Castell de Vilafortuny

Infotaula edifici Castell de Vilafortuny
Dades
Tipus	Castell i jaciment arqueològic
Període	edat del ferro
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativa	Vilafortuny (Baix Camp)
Lloc	Av. de Vilafortuny
41° 04′ 20″ N, 1° 05′ 47″ E
Bé cultural d'interès local
Data	8 març 2006
Id. IPAC	38300
Id. IPAPC	3511
Lloc web	castelldevilafortuny.com

El castell de Vilafortuny és un edifici del veïnat de Vilafortuny, al municipi de Cambrils (Baix Camp), declarat bé cultural d'interès local. Actualment allotja un restaurant.

Vista àeria del castell

Història

El 1152, Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de població de Cambrils, on es diu que s'havia adjudicat a Guillem de Fortuny, i és citat de nou com a límit amb Cambrils al 1178. El 1154, Guillem Fortuny declarava que només reconeixia com a senyor el comte de Barcelona, i que no obeiria a cap dels altres senyors. El 1194, l'església de Vilafortuny ja donava servei a la població. El gener del 1220, els seus propietaris, Bernat de Benaiges i la seva muller Maria, van decidir entrar en la vida monàstica, ell a Santes Creus i ella a Vallbona de les monges, i cadascun va aportar al respectiu monestir 1.000 sous sobre el castell de Vilafortuny, i van fer altres donacions a l'arquebisbe de Tarragona. El 1292, el rei Jaume II va permutar amb l'arquebisbe tots els drets i delmes que tenia a Vilafortuny, a canvi d'altres drets sobre Mont-roig i Alcover, però el desembre del 1391 l'arquebisbe Ènnec de Vallterra va comprar al rei tots els drets que aquell tenia sobre Vilafortuny. El 1341, el senyor de Vilafortuny era Arnau Roger de Pallars, i l'arquebisbe el va prevenir perquè estigués preparat per a la guerra de Castella.

El 1377, les tropes reials van derrotar les de l'arquebisbe i les de la ciutat de Tarragona davant de Vilafortuny, i es parlava de «la mala anada de Vilafortuny». Vilafortuny constava com a feu de Joan d'Olzinelles i formava part de la Comuna del Camp. El 1391, l'arquebisbe va adquirir tots els drets que el rei tenia sobre Vilafortuny. El 1398, Maria, muller del cavaller Pere Cortit, senyor de Vallfogona de Riucorb i d'altres llocs, va adquirir el castell i el terme de Vilafortuny com a millor postora en subhasta pública a Pere Moliner i la seva muller Valença, amb consentiment de l'arquebisbe. El lloc es despoblava, i el 1442, el seu nou senyor Galceran Desprats, va obtenir del consell tarragoní franquícies per a tothom que anés a repoblar-lo. Pirates i corsaris van atacar i assetjar la costa, sobretot Salou, Vila-seca i altres indrets durant els segles xv i xvi i finalment el juliol del 1582, set galions sarraïns van desembarcar a Vilafortuny i aquest cop van destruir el castell.

Durant la Guerra Civil catalana, Vilafortuny va ser segrestat per la corona, i el 1481, Ferran el Catòlic el va restituir a Francesc Jordà, doctor del Consell Reial, com a legítim successor de Pere Sacalm, ciutadà de Barcelona. El 1591, la Reial Audiència de Catalunya va atorgar-ne la propietat a Àngela de Salbà, casada amb Alexandre d'Alentorn, condemnant Francesc de Soldevila i Castellví a abandonar-la. El 1599, Felip III li concedí la jurisdicció sobre el terme de Vilafortuny fins a 12 milles marítimes, així com la facultat de celebrar-hi un dia de mercat setmanal i un dia de fira anual. El 1619, el matrimoni Alentorn-Salbà va atorgar poders a Rafael Mosset, canonge de la Seu de Tarragona, per a reconèixer l'arquebisbe com a senyor feudal del castell.

La seva filla Maria es va casar amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d'Icard, amb qui va tenir Maria de Rocabertí-Tagamanent-Descoll i d'Alentorn, que es va casar amb Josep Galceran de Pinós i de Perapertusa, senyor de Santa Maria de Barberà. El 1702, l'hereu Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí va rebre el títol de marquès de Barberà de mans de Felip V, i el 1704, la Cúria Reial Ordinària de Barcelona va adjudicar l'herència de la seva àvia Àngela de Salbà a ell i la seva mare. Casat amb Agustina Jordán de Urries i Gurrea, va ser succeït per la seva filla Josepa de Pinós i d'Urries, II marquesa de Barberà, casada amb Josep de Pinós i de Sacirera.

El 1760, Josep Galceran de Pinós i de Pinós-Urries-Alentorn-Sacirera, III marquès de Barberà, va vendre per 23.000 lliures el castell i les terres circundants, juntament amb la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi del terme al comerciant reusenc Salvador de March i Bellver. El nou propietari va fer reconstruir el castell, que es trobava totalment derruït, i posteriorment, passaria als seus descendents Francesc de March i de Santgenís, Joaquim de March i de Bassols, Joaquim de Miró i de March i Ferran de Miró i d'Ortafà; després a la família Castellarnau de Tarragona i, encara més tard, a mans de la marquesa de la Mesa de Asta. En aquella època, el castell tenia premsa d'oli i de vi, celler, mina d'aigua amb la seva bassa, uns grans corrals de porcs i pastures per a vedells i vaques. A més, disposava d'una capella on se celebrava missa quan venien els amos o quan hi havia colònies.

Durant la Guerra Civil, els milicians republicans van assaltar el castell, i, posteriorment, s'hi van instal·lar les Brigades Internacionals. Els soldats van construir trinxeres de fusta amb espitlleres per canons al pinar de Vilafortuny per tal de defensar la costa. Mentrestant els pagesos dels masos del voltant havien cavat els seus propis refugis sota els masos o sota un garrofer. El 15 de gener del 1939, l'exèrcit franquista ocupava el Camp de Tarragona, i un petit grup de militars es va atansar al castell (que, curiosament, no va ser mai bombardejat durant la guerra) per anunciar el canvi de règim. Poc abans, les tropes que s'hi allotjaven havien fugit cap al nord.

Amb el boom turístic, el castell va ser adquirit pel grup Curt, una empresa del grup Rumasa, que hi va construir una urbanització. Després d'un període d'abandonament, el 2000 fou adquirit per la família Aparici. Recentment ha estat restaurat pel seu actual propietari, conservant la torre mestra i el pont d'accés al recinte emmurallat.

El 2019, es va descobrir que el castell està edificat sobre la part més elevada d'un oppidum ibèric, probablement dels Cossetans. Tot i que una part de les restes ha de ser encara investigada arqueològicament, els primers indicis apunten l'existència d'una població protegida per muralles, possiblement afectada per la Segona Guerra Púnica.

Descripció

Està situat dins el nucli de la vila del principi del segle xii, que pertanyia a la senyoria de Guillem de Fortuny. Amb el pas del temps ha estat molt restaurat i s'han conservat pocs elements de l'època medieval. És de base rectangular amb dues plantes i teulada és de dues vessants. té un pati interior amb una petita capella amb campanar d'espadanya. Les façanes, recobertes de ciment, van ser repicades pels actuals propietaris i ara s'observa la pedra original de l'edifici. Presenta dos cossos annexes i una torre de planta quadrada coronada amb merlets. Hi ha finestres amb llindes d'època medieval, amb arabescs i arcs conopials.

Vegeu també

• Castell de Barberà del Vallès
• Castell de Puigverd
• Casa Descoll
• Casa Mai-Pinós
• Casa Marc (Reus)
• Palau Marc

Bibliografia

• Cots Serret, Ivan (et al.) «El castell de Vilafortuny (Cambrils, Tarragona). Un assentament d'època ibèrica al litoral tarragoní». Revista d'Arqueologia de Ponent, núm. 33, 2023, p. 55-75.
• Tares Lagunas, Manel «Vilafortuny abans de la urbanització». Anjub: quadern de cultura tradicional i popular, núm. 5, 2002, p. 3-9.

Enllaços externs

• Castell de Vilafortuny - Lloc web oficial