Casa de l'Aigua

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Casa de l'Aigua
Imatge
Dades
Tipusequipament municipal
ArquitecteFelip Steva i Planas i Joan Sitjes, enginyers
Construcció1915 - 1917
CronologiaEn funcionament com a planta de tractament d'aigua fins 1989. Restaurat el 2015
Característiques
Estil arquitectònicModernista tardà
MaterialFormigó, totxo i ceràmica
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona i Nou Barris (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Localitzacióc. Garbí, 2-6. Barcelona
 41° 27′ 13″ N, 2° 11′ 15″ E / 41.453611°N,2.1875°E / 41.453611; 2.1875
Plànol
BCN Casa de l'Aigua documentacio 0178 alçat.JPG
Pla original del conjunt d'instal·lacions (1917)

La Casa de l'Aigua és una edificació de tipus industrial que existeix al barri de la Trinitat Nova al districte de Nou Barris, Barcelona. Va funcionar com a planta de tractament de l'aigua que es subministrava a la ciutat de Barcelona fins a 1989, quan va quedar abandonada. L'edifici es va restaurar el 2015 i ha estat convertit en un equipament municipal. Actualment funciona com a espai de trobada del teixit associatiu dels barris i ofereix una programació d'activitats lúdiques i culturals, en convivència amb usos museístics vinculats al Museu d'Història de Barcelona. Consta en el catàleg de patrimoni arquitectònic com a bé d'interès urbanístic.[1]

Descripció[modifica]

La instal·lació va formar part d'una gran infraestructura de canalització per millorar la capacitat de cabal i l'abastiment d'aigua a la ciutat durant el segle xx. Tenia funcions d'estació d'emmagatzemament, depuració i cloració de l'aigua captada als pous construïts al municipi veí de Montcada i Reixac.[2]

Estava connectada amb un edifici d'aspecte similar, situat a la Trinitat Vella, a través d'una galeria per sota l'avinguda Meridiana. Aquesta xarxa també incloïa la conducció Baixa de Montcada, que surt de la galeria cap a la ciutat, i l'aqüeducte Alt de Montcada previst fins a Vallcarca però que mai no va entrar en funcionament, tot i que si es va construir el pont dels Tres Ulls, a uns centenars de metres més amunt de la Casa de l'Aigua.

El dipòsit de la Trinitat Nova tenia capacitat per a 10.000 metres cúbics d'aigua, en un solar de 6.800 metres quadrats. Dues edificacions completaven la instal·lació; una, amb diversos instruments de mesura i, l'altra, amb una piscina amb un sistema de murs que renovava l'aigua del dipòsit.[2]

Actualment, els edificis permeten fer funcions de recepció i espai obert per a exposicions i altres activitats socioculturals i educatives, i els dipòsits s'han fet accessibles per tal de comptar amb una gran sala hipòstila per a usos diversos.

Els usos museístics actuals de la Casa de l'Aigua, com a espai vinculat al Museu d'Història de Barcelona, han permés incorporar continguts expositius que expliquen tant les característiques del conjunt patrimonial com aspectes relatius a la història dels usos i el proveïment d'aigua al pla de Barcelona. A l'edifici de l'antiga estació elevadora de Trinitat Vella i a l'interior de la galeria que la connecta amb el dipòsit de Trinitat Nova s'ha instal·lat l'exposició permanent “El fil de l'aigua: continuïtat i discontinuïtat”. Es tracta d'un recorregut per la història del proveïment d'aigua a Barcelona des de l'època romana, amb una incidència especial en la revolució que es produeix al tombant dels segles XIX i XX, quan els canvis tecnològics provocats per la Revolució Industrial modifiquen els vells equilibris entre l'aigua i la ciutat.

Al dipòsit de Trinitat Nova s'ha incorporat la instal·lació expositiva permanent “Aigua km zero / BCN”, que vol recuperar la memòria d'una llarga tradició d'utilització i de gestió de l'aigua de proximitat en el territori delimitat per Collserola, el riu Besòs i Montjuïc. Les aigües de proximitat, les que cauen al territori amb la pluja i les que hi arriben des d'altres llocs propers amb l'escorrentia, han determinat, al llarg de la història, el desenvolupament de les viles i poblacions del Pla de Barcelona i, fins l'era industrial, va conformar les relacions entre la societat i el territori. Unes relacions estretes i constants, atès que l'aigua era aliment, fertilitat agrícola, energia per a molins i diluent per a usos domèstics i industrials.  

Història[modifica]

La Casa de l'Aigua va ser construïda per la companyia pública municipal barcelonina Aigües de Montcada entre els anys 1915 i 1919. Després de l'epidèmia de tifus que va assolar la ciutat el 1914 i va causar una alta mortaldat a causa de la contaminació de l'aigua distribuïda per la companyia municipal, va caldre renovar amb tota urgència el sistema de subministrament d'aigua de boca. Des d'on avui hi ha el barri de la Trinitat Vella s'impulsava l'aigua fins al dipòsit ubicat a l'actual Trinitat Nova, on es clorava i des d'on es conduïa al nucli antic de la ciutat, inclosa la Barceloneta. El projecte inicial també preveia portar aigua a l'Eixample a través de l'aqüeducte Alt de Montcada, però no es va poder completar. Aquest edifici va estar en funcionament fins 1989.

El 31 de març de l'any 1989 els dipòsits de la Companyia d'Aigües de la Trinitat van tancar definitivament i de seguida van caure en un procés de degradació i atacs vandàlics.[2]

A partir del 2007, els terrenys que envolten l'edifici es va rehabilitar i es va dividir en parcel·les de conreu que es van sortejar entre els veïns del districte. A més, s'hi va plantar un jardí de flors i herbes aromàtiques que omplen de color i aroma l'espai. Avui dia, aquest lloc, que en un passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en un espai on els veïns poden conrear els seus horts, i s'ha retornat al districte aquest origen rural i pagès.[3]

Entre els anys 2007 i 2013 l'Ajuntament de Barcelona va dur a terme la consolidació i millora del conjunt patrimonial. El 22 de març de 2018, en ocasió del Dia Mundial de l'Aigua, s'obria el conjunt complet, després de la reobertura seqüencial de la Casa de l'Aigua de Trinitat Nova, dels espais de distribució i bombament al Districte de Sant Andreu i del túnel i el dipòsit situat al Districte de Nou Barris. Es culmina així una fase més en la recuperació, per part dels dos districtes, d'aquest espai patrimonial que el Museu d'Història de Barcelona va començar a posar en valor l'any 2011 en el marc d'un programa més ampli sobre la història dels usos i el proveïment d'aigua a la ciutat.

Referències[modifica]

  1. Ajuntament de Barcelona. «Fitxa del catàleg de patrimoni». Catàleg de Patrimoni Arquitectònic. [Consulta: 11 maig 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 NouBarris.net, 2012.
  3. Ajuntament de Barcelona-Nou Barris. «La Casa de l'Aigua». DescobreixBCN, 2015. [Consulta: 10 maig 2015].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de l'Aigua