Casa de la Caritat de Barcelona

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa de la Caritat de Barcelona
Pati de les Dones.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici
Forma part de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Arquitecte August Font i Carreras, Josep Goday i Casals, Albert Viaplana i Helio Piñón
Començament dècada del 1700
Característiques
Estil arquitectura barroca, arquitectura neoclàssica i noucentisme
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona

41° 23′ 03″ N, 2° 09′ 59″ E / 41.38422222°N,2.16640833°E / 41.38422222; 2.16640833
Bé cultural d'interès local
Identificador 40494
Modifica dades a Wikidata

La Casa de la Caritat és un edifici de Barcelona protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. L'edifici original va ser construït el 1749 i restaurat el 1929 en plena expansió del modernisme català. El centre de beneficència va funcionar entre 1802 i 1956, quan les instal·lacions es van traslladar a les Llars Mundet. L'edifici va quedar abandonat fins que el 1980 se'l va incloure en el pla de reforma previst per al barri del Raval.

Actualment alberga un complex cultural format diverses institucions, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la diputació de Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull. Forma part del conjunt l'església de Santa Maria de Montalegre, de factura neogòtica i amb planta de creu llatina.

Descripció[modifica]

Ubicat al districte de Ciutat Vella, el conjunt de la Casa de la Caritat es troba en una gran parcel·la de forma irregular a l'angle septentrional de l'illa de cases delimitada pels carrers de Montalegre, de Valldonzella, de Joaquín Costa i la Plaça dels Àngels. Es tracta d'un conjunt d'edificacions entre mitgeres amb façanes afrontades a les dues primeres vies, encara que l'accés principal es produeix des del Carrer de Montalegre.[1]

El particular esdevenidor històric d'aquest conjunt ha portat a nombroses remodelacions i ampliacions que permeten, plantejar llur descripció en sectors diferenciats:[1]

El Pati Manning o Antic Seminari Conciliar és una edificació del segle XVIII localitzada a la confluència entre els carrers Montalegre i Valldonzella. La seva estructura en alçat comprèn planta baixa, dos pisos i coberta de teulada a doble vessant. L'austera façana, revestida de morters i amb les finestres ben alineades en eixos verticals, acull el portal principal, acabat en pedra i consistent en un arc de mig punt emmarcat per dues pilastres toscanes que sostenen un entaulament i un frontó triangular amb un escut. Creuant aquesta porta i la crugia que la comprèn s'accedeix a un doble claustre barroc definit per quatre galeries que l'envolten. El claustre inferior presenta arcs escarsers de gran llum que reposen sobre potents columnes toscanes, mentre el superior està configurat per una delicada galeria d'arcs de mig punt sobre columnelles toscanes. Els murs de totes les galeries es presenten revestits amb arrimadors ceràmics de plàstica neobarroca i amb rics esgrafiats a base de gerros, volutes i fulles d'acant. També cal destacar el treball decoratiu que recullen els forjats de cadascuna de les galeries. Els dos claustres es comuniquen per mitjà d'una gran escala de pedra coberta amb voltes de mocador, a l'angle septentrional del claustre. La galeria occidental del claustre serveix d'atri a l'església de Santa Maria de Montalegre, capella del conjunt construïda a principis del segle XX dins els corrents de l'historicisme i un tímid modernisme. Es tracta d'un temple de nau única i planta cruciforme amb un cimbori al creuer i un presbiteri semicircular adossat al transsepte, des del que es produeix l'accés al Carrer de Valldonzella. En termes generals, la decoració de l'església es troba a mig camí del modernisme i l'historicisme, revisitant l'art bizantí i el romànic.[1]

El Pati Vidal o de les Dones és una edificació de la primera meitat del segle XIX localitzada al llarg del Carrer Motalegre, avui ocupada pel CCCB. La seva estructura en alçat comprèn semisoterrani, planta baixa, dos pisos i golfes sota coberta a doble vessant. Mentre la resta de murs es presenten revestits de morter, el semisoterrani i el cos que emmarca l'entrada principal es presenten acabats en grans carreus regulars de pedra de Montjuïc. Totes les obertures estan emmarcades, també, amb llindes i muntants de pedra sense ornaments. El portal principal, consistent en un ampli arc pla, presenta grans carreus encoixinats i és coronat per un escut de la casa reial espanyola parcialment destruït. Dues mènsules de traç neoclàssic recullen el pes visual de les dues grans pilastres que recórren verticalment la façana per remarcar-ne l'accés principal i contrarestar-ne l'horitzontalitat general. Els elements decoratius de la façana es concentren al voltant de les obertures a base d'esgrafiats en forma de rams de fulles d'acant, volutes, sanefes gregues i garlandes florals. Sobre el portal principal, l'esgrafiat representa a la Caritat entronitzada, flanquejada per dos infants i homenatjada per dues noies desvalgudes, un ancià i un malalt. Les façanes afrontades al MACBA i la plaça de Joan Coromines són resultat dels enderrocs de la dècada de 1990 i adoptaren les mateixes característiques que la façana principal, però sense ornamentacions esgrafiades.[1]

Creuant aquesta porta i la crugia que la comprèn s'accedeix a un gran pati estructurat en tres ales de cinc pisos d'alçada disposades en forma de U. Les façanes d'aquestes galeries estan profusament ornamentades amb esgrafiats realitzats per Josep Goday i Casals a base de canelobres, rams de fulles d'acant, volutes i garlandes florals. Destaca, també de Goday, l'arrimador de majòlica policromada que recórre el pati amb llurs sanefes i rams florals, flanquejant cartel·les amb textos educatius i moralitzants. Damunt el portal que mena vers la Plaça de Joan Coromines hi ha una fornícula revestida en ceràmica de colors i coronada per un pinacle també ceràmic que acull una delicada imatge en bronze daurat de l'arcàngel Sant Miquel. Aquests tres cossos que formen el pati allotgen a les plantes baixa i primera la recepció del CCCB, les oficines, la botiga, el restaurant i les aules, i al soterrani i a les plantes segona i tercera, sengles sales d'exposicions, d'uns 1.200 m2. El darrer projecte de rehabilitació substituí l'ala més septentrional per un cos prismàtic de 30 m d'alçada tancat per una façana vidrada que en la seva part més alta s'inclina sobre el pati, a manera de voladís que reflecteix com un mirall el perfil marítim de la ciutat. Aquest nou element serveix com a zona de trànsit (vestíbuls, ascensors, escales). Com a obra nova també destaca el gran vestíbul situat sota el pati; un ampli espai de 730 m2 que serveix d'entrada principal i espai polivalent per a l'organització d'esdeveniments.[1]

La Sala d'Actes o Teatre és una edificació de principis del segle XX localitzada al llarg del Carrer de Valldonzella, avui ocupada pel CCCB. Aquesta construcció molt en la línia de l'arquitectura industrial desenvolupa les seves façanes amb un acabat de maó i diverses galeries d'arcs. El més interessant és, però, el seu interior, cobert per un seguit d'arcs diafragmàtics parabòlics que acullen una senzilla ornamentació modernista.[1]

L'adaptació d'aquest cos ha convertit l'antiga sala d'actes en una sala polivalent de 420 localitats, i els seus annexos en aules i seminaris, locals dels grups i col·lectius associats i un magatzem a la planta soterrani.[1]

Història[modifica]

Edat mitjana[modifica]

Les monges de l'orde de Sant Agustí, que s'havien instal·lat a la Conreria (Tiana) el 1265, es traslladaren a Barcelona el 1362 en un convent ubicat a la confluència dels actuals carrers de Montalegre i de Valldonzella. L'any 1593 el Papa Climent VIII va suprimir aquesta comunitat per tal d'erigir el Seminari Conciliar de Montalegre o "Colegio Tridentino", que obriria les seves portes el 1598. Entre 1736 i 1749 l'edifici del seminari fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre, conegut com Pati Manning en honor a Robert Manning, un dels benefactors.[2] Els Jesuïtes es van veure obligats a abandonar el Seminari el 1767, quan es va prohibir i expulsar d'Espanya la Companyia de Jesús. L'espai va quedar uns anys abandonat, i després es va fer servir amb finalitats militars, fins que el governador civil de l'època va ordenar que l'espai es destinés a crear una institució correccional. Per això l'any 1772 aquest seminari seria traslladat a la veïna Església de Betlem, passant l'edifici a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia. Fundada el 1583 al Carrer d'Elisabets, la Casa de la Misericòrdia havia quedat petita i l'any 1772 es decidí traslladar la seva població masculina a l'antic seminari.[1]

Segle XIX[modifica]

El pati Manning

L'any 1802 el Rei Carles IV aprovà la independència d'aquell establiment masculí respecte la Casa de la Misericòrdia, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803 per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals..., amb l'objectiu de reduir una mica la misèria de la zona. Des de l'ocupació inicial de l'edifici del Seminari i les seves hortes fins a l'agregació progressiva de les finques i solars adjacents, la Reial Casa de Caritat va anar creixent en diverses fases i seguint diversos projectes consolidant un gran recinte de gairebé dues hectàrees de superfície i que acollia gent d'altres indrets del país i, fins i tot, de l'estranger. Entre 1804 i 1832 es procedí a la primera ampliació del conjunt, d'autor desconegut, que avui conforma la gran façana afrontada al Carrer de Montalegre.[1]

El 1829 varen entrar a treballar les Carmelites de la Caritat en qualitat de personal d'atenció als acollits. Hi varen romandre fins al 1880, quan varen esser substituïdes per les Filles de la Caritat, arribades un any abans. En aquesta etapa s'hi va afegir l'ensenyament. Aquestes religioses es mantindrien fins a 1994, molt després del trasllat de la casa d'acollida al nou edifici de la Vall d'Hebron l'any 1957.[3]

Per poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d'impremta i feien formació en diversos oficis. El 1853 es va publicar la Llei de Beneficència Pública[4] la institució va passar a dependre de la Diputació de Barcelona.

Al llarg del segle XIX, aquell centre acollia activitats productives d'autoproveïment molt diverses i realitzades pels mateixos asilats. En el marc d'aquestes activitats, la Casa de la Caritat comptava amb uns tallers que servien tant per vestir i alimentar els asilats, com per formar els interns més joves, que hi feien d'aprenents per tal de conèixer oficis a desenvolupar un cop abandonaven la institució. En aquests tallers s'hi produïa, entre d'altres matèries, galetes, pa, fideus, sèmola, xocolata, cotó, agulles, ceràmica, espelmes, espardenyes, roba, fusteria, ebenisteria i serralleria. Un dels tallers més importants i rendibles de la Casa va ser l'escola impremta, que el 1913 obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província i, posteriorment, la Gaseta Municipal, la Revista Jurídica de Catalunya, i els butlletins del Centre Excursionista i de l'Ateneu Barcelonès, com també nombrosos llibres de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres.[1]

Amb el Reglament de la Llei de Beneficència Pública (1852) la Reial Casa de Caritat fou traspassada a la Diputació de Barcelona, passant llavors a conèixer-se com a Casa Provincial de Caritat. A partir de llavors la institució només acolliria població provinent de la demarcació de Barcelona per tal de solucionar els problemes de saturació de les seves instal·lacions. A més, a partir d'aleshores s'aconseguí millorar l'organització de la casa, establint una redistribució racional dels asilats en funció de les seves edats i característiques especials: pàrvuls i quatre seccions diferents per als infants, departament de malalts mentals, de malalts crònics i invàlids, de malalts contagiosos, infermeries, sala d'operacions, farmàcia, etc. També es van millorar el règim d'alimentació i les normes d'higiene, i es normalitzà l'ensenyament primari per als nens. El 1855 l'arquitecte Narcís Nuet construí l'edifici de d'impedides i distinguides, un interessant edifici afrontat al Carrer de Ferlandina avui desaparegut. Durant la dècada de 1860 l'arquitecte Josep Oriol Mestres intervingué completant obres ja endegades i redactant un nou projecte ordenador que mai es dugué a terme.[1]

Segle XX[modifica]

Entre 1901 i 1902 s'enderrocà l'església barroca del Pati Manning, que August Font i Carreras substituí l'any 1912 per una nova església a cavall entre l'historicisme bizantí i el modernisme. Simultàniament, l'arquitecte Josep Goday i Casals construí la sala d'actes d'estil modernista afrontada al Carrer de Valldonzella. Entre 1926 i 1929 el mateix Goday s'encarregà de remodelar part del conjunt, donant lloc a l'aparença noucentista actual del Pati Manning i el Pati Vidal o de les Dones.[1]

Durant el període de la Generalitat republicana (1932-36), la Casa de Caritat va dependre exclusivament del govern català i la casa passà a denominar-se Casa d'Assistència President Francesc Macià. Després de la guerra civil, la Casa de Caritat tornà a estar sota la tutela de la Diputació. L'església, que patí alguns desperfectes, va ser restaurada per Isidre Puig Boada i Jaume Busquets i Mollera dotà el presbiteri d'un nou baldaquí.[1]

L'any 1956 la institució fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron, de manera que l'antiga Casa de la Caritat restaria abandonada i sense cap ús definit durant la segona meitat del segle XX.[1]

L'any 1986, els arquitectes Andreu Bosch, Josep Maria Botey i Lluís Cuspinera restauraren l'antic recinte del Seminari (avui conegut com Pati Manning) per instal·lar-hi el Centre de d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona.[1]

L'any 1989, en el marc del projecte de dinamització del Raval i el seu patrimoni, el consorci format per l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació aprovà la instal·lació a la Casa de la Caritat del nou Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana (amb la col·laboració d'Eduard Mercader) foren els encarregats de traçar el projecte d'aquesta nova institució, que comportà la desaparició de gran part de la seva volumetria original i dels seus interiors. Efectivament, gran part del cos afrontat al Carrer de Montalegre, que fins llavors es prolongava fins al Carrer Ferlandina, fou reemplaçat per l'actual edifici del MACBA. Les obres començaren el 1991 i s'acabaren el 1993, encara que el CCCB no obriria les seves portes fins al 25 de Febrer de 1994. La intervenció combinà la rehabilitació dels exteriors que restaren dempeus amb la creació d'espais nous, i va ser guardonada, l'any 1993, amb els premis d'arquitectura FAD i Ciutat de Barcelona.[1]

Segle XXI[modifica]

Al 2010 els arquitectes Elias Torres i Martínez Lapeña van rehabilitar l'edifici de la sala d'actes.[1]

El pati manning i els edificis que l'envolten pertanyen a l'Oficina d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona.[5]

A principis del segle XXI la Casa de la Caritat allotja, totalment o parcialment, el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació, al Pati Manning (des de 1987), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (des de 1994), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (des de 1995), la Universitat Ramon Llull (des de 1996) i l'Església de Santa Maria de Montalegre.

Intervencions arqueològiques[modifica]

Al llarg de la seva història s'han realitzat diverses intervencions arqueològiques a la finca:

1985[modifica]

Els treballs arqueològics es van centrar a la zona del claustre, on va aparèixer una gran quantitat de material ceràmic sota el paviment de les voltes estructurals del primer pis. Fruit d’aquests treballs es va poder documentar un interessant i nombrós conjunt de ceràmiques comunes, que es van poder datar del segle XVII a mitjans de segle XVIII. Aquest material, pel que es dedueix de les seves característiques morfològiques, procedia de les deixalles d’un taller o obrador de terrissa proper a aquest edifici claustral quan s’estava construint. Aquesta afirmació es basa en el fet que moltes de les peces tenien esquerdes originades per una cocció defectuosa i, d’altres, vernissos de tons esmorteïts.[6]

2008[modifica]

La intervenció arqueològica estigué vinculada als treballs necessaris per a la realització del projecte d’ampliació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que havia de reformar l’antic teatre situat dins del conjunt de la Casa de la Caritat. La intervenció es realitzà en dues fases; durant la primera, al llarg del mes de setembre del 2008, es realitzà el seguiment arqueològic dels rebaixos necessaris per a la construcció dels encepats que havien de reforçar l’edifici de l’antic teatre de la Casa de la Caritat abans d’iniciar el rebaix del soterrani, a la segona, entre els mesos d’octubre i novembre, es realitzà un rebaix general de l’interior de l’edifici per situar la seva cota de circulació a la mateixa que la de la Plaça de Joan Coromines. La finca es dividí en quatre sectors; les restes documentades se situaven, bàsicament, a les zones anomenades A i B. Les zones C i D pràcticament no es van rebaixar i la localització d’estructures va quedar concretada a les zones on es practicaven encepats. Es pot afirmar que totes les restes documentades, bàsicament clavegueram i murs de compartimentació, pertanyen a la Casa de La Caritat. La poca entitat de les restes dels moments més antics recuperades s’ha de relacionar amb la situació en aquesta zona de patis diversos, com podria ser el d’Anglada, que ocupava gran part de la zona d’actuació, el de Ferrer o el de Plandolit. D’altra banda es pogué documentar un petit forn pertanyent a la mateixa Casa de la Caritat. Amb posterioritat a la casa de la Caritat es construí una sala de teatre i una església, que substituirà a l’anterior i que perviuran fins a l’actual reforma. No es localitzaren nivells més enllà del segle XVIII, fruit de la cota assolida, malgrat que de forma residual s’ha localitzat evidencies més antigues, com podrien ser les finestres gòtiques reaprofitades als murs o algun fragment de ceràmica decorada en verd i manganès.[7]

2010[modifica]

La intervenció duta a terme a l’interior de l’edifici conegut com a “Antic Teatre” i a part de l’actual plaça de Joan Coromines, ha permès obtenir informació de l’evolució d’aquest sector de la ciutat des del segle XIV fins a l’actualitat. La primera estructura documentada, una mena d’àmbit semisoterrat, fou amortitzat durant el segle XIV, molt probablement com a conseqüència de l’establiment, en aquest indret, del Monestir de Santa Maria de Montalegre. Durant el període de funcionament del monestir, fins a finals del segle XVI, tot apunta que aquesta àrea funcionà com a zona d’hort de l’edifici religiós. Aquesta funcionalitat sembla que es perdé en desaparèixer oficialment el monestir i esdevenir seminari seguint els preceptes del Concili de Trento. D’aquest moment de canvi es documenten diversos retalls a la zona que, possiblement, s’efectuaren per tal d’extreure argiles. Aquest fet es podria posar en relació als nombrosos obradors de terrissa coneguts a la zona en aquestes cronologies. Posteriorment, l’àrea no patiria reformes importats fins a la instal·lació en aquest indret de la Casa de la Caritat, a partir del 1802. Durant el segle XIX es dugueren a terme diverses ampliacions d’aquesta institució que es traduïren en la construcció de diversos annexos que inclogueren, entre d’altres, una manufactura de filats moguda per la força del vapor i un pati porticat. A principis del segle XX es construí l’edifici conegut actualment com a “Antic Teatre”, obra de Josep Goday. Goday aprofità parcialment el pati porticat bastit uns anys abans. Finalment, l’última reforma constructiva que deixà una important petjada a la zona fou la remodelació de la Casa de la Caritat per tal d’allotjar el Centre de Cultura Contemporània (CCCB) durant els anys 90 del segle XX.[8]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 «Casa de la Caritat de Barcelona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 4 desembre 2017].
  2. El pati Manning al web Pobles de Catalunya.
  3. García Gargallo, Manuel. «Comunitats femenines per barris». A: L'Ensenyament de l'Església a la ciutat de Barcelona. Directori Estadístic (html) (Tesi) (en català). Barcelona: UB, 2002, 2002. DP B. 26249-2006. ISBN 846-89835-43. 
  4. Ausín Hervell, Jose Luís. «La beneficencia pública en la Barcelona de finales del siglo XIX» (en es). X Congrés d’Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901, 27-30 novembre 2007. [Consulta: 18 febrer 2011].Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  5. El pati Manning al web de la Diputació.
  6. «Casa de la Caritat de Barcelona». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  7. «Casa de la Caritat de Barcelona». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  8. «Casa de la Caritat de Barcelona». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de la Caritat de Barcelona Modifica l'enllaç a Wikidata