Vés al contingut

Centàurea solsticial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuCentàurea solsticial
Centaurea solstitialis Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegnePlantae
OrdreAsterales
FamíliaAsteraceae
TribuCynareae
GènereCentaurea
EspècieCentaurea solstitialis Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

La centàurea solsticial (Centaurea solstitialis)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere centàurea (Centaurea) dins la família de les família de les asteràcies (Asteraceae). L'epítet llatí solstitialis fa referència al fet que pertany al solstici d'estiu, és a dir que floreix des de l'estiu (de juliol a novembre). És una planta nativa d'Europa, Àsia central i occidental i el nord d'Àfrica.[2] S'ha estès a altres llocs, especialment als Estats Units on va arribar a través de les llavors d'alfals contaminat i on es considera una planta invasora nociva.[3]

També s'anomena card estrellat, centàurea, narrioles i; i s'han recollit les variants lingüístiques arniola, auraiola, auraioles, auriola, centaura, centaura solsticial, marriola, raniola, renicuoles, renigrola, reniquiola, reoles i riola.[1]

Morfologia

[modifica]

Centaurea solstitialis és una herbàcia anual de 20 a 100 cm d'alt que durant els seus primers estadis vegetatius forma una roseta no espinosa. Quan s'acosta l'estiu produeix tiges floríferes amb nombrosos capítols espinosos que contenen de 10 a 50 flors grogues que produeixen els aquenis. És una planta espinosa vulnerant d'aspecte amenaçant però que també conté substàncies d'ús medicinal.[4] Espècies semblants a Centaurea solstitialis són l'obriülls (Centaurea calcitrapa), Centaurea sulphurea, una altra oriola (Centaurea melitensis) i bracera (Centaurea aspera).[5]

Ecologia

[modifica]

Centaurea solstitialis és una planta ruderal que habita llocs pertorbats com les vores dels camins o els conreus. Als Països Catalans, on viu des del nivell del mar als 1.200 m, manca a les Illes Balears.[6]

Control

[modifica]
Centaurea solstitialis

Es fan servir els herbicides que controlen l'auxina. Alternativament el glifosat. També es fa servir la crema controlada.[7]

Aquesta espècie, pel seu gran sistema radicular i l'elevat nombre de llavors en el banc de llavors del sòl, de vegades resulta resistent a la sega i la crema controlada i ha estat l'objectiu de l'estudi de sistemes de control biològic a través d'insectes fitòfags.[8][9] i de fongs com Puccinia jaceae var. solstitialis[10] o Synchytrium solstitiale[11]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 «Centaurea solstitialis». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 15 desembre 2024].
  2. «Centaurea solstitialis L.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 15 desembre 2024].
  3. DiTomaso, J. «Element Stewarship Asbtract for Centaurea solstitialis». The Nature Conservancy, 2001. Arxivat de l'original el 2007-02-21. [Consulta: 1r juny 2007].
  4. science direct
  5. Rose, Francis. The Wild Flower Key. Frederick Warne & Co, 1981, p. 386–387. ISBN 0-7232-2419-6. 
  6. Bolòs i Vigo flora dels Països Catalans
  7. «UC IPM Online». Ipm.ucdavis.edu, 20-05-2005. [Consulta: 28 abril 2012].
  8. «Biology and Biological Control of Yellow Starthistle» (PDF). [Consulta: 28 abril 2012].
  9. Pitcairn, M. J., B.Villegas, D. M. Woods, R. Yacoub, and D. B. Joley. 2008. Evaluating implementation success for seven seed head insects on Centaurea solstitialis in California, USA, pp. 610-616. In M. H. Julien, R. Sforza, M. C. Bon, H. C. Evans, P. E. Hatcher, H. L. Hinz, and B. G. Rector (editors), Proceedings of the XII International Symposium on Biological Control of Weeds. La Grande Motte, Montpellier, France (in press).
  10. Fungus Unleashed To Combat Yellow Star-thistle from the U.S. Department of Agriculture website
  11. Voigt K., A.V. Marano, & F.H. Gleason. 2013. Ecological & Economical Importance of Parasitic Zoosporic True Fungi. in: The Mycota: A Comprehensive Treatise on Fungi as Experimental Systems for Basic & Applied Research Vol. 11 Agricultural Applications. 2nd edition Eds: K. Esser & F. Kempken. Springer: New York pg.243-270.

Enllaços externs

[modifica]