Caulònia
| ||||
| Tipus | jaciment arqueològic  | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| Entitat territorial administrativa | Monasterace (Itàlia) | |||
| Lloc | Contrada Runci, s.n.c - 89040 Monasterace (RC) | |||
| ||||
| Característiques | ||||
| Superfície | exposició: 400 m² exposició: 400 m² | |||
| Patrimoni monumental d'Itàlia | ||||
| Història | ||||
| Data de dissolució o abolició | 200 aC | |||
| Troballa arqueològica | ||||
Caulon (en)  | | |||
| Activitat | ||||
| Visitants anuals | 1.551 (2020) | |||
| Instal·lacions i serveis |  | |||
| Lloc web | beniculturali.it… | |||
Caulònia (grec antic: Καυλωνία, Caulonia) fou una colònia grega de la Magna Grècia, les restes de la qual es troben prop de Stilo, al comú de Monasterace, Reggio de Calàbria.[1]
Història
[modifica]Fundació
[modifica]Segons la tradició, el nom de la ciutat deriva del nom del seu fundador, Kaulon, fill d'una amazona i heroi de la Guerra de Troia. Segons Francesco De Sanctis deriva de la paraula grega kaulos = 'fusta, tronc'.[2] Segons Estrabó el nom deriva d'Aulonia (del grec antic aulon, 'congost'), nom que li donaren els aqueus.[3]
Sobre les hipòtesis relacionades amb l'origen, les fonts en donen dues interpretacions principals. La primera, recolzada per Estrabó i Pausànies, atribueixen la fundació a colons d'Acaia guiats per Tifó d'Egi. La segona hipòtesi, recolzada per la majoria d'autors moderns, s'inclina pel fet que la fundà la ciutat de Crotona. De fet, hi ha una dicotomia entre les dues hipòtesis, perquè la prevalença d'una o altra influiria en la data de la fundació. La recerca arqueològica ha convingut a identificar el s. VIII ae com el període de la seua fundació; mentre que la colonització crotoniana, corresponent al període de màxima esplendor, es pot datar del s. VI ae.[4][3][5][6]
Apogeu
[modifica]Limitava al sud amb el riu Sagra, a la vora del qual, al s. VI ae succeí la famosa batalla de la Sagra,[7] en què Caulònia, aliada amb Crotona, fou derrotada per Locres i Reggio gràcies, segons la tradició, a la intervenció miraculosa dels Dioscurs. No es coneix el primer segle de vida de la ciutat, perquè la majoria de dades en comencen des de la meitat del s. VI ae, quan gaudí del seu apogeu.
Hi ha molt poca informació dels primers temps de la ciutat, però segons Polibi va patir desordres després de l'expulsió dels pitagòrics de Crotona i durant un temps hi va haver conflictes civils. Es diu (Porfiri) que el mateix Pitàgores va buscar refugi a la ciutat en ser expulsat de Crotona. Finalment Caulònia, Crotona i Síbaris van formar una Lliga i van fundar el temple de Zeus Homòrios com a lloc comú de reunió i deliberacions, però la lliga no va durar. Iàmblic de Calcis diu que Caulònia era un dels llocs on la secta dels pitagòrics havia fet grans progressos i que va patir aldarulls quan van suspendre de sobte i amb violència l'agrupació de filòsofs.[1]
No se'n torna a parlar fins al temps en què Dionís el Vell de Siracusa va envair la Magna Grècia amb un gran exèrcit, l'any 389 aC i va assetjar Caulònia. Altres ciutats de la Magna Grècia van anar en el seu ajut encapçalades per Crotona i la Lliga italiota,[8] però Dionís els va derrotar a la vora del riu Heloros o Heleporos, fent una gran matança. La ciutat es va haver de rendir, i Dionís va portar els seus habitants a Siracusa on els eximí d'impostos cinc anys[9] i el seu territori va ser entregat a la ciutat de Locres Epizefiris,[10][11][12] segons diu Diodor de Sicília. Caulònia no es va recuperar, però probablement els locris l'havien repoblat, ja que quan Dionís el Jove va saber que Dió de Siracusa havia desembarcat a Sicília, es trobava a Caulònia, segons Plutarc.[1][13]
Durant la guerra entre Pirros i Roma, la ciutat va ser ocupada per un cos de mercenaris campanis al servei dels romans que la van destruir completament. Els seus habitants sembla que van fugir a Sicília.[1]
A la Segona Guerra Púnica tornava a ser habitada i es va declarar favorable a Hanníbal. Roma, amb auxiliars de Rhegium van tractar d'ocupar-la però Hanníbal va arribar a temps i va aixecar el setge, segons Titus Livi. No se sap quan va caure en mans dels romans, però lògicament devia ser al mateix temps que la resta del Brútium, i segurament, castigada com altres ciutats, va quedar deserta. Estrabó diu que al seu temps estava gairebé deshabitada, i encara que Pomponi Mela en menciona el nom, Plini el Vell només parla de les "vestigia oppidi Caulonis" (vestigis de la ciutat de Caulònia) i Claudi Ptolemeu no en parla. Devia continuar existint més o menys habitada, perquè es troba a la Taula de Peutinger.[1]
Estrabó informa que restà deserta al 277 ae: els habitants en foren expulsats i fundaren una nova Caulònia a Sicília. Pausànies n'atribueix la destrucció als campans.[4]
Paolo Orsi en realitzà les primeres excavacions al 1910-1911.[1]
Estructura urbana
[modifica]L'assentament urbà de Caulònia en època arcaica encara no està delimitat amb claredat, però se sap que la ciutat estava emmurallada i reforçada amb torres quadrangulars que ben conservades encara. En el període hel·lenístic el traçat urbà presentava una planta octogonal amb carrers principals disposats paral·lelament a la línia costanera.
Interès arqueològic
[modifica]El mosaic del Drac, el més famós i reconegut de la Magna Grècia, que actualment s'exposa en el Museu Arqueològic de Monasterace Marina (després d'anys de ser exposat al Museu Arqueològic Nacional de Reggio Calàbria), decorava l'entrada d'una de les cases arqueològicament més riques del jaciment (ja que, a més del mosaic del Drac se n'han trobat un parell més).
El mosaic del Drac, en particular, data del s. III ae, i és famós perquè està molt ben conservat, i és el més complet i antic de la Magna Grècia. Hi ha també un vast edifici, denominat Casa Matta. Fou creat com una estructura en part residencial i en part pública, i es transformà durant l'època Brucia en un santuari on es devia practicar el culte a una divinitat femenina (Demèter?). D'interés per a l'estudi de la fase hel·lenística tardana es revela un ambient termal descobert al sector nord-oriental, en una cambra circular on hi ha banyeres individuals fabricades en terracota. En la sala més important, es trobà un sistema complet de canonades per al bany a vapor i el mosaic més ampli i antic de la Magna Grècia (30 m2). S'hi poden apreciar figures protectores com dracs i dofins.
En molts punts de la ciutat, tant en estrats del període clàssic com l'hel·lenístic o el romà, es pot apreciar clarament l'activitat metal·lúrgica relativa a la fosa i elaboració de bronze i ferro. No és estrany, ja que Caulònia disposava a les muntanyes limítrofes (zona de Stilo-Pazzano) de la zona d'extracció de ferro més important de la Magna Grècia. També tenia mines d'argent (Bivongi), tot i que no de tanta importància com els jaciments ferrosos. No ha de sorprendre que el control d'aquesta zona estiguera tan disputat entre Crotona i Locres.
Galeria d'imatges
[modifica]
Ciutats de la Magna Grècia, amb la ubicació de Caulònia, que pertanyien a la zona de dialecte aqueu
Caulònia des de dalt (2016)
Caulònia, 2013
Mosaic
Mosaic del drac
Temple de Caulònia
Ruïna de casa grega
Mapa del lloc de Caulònia
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 Smith, William (ed.). «Caulonia». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 16 gener 2021].
- ↑ Bova, 2008, p. 41.
- 1 2 Estrabó, Geografia, VI, 1, 10.
- 1 2 Pausànies, Descripció de Grècia, VI, 3, 12.
- ↑ J. Berard. La Magna Grecia, p. 158-160
- ↑ Mario Napoli. Civiltà della Magna Grecia, p. 213-214.
- ↑ Genovese, Guglielmo. «Santuari rurali nella Calabria Greca. L'erma di Breitschneider». [Consulta: 5 juliol 2014].
- ↑ Diodor de Sicília, Bibliotheca historica XIV.103
- ↑ Diodor de Sicília, op. cit., XIV, 106, 3.
- ↑ Diodor de Sicília, op. cit., XIV, 106, 2.
- ↑ Esteve de Bizanci, 369, 19.
- ↑ Servi Maure Honorat, In tria Virgilii Opera Expositio, 3, 553.
- ↑ Hansen i Nielsen, 2004, p. 266.
Bibliografia
[modifica]
- Hansen, Mogens Herman; Nielsen. «Italia and Kampania». A: An inventory of archaic and classical poleis (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2004. ISBN 0-19-814099-1.
- Bova, Damiano. Bivongi. Nella valle dello Stilaro (en italiano). Bari: Ecumenica Editrice, 2008. ISBN 978-88-88758-43-5.