Centre històric de la Ciutat de Panamà

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Centre històric de la Ciutat de Panamà
Calle Casco Viejo.jpg
Dades
Tipus centre històric i assentament humà
Part de Archaeological Site of Panamá Viejo and Historic District of Panamá Tradueix
Ubicació geogràfica
EstatPanamà
ProvínciaProvíncia de Panamà
DistrictePanamá District Tradueix
CiutatCiutat de Panamà
Localització San Felipe
8° 57′ 09″ N, 79° 32′ 06″ O / 8.9525°N,79.535°O / 8.9525; -79.535Coord.: 8° 57′ 09″ N, 79° 32′ 06″ O / 8.9525°N,79.535°O / 8.9525; -79.535
Lloc web oficial Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

El Casc Antic o Casc Vell és el nom que rep el centre històric de la Ciutat de Panamà (Panamà) on va ser traslladada i tornada a fundar la ciutat, el 1673. Aquesta nova ciutat, traçada de forma reticular cap als quatre punts cardinals, es va caracteritzar per la axialitat dels seus carrers i postics, el que li va valer ser considerada un model clàssic de ciutat indiana.[1] Està situada en una petita península, envoltada d'un mantell d'esculls rocosos, dins de l'actual corregiment de Sant Felipe. El 1997, el Casc Antic de Panamà va ser inclòs en la llista de llocs del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.[2]

Història[modifica]

Restes del Baluard Mano de Tigre

L'assentament original de la ciutat de Panamà, que avui conforma el lloc arqueològic de Panamà Vell, va ser saquejat per pirates anglesos al comandament d'Henry Morgan el gener de 1671. Arran d'aquest incident, la ciutat va quedar destruïda gairebé íntegrament. La Corona espanyola va aprovar llavors el trasllat de la ciutat a una petita península, situada aproximadament a 8 km de l'assentament original. Aquesta península estava envoltada d'esculls que quedaven exposats quan la marea era baixa, cosa que dificultaria l'aproximació de naus enemigues. Els treballs de construcció van ser supervisats pel nou governador, Antonio Fernández de Córdoba, un soldat amb vasta experiència en la construcció de fortificacions militars. La cerimònia de fundació de la nova ciutat es va dur a terme el 21 de gener de 1673, dos anys després de l'atac pirata. Inicialment va estar constituïda per prop de 300 habitatges pertanyents a les famílies adinerades de l'època i envoltada per gruixudes muralles que l'excloïen de la resta de la població. El punt central d'aquesta nova ciutat l'ocupava la Plaça Major, enfront de la qual s'alça la Catedral Metropolitana.

El sistema de muralles construït al voltant d'aquesta ciutat tenia un propòsit eminentment militar, a fi d'evitar un nou atac dels pirates. Va ser així com es van construir tres poderosos baluards: Barlovento, Mano de Tigre i la Puerta de Tierra. Aquest últim tenia la funció d'entrada i sortida de la ciutat cap al raval, com era anomenada la ciutat extramurs. A finals del segle XVIII es va reforçar el front marí, amb la construcció del baluard i punta de Chiriquí, completat amb un sistema de voltes.[1]

Malgrat tots els esforços per conservar fora de perill la ciutat dels perills externs, la nova ciutat va ser víctima durant el segle XVIII de tres grans incendis que la van destruir parcialment i van modificar la seva estructura inicial. La configuració actual data de finals del segle XIX i de la primera meitat del segle XX. Aquesta reestructuració permet inserir dins de les ruïnes i edificis colonials, edificacions neoclàssiques, afroantillanes i petites mostres d'art decò, fet que la diferencia d'altres cascos antics de ciutats com Cartagena de Indias i Quito, que tenen un estil gairebé exclusivament colonial.[3]

Llocs d'interès[modifica]

Places i rodalia[modifica]

El casc antic compta amb quatre places principals: la Plaça de la Independència, la primera i única plaça durant diversos segles; la Plaça Bolívar i la Plaça Herrera, construïdes en terrenys erms que van quedar dels incendis que van assolar la ciutat; i la Plaça de Francia, construïda el 1922 per honrar al poble francès, pioner en la construcció del Canal de Panamà.

Hotel Central, a la plaça de la Independència

Plaça Major o de la Independència[modifica]

La Plaça Major, o Plaça Catedral com se coneix col·loquialment, va ser dissenyada originalment de forma quadrada amb una superfície de 57 x 57 metres sense tenir en conte els carrers circumdants, és a dir 3.250 m2. El segle XIX, la plaça va ser allargada en vista de que una de les illes del lateral nord va ser ranquejada.[4]

Al voltant de la Plaça Major, actual Plaça de la Independència, es troben la Catedral Metropolitana de Panamà, el Palau Municipal, el Museu del Canal Interoceànic i el Gran Hotel Central. La Catedral metropolitana, exemple d'arquitectura colonial espanyola, va ser construïda entre 1688 i 1796. Els edificis del Museu del Canal i del Palau Municipal, aquest últim de notable influència neoclàssica, daten de finals del segle XIX i principis del segle XX respectivament.

Museu del Canal Interoceànic

Plaça Herrera[modifica]

La Plaça Herrera es va construir sobre el terreny erm que va deixar l'incendi de 1781, que va destruir tota l'illa de cases. Originalment se la va conèixer com a Plaça del Triomf i era utilitzada per corregudes de toros. No va ser  fins al 1887 que rep el seu nom actual en honor del General Tomás Herrera. Al voltant d'aquesta plaça es troben la casa Boyacá, l'edifici la Reformada, primer d'altura al país i l'Hotel Panamericano creat per la signatura d'arquitectes Villanueva y Tejeira.[4]

Plaça Bolívar[modifica]

La Plaça Bolívar, originalment coneguda com a Plaça de Sant Francisco, sorgeix d'un incendi que va devorar tota una illa de cases i va deixar el terreny erm. El nom actual el rep el 1926, amb motiu del centenari del Congrés Anfictiònic. Enmig de la plaça es va aixecar un monument en honor a Simón Bolívar.[4] Al voltant d'aquesta plaça es troben l'església de Sant Francisco, El Palau Bolívar, l'Hotel Colombia, l'església Sant Felipe de Neri, i les Cases Heurtematte i el Teatre Nacional.

Plaça de Francia[modifica]

La Plaça de Francia o les Voltes data de 1922, creada en el baluard de Chiriquí en remembrança de l'intent truncat dels francesos per construir el Canal de Panamà. Aquesta plaça és semicircular amb influències neorrenacentistes. Al centre s'aixeca un obelisc coronat amb un gall, símbol del poble francès. Envoltant aquest obelisc es troben els busts dels enginyers pioners del canal i unes arcades sota les quals es troben deu plaques que narren la història del Canal de Panamà.[4]

Monuments religiosos[modifica]

Catedral Metropolitana

A més a més de la Catedral, entre els monuments religiosos que es conserven actualment estan l'església de San José, cèlebre pel seu altar d'or; l'església de Sant Francisco, amb la torre que s'alça enfront de la Plaça Bolívar; l'església de Sant Felipe de Neri i l'església de la Merced. La façana d'aquesta última va ser traslladada pedra per pedra de l'antiga església situada a Panamá la Vieja. Igualment cal destacar les ruïnes del Convent dels Jesuïtes i el Convent de Santo Domingo.

Església de San José[modifica]

L'església de San José va ser construïda entre els anys 1671 i 1677. Es troba en l'Avinguda A i el carrer 8°, i és famosa pel seu altar barroc llaurat en caoba i cobert d'or. Aquest altar està envoltat d'una llegenda que explica que va ser salvat dels pirates pels monjos, que el van recobrir de negre; no obstant la seva elaboració data del segle XVIII.[4]

Església de San Francisco[modifica]

L'església original va ser construïda al segle XVII, però va ser gairebé destruïda durant els incendis de 1737 i 1756. La seva estructura actual data de 1918, quan va ser renovada gairebé íntegrament.

Església de San Felipe de Neri[modifica]

L'església San Felipe de Neri data de 1688 com ho indica la inscripció amb l'escut de l'església que es troba a la seva façana. El 1737 un incendi destrueix la Catedral i aquesta església presta els serveis catedralicis. El 1756 ocorre un altre incendi i aquesta vegada l'església sofreix danys considerables. Després de ser restaurada es converteix en sagrari de la Catedral, servei que va prestar durant el segle XVIII i part del XIX, fins que és cedit a la comunitat de les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paul, que instauren allí dos internats (un de pensionistes i un altre d'òrfenes) i un asil de nens.

Església de la Merced[modifica]

La seva construcció data de 1680 i és l'única església del casc antic que conserva la façana original de la primera construcció a Panamà la Vieja. Està situada en el carrer 10 est, a un costat de la Casa de la Municipalitat, propera a la Porta de Tierra que donava accés a la ciutat emmurallada.

Convent dels Jesuïtes[modifica]

El Convent de la companyia de Jesús té el mèrit d'haver albergat la primera universitat en l'Istme de Panamà: la Real i Pontifícia Universitat de San Javier. El 1767, Carles III expulsa als jesuïtes i amb ella acaba la seva funció conventual i universitària

L'«arc chato»

Convent de Panamà[modifica]

El Convent de Santo Domingo, construït el 1678, va ser un dels primers en ser fundats a la nova ciutat. Va ser assolat per dos incendis al segle XVII, que van esfondrar la torre i els interiors. No obstant es van aconseguir mantenir en peus els murs i arcs, especialment, l'arc construït per suportar el cor de fusta de l'església. Al segle XIX, després de la independència d'Espanya i l'extinció dels monjos de l'istme, l'edifici passa a mans particulars i el solar de l'església, igual que el seu claustre, va albergar diferents negocis tals com una fleca, un taller de fusteria, banys públics etc.[5] Aquest monument torna a prendre rellevància el segle XX, per a l'època de la construcció del canal, ja que el seu arc va servir d'exemple de l'estabilitat sísmica de la qual gaudia l'istme. Actualment s'observen les ruïnes de la façanes, els arcs interns i una capella, totalment restaurada, que serveix com a museu religiós.

Compañia de jesus.jpg
Convento Arco Chato Panama.jpg
Arco chato panama.jpg
Vestigis d'antigues edificacions religioses. D'esquerra a dreta: les ruïnes del Convent de la Companyia de Jesús i el Convent de Santo Domingo amb el conegut «arc chato».


Edificis oficials[modifica]

Altres monuments destacats de la ciutat són el Teatre Nacional, el Palau de Govern , la Presidència de la República, el Palau Bolívar, L'Institut Nacional de Cultura, Palacio Municipal i la Casa de la Municipalitat, tots de caràcter oficial.

Teatre Nacional[modifica]

Interior del Teatre Nacional

El Teatre Nacional i el Palau de Govern ocupen l'antic solar de les monges de la Concepció en un edifici de tres plantes. El Teatre Nacional està situat diagonal a la Plaça Bolívar, carrer 3 Catedral i Ave B, mentre que el Palau de Govern dóna sobre l'avinguda Central. L'arquitecte responsable de la seva construcció va ser l'italià Genaro Ruggiero entre 1905 i 1908.[6]

La Presidència, vista des del mar

Presidència de la República[modifica]

La Presidència de la República, anomenada Palau de les Garzas, es troba on inicialment va estar l'edifici de la Duana i a través dels anys ha sofert grans transformacions que li han donat un caràcter eclèctic. L'edifici original data de 1673, però la seva estructura actual correspon a grans restauracions fetes el 1922 pel president Belisario Porras.

Palau Bolívar[modifica]

El Palau Bolívar, a un costat de l'església de Sant Francisco, alberga el saló on es va celebrar el 1824 el Congrés Anfictiònic. Aquest edifici és actualment la Cancelleria de la República. L'edifici original va ser el convent de Sant Francisco i data de 1673. Un incendi al segle XVIII el va devastar i el convent i l'església van ser reconstruïts l'any 1771.[7]

Després que els frares franciscans van abandonar el convent el 1821, l'edifici va ser utilitzat com a caserna militar per albergar el Pavelló de l'Istme; no obstant, al segle XIX serveix com a seu del Col·legi dels Escolapis. Al segle XX continua aquesta tradició acadèmica i acull el Col·legi de La Salle, Col·legi Sant Agustí i finalment l'Institut Bolívar, fins al 1999.[8] Un any després comencen els treballs de restauració per allotjar les oficines de la Cancelleria, el Ministeri de Relacions Exteriors de Panamà i el Museu Bolívar.

Palau de Justícia[modifica]

Aquest edifici va ser construït en 1931 amb la finalitat d'albergar la Cort Suprema de Justícia i l'Assemblea Legislativa. Va ser edificat sobre part de la construcció original de la Caserna de Chiriquí. De manera contigua a aquest, es troba el Teatre Anita Villalaz, situat a un costat del conjunt monumental de les Voltes. Actualment està ocupat per l'Institut Nacional de Cultura.

Palau Municipal[modifica]

L'edifici actual del Palau Municipal data de l'any 1910 i respon a cànons neoclàssics. L'arquitecte encarregat d'aquest edifici va ser l'italià Genaro Ruggieri, qui va construir també el Teatre Nacional de Panamà.

Casa de la Municipalitat[modifica]

La Casa de la Municipalitat o Mansió Arias-Feraud, construïda en el primer terç del segle XX, es troba en els límits de la ciutat emmurallada. Encara es poden observar dins d'ella restes de l'antiga Porta de Tierra que assegurava el pas a la Ciutat de Panamà.

Edificis civils[modifica]

Casa Obarrio

La majoria de les cases originals del casc antic, és a dir, de finals del segle XVII van ser escalabornades pels incendis que van assolar la ciutat.[4] Això permet introduir una sèrie d'estils arquitectònics diferents; és així com trobem cases colonials, al costat de mansions neoclàssiques, cases amb tendències del Carib i algunes de tendència Art déco. Aquestes mansions van ser construïdes en la seva gran majoria a finals del segle XVIII i els segles XIX i XX. Heus aquí algunes d'aquestes construccions civils que perduren fins als nostres dies:

Casa Góngora[modifica]

La Casa Góngora és una de les més antigues de Panamà que conserva la seva arquitectura original, estant considerada amb el grau de valor 1, grau màxim dins de la jerarquia patrimonial. Va ser construïda el 1756 pel capità Pablo Góngora de Cáceres, d'aquí el seu nom.

Casa Boyacá[modifica]

La Casa Boyacá està situada entre l'Avinguda A, carrer 11 oest i Pedro Díaz, enfront del que va ser el baluard Mano de Tigre, al barri de Sant Felipe. Crida l'atenció particularment pel seu disseny de proa de buc i per ser una de les cases de fusta més antigues del Casc Antic. Actualment és residència de diverses famílies del barri.[9]

La Legació[modifica]

L'edifici conegut com la Legació data de 1870, va ser la casa de l'enginyer Jules Dingler, enginyer de la Compagnie Universelle du Canal Interocéanique i posteriorment la primera seu de l'ambaixada dels Estats Units a Panamà. Està situada prop de la Plaça Bolívar al carrer4 i la Plaça Catedral en l'Avinguda Central.[10]

Casa Testa, Mansió Calvo, Casa Art Déco[modifica]

Al llarg de l'avinguda A, algunes cases dignes de destacar són: la casa Testa, de cort colonial; la mansió Calvo, d'estil neoclàssic; la casa Art déco, el nom de la qual fa honor al seu estil arquitectònic i la casa Obarrio, seu actual de l'Oficina del Casc Antic.

Casas Heurtematte[modifica]

Un altre conjunt de cases destacades són les cases Heurtematte, construïdes el 1877 i d'especial interès ja que va ser on es va redactar l'acta d'independència el 1903. Aquest conjunt de cases es troba sobre l'avinguda B a un costat de la Plaça Bolívar i del Teatre Nacional.[11]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Castillero, Alfredo. Panamá : Panamá la Vieja y el casco viejo. París: Unesco, 2004. ISBN 92-3-303923-4. 
  2. «Archaeological Site of Panamá Viejo and Historic District of Panamá». World Heritage List. UNESCO. [Consulta: 7 maig 2017].
  3. Méndez de Vigo, (coord.) Margarita. Ciudad de Panamá : cinco siglos de historia. Panamà: Ediciones Balboa, 2007. ISBN 978-9962-8805-9-2. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Tejeira Davis, Eduardo. «El Casco Antiguo de Panamá». [Consulta: 8 maig 2011].
  5. «El museo de arte religioso colonial». [Consulta: 3 abril 2011].
  6. «Teatro Nacional». [Consulta: 3 abril 2011].
  7. «De convento a palacio». Arxivat de l'original el 28 de noviembre de 2015. [Consulta: 3 abril 2011].
  8. «Palacio Bolívar». [Consulta: 23 abril 2011].
  9. «La vieja casa de madera», 24-06-2002. Arxivat de l'original el 28 de noviembre de 2015. [Consulta: 3 abril 2011].
  10. «Hilo Oficial de Casco Antiguo». [Consulta: 3 abril 2011].
  11. Panamá El Casco Antiguo. Editart, 1999. 

Enllaços externs[modifica]