Castell de València d'Àneu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Castell de València d'Àneu
Castell de Pallars
Castell de valència SO panoràmica.jpg
Vista del Recinte Sobirà actualment
Dades bàsiques
Tipus castell
Característiques
Estil Romànic
Construcció Entre el segle XI i el segle XII
Dimensions Recinte Sobirà : 30 - Recinte Jussà : 60 (Amplada) × Recinte Sobirà : 90 - Recinte Jussà : 300  (Llargada) m
Altitud 1.085 msnm
Ubicació
Catalunya
 »» Pallars Sobirà
 »»» Alt Àneu
València d'Àneu 42° 37′ 57″ N, 1° 06′ 59″ E / 42.632437°N,1.116322°E / 42.632437; 1.116322Coord.: 42° 37′ 57″ N, 1° 06′ 59″ E / 42.632437°N,1.116322°E / 42.632437; 1.116322
Bé cultural d'interès nacional
Identificador IPAC: 852
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0006233
Activitat
Modifica dades a Wikidata

El Castell de València d'Àneu, o Castell de Pallars, és un castell medieval de l'antic terme de València d'Àneu, a l'actual terme municipal d'Alt Àneu, de la comarca del Pallars Sobirà.

Està situat entre els cursos dels rius Noguera Pallaresa i Riu de la Bonaigua, a 1.085 metres d'altitud, sobre un turó que domina tota la vall d'Esterri d'Àneu.

És, i va ser, un lloc estratègic del qual avui dia només en resten les ruïnes com a testimonis de la grandesa del Comtat de Pallars. Fou l'última fortalesa on onejà la bandera catalana com a país independent.

Història[modifica | modifica el codi]

No es tenen dades exactes sobre l'any de la seva construcció però s'estima que va ser als voltants dels segles XI - XII, mentre era comte Sunyer I de Pallars. Va allotjar, probablement com a residència d'estiu, els descendents del Comtat de Pallars fins a l'últim, Hug Roger III.

Castell situat en un lloc estratègic, atès que dominava el camí de la Vall d'Aran, la seva importància fou gran al llarg de tota l'edat mitjana i part de la moderna, i l'emplaçament, si no el castell, que ja era en ruïnes, encara jugà un paper clau en conflictes posteriors al seu enderrocament, com a la Guerra Gran o a les Guerres Carlines.

Posteriorment, a la Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), i el posterior conflicte dels maquis, el Castell de Pallars fou emprat per bàndol nacional com a emplaçament de canons antiaeris, trinxeres i nius de metralladora, atesa la seva situació privilegiada.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El Castell de Pallars va ésser una fortalesa activa durant segles, cosa que va fer que la construcció sofrís multitud de reformes i ampliacions, adaptant-se als nous temps. Això és el que fa difícil reconèixer la forma original de la fortificació i de retruc, datar-la amb més exactitud.

El Castell de Pallars forma part de l'anomenat conjunt arqueològic de València d'Àneu; aquest conjunt està format per dues parts ben definides:

Recinte sobirà[modifica | modifica el codi]

Era el castell pròpiament dit; estava rodejat per un profund fossat en els flancs est i oest, i per una segona línia emmurallada als flancs nord i sud. Era on es trobaven, entre altres, la torre de l'homenatge, la cuina i el menjador dels senyors, l'armeria i els dormitoris del servei. A més a més, es coneix que disposava d'una bassa d'aigua pròpia, on es criaven truites de riu. El recinte Sobirà era el cor de la fortalesa, una espècie de plaça forta, un fòrum en el qual els habitants es reunien i comerciaven. Era el lloc on s'emplaçava el mercat, i on els vilatans es refugiaven en cas d'atac.

Recinte jussà[modifica | modifica el codi]

Era un recinte fortificat rectangular d'uns 300 metres de llargària, adjacent al recinte sobirà. Dins d'aquest recinte es trobava la vila de València d'Àneu, edificis que s'han interpretat com a cases o habitacions, diversos tallers i fargues, un forn de pa... En definitiva, el poble vell. El recinte jussà fou una construcció posterior, requerida pels durs períodes de temps en els quals esclataven les anomenades bandositats, durant les quals els atacs i saquejos al castell eren habituals.

La Caiguda del Castell de València[modifica | modifica el codi]

Hug Roger III és conegut com l'últim comte de Pallars. La seva vida i obra com a senyor i comandant militar ha transcendit fins als nostres dies, cosa que ha fet que se'l consideri un heroi local. Entre les seves fetes podem destacar el desafiament a la potestat reial de Joan II i del seu fill Ferran el Catòlic, el setge i conquesta de la ciutadella de Vielha, i la dura labor de procurar una vida diferent als vilatans del Comtat, lluitant per les llibertats i per l'ideal d'una Catalunya comtal i feudal. Al llarg de la seva vida, es procurà multitud d'enemics, alguns fins i tot antítesis del que ell representava, com el Comte de Cardona - Prades Joan Ramon Folc IV de Cardona, els Reis Catòlics, el Comte de Foix, i molts altres.

La seva fortalesa, el Castell de Pallars, fou assetjada pel Comte de Cardona, en nom del Rei Ferran el Catòlic el maig de l'any 1487. En aquelles dates, Hug Roger es trobava a França reclutant homes per a plantar cara al seu rival monarquista. Per aquest motiu, el comandament del castell es concentrava en mans de la seva esposa Caterina Albert. El setge durà prop de 2 mesos, durant els quals Caterina va mantenir ferma la seva creença que el seu estimat arribaria a temps per derrotar el Comte de Cardona.

No fou així, ja que les neus dels ports evitaren el pas dels soldats des de França al Pallars. El castell fou finalment entregat el dia 5 de juliol de l'any 1487.

És una creença falsa que el mateix Comte de Cardona - Prades fes cremar el Castell de València fins als fonaments. El motiu pel qual es troba en ruïnes avui en dia és perquè els vilatans es desplaçaren progressivament prop de l'església de Sant Andreu, un lloc més còmode, més proper al riu i més ampli. Amb aquest desplaçament, s'endugueren a poc a poc les pedres del castell, que ja era en ruïnes després que Felip V d'Espanya fes enderrocar tots els castells catalans en acabar la Guerra de Successió, per tal de construir les seves cases.[1] Aquests fets, juntament amb les inclemències meteorològiques del lloc, i el pas dels anys han propiciat que avui dia no en quedin més que les restes arruïnades d'aquella important fortalesa.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bolòs i Masclans, Jordi; Padilla Lapuente, José Ignacio; Miquel i Vives, Marina. «Castell de València d'Àneu». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7. 
  • Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «València d'Àneu». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 
  • Tomàs Folch, Roser. L'última voliaina pallaresa. 1. ed.. Lleida: Pagès Editors, 2004. ISBN 9788497791427. 
  • Padilla, José Ignacio; Alonso, Icíar. Fonèvols i matacans: el conjunt arqueològic de València d'Aneu. Cinc anys de recerca arqueològica [1990-1995]. 1. ed.. Esterri d'Àneu: Consell Cultural de les Valls d'Aneu, 1996. ISBN 8487948073. 
  • Hug Roger III, senyor en les muntanyes: procés al darrer comte del Pallars, 1491. 1. ed.. Lleida: Pagès, 2002. ISBN 84-7935-896-3. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Es poden veure a les cases més riques del poble, grans arcades i pedres tallades que pertanyien a les sales més importants del castell.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de València d'Àneu Modifica l'enllaç a Wikidata