Castell de Lladurs
 | ||
|---|---|---|
| ||
| Dades | ||
| Tipus | Castell  | |
| Construcció | segle XIV | |
| Característiques | ||
| Estat d'ús | ruïnós | |
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |
| Altitud | 985 m | |
| Localització geogràfica | ||
| Entitat territorial administrativa | Lladurs (Solsonès) | |
| Localització | Al Serrat del Castell, al sud del Pla de Riart | |
 Camí a peu al castell de Lladurs | ||
| Bé cultural d'interès nacional | ||
| Tipus | monument històric | |
| Codi BCIN | 967-MH | |
| Codi BIC | RI-51-0006369 | |
| Id. IPAC | 1066 | |
El Castell de Lladurs[1] és un castell situat dalt del Serrat del Castell al municipi de Lladurs (Solsonès), al costat de la primitiva Església de Sant Martí. Ocupa l'extrem sud-oriental del pla de Riard, en un tossal espadat, a la banda de llevant del terme municipal del mateix nom, a la riba dreta del riu Cardener. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional
Història[modifica]
La primera notícia d'aquest castell es té de l'any 1000, quan el comte d'Urgell vengué unes vinyes situades «in chastro Llaturci».[2] Per l'acta de consagració de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Abadia benedictina situada al municipi de les Valls de Valira, Alt Urgell) de l'any 1040 sabem que era propietat del monestir junt amb les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel.
Hi ha altres documents en els segles xi i xii on el castell hi apareix esmentat a l'hora d'afrontar terres. L'any 1314, en ser erigit el vescomtat de Cardona, figura com un dels castells dels quals tenia la senyoria la família Folc, senyoria que conservà fins a l'abolició del complex feudal el segle xix. Dins al vescomtat, més tard comtat i finalment ducat de Cardona, pertanyia a la batllia de Solsona.
L'any 1762 s'iniciava una capbrevació o elaboració d'un capbreu, document on hom anotava el reconeixement fet pels pagesos als senyors dels drets dominicals. En el document s'assenyalen els límits següents: a llevant els Torrents, Vilanova d'Isanta i Olius; a migdia Solsona i Pallarès, a ponent, Albets i La Llena i a tramuntana, Timoneda i Isanta.
Arquitectura[modifica]
Les ruïnes del castell pertanyen a èpoques diferents, amb edificis annexos i afegitons. És problemàtic de distingir el que en pugui restar de romànic sense una prèvia excavació. La part més moderna es troba al nord, enfront de l'església. A migjorn i a llevant de la zona edificada hi ha alguns murs formats amb carreus ben tallats i arrenglerats. A un possible edifici central molt malmès, del qual només resten les parets de migjorn i de ponent, és adossada a ponent una construcció de planta rectangular d'una alçària d'uns 7 m i amb una porta oberta a l'oest i una altra al sud. Al sud del suposat edifici central un altre mur amb una porta. També s'observa un espai trapezoïdal que segurament era dividit en dos àmbits. Les parets més antigues conservades es datarien al xiii o potser xiv.
Llegendes[modifica]
| « | Es conta que durant la guerra, els soldats, (un escamot de liberals) plens d'ira, s'enfilaren fins al castell de Lladurs per donar mort al seu rector. Aquest, en veure arribar les tropes, caminà fins a l'extrem del penya-segat i obrint amb fermesa el seu paraigua de pastor (tradicional paraigua de grans dimensions) es precipità al buit per evitar que l'agafessin, i d'aquesta manera pogué salvar la vida.[2] | » |
La narració transmet l'ambient de tensió que va viure la muntanya catalana durant els temps de les guerres carlines, perpetuant-ne el record fins avui dia.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Lladurs |
- ↑ «Castell de Lladurs». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 «Lladurs.cat».
Bibliografia[modifica]
- Catalunya Romànica, vol. XIII El Solsonès La Vall d'Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 120-121. ISBN 84-7739-013-4.
- Bellmunt i Figueras, Joan. Fets costums i llegendes. El Solsonès I. Lleida: Pagès Editors, 1993.