Castor europeu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuCastor europeu
Castor fiber
Beaver pho34.jpg
Dades
Període de gestació 105 dies
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 4007
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreRodentia
FamíliaCastoridae
GènereCastor
EspècieCastor fiber
(Linnaeus, 1758)
Distribució
Leefgebied bever.jpg
La distribució territorial actual del castor europeu correspon a tota la part d'Euràsia acolorida al mapa. La part d'Amèrica pintada de verd correspon a l'hàbitat del castor americà i amb el color vermell s'indica aquelles zones on s'ha introduït el castor americà i conviuen totes dues espècies.
Modifica les dades a Wikidata

El castor europeu, també anomenat eurasiàtic, (Castor fiber) és un gran rosegador semiaquàtic.

Aquesta espècie del gènere castor habita les regions fredes d'Euràsia.[1] Tenen un paper important en l'ecosistema de les zones humides a les ribes dels rius: per les seves construccions i rosegades creen l'hàbitat per altres espècies rares i amençades.[2]

Des de l'antiguitat foren caçats el que vers el segle XIX en va comprometre la supervivència en moltes hàbitats naturals. Des de la fi del segle XX es van organitzar programes de reintroducció en molts rius renaturalitzats. Actualment l'espècie es troba lleugerament amenaçada,[3] tot i que la població va en augment, a les seves noves «colònies» encara no s'ha estabilitzat.[4] El 2008 s'estimava la població a uns 600.000 individus.[5]

Per col·laborar en aquest projecte de repoblació, alguns organismes, com la Unió Europea (UE), i acords internacionals, com el Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies de Fauna i Flora Salvatge Amaneçades (CITES), administrat pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), s'encarreguen de protegir aquest rosegador.[6]

Comportament[modifica]

És un animal nocturn, tímid, que viu molt de tems amagat als seus caus o al sotobosc riberenc.[1] Els castors són herbívors, fan caure arbres per menjar-ne l'escorça i les fulles, i també mengen d'altra vegetació de ribera com per exemple, els rizomes dels nenúfars.

Als rius, el castor europeu hi construeix dics de llot i branques per crear un estany. Llavors cava el cau protegit per l'aigua, tal com fa el castor americà, el seu parent proper. Tot i així, hi ha algunes zones amb estanys naturals on no hi cal construir cap dic, poden construir túnels, canals i múltiples entrades al cau.

Descripció[modifica]

Es caracteritzen pel pelatge fosc, per una cua llarga, prima i aplanada, i unes fosses nasals de forma triangular. Els castors europeus solen ser més pesants que els seus parents nord-americans, ja que passen dels 35kg. També es diu que tenen les dents més dèbils i una menor capacitat reproductiva.[7] Tenen 48 cromosomes, cosa que fa inviable la hibridació amb el castor americà.

Distribució[modifica]

Era una espècie corrent a Europa fins al segle XIX. A la península ibèrica ocupava les conques de l'Ebre, del Siurana i del Douro i queda documentat almenys fins al segle VI.[8] Estrabó descriu la cria de castors en els rius d'Hispània, «si bé el castor que produeixen no és de tan bona qualitat com el del mar Negre.»[9] A altres contrades, el castor europeu ha estat caçat fins a extingir-lo, desaparegué de la Gran Bretanya al segle XVI, als Països Baixos el 1825[10] i a Bèlgica el 1848.[2] La caça i la destrucció d'habitat van amenaçar-la, excepte unes poblacions aïllades a les conques de l'Elba, Roine, Danubi i algunes parts d'Escandinàvia. Des mitjans del segle XX, a poc a poc la mentalitat va canviar i e'ns descobrí el paper essencial per a la biodiversitat en l'ecosistema de rius i riberes.

A poc, la millora de la qualitat de l'aigua i l'actitud canviat cap als animales dañinos va fomentar el seu retorn entre d'altres als Països Baixos i Bèlgica i a rius alemanys on havia desaparegut.[11][12] Des del 2005, s'han tornat a trobar traces d'una petita població nova al Riu Aragó i l'Ebre a La Rioja i Aragó. Sembla el resultat d'una reintroducció no oficial de castors de Baviera el 2003 per associacions conservacionistes,[13] igual com s'ha fet a Flandes i altres regions on el castor era extint. A la confluència de l'Ebre i de l'Aragó té bones perspectives com és un espai natural protegit, tot i quedar-se aïllat de la població més propera a la conca del Roine amb el risc d'endogàmia. Les autoritats de Navarra i la Rioja voldrien erradicar-les, en considerar els castors com une espècie invasora, en utilitzar els vell arguments d'una suposada nocivitat per al conreu. Aquesta actitud és font de polèmica.[14] Aquesta croada costosa es revelà ineficaç i el 2007 una població estimada entre cinc i sis cents exemplars s'ha establert.[15] A Escòcia se l'ha reïntroduït amb èxit des del 2009.[16][17]

En la toponímia[modifica]

Castor a l'escut del poble de Bevern a la Baixa Saxònia

Amb la disparició de l'espècie des de l'alta edat mitjana a la conca del Mediterrani també van desaparèixer les paraules derivades del nom llatí medieval fiber, feber (conservada en llengües germàniques com bever (neerlandès), beaver (anglès) o biber (alemany)) si bé que foren substituïdes per la paraula científica d'origen grec castor. Animal popular, va deixar traces en la toponímia. Hi ha arguments que La Febró al marge del Siurana no provindria de Villa Fabrorum, com ho pretenia Coromines, però sí de fiber, com altres noms de llogarets a marge de rius a la península: Febros, Fibros, Febres, Les Febres i Feveros.[18]

Al nord del Pirineu, no es pot comptar els topònims i hidrònims que són una record de l'omnipresència del castor: Bièvre, Beverlo, Biévène, Biberbach, Biberach, Beverhout, Beveren, Biberbach, Beverbek, Beverbeek, Westbevern, Bever, Bevermeer, Bevern, Beverau, Beverbach, Beverwijk, Castricum

Imatges[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castor europeu Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 «Castor europeu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 Niewold, 2004, p. 9.
  3. . Castor fiber. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 10-10-08.
  4. Gippoliti, S. «Castor fiber». IUCN Red List of Threatened Species, 2002. [Consulta: Consultat el 16 gener 2008]. (anglès)
  5. Dollinger, Peter; Geser, Silvia. «Eurasian beaver (Castor eurasiàtic)» (en anglès). World Association of Zoos and Aquariums. [Consulta: Consultat el 20 gener 2008].
  6. «Arquitectos en la naturaleza (Arquitectes a la naturalesa)». Organització de les Nacions Unides(ONU). (castellà)
  7. Universitat de Hèlsinki
  8. Ceña, Juan Carlos; Alfaro, Iosu; Ceña, Alfonso; Itoitz, Uxue; Berasategui, Gabriel «Castor europeo en Navarra y La Rioja» (en castellà). Galemys: Boletín informativo de la Sociedad Española para la conservación y estudio de los mamíferos, Vol. 16, núm. 2, 2004, pàg. 91-98. ISSN: 1137-8700.
  9. Bramon, Dolors «Una nova proposta etimològica per a la Febró (Baix Camp)». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 22, 2001, pàg. 795–797. ISSN: 2339-9996.
  10. van den Hoek, Lars. «Bever - Geologie van Nederland» (en nederlands). Geologie van Nederland. Natuur Informatie Centrum van Naturalis. [Consulta: 23 juny 2018].
  11. be «Eerste bevers sinds 1840 (maar nog niemand heeft ze gezien)» (en neerlandès). Het Nieuwsblad, 6 gener del 2014.
  12. Niewold, F.J.J.. De onverwachte terugkeer van de bever in Vlaanderen (El retorn inesperat del castor a Flandes) (pdf) (en neerlandès). Wageningen: Alterra, 2004, p. 39 (Alterra-rapport 996). 
  13. Ceña et alii, 2004, p. 96-97.
  14. Méndez, Rafael «Los castores vuelven a criar en España tres siglos después» (en castellà). El País, 07-12-2007. ISSN: 1134-6582.
  15. Fernández, Eugenio «El castor en España: ¿Una oportunidad ganada?» (en castellà). eldiario.es, 29-12-2017.
  16. «Eurasian Beaver Reintroduced in Scotland» (en anglès). [Consulta: 23 juny 2018].
  17. «Public urged to vote for Scotland's beavers» (en anglès). RZSS, 23-01-2017. [Consulta: 23 juny 2018].
  18. Bramon, 2001, p. 796.