Vés al contingut

Castell de Vilassar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Castell de Vilassar
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusCastell Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicgòtic català Modifica el valor a Wikidata
Altitud151 m Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaVilassar de Dalt (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
LlocÀngel Guimerà, 39 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 31′ N, 2° 22′ E / 41.52°N,2.36°E / 41.52; 2.36
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Codi BCIN239-MH-EN Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0000447 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC264 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC11913 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Propietat deMarquesat de Santa Maria de Barberà Modifica el valor a Wikidata
OcupantArxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà Modifica el valor a Wikidata
Lloc webcastillodevilassar.com Modifica el valor a Wikidata

El Castell de Vilassar és un edifici de Vilassar de Dalt (Maresme), declarat bé cultural d'interès nacional.[1] Es troba a l'extrem d'un dels braços que davallen de la Serralada Litoral, que divideix els aiguavessants de les dues rieres de la població, deixant un fort pendent (rost) al costat de ponent i integrat a la part de llevant dins el nucli urbà de la vila.

Història

[modifica]

Tot i la manca d'estudis arqueològics, sembla plausible que al segle x ja existís un nucli originari, format per una torre de guaita i un recinte emmurallat al voltant. Tot i ser el centre d'una quadra, aviat devia caure en mas dels senyors de Burriac. El 1146, Berenguer Guadali de Sant Vicenç i la seva esposa Berenguera establiren la batllia de Vilassar a Marc Morell. El 1171, Pere de Sant Vicenç pactà amb Pere de Montornès una convinença per la qual li encomanà els feus de la torre de Vilassar (quatre cavalleries), retenint l'estacament del seu batlle a Cabrils i concedint-li la cinquena part de tots els establiments i tots els esplets, mentre que Pere de Montornès convingué prestar-li hosts, cavalcades, seguiment i defensa.[2]

El 1262, Berenguer de Sant Vicenç concedí els castells de Burriac i Vilassar al seu fill Guillem, amb la condició que, si aquest moria abans que ell, la seva esposa Saura posseiria el de Vilassar. El 1273, Guillem comprà el dret sobre la castlania a Guillem de Tagamanent i a la seva mare Anglesa, com a successora de Pere de Vilassar, per 1.200 sous. El 1322, amddós castells van passar a mans de Berengueró de Sant Vicenç, que va morir sense descendència masculina, probablement a causa de la pesta negra. El 1352, i per a pagar els seus deutes, els marmessors van vendre els castells al burgès i escrivà de ració barceloní Pere Desbosc per 9.500 lliures (190.000 sous).[2] El 1355, el nou propietari fou autoritzat a fitar i amollonar els termes d'ambdós castells, i el 1360 es va fer amb la jurisdicció total sobre els castells i les seves parròquies (Vilassar, Premià, Argentona i Cabrils), el que provocà la reacció del síndic de Barcelona, que considerava que pertanyien a la seva vegueria i batllia.[1] Com a conseqüència de la termenació del castell de Vilassar, els Desbosc entraren en conflicte amb els senyors de Premià per la definició de l'angle de la Cisa, resolt el 1385, i amb els senyors de la Roca pel domini del vessant vallesà del terme de Vilassar.[2]

El 31 d'octubre del 1364, fou fallada una sentència que permetia als homes de Vilassar i Argentona redimir-se de la major part dels drets feudals, i el 1419, les jurisdiccions de Sant Vicenç i de Vilassar foren integrades a la corona per Alfons el Magnànim, però els litigis entre els Desbosc i els pagesos del terme continuaren al llarg del segle xv.[2][1] El rei Joan II vengué aquest sector del Maresme a Pere Joan Ferrer (1472-1480), i les jurisdiccions de Sant Vicenç, Vilassar i Mataró foren definitivament reintegrades a la corona el 1480 per un privilegi de Ferran el Catòlic.[2][1] El 1598, Àngela Desbosc de Sant Vicenç[3] es va casar amb Bernat d'Oms i Cabrera, senyor de Vilanova de la Salanca,[4] i el 1705, el seu besnét Antoni d'Oms-Cabrera Desbosc i d'Oms[5] va morir en un duel, essent succeït per la seva filla Gaietana,[6] que es casaria amb Agustí de Copons,[7] III marquès de Moja de la Torre.[8]

El seu fill Josep de Copons i Oms, IV marquès de Moja de la Torre,[9] es va casar amb Maria Lluïsa de Cartellà i de Sarriera, III marquesa de Cartellà.[10] A la seva mort el 1790, l'inventari del castell de Vilassar mostra com, malgrat l'absentisme de la família, en tenia cura un administrador o majordom.[11] La filla gran dels marquesos, Maria Josepa de Copons i de Cartellà (1762-1822),[12] es va casar amb Narcís de Sarriera i de Copons, fill dels comtes de Solterra.[13] L'hereva Maria de Sarriera i de Copons (1790-1850),[14] casada amb Gaietà de Cortada i d'Amat, baró de Maldà i Maldanell,[15][16][17] va morir sense descendència i fou succeïda per la seva germana Josepa (1796-1865),[18] casada amb Pere Carles de Sentmenat i de Riquer, marquès de Castelldosrius[19] i que també morí sense descendència.[17] Aleshores, el castell passà a mans dels marquesos de Barberà, que encara en són propietaris.[1]

Fins ben entrat el segle xix, Vilassar tingué una funcionalitat bèl·lica en diverses ocasions: l'entrada de les tropes borbòniques (1713), el saqueig de la divisió napoleònica del general Lechi (1809) i la Tercera Guerra Carlina (1874).[2] A la darreria d'aquest segle, un grup de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya visità el castell, i Gaietà Buïgas i Monravà redactà una memòria crítica sobre el seu estat. El 1931 va ser declarat monument historicoartístic, i el 1956 acabaren les obres de reforma i restauració. Actualment acull l'Arxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà, amb més de 8.000 pergamins, centenars de lligalls en paper, 300 llibres i 70 manuscrits, declarat el 1986 bé d'interès cultural per la Direcció General del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat.[2]

Torre de l'homenatge

Descripció

[modifica]

El castell del segle xii estava format per un gran torre de l'homenatge cilíndrica de 5 pisos i uns murs de 2'40 m de gruix, envoltada d'un recinte emmurallat. A finals del segle xiii s'hi afegí una torre quadrada que sobresurt de la façana, al costat dret de la portalada.[2][1] A partir del segle xiv, va patir un seguit de reformes radicals impulsades pels Desbosc, tot seguint la tendència de convertir les fortaleses en casals senyorials o palaus.[2][1] D'aquesta època cal destacar el sostre amb embigat de fusta pintat, semblant al de Vulpellac.[1] A finasls del segle xv, es decorà la façana, i a partir del segle xvii començà el procés de deteriorament del castell i s'introduïren una sèrie d'afegits, eliminats durant la restauració dels anys 1950. Des de l'aleshores, el seu aspecte és el d'un casal residencial, flanquejat per torres quadrades i acabaments emmerletats.[2][1]

El castell és de planta irregular concentrada. Consta de dos recintes articulats al voltant de dos patis. S'hi entra al primer per un pont d'obra que salva un vall ample i fondo. Al costat dret del pati hi ha les sales antigament destinades a celler (segons un plànol del segle xix), i al costat esquerre la capella, dedicada a la Santíssima Trinitat i a la Concepció de Maria (segons un breu concedit per Benet XIII el 1402) i la cuina de les bugades.[2] La decoració i el retaule actual de la capella (obra del pintor barceloní Joan Arnau) són del 1680, quan va ser restaurada.[20] La segona portalada s'obre a un pati interior que inclou la vella torre rodona.[2]

El quadrilàter determinat pel perímetre del castell i aquest pati interior dona lloc a tres crugies als costats est, sud i oest, mentre que al nord, la proximitat de la torre al mur exterior només permet un estret camí de ronda a l'alçada dels merlets, sostingut per un arc transversal. El primer pis de la crugia de ponent era destinat a magatzem de blat, cuina i font mentre que al costat de llevant s'obria l'ala noble.[2]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 «Castell de Vilassar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Benito i Monclús, Pere; Bolòs i Masclans, Jordi. «Castell de Vilassar de Dalt». Catalunya Romànica. Grup Enciclopèdia.
  3. ↑ «Angela DESBOSCH DE SANTVICENÇ y de DESBOSCH DE VILAGAIA». geneanet. Martín Rodríguez.
  4. ↑ «Bernat de OMS y de CABRERA». geneanet. Martín Rodríguez.
  5. ↑ «Antoni de OMS-CABRERA y de OMS». geneanet. Martín Rodríguez.
  6. ↑ «Cayetana de OMS y de SARRIERA». geneanet. Martín Rodríguez.
  7. ↑ «Agusti de COPONS-BOLIDOR y de BERARDO». geneanet. Martín Rodríguez.
  8. ↑ Castillo Ezquerra, 1988, p. 614-615.
  9. ↑ «Josep de COPONS-BOLIDOR y de OMS». geneanet. Martín Rodríguez.
  10. ↑ «[María Lluisa de CARTELLA-MASSANET y de SARRIERA María Lluisa de CARTELLA-MASSANET y de SARRIERA]». geneanet. Martín Rodriguez.
  11. ↑ Castillo Ezquerra, 1988, p. 615.
  12. ↑ «Maria Josepa de COPONS-BOLIDOR y de CARTELLA». geneanet. Martín Rodríguez.
  13. ↑ «Narcís de SARRIERA y de COPONS-BOLIDOR». geneanet. Martín Rodríguez.
  14. ↑ «María de SARRIERA y de COPONSR». geneanet. Martín Rodríguez.
  15. ↑ «Gaietá de AMAT y AMAT». geneanet. Martín Rodríguez.
  16. ↑ AHPB, notari Nicolau Simó Labrós, manual 1.156/12 (2a part), f. 79-80, 20-09-1822; f. 80-85v, 22-09-1822. Publicació del testament de Maria Josepa de Copons i de Cartellà.
  17. 1 2 Gimbernat, 2021, p. 4.
  18. ↑ «Josepa de SARRIERA y de COPONS». geneanet. Martín Rodríguez.
  19. ↑ «Pere Carles de SENTMENAT y de RIQUER». geneanet. Martín Rodríguez.
  20. ↑ Oliva i Ricós, 1995, p. 22.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Vilassar
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Castell_de_Vilassar&oldid=37279469»