Casal del Metge

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Casal del Metge
Casal del Metge P1210437.jpg
Dades
Tipus edifici
Arquitecte Adolf Florensa i Ferrer; Enric Catà i Catà
Característiques
Estil arquitectònic Noucentisme
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
Localització Via Laietana, 31 - c. Tapineria. Barcelona
 41° 23′ 06″ N, 2° 10′ 38″ E / 41.384992°N,2.177253°E / 41.384992; 2.177253Coord.: 41° 23′ 06″ N, 2° 10′ 38″ E / 41.384992°N,2.177253°E / 41.384992; 2.177253
BCIL
Identificador IPAC: 41342
Modifica les dades a Wikidata

Casal del Metge és un edifici del municipi de Barcelona protegida com a bé cultural d'interès local. El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10.[1] És un dels millors exponents de l'arquitectura noucentista. Pensat per a seu del Sindicat de Metges de Catalunya (amb les seccions de Mutual Mèdica de Catalunya i Balears, Cooperativa de Consum, Caixa, etc.), el Col·legi de Metges de Barcelona i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, avui hostatja oficines sindicals.

Descripció[modifica]

Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània.[1]

Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a manera de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central.[1] La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures.[1]

Destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina.[1] El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.[1]

Història[modifica]

Façana

Edifici de pisos entre medianeres, va començar a construir-se el gener de 1931. El juliol de 1932 ja hi va tenir lloc la primera assemblea de l'associació, tot i que l'acte d'inauguració es va fer el 10 de desembre següent. El seu estil, dins els paràmetres conceptuals del noucentisme, fa servir un llenguatge netament classicista de referències florentines. La façana, simètrica, té un eix vertical central, lleugerament sobresortit. La planta baixa es distingeix de la resta pel seu acabat encoixinat. El pis principal reforça la seva jerarquia amb la balconada amb balustres i els frontons que coronen les obertures. Dos nivells més amunt, centrant la façana, una altra balconada, aquesta amb la barana de forja, introdueix un element d'horitzontalitat. Al nivell superior apareix una galeria de tipus toscà, capçada amb un frontó triangular. A l'interior, cal destacar-hi el pati central, l'escala i la sala d'actes.

Sala d'actes[modifica]

La sala d'actes té capacitat per a 320 persones. S'utilitza en actes institucionals i està oberta a actes públics com concerts, representacions teatrals i conferències (entre d'altres, hi han parlat Ángel Ossorio y Gallardo, Emil Ludwig (1933), Eduard Marquina (1935), Federico García Lorca (1933), Daniel Alfaro Siqueiros (1937), etc.). Per les seves dimensions i bona acústica, s'hi han dut a terme concerts de cambra o de solistes, alguns de molta anomenada.

Des del 30 de desembre de 1932 s'hi van donar els concerts d'Audicions Íntimes de l'Associació de Música da Càmera. L'abril de 1936 va ser una de les seus del Congrés Internacional de Musicologia el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, i hi va acollir concerts de música contemporània, amb actuacions de músics com Ernst Krenek (com a pianista, autor i conferenciant, 17 d'abril) i Benjamin Britten (21 d'abril). Hi han actuat: Gaspar Cassadó (abril de 1933 i hi actuarà més vegades), Pau Casals (1935), Emili Pujol (1936), Conxita Badia diversos cops, Mercè Plantada, Alícia de Larrocha, Ruggiero Ricci (1998), etc.

Estrenes absolutes[modifica]

  • 1935 Dafnis i Cloe, òpera de cambra d'Antoni Marqués (27 de gener)
  • 1936 Canigó, òpera d'Antoni Massana i llibret de Josep Carner (en versió de concert)
  • 1936 Set cançons de Pau Casals (30 de gener)
  • 1936 Sonatina antiga de Manuel Blancafort (abril)
  • 1944 Comptines IV-VI i Cantar del alma, per a veu de soprano i piano (15 de desembre) de Frederic Mompou
  • 1946 Dos melodías sobre text de Juan Ramón Jiménez de Frederic Mompou (6 de juny)
  • 1950 Preludi núm. 11 de Frederic Mompou (6 de novembre).
  • 1994 Sis cançons mallorquines per a mezzo i quartet de cordes, de Bernat Vivancos (25 de març).

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Casal del Metge». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 desembre 2015].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casal del Metge Modifica l'enllaç a Wikidata
  • «Casal del Metge». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.