Catedral d'Amalfi

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Catedral d'Amalfi
Amalfi BW 2013-05-15 10-09-21.jpg
Dades bàsiques
Tipus catedral
Arquitecte Enrico Alvino
Documentat 553
Començament 937
Característiques
Estat d'ús en ús
Estil Bizantí
Claustre Chiostro del paradiso  (s. XIII)
Ubicació
Estat Itàlia
Regió/prov. Campània
Municipi Amalfi

40° 38′ 04″ N, 14° 36′ 11″ E / 40.63444444°N,14.60305556°E / 40.63444444; 14.60305556
Activitat
Categoria Catedral
Diòcesi Arquebisbat d'Amalfi-Cava de' Tirreni
Festivitat Sant Andreu apòstol
Modifica dades a Wikidata

El més cèlebre monument d'Amalfi, vila d'Itàlia, és la catedral de Sant Andreu (Duomo) que al cim d'una escalinata domina la Piazza del Duomo. L'Amalfitana representa un dels passeigs marítims més bonics d'Europa i porta al visitant per aquesta ciutat, antigament esplendorosa, que atorga el seu nom a tota la costa, també anomenada divina. Amalfi florí en els segles X i XI, però se sap de la seva existència des de l'Antiguitat.

Fundada pels romans l'any 553, va passar a mans bizantines i, l'any 786, després del setge dels sarraïns i longobards, assolí una ampla autonomia, convertint-se, en conseqüència, en una de les repúbliques marítimes més poderoses i influents d'Itàlia.

Per aquesta època, l'any 937, va ésser també quan s'inicià la construcció de la seva imponent catedral. Una majestuosa escala condueix des de la plaça de la catedral, amb la seva font barroca, fins a Sant Andreu. Aquest edifici de tres naus patí grans modificacions devers el 1203 a l'estil àrab normand, si bé la seva façana actual, de multitud de colors i decorat amb nombrosos mosaics, data del segle XIX. En ascendir per l'escala i penetrar en l'interior per la porta de bronze, procedent de Constantinoble, el visitant resta captivat per una llum tènue i màgica creada pel sostre, realitzada amb or fos a partir de monedes.

La cripta[modifica]

La cripta de la catedral és el cor d'Amalfi, perquè ací si conserven les relíquies de Sant Andreu: aquest apòstol és el patró de la ciutat i de tota la regió d'Amalfi. Sant Andreu fou el primer deixeble de Jesús. L'apòstol, que havia evangelitzat Grècia i Rússia, fou crucificat a Patras.

Des d'allà el seu cos fou traslladat, abans a Constantinoble, després a Amalfi mercès al cardenal Pietro Capuano (nat a Amalfi), llegat apostòlic durant la Quarta Croada. Les relíquies arribaren el 8 de maig de 1208, rebudes per una alegre multitud i ocultades en la cripta, que el mateix cardenal féu construir. La pintura del segle XVII, posada en la volta de mitja lluna prop de l'escala que porta a la catedral, documenta l'esdeveniment i el primer miracle del Sant a Amalfi.

Estatua de Sant Andreu

Sota l'altar hi ha una ampolla de cristall en la que, durant la vetlla de la festa del Sant, s'hi recull el Manà, un líquid dens que vesa del sepulcre de l'apòstol. Aquest fet, ja es manifestava tant a Patras com a Constantinoble i que a Amalfi es renova des de fa més de 750 anys. Per als habitants d'Amalfi és un símbol que sempre provoca sentiments de fe i espiritualitat molt forts.

La part occipital del Cap del Sant es guarda en la Capella de la Reconciliació, en l'absis dret de la Catedral, perquè els fidels la puguin venerar-la. Actualment la Cripta es presenta en una forma de Manerisme Tardà del principi del segle XVII, per voluntat del rei Felip III d'Espanya. Es pot admirar la volta amb frescos que representen escenes de la Passió de Jesús, encastades entre elegants decoracions en estuc daurat, realitzada per l'artista de Scala, Vincenzo de Pino, ajudant primer del famós Belisario Corenzio. La nova instal·lació, que substitueix la del segle XIII, és un projecte de l'arquitecte Domenico Fontana.

L'altar central acull la gran escultura en bronze, representant l'Apòstol Andreu, realitzada per Michelangelo Naccherino. A ambdós cantons s'alcen les estàtues en marbre dels sants Esteve i Llorenç, els protodiaques de l'Església d'Occident i Orient, obres de Pietro Bernini, pare de Gian Lorenzo.

Darrera l'altar hi ha dues pintures sobre marbre, que representen Sant Joan Baptista i Sant Andreu i que remunten al segle XVII.

Claustre del Paradís[modifica]

El famós Chiostro del paradiso

A escassos passos de la Cripta es troba el paradís, almenys això és el que diu el nom del claustre, Chiostro del Paradiso, construït a mitjans del segle XIII.

Abans de les exhaustives modificacions que experimentà durant els anys noranta del segle XX, aquest petit claustre i les plantes que els adornen, quasi salvatges, transmetien la sensació d'un petit paradís. Amb tot, encara s'ha conservat quelcom de la seva capacitat de suggestió, mercès al disseny particular dels elements de la façana a manera de palmera a l'estil mixt àrab normand, que proporciona un aspecte oriental al conjunt.

A més, l'aparença de la façana s'accentua gràcies a les palmeres plantades de l'interior del claustre: d'aquesta manera, sorgeix una tensa interacció entre les plantes i l'arquitectura que resulta singular en el món dels claustres.

Font barroca

Aquí resten exposats diversos sarcòfags, entre ells destaquen El Rapte de Prosperina i la Unió entre Mart i Rea Silvia, de la primera meitat del segle II. En el mateix costat s'hi poden admirar les restes dels antics ambons de la catedral, comissionats per l'Arquebisbe Dionís (1174-1202) i realitzats per artistes locals. Al fons, s'hi troben les capelles funeràries del claustre: hom pot admirar el fresc del Crist Pantocràtor de la segona meitat del 1200 i, el fresc atribuït a Roberto d'Oderisio, el principal pintor actiu de la Campània en la segona meitat del 1300, eficaç divulgador de l'estil de Giotto i la seva escola.

Basílica del Crucifix[modifica]

Frescos de D'Oderisio

Aquest nucli originalment restava dedicat a la Verge de l'Assumpció i, després als Sants Cosme i Damià.

La estructura actual, il·luminada per finestres i finestres coronelles, es constitueix d'una sola nau que és el resultat de les últimes restauracions. En aquest nucli primitiu, o sia la primera Catedral d'Amalfi que remunta al segle VI. l'Edifici fou ampliat al llarg del segle X, afegint dues naus amb matroneus.

Quan al seu costat, s'erigí la nova Catedral de Sant Andreu, una gran columnata uní les dues esglésies que li confereix, en la seva totalitat, l'encant misteriós d'una mesquita cristiana.

En la segona meitat del 1200, la nau esquerra de la Basílica fou eliminada per a permetre la construcció del Claustre del Paradís i, en l'època de la Contrareforma l'església es reduí a una sola nau i una sèrie de capelles nobiliàries, que actualment ja no existeixen.

Al llarg de la paret esquerra es poden admirar les capelles més antigues amb frescos molt interessants que remunten als segles XIV i XV.

El Museu diocesà[modifica]

Fundat el 1996, i que inclou en les

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral d'Amalfi Modifica l'enllaç a Wikidata