Castell Palau Arquebisbal (Albalate del Arzobispo)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Castell Palau Arquebisbal
Imatge
Façana lateral
Dades
TipusCastell i palau arquebisbal Modifica el valor a Wikidata
ConstruccióXII-XIII - XIV
Característiques
Estil arquitectònicgòtic
Materialcarreu i maons
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaAlbalate del Arzobispo (Provincia de Terol) i Baix Martín (Provincia de Terol) Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciónucli poblacional.
 41° 07′ 16″ N, 0° 30′ 36″ O / 41.12121°N,0.50996°O / 41.12121; -0.50996Coord.: 41° 07′ 16″ N, 0° 30′ 36″ O / 41.12121°N,0.50996°O / 41.12121; -0.50996
Bé d'Interès Cultural

El Castell-palau Arquebisbal d'Albalate del Arzobispo situat en un petit altiplà en un altell des d'on es desenvolupà el primer nucli de la població, en sentit radial i cenyit pel riu Martín, a la comarca del Baix Martín, Espanya, és un monument catalogat com Bé d'Interès Cultural, en virtut del que es disposa en la disposició addicional segona de la Llei 3/1999, de 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonés, i segons queda reflectit en l'Ordre de 17 d'abril de 2006, del Departament d'Educació, Cultura i Esport del Govern d'Aragó, per la qual s'aprova la relació de Castells i la seva localització.[1][2]

Presenta com a identificador el codi: 7/INM/TER/023/008/001.[1]

Història[modifica]

El castell-palau d'Albalate es va construir sota el mecenatge de l'arquebisbat de Saragossa, no pot oblidar-se que Albalate des de 1149, després de la seva reconquesta per part de les tropes de Ramón Berenguer IV, va passar a ser un senyoriu de l'arquebisbat de Saragossa, la qual cosa queda perfectament recalcat tant en el seu nom (Albalate del Arzobispo) com en l'escut d'aquesta població aragonesa.[3][4][1]

Segons Vicente Bardavíu (erudit sacerdot, rector d'Albalate del Arzobispo), l'any 1240 ja es feia referència al castell, malgrat que les grans obres de restauració i d'ampliació es van realitzar quan la zona pertanyia a en Ximeno de Luna (1296-1309).[5] Segons el mateix Bardavíu les obres del castell-palau es van avançar molt quan l'arquebisbat de Saragossa estava en mans de Dalmacio de Mur i Cervellón (arquebisbe de Saragossa entre 1431 i 1456), qui pràcticament va deixar l'edifici acabat. Per això, es considera que el palau en si va haver d'estar finalitzat a mitjan segle xv.[4]

Donat el seu origen musulmà i estar en zona estratègica, no és d'estranyar que amb anterioritat a la conquesta cristiana existís a la zona un castell o alcazaba àrab, encara que no quedin restes actualment.[1]

Descripció[modifica]

El castell d'Albalate del Arzobispo va començar a construir-se al segle xiii podent-se afirmar que a mitjan segle XIV ja estava realitzava la majoria de l'obra, malgrat que en segles posteriors es van realitzar modificacions i actuacions.[4] Hi ha autors que consideren que el castell s'eleva sobre una antiga fortalesa musulmana de la qual no queda actualment cap resta.[6]

Es tracta d'una obra de fàbrica de pedra de carreu i maó, presentant decoració realitzada en ceràmica.[4][6][1] Podria catalogar-se com un castell gòtic de caràcter feudal que s'utilitzava tant com a construcció defensiva com a palau residencial, tenint aquest últim caràcter més importància en la majoria de les circumstàncies. D'aquesta manera el castell era símbol del prestigi i poder del senyor que en ell habitava marcant, la diferència amb la resta de la població del lloc.[4][1]

Per poder exercir la seva funció de prestigi del seu hàbitat el castell-palau es va construir ocupant una considerable extensió situada en un lloc estratègic per al seu ús com a punt defensiu en cas de necessitat. En ell es distingia d'una banda la zona residencial, que se situava a la zona meridional, i per un altre el recinte exterior. D'aquesta forma el recinte es configura com un quadrilàter allargat en el qual el castell se situaria en un extrem i el pati d'armes, que presenta en els laterals nord i oest àmplies sales amb coberta en volta a les quals s'accedeix per un arc apuntat, mentre que el lateral oriental està tapiat per un mur amb una porta d'accés; ocuparia la resta del quadrilàter.[1] La zona residencial presentava planta cuadrilátera amb pati central obert, el qual es trobava envoltat per una sèrie d'estades, destacant el tram o cruixia situat al sud-est del complex, en la qual es va elevar la casa senyorial. La resta de les crugies són construccions d'una sola planta.[4][6]

El recinte presentava muralles que amb l'esdevenir del temps es van modificar i van ampliar, sobretot durant el segle xix, utilitzant per a això els materials que s'obtenien d'altres construccions i també materials nous.[1]

Els edificis situats al nord-oest presenten una diferència de nivell pel que fa a la resta, diferència que es tracta de salvar mitjançant una enorme volta de canó apuntada. Per la seva banda la zona sud-oest presenta com coberta una volta també de canó, però en la qual s'empren arcs torals, que no s'han conservat, excepte un, complets.[4][6]

La zona palatina com hem dit consta de dues plantes, en la baixa pot observar-se una estada de planta rectangular coberta amb una gran volta de canó apuntat. Té tan sols tres finestres orientades totes elles al sud-est, podent-se descriure les mateixes com a estretes abocinadas i d'una sola llum, El més destacat d'aquestes obertures és sens dubte la seva decoració que presenta Traceria basada en tres lòbuls.[4][6][1] En el pis superior es troba un dels elements més destacats del palau, la capella.[4]

La Capella[modifica]

Respecte a la capella, situada en el pis superior de l'edifici que constitueix la residència palatina, podem dir que la seva construcció va haver de realitzar-se entre els segles XIV i XVI, seguint les pautes de l'estil gòtic i utilitzant decoració ceràmica.[7]

Es tracta d'una estada de planta trapezoïdal que a partir de 1530 es va dedicar a capella No hi ha acord entre els experts sobre la datació concreta de la capella: Bardavíu (1914), La Figuera (1919) i Guitart (1987), consideren que la capella és obra d'en Ximeno de Luna i per això la daten abans de 1310.[1] Per la seua banda, Manuel Siurana (1982) considera que la datació correcta hauria de realitzar-se del segon quart d'aquest segle, ja que, en la seva opinió, no va haver de dur-se a terme fins a la prelatura d'en Pedro López de Luna (1314-1345). En el que sí que es posen tots d'acord és en què la construcció de la capella va ser posterior a la de la resta del edficio, tal com manifesta l'estudi de les marques de picapedrer.[7] Està dividida en sis crugies mitjançant arcs apuntats que presenten un perfil amb motllura. De la coberta de l'estada destaca la cornisa de fusta formada per una motllura policromada que s'estén des dels arcs apuntats amb escuts policromados en els suports.[7]

La il·luminació interior s'aconsegueix gràcies a les cinc grans finestres, dues d'elles al pati interior i la tercera oberta cap a l'exterior de l'edifici, totes elles iguals: presenten dues llums i traceria trilobulada. També té una sagetera, que dona a l'exterior del recinte del castell-palau, en el costat en el qual s'eleva un petit púlpit emmarcat per columnes, de petita grandària i col·locades a parells, i un arc apuntat; de base cònica presenta decoració vegetal i motius geomètrics.[7]

El sòl de la capella està decorat amb ceràmica mudèjar en dos colors (verd i blanca), i en l'actualitat està totalment restaurat. Hi ha autors que consideren que el sòl pot datar-se a mitjan segle xiv, presentant com a motiu predominant en la decoració del mateix l'estel de vuit puntes emmarcada.[8]

El presbiteri és de reduïdes dimensions i es cobreix de volta estrelada, s'accedeix a ell a través d'un arc carpanell recolzat sobre pilastres i el més probable és que la seva construcció sigui posterior a la resta de la capella.[7]

Posterior a la construcció inicial de la capella és també el campanar, que presenta planta octogonal i se situa en un dels angles de la capella, de fàbrica de carreu en el basamento, mentre que els dos cossos que sobre ell s'eleven són de maó i estil mudèjar.[1] El primer cos de la torre no presenta cap obertura, presentant com a decoració una faixa de cantonets en cada costat; el cos superior presenta vuit obertures amb forma d'arc de mig punt doblades i decorades amb una faixa de cantonets a les zones inferior i superior d'aquests, presentant cornisa que es remata amb una cuculla cònica que es va construir posteriorment.[1]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell Palau Arquebisbal
  • Álvaro Zamora, Maria Isabel, La cerámica de Teruel, col. Cartillas turolenses, núm. 8, , Teruel, Institut d'Estudis Turolenses, 1987.
  • Bardavíu Ponz, Vicente, Historia de la Antiquísima villa de Albalate del Arzobispo, Zaragoza, 1914.
  • Benito Martín, Inventario arquitectónico: Teruel, Zaragoza, Departament de Cultura i Educació de la Diputació General d'Aragó, 1991.
  • Blasco Lasmarías, Fernando, Albalate, un joya por conocer, Albalate del Arzobispo, Ajuntament de Albalate del Arzobispo, 2010.
  • Borrás Gualis, Gonzalo M., El arte mudéjar en Teruel y su provincia, col. Cartillas turolenses núm. 3, Teruel, Institut d'Estudis Turolenses, 1987.
  • Escriche Jaime, Carmen, Voz "Albalate del Arzobispo", Gran Enciclopedia Aragonesa, Zaragoza, Ed. Comali, Ap. II, pàg.1920.
  • Guitart Aparicio, Cristóbal, Arquitectura gótica en Aragón, col. Aragón núm. 30, Zaragoza, Ed. Llibreria General, 1979.
  • Guitart Aparicio, Cristóbal, Los castillos turolenses, col. Cartillas turolenses  núm. 9, Teruel, Institut d'Estudis Turolenses, 1987.
  • La Figuera Lezcano, L. de, "El castillo de Albalate del Arzobispo", Arquitectura, II (1919).
  • Madoz,, Pascal, Diccionario geográfico*estadístico*histórico de España y sus posesiones de ultramar, Madrid, 18451850.
  • Ponz, Antonio, Viage de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables y dignas de saberse, que hay en ella, Madrid, 1788. (Tom quinzè, dedicat a Aragó.)
  • Sebastián López, Santiago, Inventario artístico de Teruel y su provincia, Madrid, Ministeri d'Educació i Ciència, 1974.
  • Siurana Roglán, Manuel, La arquitectura gótica religiosa del Bajo Aragón Turolense, Teruel, Institut d'Estudis Turolenses, 1982.