Caudron G.3

Caudron G.3
Tipus	avió de reconeixement
Fabricant	Caudron i AER (en)
Primer vol	1913
Dimensions	6.400 () mm ;
Pes en buit	1.565
Capacitat	2
Propulsor	motor radial

El Caudron G.3 és un biplà monomotor construït per la firma Société des Avions Caudron, àmpliament utilitzat durant la Primera Guerra Mundial com a avió de reconeixement i d'entrenament. En comparació amb els seus competidors tenia un millor règim d'ascens i era considerat especialment apte per al vol en zones de muntanya.

Desenvolupament

Va ser dissenyat per Gaston Caudron com una evolució per a ús militar de l'anterior Caudron G.2. Va volar per primera vegada el maig de 1914 a l'aeròdrom de Le Crotoy.^[1]

L'aparell tenia una cabina de pilotatge curta per a la tripulació, amb un únic motor radial de pistons al morro i doble estructura de cua. Amb una configuració sesquiplana el control lateral s'aconseguia mitjançant la conformació de la forma de l'ala, tot i que aquest sistema va ser reemplaçat als últims models fabricats per alerons convencionals col·locats sobre l'ala superior.

Arran del començament de la Primera Guerra Mundial va ser encarregat en grans quantitats. Les fàbriques Caudron van produir 1.423 aeroplans (en total 2.450 construïts a França), i va ser produït sota llicència en altres països (233 a Anglaterra i 166 a Itàlia). Els germans Caudron no van cobrar res en concepte de llicència pel disseny, com a mostra de llur patriotisme.

Habitualment el G-3 no era armat, tot i que en alguna ocasió es va equipar amb metralladores lleugeres de petit calibre i algunes petites bombes que eren llançades a mà.

Va ser seguit en producció pel Caudron G.4, que era un desenvolupament bimotor.

Història operacional

El G.3 va equipar l'Esquadrilla C.11 de l'Aéronàutique Militaire Francesa en començar la guerra, i resultava adequat per al seu ús en reconeixement, mostrant-se resistent i fiable. No obstant això, en avançar la guerra, les seves pobres prestacions i el fet que anava desarmat el van convertir en vulnerable per al servei en primera línia, de manera que els francesos el van retirar de les operacions de primera línia a mitjans de 1916. El Cos Aeri Australià va operar el G.3 durant la Campanya de Mesopotàmia de 1915–16.

Els italians també van utilitzar el G.3 per al reconeixement a gran escala fins al 1917, com va fer el Royal Flying Corps britànic (continuant les operacions fins a l'octubre de 1917), els qui a més el van equipar amb bombes lleugeres i metralladores per a atac a terra.

Va continuar en ús com a avió d'entrenament, després de cessar en les operacions de combat, fins al final de la guerra. En mans xineses, concretament a la força aèria del clan Fengtian, durant l'Era dels senyors de la guerra, va continuar en servei en funcions d'entrenament fins a l'Incident de Mukden, quan la majoria van ser capturats pels japonesos, ignorant-se la seva destinació final.

El 1921 Adrienne Bolland, una pilot de proves que treballava per Caudron, va creuar els Andes amb un G.3, entre Argentina i Xile. És la primera dona que va sobrevolar els Andes. Una altra fita va ser la plusmarca femenina d'altitud aconseguida per Madame de la Roche (3.900 m).^[2]

A Espanya l'Aeronàutica Militar va adquirir aproximadament una dotzena d'aparells, que van ser destinats a les Escoles de Vol de Getafe i Sevilla, per a comeses d'escola elemental. L'arribada del Avro 504 va accelerar la seva retirada de servei el 1920.

Variants

La majoria dels G.3 eren del model A.2, utilitzats per diverses forces aèries per a l'observació del tir d'artilleria en el front occidental, a Rússia i a Orient Mitjà.
El D.2 era un avió d'entrenament biplaça, equipat amb doble comandament.
L'I.2 era un entrenador bàsic.
La versió R.1, que s'havia desenvolupat a partir de la versió bàsica, va ser usada per França i els Estats Units per a l'entrenament del rodatge en terra, havent-li retirat la tela de grans àrees de l'ala per evitar que pogués desenganxar.
L'última versió, la G.3 L2 estava equipada amb el més potent motor radial de 100 cv Anzani.

A Alemanya, Gotha va fabricar còpies del G.3 com LD.3 i LD.4 (Land Doppeldecker - biplà terrestre)

Exemplars preservats

S'exposen Caudron G.3 en diversos museus, inclosos el Museu de la RAF a Hendon, el Museu de l'Aire i de l'Espai de París, El Museu Real d'Història Militar de Brussel·les, el Museu Aeronàutic Luis Hernán Paredes de Maracay, Veneçuela i al Museu Aeroespacial de Rio de Janeiro. Un aparell (1I.18) va serreparat al Museu d'Aviació de Hallinportti (Finlàndia).^{[cal citació]}

Característiques (G.3)

Característiques generals

Tripulació: 1
Longitud: 6,40 m
Envergadura: 13,40 m
Alçada: 2,50 m
Superfície de l'ala 27 m2
Pes buit: 420 Kg
Pes màxim d'enlairament: 710 Kg
Motors: 1× Le Rhone 9C radial , 80 cavalls de vapor

Rendiment

Velocitat màxima: 106 km/h
Sostre de servei: 4.300 m

Referències

↑ Donald 1997, p.233.
↑ Error en el títol o la url.«». Aeronaves – Históricas 1910-1919. Ejército del Aire.

Bibliografia

Donald, David (Editor). {{{títol}}}. Aerospace Publishing. ISBN 1-85605-375-X.
Holmes, Tony (2005). {{{títol}}}. Harper Collins. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/0-00-719292-4|ISBN 0-00-719292-4]].
Grey, C.G. (1919). Jane's Publishing Company. {{{títol}}} (en inglés). ISBN 1 85170 347 0.
Kalevi Keskinen, Kyösti Partonen, Kari Stenman: Suomen Ilmavoimat I 1918-27, 2005. ISBN 952-99432-2-9.
Kalevi Keskinen, Kari Stenman, Klaus Niska: Suomen ilmavoimien lentokoneet 1918-1939', Tietoteos, 1976.

[world_aircraft-1] Donald 1997, p.233.

[eaire-2] Error en el títol o la url.«». Aeronaves – Históricas 1910-1919. Ejército del Aire.

[1]

[2]