El cecilianisme o moviment cecilià (nom derivat de santa Cecília, patrona catòlica dels músics) va ser un moviment musical nascut a la fi del segle XIX en el si de l'Església Catòlica i amb vigència, aproximadament, fins a la segona dècada del segle XX. Els músics i teòrics cecilianistes van reaccionar contra els excessos de la música sacra romàntica (a la qual es jutjava d'excessivament operística, com succeïa amb les obres de Franz Liszt o Anton Bruckner) i van reivindicar la interpretació en la litúrgia del cant gregorià i de les obres dels grans polifonistes del Renaixement com Giovanni Pierluigi da Palestrina, Orlando di Lasso o Tomás Luis de Victoria, models que proposaven també als compositors contemporanis de música sacra per a inspirar les seues noves obres, el propòsit de les quals era també cercar la participació de l'assemblea de fidels en la litúrgia per mitjà del cant (per aquesta raó, es van fundar en aquests moments nombroses «Scholae cantorum» en les parròquies).
El moviment cecilià de la reforma eclesiàstica es va centrar en Itàlia, però va rebre un impuls significatiu a Regensburg (Ratisbona) a Alemanya, on Franz Xaver Haberl tenia una Kirchenmusikschule (escola de música religiosa) de renom mundial. Haberl també va ser el director de cor de la catedral a Ratisbona, on va dirigir un cor molt especialitzat en la polifonia i la cançó). També destacà Franz Xaver Witt.
Fellerer, Karl Gustav. 1982. "Kirchenmusikalische Reformbestrebungen um 1800". Analecta Musicologica: Veröffentlichungen der Musikgeschichtlichen Abteilung des Deutschen Historischen Instituts in Rom 21:393–408.
Lonnendonker, Hans. 1980. "Deutsch-französische Beziehungen in Choralfragen. Ein Beitrag zur Geschichte des gregorianischen Chorals in der zweiten Hälfte des 19. Jahrhunderts". En Ut mens concordet voci: Festschrift Eugène Cardine zum 75. Geburtstag, editat per Johannes Berchmans Göschl, 280–95. St. Ottilien: EOS-Verlag. ISBN 3-88096-100-X
