Cathy Berberian
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 4 juliol 1925  Attleboro (Massachusetts) | ||
| Mort | 6 març 1983 (57 anys) Roma | ||
| Causa de mort | infart de miocardi | ||
| Sepultura | cementiri major de Milà | ||
| Grup ètnic | Armenis | ||
| Formació | Universitat de Nova York Universitat de Colúmbia | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Música | ||
| Ocupació | lingüista, cantant d'òpera, compositora, traductora | ||
| Veu | Mezzosoprano | ||
| Segell discogràfic | Teldec RCA Red Seal | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Luciano Berio (1952–1964) | ||
| Lloc web | cathyberberian.com | ||
      | |||
.jpg)
Cathy Berberian (Attleboro, 4 de juliol de 1925 - Roma, 6 de març de 1983) va ser una cantant i compositora estatunidenca d'origen armeni. Fou una artista versàtil, reconeguda per la seva variació en el seu repertori, i els seus amplis (i en moltes ocasions, experimentals) mètodes d'interpretació. Cantava des de peces clàssiques de Monteverdi fins a obres de jazz, electrònica o els Beatles. Se la va conèixer com "la Callas de l'avantguarda".
Berberian va ser una figura clau en l'exploració de la "nova vocalitat" en la música del segle XX, trencant les fronteres entre el cant tradicional i l'experimentació electroacústica.
Biografia
[modifica]Criada en una família d'origen armeni, es va interessar per la cultura dels seus avantpassats durant l'adolescència. Quan tenia dos anys, la seva família es va traslladar a Nova York. Des de ben jove va créixer envoltada de música i de l'herència cultural armènia. Al voltant dels set anys va descobrir el gramòfon de la seva mare, fet que ella mateixa va descriure com la seva entrada al "meravellós món de la música". Es va inclinar de forma natural cap al món de la música i la dansa. Era comú per ella imitar la veu de diferents cantants, independentment de si fos home o dona.[1]
La seva formació va ser variada: va estudiar cant, dansa, teatre, escenografia i pantomima. Va cursar estudis de mim, escriptura i òpera a les universitats de Columbia i Nova York, i va estudiar dansa hindú i espanyola. Durant l'adolescència, va abraçar la seva herència cultural i va treballar com a solista amb un grup de dansa armeni (Armenian Folk Group de Nova York).[2]
El 1949, va obtenir una beca Fulbright que li va permetre viatjar a Europa per continuar la seva educació musical. Després d'una breu estada a París, es va establir a Milà, on va estudiar cant amb Giorgina del Vigo al Conservatori Giuseppe Verdi. Del Vigo va tenir un paper decisiu en la maduració de la veu de Berberian i en la decisió de situar el seu registre vocal en la tessitura de mezzosoprano.[3]
Relació amb Luciano Berio i debut
[modifica]Al llarg de la seva carrera, la seva activitat professional es va anar desenvolupant entre diversos llocs d’Itàlia i dels Estats Units. Va viatjar per primera vegada a Milà per estudiar cant, on es va establir fins després del seu divorci, l'any 1964. Va continuar apareixent de manera esporàdica en aquesta ciutat durant els anys següents.
Durant la seva estada al conservatori de Milà, va conèixer el jove estudiant de composició Luciano Berio. Berberian i Berio es van casar el 1950 i van tenir una filla, Cristina, el 1953. Tot i que es van separar el 1964, la seva relació creativa i d'admiració mútua es va mantenir sòlida. Berberian va debutar a Nàpols el 1957, en un concert de l’Incontri Musicali. El seu debut americà va ser a Tanglewood el 1960, amb l'obra de Berio Circles.[1]
Berio va compondre una sèrie d'obres inspirades en la seva virtuositat vocal, la seva intel·ligència i la seva presència. Entre les col·laboracions inicials hi ha Opus Number Zoo (1950), Chamber Music (1953), i Thema (Omaggio a Joyce) (1958), una composició electroacústica basada en una lectura del capítol "Sirens" de l'Ulisses de James Joyce, on la veu de Berberian era el material sonor principal. Al RAI Studio di Fonologia de Milà, on Berio era director artístic, Berberian es va guanyar el sobrenom de "el desè oscil·lador".[3]
Berberian va mantenir un entorn intel·lectual reconegut al llarg de la seva carrera, com l'escriptor Umberto Eco. En paraules d'Eco:
Berberian va ser una veu que no va «executar» mai, sinó que sempre va inventar i compondre.[4]
Ella experimentava amb la seva veu i els camps sonors, portant d'aquesta manera la seva veu en uns extrems vocals bastant particulars. Com deia Umberto Eco, “va convertir la seva veu en un laboratori”. Berberian, segons ell, va fer que ens canviés la forma en què entenem i percebem el so.
Col·laboracions amb l'avantguarda
[modifica]Berberian va forjar relacions creatives que transcendien la dependència tradicional amb compositors com Berio, Bruno Maderna, Sylvano Bussotti i John Cage.
- John Cage: El 1958, a Milà, Cage va quedar captivat per la seva vitalitat i el seu sentit de l'humor, especialment per la seva habilitat per imitar un muntatge de cinta magnètica vocal, saltant ràpidament entre tipus de veu ("domestic clowning"). Cage li va escriure Aria (1958), incorporant textos en els cinc idiomes que Berberian coneixia: armeni, anglès, francès, italià i rus. Berberian va cantar Aria juntament amb Fontana Mix, també de Cage, en un concert a Roma el 1958.[1]
- Luciano Berio: Berio li va continuar component peces essencials per a ella, incloent-hi Visage (1961), una exploració de gestos vocals que simulaven una glossolàlia paralingüística que expressava múltiples estats psíquics. També li va dedicar Folk Songs (1964) i la icònica Sequenza III (1965-1966), una obra que fragmentava el text de Markus Kutter per convertir-lo en una pedrera de fonemes i caracteritzacions emotives.[1][2]
- Bruno Maderna: Maderna la va ajudar a fer-se conèixer més àmpliament amb el repertori del segle XX. Va compondre Dimensioni II o Invenzione su una voce (1959), per a la qual Berberian va enregistrar una hora d'interpretacions vocals variades basades en un text fonètic de Hans G. Helms, que Maderna va tallar i superposar electrònicament.[3]
- Altres compositors: La llarga llista de compositors que van escriure per a ella inclou Igor Stravinsky (Elegy for JFK), Hans Werner Henze, Roman Haubenstock-Ramati, i Sylvano Bussotti. Amb Bussotti va treballar en el projecte músico-teatral-operístic La Passion selon Sade (1968), on va encarnar el personatge ‘O’, una figura que jugava amb l'ambivalència del sadisme i el masoquisme.[2][3]
Mort
[modifica]Cathy Berberian va morir a Roma, Itàlia, el 6 de març de 1983, a causa d'una crisi cardíaca sobtada. La nit següent, tenia previst actuar en un programa de televisió de la RAI per commemorar el centenari de la mort de Karl Marx, on havia d'interpretar La Internacional a l'estil de Marilyn Monroe. Aquesta actuació, que mai va tenir lloc, hauria estat considerada la seva performance camp definitiva i apoteòsica.[1]
Repertori i estil performatiu
[modifica]El repertori de Berberian abastava des de l'òpera del segle XVII (amb una afinitat particular per Monteverdi), cançons populars de tots els països, fins a la música de saló (Une Soirée chez Mme Verdurin). El seu eclecticisme musical i versatilitat vocal eren extraordinaris.
Un dels seus programes de recital més coneguts va ser From Monteverdi to the Beatles. En aquest, presentava cançons dels Beatles (Yellow Submarine, Ticket to ride, Help) interpretades en clau d'àries barroques i altres estils històrics, al costat d'obres de Monteverdi, Stravinsky, Ravel, Debussy, Kurt Weill i John Cage. Aquesta posada en tensió entre el popular i el sofisticat va ser una característica central de la seva performance.[1][2]
Berberian va desenvolupar una estètica que s'ajustava a la definició de "camp" exposada per Susan Sontag, caracteritzada per l'exageració, l'extravagància i la glorificació del personatge. Després del seu divorci, va adoptar una imatge radicalment nova, amb cabells ros platí i vestuari dissenyat per ella mateixa, convertint Stripsody, la seva composició principal, en una mena d'autoretrat vivent. El seu estil va ser descrit com a "camp" per la seva capacitat per "destronar la seriositat" i la seva "visió còmica del món".
La seva definició de la "nova vocalitat" implicava un cantant modern capaç d'utilitzar una gamma infinita d'estils i sons, incloent-hi els "sorolls" comunicatius com el sanglot, el sospir, el crit i la rialla. Segons Berberian, els cantants ja no es podien limitar a ser "només cantants".[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Horta, Arnau «Cathy Berberian. Stripsody». Fulletó de l'exposició al palau de la Virreina. Barcelona, abril - setembre 2025.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Porter, Andrew «Berberian, Cathy.». Oxford Music Online, 2024.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Osmond-Smith, David; Berberian, Cathy «The Tenth Oscillator: The Work of Cathy Berberian 1958-1966». Tempo, 58, 227, 1-2004, pàg. 2-13.
- ↑ Eco, Umberto «El laboratori Cathy». Fulletó de l'exposició Cathy Berberian. Stripsody, al Palau de la Virreina de Barcelona, abril-setembre 2025, pàg. 25.
- ↑ Berberian, Cathy «La nova vocalitat en l'òpera contemporània». Cathy Berberian. Stripsody. Fulletó de l'exposició al Palau de la Virreina de Barcelona., abril-setembre 2025, pàg. 26-29.