Cementiri Civil de Madrid

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Cementiri Civil de Madrid
Cementerio Civil de Madrid, March 2012.jpg
Dades bàsiques
Tipus cementiri
Començament 9 setembre 1884
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaComunitat de Madrid
MunicipiMadrid
40° 25′ 17″ N, 3° 38′ 09″ O / 40.421372°N,3.635885°O / 40.421372; -3.635885Coord.: 40° 25′ 17″ N, 3° 38′ 09″ O / 40.421372°N,3.635885°O / 40.421372; -3.635885
Modifica dades a Wikidata
Panteó Luchsinger (obra de l'escultor Emiliano Barral, en 1935.

El cementiri Civil de Madrid forma part de la Necròpoli de l'Est, juntament amb el Cementiri de l'Almudena (del que es troba separat per l'antiga carretera de Vicálvaro, després avinguda de Daroca) i el Cementiri jueu. Va ser inaugurat en 1884. En ell descansen les restes de diversos presidents del govern d'Espanya, assenyalats dirigents com Pablo Iglesias i Dolores Ibárruri, intel·lectuals i artistes com Pío Baroja, Arturo Soria o Blas de Otero, i alguns membres de la Institución Libre de Enseñanza, com Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío.[1]

Història[modifica]

Sol considerar-se José Abascal Carredano, en la seva joventut encarregat d'un taller de pedreria familiar a Pontones (Cantàbria) i més tard alcalde de Madrid entre 1881-83 i 1885-89, com un dels principals promotors del la Necròpoli de l'Est de Madrid, aprovada el 31 d'octubre de 1879, però la seva construcció no conclouria fins a 1925. Inaugurada en 1884 com a "Cementiri d'Epidèmies", arran d'una mortífera epidèmia de còlera, va anar absorbint la resta dels cementiris de la capital espanyola. Així, des de setembre de 1884 es van anar clausurant set dels onze cementiris existents a Madrid, conservant-se tan sols els de San Isidro, Sant Justo, Santa María i San Lorenzo.

Una Real Ordre de 12 de maig de 1849 va aprovar el reglament del nou Cementiri de l'Este a la capital d'Espanya. El recinte, en principi triangular i separat de la nova necròpoli per la carretera de Vicálvaro, es va inaugurar amb assistència del rei Alfons XIII d'Espanya, el governador civil i l'alcalde de Madrid. Aquest mateix dia s'hi va enterrar Maravilla Leal González, morta amb només vint anys d'edat a conseqüència d'un suposat suïcidi. Des de la seva creació va albergar tombes, panteons i mausoleus dedicats a lliurepensadors, ateus, sindicalistes, heterodoxos religiosos de l'Església Espanyola Reformada, protestants, maçons i fins i tot jueus, malgrat l'existència d'un recinte propi separat.

En 1894 es va aixecar per subscripció popular el mausoleu del periodista Ramón Chíes i el seu col·lega Fernando Lozano Montes "Demófilo", i en 1901 el del polític Francesc Pi i Margall. També, de manera progressiva, s'anaren traslladant al cementiri civil les restes d'Estanislau Figueras (president de la Primera República Espanyola, mort en 1882, pel qual es va erigir en 1892 per subscripció popular un mausoleu); els de Nicolás Salmerón (al panteó aixecat en 1915); els del filòsof Julián Sanz del Río, mort en 1869, junt als de l'històleg Fernando de Castro y Pajares, mort en 1874, traslladats el 18 de juny de 1905 des del cementiri civil de la Puerta de Toledo; o els de Julián Besteiro (enterrat a Carmona en 1940 i portat a Madrid en 1960).[2]

Personalitats[modifica]

Cap jacent de Pablo Iglesias en marbre gris, esculpida per Emiliano Barral (1924-1930), en el conjunt del Mausoleu del líder socialista. Definida en 1929 pel crític Sánchez Rivero com a "paràbola del Baptista decapitat", una profètica metàfora.[3]

Al cementiri Civil de Madrid s'hi troben enterrades personalitats com:[4]

Disposicions legals[modifica]

A l'origen, la inhumació en el cementiri civil era una declaració final d'intencions per part de la persona enterrada i la seva família, i va ser considerada pels sectors conservadors i religiosos catòlics de la societat espanyola com un insult o un repte.

La creació de cementiris civils a Espanya parteix de la Reial Ordre de 2 d'abril de 1883, que establia que en els ajuntaments cap de partit judicial i en aquells amb més de 600 veïns s'habilités al costat del cementiri catòlic, un altre amb entrada independent per a difunts no catòlics. Seguint aquesta pauta, en el Cementiri Civil madrileny es donaria sepultura i es guardaria memòria de liberals, renovadors, inconformistes i persones contràries al ritu catòlic (tant per ideologia com per confessió), i d'altres sectors de la vida i el pensament espanyol (a més de maçons i protestants).

La constitució espanyola de 1978 va eliminar l'exclusivitat de les inhumacions per a persones catòliques a cementiris de titularitat pública. A partir de llavors, qualsevol persona podia ser enterrada en els cementiris municipals (per tots els ciutadans, no només per als catòlics), amb independència de la seva confessió religiosa. Això va provocar un canvi en l'estatus funcional del Cementiri Civil, que va passar a ser un espai històric.[5]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cementiri Civil de Madrid Modifica l'enllaç a Wikidata