feta amb motiu del 25è aniversari de l'escola, ella mateixa ho explicava:
| « | L'Orlandai, sí, era el meu personatge imaginari que tot ho podia fer i aconseguir; fort, valent i astut. No les tenia totes a l'hora de donar el paper escrit amb el nom a la senyoreta; tenia la sensació que, en perdre el secret, es perdia la seva força i el seu magnetisme, però quan va ser el meu torn, ja no m'ho vaig rumiar més: havia de ser l'Orlandai. | » |
| — DDAA. 25è aniversari de l'Escola Orlandai, 1999. | ||
Trenta anys més tard, el 2003, l'aleshores CEIP Orlandai es va traslladar a l'avinguda J.V. Foix i l'edifici va quedar buit. En aquell moment l'edifici era de propietat municipal i tant el veïnat de Sarrià com el districte de Sarrià-Sant Gervasi van començar a pensar en el nou ús de l'immoble.[8]
L'any 2006 l'estudi d'arquitectes Ravetallat-Ribas en va dirigir la remodelació i la rehabilitació i, paral·lelament, l'any 2007, es va constituir l'Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO) com a plataforma veïnal per reivindicar que l'edifici municipal Casa Orlandai fos un equipament de proximitat per al barri de Sarrià.
Finalment es va decidir obrir un centre cívic, que seria gestionat per l'AC Casa Orlandai, formada aleshores per una vintena d'associacions del barri i diversos particulars. Casa Orlandai s'obria al públic a la primavera del 2007.[9]
El projecte principal de l'Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO) és, des llavors, la gestió de l'equipament cultural de proximitat Casa Orlandai, que forma part de la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona i que segueix un model de gestió cívica, tal com es concreta en el conveni de col·laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i l'ACCO, signat el 2018.[10]
La missió de l'ACCO és dinamitzar el teixit social i promoure la transformació social per aconseguir una societat més justa, participativa, creativa, cohesionada, innovadora, cultural, solidària i sostenible. Els eixos que identifiquen el projecte Casa Orlandai són: ”Art, convivència i transformació social”.[11]
Referències[modifica]
- ↑ Diputació de Barcelona, 27-11-2014, p. 1.
- ↑ 2,0 2,1 Ortega Cebrián, 2015, p. 39.
- ↑ «Permís a Galvé, Manel, Per Edificar Al Carrer Libertad Arquitecte: Rafel Guastavino Moreno». Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1870. [Consulta: 23 novembre 2020].
- ↑ Registre de Naixements. Any 1866. registre núm.1468
- ↑ 5,0 5,1 Associació Cultural Casa Orlandai.
- ↑ Codina, M.Teresa. Educar en temps difícils: Escola Talitha, 1956-1974. 1a ed. Vic, Barcelona: Eumo Editorial, 2007. ISBN 9788497662000 [Consulta: 8 agost 2016].
- ↑ Admin. «Arquitectura singular Barcelona: edificios peculiares, rarezas de la ciudad condal» (en espanyol europeu), 30-01-2017. [Consulta: 26 març 2021].
- ↑ «Història | Casa Orlandai». [Consulta: 21 gener 2020].
- ↑ Ajuntament de Barcelona. «Casa Orlandai». [Consulta: 8 agost 2016].
- ↑ Conveni de col·laboració entre l'Ajuntament de Barcelona i l'ACCO per a la gestió cívica del centre cívic Casa Orlandai, del Disricte de Sarrià-Sant Gervasi. 2018.
- ↑ Estatuts de l'Associació Cultural Casa Orlandai. 2018
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Orlandai |
- Diputació de Barcelona «Acta de la sessió ordinària de la Junta de Govern del dia 27 de novembre de 2014». Seu electrònica, 27-11-2014 [Consulta: 8 agost 2016].
- Associació Cultural Casa Orlandai. «Història Casa Orlandai». casaorlandai.cat. [Consulta: 8 agost 2016].
- Ortega Cebrián, Sergi «Estudi i classificació de vivendes de la zona de Sarrià i canvi d'ús de Sant Vicenç de Sarrià nº11 de vivenda unifamiliar a hotel de quatre estrelles». Treball Final de Grau. Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona, 2015 [Consulta: 8 agost 2016].