Castell d'Olorda
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | ruïnós | |||
| Estil arquitectònic | arquitectura gòtica | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes (Barcelonès) | |||
| Lloc | Ctra. de Santa Creu d'Olorda a Sarrià, km. 6,300 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1047-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0005543 | |||
| Id. IPAC | 1149 | |||
El castell d'Olorda era situat a Santa Creu d'Olorda (Barcelona), a la serra de Collserola, tot i que la seva ubicació exacta és incerta. Algunes fonts el situen al cim del puig d'Olorda,[1][2] mentre que d'altres l'identifiquen com el casalot en ruïnes situat al costat de ponent de l'església de Santa Creu d'Olorda, catalogat com a bé cultural d'interès nacional.[3]
Història
[modifica]La primera referència documental al terme d'Olorda és del 986, en un precepte de Lotari que confirmava al monestir de Sant Cugat les seves possessions. El 997, l'abat Odó i Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, realitzaren una permuta per la qual el monestir li cedia una casa amb una torre i terres al terme d'Olorda. El 998, en una altra permuta, el senyor de Cervelló donà a l'abat la torre que fou de Sunyer al mateix terme, amb les cases que hi havia.[4]
El castell apareix documentat per primera vegada el 1355, fou venut pel rei Pere el Cerimoniós a Pere Desllor. El 1377, els Desllor vengueren la senyoria i el castell a Berenguer de Relat, que fou tresorer de la reina Elionor de Sicília, a més de senyor de Castelldefels i de Castellciuró. El 1542, Lluís Desvalls i de Relat vengué els castells d'Olorda i Castellciuró als Requesens-Zúñiga, senyors del Castell Vell de Rosanes.[2][3]
La jurisdicció del castell d'Olorda incloïa els territoris de Vallvidrera i Sant Bartomeu de la Quadra,[1] però no tingué mai una vida pròpia, ja que els senyors preferiren viure a Castellciuró, on hi havia més facilitats i una millor comunicació amb la resta de viles de la comarca.[3]
Descripció
[modifica]Com la majoria de castells medievals, la construcció original fou modificada posteriorment i el que ha arribat fins als nostres dies és resultat de diverses èpoques i usos. Sembla que la part més antiga és una torre de planta rectangular, que dóna a la plaça de l'església i que té una porta adovellada, segurament obert dels segles xvi-xvii.[3] Les construccions es distribueixen entorn d'un pati central quadrat, i el seu paredat és característic del segle xiv. Encara hi ha una finestreta gòtica i fa pocs anys hi havia un finestral més gran d'aquest estil. Al mur que tanca el pati pel sud hi ha dos arcs, un tapiat i l'altre cegat en part.
Hi ha la sala anomenada del «tinellet», anomenada així per la semblança amb el Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona. És una àmplia nau orientada de llevant a ponent, de 20 m de llarg per 9 m d'ample, que era dividida en quatre trams per tres arcs diafragma de mig punt. La coberta era a doble vessant, igual que l'estança adossada al sud-oest.[3]
Als anys 1970 va caure la teulada de la nau, fet que va marcar l'inici de l'enrunament progressiu i l'espoliació de l'edifici. L'hivern del 1991-1992 van caure part del capcer de la nau i els finestrals gòtics.[3]
Referències
[modifica]- 1 2 Català i Roca, Pere. Els Castells Catalans. 2a ed.. Rafael Dalmau Editor, 1990, p441. ISBN 978-84-232-0290-4.
- 1 2 «Castell d'Olorda». Castells Catalans (blog), 21-06-2006.
- 1 2 3 4 5 6 «Castell d'Olorda». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Pagès i Paretas, Montserrat. «Castell d’Olorda (Barcelona)». Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana.
