Catedral de Plasència

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Catedral de Plasència
Catedral de Plasencia-4.JPG
Dades
Tipus catedral i monument
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaExtremadura
ProvínciaCàceres
MunicipiPlasència
 40° 01′ 41″ N, 6° 05′ 27″ O / 40.027935°N,6.090852°O / 40.027935; -6.090852
Bé d'interès cultural
Data 3 juny 1931
Identificador RI-51-0000482
Modifica les dades a Wikidata

Catedral de Plasencia (És un dels pocs edificis en que hom es troba amb dues catedrals, l'Antiga o de Santa Maria i la Nova, dedicada a l'Assumpció del Senyor) el que produeix un petit garbuix al visitant per aclarir els dos estils de l'edificació.

Història[modifica]

El rei castellà Alfons VIII fundà la ciutat de Plasència l'any 1186. volgué crear un important nucli de població que havia de fer front als musulmans, situats al sud, i que limités el territori al rei cristià de Lleó que reconquistava les regions de l'oest peninsular.

Unida a la fundació de la ciutat sorgeix la creació de la Seu Episcopal de Plasència, la qual administraria una amplia Diòcesi que avui comprèn des les terres de Béjar fins las de Medellín. Les catedrals de Plasència seran símbol de la religiositat que ha tingut històricament aquest poble i de la importància de l'organització eclesiàstica d'aquestes terres.

Les dues catedrals formen el conjunt arquitectònic i artístic més rellevant de la ciutat. Les dues resten inacabades. La primera té capçalera i creuer, mancant-li les naus del cos i la paret lateral o façana dels peus de l'església. La segona resta mancada de capçalera i creuer, que foren enderrocades per a construir la nova.

Exteriorment una fractura plàstica, gens convincent, uneix les dues catedrals. El conjunt gaudeix d'una diversitat d'espais, de façanes, de figures,...que produeix les delícies del visitant. La Catedral Nova és més espaiosa, luxosa i moderna que l'Antiga, la qual és més austera i primitiva; també més íntima i misteriosa.

Catedral Antiga o de Santa Maria[modifica]

Constitueix un exemple molt interessant de la transició del romànic al gòtic. Al primer període pertanyen la fusta i els capitells de les seves columnes; al gòtic, les arcades i finestrals, aquests descoberts amb motiu de la seva restauració.

Les seves tres naus es trobaven cobertes des del segle XVIII per una espessa capa de calç que en desaparèixer, permet admirar l'esveltesa d'un temple solemne i ensems, acollidor. La seva construcció començà en el segle XIII. En la següent centúria es construí la major part de l'edifici, que dirigiren els mestres, Redondo, Diego Díaz, Juan Pérez i Juan Francés.

Conserva les seves tres naus, sense absis, com ja s'ha indicat al principi. En la nau central es poden observar les solucions arquitectòniques donades per a contrarestar l'empenta dels arcs de la Catedral Nova.

En el mur que separa les dues Catedrals, hi ha ubicat un retaule barroc que s'utilitzava per fer l'exposició del Santíssim el Dijous Sant. És d'estil barroc portuguès hi si poden admirar alts relleus relatius la Passió de Nostre Senyor Jesucrist.

Claustre. Catedral Antiga[modifica]

Detall del Claustre

Correspon a l'estil i època de la catedral antiga: reminiscències del romànic en les seves columnes i capitells, amb escenes bíbliques i gòtic en els arcs i voltes de creueria. És un bell claustre rectangular, d'inspiració cistercenc, que serveix d'unió entre ambdues catedrals. En el seu centre s'aixeca una font gòtica (segle XV), amb armes del Bisbe i Cardenal Juan de Carvajal. Si el visitant s'atura al cantó est del claustre podrà observar la unió de les dues catedrals. Els murs de la Catedral Nova avançava en la seva construcció enderrocant i utilitzant les pedres de la Catedral antiga per a reforçar els seus murs.

Capella de Sant Pau. Catedral Antiga[modifica]

Des del claustre es pot accedir a una de les sorpreses més agradables d'aquest edifici religiós: la capella de Sant Pau, antiga sala capitular de la Catedral i coneguda popularment com La torre del Melón, anomenada així per culminar en el seu exterior amb una bola gallonada, acabat semblant a un meló obert. La part exterior d'aquesta torre està recoberta d'escames de canteria. El seu interior és de forma quadrada amb cúpula octogonal.

La seva configuració recorda els cimboris de la Catedral de Zamora, Col·legiata de Toro i a la Torre del Gallo de la Catedral de Salamanca.

Portada Occidental. Catedral Antigua[modifica]

Aquesta porta és un exemple depurat del romànic final, amb arc de mig punt i sis arquivoltes que descansen sobre columnes romàniques i capitells amb formes zoomòrfiques i vegetals. Els brancals acaben en punta de diamant. Dalt de l'arc, en el nínxol senzill, es contempla un grup escultòric, tallat en pedra, de l'Anunciació de nostra Senyora, que apareix també, sobre l'esplèndid rosetó en petita imatge i davant d'ella un àngel resant.

Catedral Nova. Nau Central[modifica]

En entrar en la Catedral sorprèn l'impressionant espai aeri que retallen murs i cobertes. Els pilars plens de fins baquetons, enfoquen l'esguard del visitant vers aquest bosc de nervis de les voltes que l'apropen a l'espai celeste. Aquest espai aeri amb la seva gran altura s'allunya dels quotidians i utilitaris espais de l'home per submergir-lo en un espai místic i solemne. L'última restauració va omplir de línies daurades els baquetons i els nervis de les voltes. La nova visió sorprèn gratament. Els daurats han il·luminat l'espai, han marcat línies plàstiques importants i han reforçat el sentit místic de l'espai intern de la Catedral. No s'ha d'oblidar que el color de l'or s'ha identificat en la cultura cristiana amb la llum celestial i amb la divinitat. Participen en la seva construcció, de forma més o menys directa, els principals arquitectes del segle XVI; Enrique Egas, Juan de Álava, Francisco de Colonia, Alonso de Covarrubias, Diego de Siloé, i Rodrigo Gil de Hontañón.

El retaule de la Capella Major[modifica]

És un retaule barroc i està organitzat en tres cossos i sis carrers. En ell s'hi fonen arquitectura, escultura i pintura amb el fi d'atraure la mirada dels fidels. La part escultòrica és obra del mestre gallec fincat a Valladolid, Gregorio Fernández. Desenvolupa temes iconogràfics propis de la Contrareforma. En el banc del primer cos talla temes de la Passió, que recorden els passos processionals que l'autor realitzà per a la Setmana Santa castellana.

Adoració dels Pastors de Francisco Ricci

En el carrer central del segon cos està representat el moment en què la Verge, patrona de la catedral, representada com a Immaculada, és elevada al cel enmig d'un cor d'àngels, mentre els apòstols s'agrupen al voltant del sepulcre vuit. El grup es concep a la manera de gran quadre. Trenca l'espai, el marc natural, desbordant-se amb energia pel sòcol i els laterals. La contraposició de les mirades dels apòstols, unes dirigides al sepulcre i altres al cel, condueixen i guien les de l'espectador en un moviment zigzaguejant. El calvari centra les imatges del tercer cos. Des del frontó, que corona l'àtic, el Déu Pare domina tot l'espai catedralici.

Quant a les pintures destaquen dues obres de Francisco Ricci: La Anunciació i l'Adoració dels Pastors: En la primera, les línies obliqües descrites per l'àngel i per Maria, els exquisits contrasts de llum, el ric colorit i la solta factura el situen entre els més bells quadres de la pintura barroca. L'Epifania i la Circumcisió són obra dels pintors Luís Fernández i Mateo Gallardo respectivament.

Sepulcre del Bisbe Ponce de León[modifica]

Sepulcre del Bisbe Ponce de León

En el presbiteri, al costat de l'Evangeli, s'hi troba un sepulcre amb l'escultura resant del que fou bisbe d'aquesta diòcesi en el segle XVI, Pedro Ponce de León; intel·lectual, amic del rei Felip II i, segons la inscripció llatina realitzada en la part de sota, protector de pobres i de donzelles orfes. Les vestimentes i els símbols episcopals estan molt ben treballats i esculpits en dur marbre, en la línia renaixentista de constatar les atribucions del personatge. En la nova restauració la pintura de les pilastres han reforçat els marcs del sepulcre.

Portada de la Sagristia[modifica]

Enfront del bisbe Ponce de León està situada la porta de la sagristia, realitzada per Francisco de Colonia i Juan de Álava en estil plateresc. Destaca la iconogràfic del llindar de la porta, en el que dos àngels, agafats amb un braç a l'escut del bisbe Gutierre Álvarez de Toledo, mentre amb l'altre donen menjar a les aus, representen el caràcter benefactor del bisbe. Sobre el llindar apareix l'Anunciació que, realitzada amb una gran subtilesa, té influències florentines.

Retaules de les Naus Laterals[modifica]

en els testers de les naus laterals s'hi troben ubicats dos retaules d'estil Xurrigueresc en els que el desbordament ornamental es converteix en protagonista de l'obra. En el costat del Evangeli, s'hi troba el Retaule de les Relíquies, on el lloc principal està reservat a la imatge de Sant Agustí a les heretgies, representades per cossos deformes. Guardant gran harmonia respecte a l'anterior, el retaule de l'altar de l'Assumpció, o del Transit de la Verge, situat al costat de l'epístola, és obra del xoriguerisme, datat en el primer quart del segle XVIII. Iconogràfic-ament el retaule conté una imatge renaixentista, de vestir, de la Verge en el misteri del Adormiment. L'imatge resta guardada en una arca barroca de fusta i els fidels només poden admirar-la en contades ocasions. Ja l'il·lustrat Antonio Ponz, en els seus viatges arreu d'Espanya comentà:

« L'imatge de Nostra Senyora jacent al llit, segons vaig notar, es fa tant gran misteri en descobrir-la com si fos el Santíssim. »

La Cadirat del cor[modifica]

El Cadirat és una altra de les joies artístiques de la Catedral. És de fusta de noguera. Centenars de figures tallades a final del segle XV pel mestre Rodrigo Alemán. Predominen les de tema religiosos, però en els braços i en les misericòrdies estan representades escenes històriques i escenes i personatges de la vida diària que constitueixen un bon document de l'època. A vegades, apareixen temes allunyats de l'ortodòxia religiosa, que són difícils d'explicar en un lloc sagrat com la Catedral. Les interpretacions que han donat els estudiosos van, des de la tolerància social de l'època, fins possibles discrepàncies entre el clero.

L'orgue

El cor es realitzà per a la Catedral Vella i s'adaptà, després, al lloc que avui ocupa en la Nova. Juan Bautista Celma, el 1606, concloïa el magnífic enreixat. Té forma de balustrada i posseeix una delicada decoració d'influència plateresca.

L'orgue[modifica]

Està emmarcat dintre del grup d'orgues romàntics de principis del segle XX. La caixa de l'orgue és barroca del segle XVII i conté diverses figures esculpides en la pedra que resten plenes de moviment i d'expressivitat. Són símbols de la música. A l'esquerra s'hi troben l'estàtua de Jubal, que fou el pare dels que dels que toquen la cítara i la flauta i a la dreta l'estàtua d'Orfeu tocant la lira.

Portada Nord[modifica]

Correspon a la porta principal de la Catedral Nova. El disseny general i l'execució dels cossos de baix pertanyen al mestre Juan de Álava, que també realitzà la façana dels Dominics de Salamanca. En els cossos superiors intervingueren Siloé i Gil de Hontañón. La portada pertany al Plateresc, període artístic del Renaixement espanyol. Álava es trobà amb un espai gòtic de tendència vertical al que era difícil adossar-li unes estructures ornamentals renaixentistes de tendència horitzontals.

El problema el resol el mestre, col·locant, entre els dos contraforts de l'edifici que servirien de marcs de la porta, quatre cossos clàssics amb les seves columnes corresponents i entaulaments. Cada cos es compon de tres columnes a cada costat que rematen en el clàssic frontó. El corbat ritme de la porta puja a través de petites voltes fins a ser coronat per un frontispici corbat des d'on el Pare etern presideix la portada i l'espai de la plaça de la catedral. L'exquisida decoració que adorna la pell del mur i el seu ric contingut iconogràfic converteixen aquest accés en una joia del patrimoni artístic espanyol. En la part alta de la porta els picapedrers deixaren gravada la data del seu acabament: 1558 se acabó esta portada.

Portada Sud (L'enllosat)[modifica]

És un dels racons màgics de l'entorn i de la Vila. Està emmarcat per la Porta sud anomenada de l'Enllosat, la Torre d'aspecte defensiu del segle XIV que havia pertangut a la catedral Vella a l'est, la Torre romànica d'influència bizantina de la sala capitular a l'oest i tanca l'espai del mur amb la balustrada que se situa per sobre de la muralla. El contrast entre els ritmes plàstics i escultòrics de la Torre del Melón, l'estructura clàssica de la portada, que rememora un arc de triomf, i la torre fortalesa forma un espai monumental, difícil de superar. L'Enllosat recorda al Patio Chico de les catedrals de Salamanca, amb la Torre del Gallo i la façana sud de la Catedral Nova, encara que aquest racó és més reduït, més proper i més entranyable.

Bibliografia[modifica]

  • Fulletó del Capítol de la Santa Església Catedral del Bisbat de Plasència.