Cementiri de Lloret de Mar

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Cementiri de Lloret de Mar
LLRT-general-2578.jpg
Dades bàsiques
Tipus cementiri i edifici
Construït XIX Final, XX, XXI
Característiques
Estil Modernisme, noucentisme
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Província província de Girona
Comarca Selva
Municipi Lloret de Mar
Localització Camí del Repòs. Lloret de Mar (Selva)

41° 42′ 06″ N, 2° 50′ 10″ E / 41.70175°N,2.83621°E / 41.70175; 2.83621
Bé inventariat
Identificador IPAC: 26803
Modifica dades a Wikidata

El Cementiri de Lloret de Mar és un cementiri projectat per el mestre d'obres Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946) que es va construir entre 1896 i 1901 al municipi de Lloret de Mar (Selva). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Bona part de l'espai està dedicat als grans panteons i als hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre. A partir d'una passeig central a on hi ha els enterraments principals i més famosos, la part dreta està dedicada al nínxols i, la part esquerra està constituïda per hipogeus i petits mausoleus d'estètica neogòtica i adossats entre si. L'aspecte exterior recorda les construccions similar de l'època amb una tanca de reixa majestuosa, tot i les dimensions reduïdes de la població en aquells anys.

Com passa amb altres municipis de la costa catalana, com Arenys de Mar o Canet de Mar va ser construït en un moment d'esplendor del modernisme que coincideix amb el retorn de molts indians a les seves viles d'origen. Aquests, acabalats i amb ganes de perpetuar la seva memòria, varen encarregar els seus panteons i mausoleus als millors artistes de l'època. Entre les obres principals hi ha peces de Puig i Cadafalch, Gallissà, Vicenç Artigas o Bonaventura Conill.

Descripció[modifica]

Detalls de treballs de pedra d'estil neogòtic.
Escultura modernista funerària d'un àngel.

En el Cementiri Municipal de Lloret de Mar hi ha uns dels conjunts d'escultura funerària modernista més importants del país.[1] Hi convergeixen totes les tendències artístiques, conferint així un bell mostrari d'estils de principis del segle XX: formes orgàniques, influències gaudinianes, sarcòfags clàssics, tombes eclèctiques. A Lloret es confonen els desigs dels artistes amb els objectius dels clients: passar a la posteritat. Hi ha tanta densitat artística concentrada que esdevé un vertader museu a l'aire lliure.[1]

Aquest cementiri que en el transcurs dels anys ha estat objecte de successives ampliacions, continua tenint en l'avinguda Principal i en la de Sant Josep (lateral esquerra), el conjunt de sepultures més interessants, la majoria de les quals estan realitzades amb pedra de Montjuïc (Barcelona) o de Girona, i amb marbre, en alguns casos marbre de Carrara (Itàlia). Només s'han de pujar uns quants esglaons per accedir a l'avinguda Principal i a banda i banda d'un curt traçat s'aixequen ostentosament les sepultures ricament esculpides dels rics lloretencs: indianos que havien arribat de fer fortuna, metges, notaris i rendistes.[1]

Els seus autors, tal com consta en unes discretes cartel·les informatives adossades als monuments, són arquitectes i artistes molt importants. Hi ha obres projectades pels arquitectes Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946), que esdevé l'autor més prolífic al cementiri de Lloret de Mar, Vicenç Artigas i Albertí (1876-1963), Josep Puig i Cadafalch (1862-1957) i Antoni Maria Gallissà i Soqué (1861-1903); i esculpides, entres d'altres, per Ismael Smith Marí, autor d'una de les obres més destacades del conjunt de Lloret de Mar, com és l'Hipogeu Camps i Nonell.[1]

Altres conjunts importants són els tres projectats per Bonaventura Conill: l'Hipogeu Durall i Surís, l'Hipogeu Durall i Carreras i el Panteó Esqueu i Vilallonga. La primera, es va projectar l'any 1903 i incorpora el tema de l'àngel i la creu com a elements funeraris, en aquest cas de grans dimensions i entrellaçats amb una ondulada harmonia. La segona, va ser projectada el 1904, i s'hi recupera altra vegada el tema de l'àngel però aquesta vegada des d'una perspectiva molt diferent; l'àngel de grans dimensions, que amb la seva única presència omple tot l'espai, mig agenollat, resant sobre la tomba i amb les ales plegades a l'esquena, darrere una túnica que mostra uns plecs marcats i suaus a l'hora. D'aquest àngel cal remarcar la utilització de dos materials que donen dues tonalitats contrarestades que no deixen indiferent ningú: el blanc marbri en el rostre i l'escot, i el negre de la pedra de Montjuïc a la resta de la figura. La tercera també va ser projectada en els primers anys del segle XX i recorda profundament l'arquitectura modernista; en aquest cas la gran protagonista és una important creu que s'alça i descansa sobre un cercle on hi ha la sepultura, vigilada en un dels seus flancs per un drac ferotge.[1]

Al marge dels altres tres i per desmarcar-nos de la temàtica iconogràfica angelical, cal destacar el magnífic Panteó Casanovas i Terrats projectat per l'arquitecte Antoni Maria Gallissà i Soqué entre 1901-1903. I és que ens trobem davant d'un magnífic exemplar que es desmarca completament dels altres, pel que fa a la seva tipologia, amb aquest sarcòfag fabulosament esculpit amb diverses figures d'alt relleu i coronat amb una trasseria d'inspiració gòtica i medieval, que descansa directament sobre el sarcòfag a través de quatre columnestes de fust acanalat, en la qual es dóna cabuda i es combina tant l'ornamentació d'inspiració vegetal i floral com les gàrgoles en forma d'àguiles amb les ales plegades.[1]

Al final de l'avinguda Principal trobem la capella del Cementiri la qual recentment s'ha restaurat.[1] Es tracta d'una capella de planta rectangular d'una sola nau, ubicada sobre una petita terrassa o plataforma, a la qual s'hi accedeix per mitjà de tres esglaons. La capella està supeditada a una configuració eclèctica que acomoda esquemes d'un barroc popular sota la dominant de la senzillesa. Presenta a la porta d'entrada un acabament a la manera de gablet. La façana està àmpliament ornamentada com així ho acrediten tant el portal d'accés d'arc de mig punt, com el rematament triangular del portal i el coronament semicircular de l'edifici - frontó corbat o de volta rodona-. Tots tres elements estan àmpliament ornamentats amb unes profuses motllures, molt clares i nítides, que s'han materialitzat a la pràctica en format tant de pilastres llises, coronades per capitells molt austers i discrets que es prolonguen fins al coronament de l'edifici, com per àmplies cornises, les quals són sostentades per aquestes pilastres que arrenquen des del basament.[1]

El cementiri civil de Lloret de Mar és de dimensions més reduïdes i es troba a un nivell inferior. En aquest lloc reposen estrangers de religió protestant que s'havien afincat a Lloret de Mar, i també maçons i lliurepensadors. Hi resten algunes làpides preciosistes on hi ha esculpits en relleu símbols maçònics o símbols més originals com un vaixell i un peix, o làpides molt més modernes amb inscripcions molt evocadores i emotives.[1]

Història[modifica]

Els petits mausoleus tenen una decoració profusa.
Plànol del projecte original.

El 10 de desembre de 1891 es considerava per primer cop, d'una forma oficial segons consta a les Actes de l'Ajuntament, la necessitat d'edificar un nou cementiri. Es justificà el fet al·legant que la construcció era totalment necessària i indispensable.[1] Tanmateix ja molt abans del desembre de 1891 es té notícia de la promoció de la idea per a una nova zona d'enterrament. Cal constatar l'existència d'un document datat l'any 1874, on es recullen gran quantitat de signatures, i que efectua explícitament la demanda d'un nou cementiri. Les raons que s'esgrimeixen són la situació del vell cementiri en una zona que pot perjudicar a la població, consideració d'aquell com a possible focus d'epidèmies, etc.[1]

El terreny escollit per a la construcció del nou cementiri va ser el situat al lloc anomenat Mas d'en Bot, al costat del camí rural que condueix a l'Ermita de Sant Quirze i que pertanyia a Salvador Bianchi. Aquesta decisió fou presa el dia 11 de desembre de 1891.[1] A partir de 1896 s'haurà de parlar del procés de construcció i configuració del recinte, perquè el 29 de juny es posa la primera pedra i es dóna per iniciada l'obra, segons consta a les actes de l'Ajuntament i segons publicarà "El Distrito Farnense".[1]

El 29 de juny es va celebrar l'acte d'inauguració de les obres. La construcció del cementiri s'inicia en teoria el 1896, però a la pràctica aquesta situació varia molt, ja que les obres no comencen físicament fins al 1899. Arran de l'escàs pressupost que tenia l'Ajuntament, les arques del qual passaven per un mal moment, les obres van ser molt escrupuloses i la seva atorgació va recaure a manera de subhastes. Així la projecció de la capella va caure a Joaquim Artau, mentre que la pertinent construcció a Joan Soliguer. Una construcció que es va demorar sensiblement, fins a l'abril del 1903, és a dir que fins dos anys després de la inauguració del cementiri no es va culminar definitivament la construcció de la capella.[1]

Finalment la inauguració del nou cementiri va ser programada pel 3 d'octubre de 1901, però no tindrà lloc fins al 2 de novembre del mateix any a dos quarts de dues, hora en què es va acudir al cementiri per tal de procedir a la seva benedicció i altres actes commemoratius del fet. El rector mossèn Franscesc Magí, fou l'encarregat de la major part de la cerimònia.[1]

Pel que fa als panteons i hipogeus de primera classe, aquests varen ser encomanats majoritàriament a arquitectes. Si s'estudia la cronologia de les seves intervencions s'haurà de tenir en compte que Gallissà i Puig i Cadafalch serien els primers a dur a terme projectes per a la nova Necròpoli. Immediatament apareix un projectista més Vicenç Artigas i Albertí, i en el decurs del mateix any, el 1903, Bonaventura Conill i Montobbio s'afegeix al grup. Els dos últims continuaran treballant al cementiri de forma regular i la major part de les obres que configuren el conjunt seran, per tant, part important de la seva producció. L'any 1905 trobem un altre nom per afegir a la llista dels ja esmentats. Ramon Maria Ruidor, arquitecte que participà de manera puntual a Lloret, deixant-hi l'empremta d'un projecte per a panteó.[1]

Obres destacades[modifica]

De Puig i Cadafalch[modifica]

  • Panteó Costa-Macià (1902): És un dels més complexos i rics del conjunt. És una petita capella neogòtica amb coberta sobre fines columnes i arcs de mig punt als quatre costats. A l'interior hi ha un petit altar de mosaic policromat, igual que les voltes, acabades en una clau que representa un cavaller. Els mosaics són de Lluís Brú, les escultures d'Eusebi Arnau i la forja de Manuel Ballarín.[2]

D'Antoni Maria Gallissà[modifica]

  • Panteó Casanovas-Terrats (1901): Panteó d'estructura complexa, neogòtic amb les sepultures a terra, però amb un pseudo-sarcòfag a mitjana alçada, des del que arranquen quatre fines columnes amb pinacles i gàrgoles que acaben en un remat profusament decorat amb un crismó. Les escultures són d'Eusebi Arnau i la serralleria de Manuel Ballarín.

De Bonaventura Conill i Montobbio[modifica]

  • Panteó Esqueu-Vilallonga (1904-1909): És el més alt i visible des de l'exterior del recinte. Presenta la figura d'un drac que sosté una calavera sobre la que ha trencat les taules de la llei. Al centre del conjunt un altíssim arc acabat en una creu amb un sagrat cor i, a l'extrem oposat del drac, apareix el sarcòfag en un lloc preeminent.
  • Hipogeus: La major part de l'obra de Conill al cementiri són hiopogues de primera classe, és a dir els enterraments a terra amb una escultura a sobre i separats entre si.

De Vicenç Artigas i Albertí[modifica]

  • Panteó Cabañas (1902): Mausoleu-capella amb quatre àngels orants a les cantonades i una creu molt decorada al cim, per sobre d'una cornisa barroca. Totalment feta en pedra i profusament treballada amb motius vegetals. A l'interior una clau de volta amb la simbologia de Crist i dels quatre evangelistes.

Altres autors[modifica]

Algunes de les figures més significades de les que hi ha al passeig central del recinte. Òbviament, n'hi ha moltes més d'anònimes o sense identificar per tot el cementiri.

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 «Cementiri de Lloret de Mar». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 9 novembre 2014].
  2. Alcolea i Blanch, Santiago. Puig i Cadafalch. Lunwerg Editores, 2006 [Consulta: 24 desembre 2012]. , pàg.80

Bibliografia[modifica]

  • Rosa Alcoy. El cementiri de Lloret de Mar: Indagacions sobre un conjunt modernista. Ajuntament de Lloret de Mar, 1990. ISBN 84-505-9622-X

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cementiri de Lloret de Mar Modifica l'enllaç a Wikidata