Castlevania

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de videojocCastlevania
Castlevania logo.png
Gènere videojoc de plataformes
Característiques tècniques
Plataforma Nintendo Entertainment System, Super Nintendo, Sega Mega Drive, TurboGrafx, PlayStation, Sega Saturn, Nintendo 64, PlayStation 2, Xbox, Game Boy, Game Boy Advance, Nintendo DS, Commodore 64, Sharp X68000 Tradueix, Amiga, MS-DOS, Microsoft Windows, PlayStation Portable, Xbox 360, PlayStation 3, Nintendo 3DS i Xbox One
Equip
Desenvolupador Konami
Més informació
Web oficial
Modifica les dades a Wikidata

Castlevania és una saga de videojocs d'acció i d'aventura de l'empresa nipona Konami, coneguda en japonés amb el nom d'Akumajō Dorakyura, sovint traduït literalment a l'anglés com a Castle Demon Dracula:[1] iniciada el 1986 amb el joc homònim per a la videoconsola Nintendo Family Computer, la saga ha tingut continuïtat en altres plataformes com Game Boy, SNES, Megadrive, PC Engine, Playstation, GameBoy Advance, Nintendo 64 o Nintendo DS, amb més de cinquanta lliuraments diferents.[2] La saga també és notable per l'aspecte musical, amb moltes composicions reutilitzades al llarg de la saga.[3]

Cronologia[modifica]

Llista de jocs de la saga (Data de publicació · Títol japonés · Títol occidental · Sistema original · Tipus)
A. Akumajo Dracula Castlevania Sis. Tipus
1 1986 Akumajo Dracula Castlevania NES acció
2 1986 Vampire Killer MSX2 acció
3 1987 Simon's Quest NES aventura
4 Haunted Castle recre. acció
1995 Dracula XX Dracula X SNES acció

Nintendo[modifica]

Article principal: Castlevania (videojoc)

El primer lliurament de la saga, Akumajo Dracula[4] —publicat al Japó en disquet de 3 polzades per a la Famicom Disk System el 26 de setembre de 1986 i, quatre dies després, per a MSX 2—, presentà al protagoniste, Simon Belmont, enfrontat al comte Dràcula com a antagoniste:[5] encara que paregut al Ghosts 'n Goblins de Capcom (1985), el joc pretenia oferir un to més seriós, reforçat per la música de fons —entre les quals la tonadeta de "Vampire Killer"— i la dificultat del joc, producte de la seua simplicitat, la qual cosa fa que haja envellit pitjor que els lliuraments posteriors.[6]

Castlevania

L'adaptació en cartutx per a la Nintendo Entertainment System occidental fon rebatejada Castlevania (mot creuat de castell i Transsilvània, pàtria del comte Dràcula): el canvi de nom és atribuït al vicepresident de Konami of America en 1987, Emil Heidkamp, el qual entengué que la traducció del títol original era «el castell satànic de Dràcula», un títol massa problemàtic per al mercat nord-americà.[7]

Castlevania II: Simon's Quest

La versió d'MSX, reanomenada Vampire Killer —nom del fuet (arma) del protagoniste— li afegí alguns elements d'aventura (exploració, diàlegs i nusca d'objectes) que serien explotats en el segon joc per a Nintendo, Akumajo Dracula II (ドラキュラII 呪いの封印 , Dràcula II: el segell de la maledicció?), un joc d'aventura de l'estil de The Legend of Zelda II: Link's Adventure en el qual Simon té de trobar cinc relíquies del cos de Dràcula per a accedir a noves fases i trencar la seua maledicció, amb punts d'experiència i diners, i evolució dels enemics segons si és de dia o de nit; la localització a l'anglés, Castlevania II: Simon's Quest, canvià el sistema d'alçat del disquet per contrasenya en cartutx i és notable per la mala traducció dels diàlegs, que compliquen un poc més la missió.[8]

Haunted Castle

Sis mesos després d'Akumajo Dracula II, al febrer de 1988 Konami publicà una adaptació per a recreativa del joc original, Akumajo Dracula, rebatejat Haunted Castle («castell maleït») en la localització occidental —realitzada mig any més tard—, encara que la baixa qualitat del joc fa que sovint siga considerat fora de la saga: la producció del joc s'hagué d'accelerar per a complir la data d'estrena prevista, raó per la qual hagueren d'afegir part de l'equip que treballava en un altre joc, Hot Chase, entre els quals el dissenyador Masaaki Kukino.[9]

Castlevania III: Dracula's Curse

Castlevania III: Dracula's Curse (1989) combinà l'opció de triar camins del segon capítol amb l'orientació clàssica del primer, amb un afegit: l'elecció d'un camí o un altre dóna la possibilitat de reclutar fins a tres coprotagonistes que, juntament amb el personatge inicial, Trevor Belmont —avantpassat del protagoniste dels jocs anteriors, per la qual cosa este és una preqüela—, sumen el major nombre de personatges jugables de tota la saga (amb l'excepció del joc de lluita Castlevania: Judgement); amb tot, Castlevania III manté els elements i la dificultat dels jocs precedents; l'any 2009 es publicà en la consola virtual de Wii.[10]

Game Boy[modifica]

Castlevania: The Adventure

El primer joc de la saga per a portàtil —sense comptar l'adaptació de Simon's Quest a maquineta LCD de Tiger Electronics— fon Dracula Densetsu (ドラキュラ伝説 , Dorakyura Densetsu?, «la llegenda de Dràcula») per a Game Boy, dissenyat al mateix temps que el Dracula's Curse de la NES per un altre equip de Konami que incloïa a Nobuya Nakazato i a Masato Maegawa: The Adventure, publicat l'abril de 1989 al Japó i al juliol als EUA com a Castlevania: The Adventure, compartia amb els quatre jocs ja existents el protagoniste —el nom del qual no esmenta ni el llibret d'instruccions— armat amb un fuet, alguns objectes i enemics i l'enfrontament final amb Dràcula, però eliminà les armes llancívoles —l'única, una bola de foc disparada pel fuet de segon nivell— i altres aspectes com les escales, subsituïdes per cordes; això, afegit a la lentitud i la dificultat de control del personatge, i el fet que només tinga quatre fases, fan que siga considerat un dels pitjors lliuraments de la sèrie.[7]

Castlevania II: Belmont's Revenge

La continuació del 1991, Dracula Densetsu II (ドラキュラ伝説II , Dorakyura Densetsu Tsū?), millorà les deficiències de l'anterior quant a jugabilitat i l'arredoní amb el disseny de Kouichi Kimura i la música de Hidehiro Funauchi —que inclou un homenatge a Bach—, a més d'un rerefons argumental situat en 1591 que revelà el nom del Belmont protagoniste, Christopher, el fill del qual ha sigut segrestat per Dràcula, i la inclusió de les subarmes (entre les quals l'estral en substitució de la creu); set anys més tard, després de l'èxit del Symphony of the Night, Konami encara publicà un tercer joc per a la GB, Akumajō Dracula: Dark Night Prelude (悪魔城ドラキュラ 漆黒たる前奏曲 , Akumajō Dorakyura Dāku Naito Pureryūdo?), el primer protagonitzat per una dona, Sonia Belmont, i amb l'aparació d'Alucard, però amb una potència gràfica inferior.[11]

Article principal: Castlevania Legends

Castlevania: Rondo of Blood, considerat un dels clàssics de la saga, eixí només al Japó per a PC Engine CD, per la qual cosa és ara objecte de col·leccioniste, com també la revisió per a la Super, Dracula X, amb la qual només compartix part de l'argument i llur protagoniste, Richter Belmont; Rondo of Blood fon redissenyat el 2007 en 3D per a PlayStation Portable com a Castlevania: The Dracula X Chronicles, el qual inclou també el joc original; el 2008 també s'inclogué en la consola virtual de Nintendo Wii.[12]

Article principal: Castlevania 64
Article principal: Castlevania: Lords of Shadow
Castlevania: Judgment

El 2007, Konami registrà sengles patents de jocs de la saga amb els títols Order of Ecclesia i Judgment i, en una entrevista, el productor Koji Iga Igarashi desvelà que un dels dos seria per a Nintendo DS, fet pel mateix equip del Portrait of Ruin; encara que un any abans Igarashi habia rebutjat la idea de fer un joc per a la Wii, les pantalles del joc de DS mostraven l'opció Wii en un menú i, el juny del 2008, les primeres imàtgens de Castlevania: Judgment eixiren a la llum de manera extraoficial, amb la sorpresa que es tractava d'un joc de lluita mà a mà en 3D: el joc es presentà oficialment l'1 de juliol en roda de premsa, en la qual Iga confirmà que era un one-on-one i que havien encarregat el redisseny dels personatges —ja coneguts com Simon, Maria o Alucard— a un artiste consagrat (Takeshi Obata). El joc eixí a les acaballes de l'any a l'Amèrica del Nord i en gener del 2009 al Japó, on només aconseguí vendre tres mil set-centes unitats la primera setmana (poques en comparança amb les vora vint mil d'Ecclesia); la crítica i el públic en general afonaren el joc, no només pel canvi de subgènere, sinó més aïna per la baixa qualitat gràfica i de moviment en relació a altres jocs pareguts.[13]

L'últim, Castlevania Requiem, és una conversió del Rondo of Blood i el Symphony of the Night per a PlayStation 4 amb pocs afegitons.[14]

Referències[modifica]

  1. «La saga Castlevania cumple 25 años» (en castellà). Fotogramas, 30-09-2011 [Consulta: 9 novembre 2018].
  2. «Juegos de Castlevania» (en castellà). 3Djuegos. [Consulta: 9 novembre 2018].
  3. Tony Ponce. «Sound Card 009: The top ten Castlevania songs OF ALL TIME» (en anglés). Destructoid, 31-10-2012. [Consulta: 15 novembre 2018].
  4. Pau Garriga. «Castlevania – Netflix». Director frustrat, 10-07-2017. [Consulta: 2 novembre 2018].
  5. Jarkendia. «30 años de Castlevania en 30 momentazos irrepetibles» (en castellà). Vida Extra, 27-09-2016. [Consulta: 3 novembre 2018].
  6. Damien McFerran. «Castlevania Review (NES)» (en anglés). Nintendo Life, 24-03-2007. [Consulta: 11 novembre 2018].
  7. 7,0 7,1 Cassidy. «Castlevania: The Adventure» (en anglés). Bad Game Hall of Fame, 25-02-2016. [Consulta: 24 novembre 2018].
  8. «IGN presents the History of Castlevania» (en anglés). IGN, 24-02-2014. [Consulta: 17 novembre 2018].
  9. Cassidy. «Haunted Castle» (en anglés). Bad Game Hall of Fame, 09-01-2017. [Consulta: 23 novembre 2018].
  10. Lucas M. Thomas. «Castlevania III: Dracula's Curse Review» (en anglés). IGN, 12-01-2009. [Consulta: 21 novembre 2018].
  11. Tiex. «Castlevania II: Belmont’s Revenge, segunda entrega monocromática de Game Boy» (en castellà). Zehn Games, 06-09-2013. [Consulta: 27 novembre 2018].
  12. Mike Minotti. «The RetroBeat — Get excited for Castlevania: Rondo of Blood» (en anglés). Venture Beat, 26-09-2018. [Consulta: 30 novembre 2018].
  13. Cassidy. «Castlevania Judgment» (en anglés). Bad Game Hall of Fame, 17-03-2018. [Consulta: 26 novembre 2018].
  14. Francisco Alberto Serrano «Castlevania Requiem, Análisis: dos joyas, y poco más» (en castellà). Meristation, 05-11-2018 [Consulta: 7 novembre 2018].