Ceràmica ibèrica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Ceràmica pintada del Castellet de Bernabé (Llíria, País Valencià)

La ceràmica ibèrica és la denominació que en alguns contexts de recerca arqueològica engloba la producció ibera de terrissa elaborada amb torn ràpid, cuita a alta temperatura en forns oxidants, i datada entre del s. VI a l'I ae. Alguns estudis consideren que aquest concepte –ceràmica ibèrica–, encara imprecís, resulta massa genèric per a la gran varietat de produccions a què s'aplica; sol referir-se en primera instància, però, a la ceràmica pintada, un conjunt de vaixella fina decorada amb motius geomètrics, florals o humans de color roig vinós. A més d'aquesta categoria que és la més comuna del territori ibèric, n'hi ha altres de tecnologia i distribució semblants, com la ceràmica ibèrica llisa (sense decoració), la ceràmica ibèrica brunyida amb incisions o impressions, molt difosa a l'Altiplà, i altres tècniques com la “ceràmica de cuina”, la pasta de la qual inclou desgreixants que li donen propietats refractàries, o les anomenades ceràmiques grises, que provenen de coccions reductores.[1]

L'existència de diferents produccions regionals ha propiciat que en un primer moment els estudis de la ceràmica ibèrica es limitaren a col·leccions específiques (com les de la vall de l'Ebre, l'Alta Andalusia, Alacant, o la regió de Múrcia.), tot i que n'hi ha altres propostes de síntesi general.[2][3][4][5][6]

Quant a l'origen de les ceràmiques ibèriques pintades, els materials trobats descobreixen una correlació entre les importacions fenícies del s. VII ae i les primeres ceràmiques a torn ibèriques que comencen imitant aquells prototips, tant en forma com en decoració, per consolidar després models genuïns que incorporen formes tradicionals del període conegut com a ferro antic i formes d'inspiració grega, quan no directament copiades.

Els orígens de la ceràmica ibèrica[modifica]

Imitació ibèrica d'àmfora fenícia, Alt de Benimaquia, s. VI ae

Hi ha un cert consens sobre l'origen fenici de les fonts d'inspiració que donaren lloc a les formes de la ceràmica ibèrica. Al llarg del s. VII ae les àmfores, tenalles i altra terrissa de torn, llisa o pintada, fenícia, introduïda a la península des de les colònies fenícies d'Andalusia, crearen un corrent d'imitacions, tosques en un principi, però gràcies al torn i al forn de cambra arribaren aviat a un alt nivell tecnològic. Les formes més populars en aquesta fase inicial són l'àmfora R1 (Rachgoun 1), el pitos i l'urna del tipus creu de negre. Evidenciat per primera volta a Los Saladares (Oriola),[7] aquest procés d'aculturació que forma part de la dinàmica orientalitzant, ofereix els millors testimonis al sud i sud-est peninsular (de la costa de Huelva a la conca del Xúquer) sense que se'n puga constatar un únic focus de difusió. Al Cerro de los Infantes (Granada) un terrisser ibèric produïa àmfores de tipus fenici a la primeria del s. VI ae.[8] L'Alt de Benimaquia (Dénia) dona testimoni d'una producció vinària ibèrica incipient del mateix moment,[9] en un context en què abunden les àmfores fenícies i les seues imitacions ibèriques en torn. Aquestes excavacions arqueològiques proporcionen també la hipòtesi que la producció de vi, un beuratge exòtic desconegut fins que el dugueren els fenicis, i la necessitat de produir àmfores, un envàs que no formava part dels repertoris locals, motivà el canvi tecnològic (torn, forn de cambra) de què prové la ceràmica ibèrica. Aquest procés resultà ser eminentment meridional perquè els contactes amb els fenicis no implicaren reaccions d'aculturació semblants en els pobles de l'est i nord-est peninsular, com s'ha comprovat a Vinarragell (Borriana),[10] i a Aldovesta (Benifallet).[11] Aquests adoptaren a partir de la segona meitat del s. VI ae, entre d'altres mutacions dels seus modes de vida, una ceràmica ibèrica ja elaborada, procedent del sud i del sud-est, com es constata a l'Illa d'En Reixac (Ullastret).[12]

En resum, a partir de finals del s. VII ae, i durant gran part del s. VI ae, les primeres ceràmiques ibèriques pintades i llises del sud i sud-est peninsular mostren repertoris de clara filiació fenícia, sobretot en els grans recipients com àmfores o tenalles, que incorporen a poc a poc formes pròpies ibèriques.

L'urna d'orelletes perforades[modifica]

Urna d'orelletes perforades de la Solivella (s. VI-V ae)

Pels seus tipus, funcionalitat i difusió, l'urna d'orelletes perforades constitueix la forma més emblemàtica de la ceràmica ibèrica pintada durant el període ibèric antic. El prototip no procedeix de l'enginy indígena, sinó d'una forma d'origen oriental que tingué al territori ibèric una enorme popularitat. El tancament hermètic de la tapadora feia d'aquest vas una forma idònia per a la funció d'urna, i des del Molar al Baix Segura (País Valencià), fins a Sant Julià (Pesenàs) a la vora de l'Erau, la majoria de les necròpolis ibèriques dels s. VI i V ae incorporen l'urna d'orelletes perforades en alguna de les tombes. Solveig Nordström ha descrit la tècnica de fabricació que permetia l'encaix exacte i hermètic de la tapadora sobre l'urna: aquesta s'elaborava d'una sola peça, incloent-hi les orelletes, i després la tapadora es retallava sobre el torn, amb l'argila encara blana. Les orelletes són els apèndixs diametralment oposats del vas i la tapadora, travessades transversalment per una perforació que podia tancar-se garantint el bloqueig de la tapa.[13][14][15]

La importància de l'urna d'orelletes perforades rau en un triple motiu. Encara que preexistent, la forma només arribà a popularitzar-se en el marc de la cultura ibèrica; la seua popularització marca la fi del període orientalitzant de filiació fenícia i l'inici del genuïnament ibèric. La seua cronologia en fa un fòssil director del període ibèric antic, ja que apareix cap a mitjan segle iv aC i cau en desús a l'inici del segle iv aC. La seua distribució des del Segura a l'Erau indica que, contràriament al període anterior, tots els pobles d'aquesta franja costanera constituïen una koiné, una comunitat d'interessos, possiblement comercials i, potser, culturals, el factor dels quals de cohesió i identificació era ja al s. VI ae la cultura ibèrica.[16]

Les ceràmiques ibèriques del període de plenitud[modifica]

Miquel Tarradell i Enric Sanmartí (1980) havien constatat la uniformitat tipològica del període antic, ja que les mateixes formes i decoracions es distribuïen en tot el territori ibèric; a partir, però, del s. IV ae se'n constata una diversificació dels repertoris formals i decoratius que ha implicat la fragmentació dels estudis sobre la ceràmica ibèrica des dels seus àmbits regionals. Perquè indubtablement hi ha importants diferències entre el nord-est peninsular, on la ceràmica ibèrica pintada és en desús i la substitueixen produccions grises monocromes, i el sud-est, on els tipus de formes consoliden prototips i on les arts decoratives arriben a un cert grau de creativitat i sofisticació.

La ceràmica ibèrica de cuina[modifica]

La tradició ceràmica ibèrica arribà a l'àmbit culinari des del període ibèric antic, de manera que en gran part del territori ibèric les produccions modelades a mà desaparegueren al llarg dels s. VI i V ae. A les comarques castellonenques, el riu Millars marca el límit entre la tradició de ceràmiques ibèriques de torn i a mà, perquè al nord del Millars, en tota Catalunya i al Llenguadoc la tradició de les ceràmiques de cuina a mà perdurà fins a l'Imperi Romà. Les ceràmiques ibèriques de cuina tenen un reduït repertori de formes en què destaca l'olla globular, ventruda, de perfil bitroncocònic, vora ixent i base còncava,i amb tapadora hemisfèrica de pom anellat. Aquest atuell té una gran varietat de grandàries, amb poques variacions d'estil. La tècnica d'elaboració de la terrissa de cuina és més complexa que la de la ceràmica fina, per la inclusió deliberada de desgreixant en l'argila, que no s'ha de confondre amb les fines partícules, per exemple, de mica daurada, contingudes en el material argilós usat pels terrissers. El desgreixant donava propietats refractàries a la ceràmica, ja que sense aquest la diferència de temperatura entre l'interior i l'exterior de les olles de ceràmica posades al foc les haguera esquerdat. En l'àmbit edetà, el desgreixant de la ceràmica de cuina inclou quars molt prou gruixut, amb grossa granulometria. Altres inclusions com la calcita s'han dissolt amb el temps i han deixat porus en la superfície dels vasos. La cocció d'aquesta categoria de ceràmica és de tècnica reductora, és a dir, que inclou en la gamma de colors grisos, groguencs, marrons i negres. La vocació domèstica i culinària d'aquestes ceràmiques és indubtable, ja que moltes tenen a la base els rastres inequívocs d'haver estat a la llar. N'està documentat, però, l'ús com a urna d'enterrament o com a vas d'emmagatzematge.

Les ceràmiques brunyides amb decoració impresa[modifica]

En el període ibèric ple es consoliden algunes produccions que havien començat a elaborar-se al segle anterior, com les ceràmiques amb decoració impresa que les seues característiques permeten ara diferenciar en àrees de fabricació. Les ceràmiques amb decoració impresa també s'han incorporat al conjunt de produccions ibèriques. El primer a realitzar una recopilació sobre aquesta tècnica decorativa fou Cura Morera per a Catalunya, a la qual seguiren l'Altiplà oriental, Múrcia, Andalusia oriental[17] i País Valencià. Al territori de la ciutat de Kelin (Cabdet de les Fonts, País Valencià) s'ha definit una producció pròpia amb decoració d'òvals, espigues, flors, volutes, etc., que perdurarà tota la centúria següent; a Múrcia, s'han diferenciat tant ceràmiques amb impressions d'estil indígena com altres que imiten segells clàssics, i alguns autors han arribat a proposar l'ús de matrius importades; mentre que a l'Oretània es poden distingir les produccions del nord, amb el Cerro de las Cabezas (Valdepeñas) com a centre més important (Fernández Maroto et al., 2007), i les procedents de l'Alt Guadalquivir; també a Catalunya hi ha decoració impresa sobre ceràmica grisa.[18][19][20][21]

Les ceràmiques ibèriques de vernís roig[modifica]

Les ceràmiques d'engalba o vernís roig estan localitzades en àrees geogràfiques més concretes, la qual cosa facilita identificar-les. Emeteri Cuadrado caracteritzà les produccions de Múrcia i Albacete, utilitzant sovint el terme ceràmiques iberoturdetanes. Més tard se'n diferenciaren les produccions ilergetes, les oretanes, amb i sense decoració impresa, i les del territori de Kelin[22] l'estudi del qual és encara molt incipient.[23][24][25]

Les imitacions[modifica]

Imitació ibèrica d'un crater de columnes. Necròpoli dels Camps de Gimeno, Énguera (País Valencià)

Una de les característiques de la ceràmica ibèrica és que, al llarg del temps, el seu repertori de formes incorporà reinterpretant-los alguns dels prototips més populars de les produccions fenícies, púniques, gregues i finalment romanes. El fenomen de la imitació és més freqüent en les anomenades produccions de prestigi, amb especial predilecció per les ceràmiques àtiques de figures roges i de vernís negre, les ceràmiques de vernís negre hel·lenístiques i romanes, reflectint el valor ideològic que els atorgaven els ibers.

Les ceràmiques grises monocromes del nord-est peninsular[modifica]

Durant el període ibèric ple, les ceràmiques ibèriques pintades que constitueixen la gran majoria de produccions ibèriques cauen en desús al nord-est peninsular on s'afermen les ceràmiques grises l'ús de les quals s'havia consolidat en el període anterior atribuint-se a la tradició focea de les properes colònies gregues d'Empúries, Roses i Agathe. Les produccions millor definides d'aquest període són l'anomenada ceràmica "grisa monocroma" o "grisa de la costa catalana", amb formes destinades sobretot a vaixella de taula. Alguns tipus més característics són les gerretes, copes, plats, pitxers, ascós i càntirs. En aquest repertori, la gerreta bicònica amb una nansa vertical obtingué una enorme popularitat tant en l'àmbit peninsular com en la resta de la conca occidental mediterrània, on apareix amb el «barret de copa» a partir de finals del s. III ae. També a l'àrea indigeta es produeix una ceràmica molt peculiar decorada amb pintura blanca, amb el centre situat en l'entorn del Puig de Sant Andreu d'Ullastret i que arriba fins i tot a produir decoracions figurades de guerrers i genets imitant els estils llevantins. Data entre la segona meitat del s. IV i tot el III ae, però amb un àmbit de difusió molt reduït.[26][27]

Del període ibèric ple a l'ibèric tardà[modifica]

A partir del darrer quart del s. III ae i durant el s. II ae les decoracions de les ceràmiques ibèriques pintades de l'est peninsular tenen un salt qualitatiu amb un màxim exponent en l'enriquiment dels repertoris decoratius amb motius vegetals i florals, epigràfics, animals i humans, tot i que la majoria de les produccions continuen amb decoracions geomètriques. Les diferències regionals en estils pictòrics i en continguts temàtics foren detalladament descrites per Miquel Tarradell.[28] Des d'una perspectiva antropològica, les noves decoracions denoten l'existència d'artesans especialitzats molt qualificats, ja que alguns hi escriuen, i són el testimoni d'una producció de béns de prestigi incentivada des dels més alts estaments de les societats urbanes. I malgrat els diferents estils i cronologies, el denominador comú n'és el reflex dels valors associats a les aristocràcies.[29] És palés que les diferents produccions estan emparentades, pel contingut i la intensitat de contactes intertribals malgrat la distància geogràfica. Una producció ceràmica característica del món ibèric tardà és el kalathos, que té forma de barret de copa.[30][31]

L'estil de Llíria-Oliva[modifica]

Detall del vas dels Guerrers del jaciment de Tossal de Sant Miquel, antiga Edeta

L'anomenada escola de Llíria-Oliva incorpora un estil decoratiu epigràfic, floral i humà de la ceràmica ibèrica pintada, on es representen personatges de tots dos sexes ocupats en activitats com el combat, la caça o la vida espiritual, de vegades acompanyats de llegendes epigràfiques en alfabet llevantí. L'estil de Llíria-Oliva és eminentment narratiu. Les excavacions de Llíria han proporcionat la més famosa i extensa col·lecció d'aquest estil, i en destaca el vas dels Guerrers amb cuirassa, que descriu una escena de guerra amb genets proveïts de cascos amb plomalls, cotes de malla, javelines i falcates i infants amb cascos, escuts i javelines en un entorn de decoració vegetal; el vas de la Batalla Naval o el kalathos de la Dansa. El nom de Líria-Oliva es deu al fet que en l'època de la seua formulació, el poblat contestà del Castellar d'Oliva era el punt més meridional de dispersió d'aquest tipus de troballes. Impulsada per les aristocràcies del període ibèric ple, aquesta producció de béns de prestigi de distribució predominantment urbana es difondria al principi des d'un únic centre, però el mecanisme de l'emulació competitiva incentivaria ràpidament altres produccions, la difusió de les quals s'estén amb variacions estilístiques i cronològiques des de Borriana fins a l'Albufereta d'Alacant i des de Sagunt fins a Cabdet de les Fonts. Cronològicament, l'estil de Llíria-Oliva s'emmarca entre mitjan s. III i el s. I ae i no hi ha, en l'estat actual de la recerca, cap troballa de decoració de Llíria-Oliva anterior a mitjan s. III ae.[32][33][34][35]

L'estil d'Elx-Archena[modifica]

Escena figurada en una gerra ibèrica de l'Alcúdia d'Elx

L'estil d'Elx-Archena ha estat definit a partir de les troballes de l'Alcúdia (Elx, País Valencià) i del Cabezo del Tío Pío (Archena, Múrcia). Igual que Llíria-Oliva, Elx-Archena és un estil pictòric narratiu on els motius geomètrics s'associen a representacions florals, animals i humanes. La gran diferència amb l'anterior rau sobretot en les temàtiques eminentment religioses, i en destaquen els continguts de tall mitològic i possiblement, del món d'ultratomba. Hi apareixen deïtats alades, feres amb les gargamelles obertes en actitud amenaçadora, de vegades enfrontades en combat a un personatge humà representat recurrentment com un heroi mitològic. Les recerques més recents daten l'inici de l'estil d'Elx-Archena a partir de mitjan s. II ae i el seu final al s. I de. Tot i que genuïnament ibèric en l'expressió i contingut, l'estil Elx-Archena és una expressió artística del període iberoromà. La seua aportació al coneixement de la cultura ibèrica és complementària a la de Llíria-Oliva, perquè les temàtiques constitueixen una porta oberta sobre la superestructura i l'expressió religiosa dels ibers.

L'estil de Azaila-Alloza[modifica]

Kalathos d'argila de Cabezo de Alcalá (s. II ae)

L'estil Azaila-Alloza deu el nom a les col·leccions arqueològiques de dos importants poblats aragonesos: el Cabezo de Alcalá (Azaila) i el Castelillo (Alloza). En l'estat actual de la recerca, la cronologia de l'estil d'Azaila-Alloza es data quasi contemporàniament al d'Elx-Archena, això és, en ple període iberoromà. Els seus primers elements es donen a partir de la segona meitat del s. II ae i fins al s. I ae en una àrea que abasta les actuals províncies de Terol i Saragossa. Igual que a Llíria o a Elx, l'estil d'Azaila-Alloza destaca per l'enriquiment temàtic de la decoració pintada de la ceràmica ibèrica en incorporar motius vegetals, animals i humans, però, a diferència dels anteriors, el contingut narratiu de les escenes perd la càrrega simbòlica ja que, llevat d'algunes extraordinàries escenes naturalistes amb animals, les composicions més emblemàtiques constitueixen sovint mers frisos decoratius sense contingut ideològic.

L'estil de Fontscaldes i la difusió mediterrània del barret de copa[modifica]

Des dels treballs d'Antonio García i Bellido al 1952 els investigadors s'han interessat per la difusió de la ceràmica ibèrica pintada a la conca occidental mediterrània, i als treballs de Nino Lamboglia sobre la ceràmica ibèrica d'Albintimilium[36] seguiren una sèrie de notes amb un mapa de distribució que s'enriqueix a mesura que avancen les recerques. Des del principi ha cridat l'atenció el reduït repertori tipològic de les troballes, que pràcticament es limiten a la forma del "barret de copa" o "kalathos", un fet que des de llavors s'explica adduint el caràcter d'envàs comercial d'aquesta forma. En altres paraules, la ceràmica ibèrica no és més que el mitjà de transport d'una mercaderia, potser mel o cera, comercialitzada des de la península a partir de la conquesta romana, donada la seua cronologia dels s. II i I ae. Aquells primers estudis també identificaren l'origen geogràfic d'aquesta difusió al nord-est peninsular. El focus ibèric de Fontscaldes (Valls, Tarragona) donat a conéixer per Colominas des de 1920 havia proporcionat prototips de "barrets de copa" semblants pels seus tipus i decoracions als trobats en gran part de les costes d'Itàlia i del sud de l'estat francés. Fontscaldes ha proporcionat cinc produccions del "barret de copa", diferenciades per les grandàries, així com una forma de plat fondo o lekane, tots amb decoracions geomètriques o fitomorfes. Les produccions decorades amb motius vegetals que donen el nom a l'"estil de Fontscaldes" mostren dos patrons decoratius el tema principal dels quals és l'anomenada "fulla d'heura", un motiu vegetal amb roleus i bràctees, representat en tija serpentejant al voltant del vas o exempt en mètopes alternant amb plafons geomètrics. Curiosament el lekane és el prototip que de manera minoritària acompanya al barret de copa en la seua distribució extrapeninsular, amb troballes significatives a Ruscino (Perpinyà), Ausseruna (Besiers) i Espeyran (Sant Geli). Això s'ha utilitzat per atorgar a aquest focus proper a Tarragona una vocació industrial bolcada al comerç exterior marítim. Un segon centre productor de «barrets de copa», amb una decoració geomètrica que podríem qualificar com a "decadent", que inclou produccions de vasos grisos de decoració vermella, podria trobar-se al rerepaís d'Empúries.[37][38][39][40][41][42][43][44]

Finalment, sembla que moltes troballes d'Itàlia (Albintimilium) i del sud de França (Ausseruna) no tenen paral·lels ni a Fontscaldes, ni a Empúries, sinó en les produccions ilergetes del Baix Segre. La importància de la difusió mediterrània de la terrissa ibèrica rau en un triple motiu: s'esdevé en un àmbit en què la terrisseria traspassa el nivell de producció artesana per assolir un nivell industrial; l'estil de Fontscaldes es distingeix pels seus estereotips: el reduït repertori de formes i l'escassa complexitat de les decoracions pintades. En segon lloc els mapes de distribució de troballes reflecteixen la vocació marítima de la seua comercialització, i finalment se sospita que l'expansió mediterrània d'aquesta ceràmica la potencià la presència romana a la península, sobretot al nord-est. L'assignatura pendent d'aquesta recerca potser siga completar el mapa de difusió amb troballes peninsulars, la qual cosa constitueix un autèntic repte per la dificultat de distingir entre produccions locals i importacions.[42][45]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. TARRADELL, SANMARTÍ, 1980, pp. 303-330.
  2. PELLICER, 1962
  3. PEREIRA SIESO, 1988
  4. NORDSTRÖM, 1973
  5. LILLO, 1981
  6. ARANEGUI & PLA, 1979; MATA & BONET, 1992
  7. Arteaga Serna, 1971.
  8. Contreras, F., Carrion, F., Jabaloy, E. 1983.
  9. Gómez Bellard i altres, 1993.
  10. Mesado, Arteaga, 1979.
  11. Mascort, M. T., Sanmartí, J., Santacana, J., 1989.
  12. SANMARTÍ E., 1978.
  13. JULLY, J.J. & NORDSTRÖM, S., 1966; PEREIRA, J.& RODERO, A., 1983
  14. LÓPEZ BRAVO F., 2002.
  15. NÖRDSTRÖM, 1973
  16. SANMARTÍ, E. 1982
  17. Ruiz i Nocete, 1981.
  18. CURA, 1971
  19. Almagro Gorbea, 1976-1978.
  20. Lillo, 1977-1978; Page i Garcia Cano, 1984.
  21. Mata, 1985; Valor, 2005.
  22. Mata, 1991.
  23. Cuadrado, 1966.
  24. Junyent, 1974; Junyent i Alastuey, 1991.
  25. Fernández Rodríguez, 1987.
  26. Barberà, 1993; Rodríguez Villalba, 2003.
  27. Martín, 1978; Sanmartí, 2007.
  28. Tarradell, 1968.
  29. Guérin et al.; 2003.
  30. Conde, M. J., 1992: "Una producció ceràmica característica del món ibèric tardà: el kalathos 'barret de copa'", Fonaments, 8, Barcelona, 117-170 ISSN 0210-2366
  31. [enllaç sense format] https://web.archive.org/web/20100730105306/http://www.museosdemurcia.com/arqueologicodemurcia/museo/sala11.htm
  32. Ballester Tormo et al., 1954.
  33. Ignacio Zafra, "L'enigma dels guerrers ibers. Nous estudis llancen llum sobre la pintura trobada a València el 1934, obra cimera de l'art ibèric", en El País, 20 de novembre de 2017: https://elpais.com/cultura/2017/11/14/actualidad/1510672886_222840.html.
  34. Bonet, 1995.
  35. Renfrew i Cherry, 1986.
  36. Lamboglia, 1954.
  37. García i Bellido, 1952.
  38. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 22 d'octubre de 2013. [Consulta: 20 octubre 2013].
  39. Colominas, 1923.
  40. Lafuente, 1992.
  41. Així es denomina en el volum del Corpus Vasorum dedicat a Fontscaldes i Sidamunt: Serra Ràfols i Colominas, 1958-65.
  42. 42,0 42,1 Guérin, 1986.
  43. Barruol i Py, 1978.
  44. Conde, 1992.
  45. Guérin, 1992.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ceràmica ibèrica

Bibliografia[modifica]

  • ARANEGUI GASCO, C., PLA BALLESTER, I., 1981: La ceràmica ibèrica. In “La baixa època de la cultura ibèrica”. Actes de la taula rodona celebrada en commemoració del desè aniversari de l'Associació Espanyola d'amics de l'arqueologia. (Madrid 1979). Madrid.
  • ALMAGRO GORBEA, M. 1976-1978: La iberización a les zones orientals de la Meseta. Empúries 38- 40, Barcelona, 93-156. ISSN 0212-0909
  • ARTEAGA, o. SERNA M.R., 1975: Els Saladars, 1971. Noticiari Arqueològic Hispànic, 3, 7-140. Madrid ISSN 0211-1748
  • BALLESTER TORMO, I.; FLETCHER VALLS, D.; PLA BALLESTER, I.; JORDÁ CERDÀ, F.i ALCACER GRAU, J., 1954: Corpus Vasorum Hispanorum. Ceràmica del Turó de San Miguel, Llíria, Madrid
  • BARBERÁ, J.; NOLLA, J. M.; MATA, I. 1993: La ceràmica grisa emporitana. Quaderns d'Arqueologia, 6, Barcelona
  • BARRUOL G., PY M., 1978: Recherches récentes sud la ville antique d'Espeyran à Saint-Gilles-du-Gard, Revue Archéologique de Narbonnaise, 11, 19-100 ISSN 0557-7705
  • BONET, H., 1995: El Tossal de Sant Miquel de Llíria. L'Antiga Edeta i el seu territori, València.
  • COLOMINAS, J., 1920: El forn ibèric de Fontscaldes, Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, MCMXV-XX., vol. VI,. Barcelona, p. 603
  • CONDE, M.J., 1992: "Una producció ceràmica característica del món ibèric tardà: el kalathos 'barret de copa'", Fonaments, 8, Barcelona, 117-170 ISSN 0210-2366
  • CONTRERAS F, CARRIÓN F, JABALOY I. 1983: Un forn de alfarero protohistòric en el turó dels Infants (Pins Puente, Granada), Crònica del XVI Congrés Arqueològic Nacional, 533-538, ISBN 84-300-9943-3
  • QUADRAT, I. 1966: La ceràmica occidental de vernís vermell i el seu àmbit geogràfic. VI Congresso Internazionale de Science Preistoriche i Protoistoriche (Roma, 1962), vol. III, Roma, 36-45
  • CURA, M. 1971: Sobre unes ceràmiques grises amb decoració estampillada en la Catalunya prerromana. Pyrenae, 7, Barcelona, 47-60
  • FERNANDEZ MAROTO, D.; VÉLEZ, J.; PÉREZ AVILÉS, J. 2007: La ceràmica estampillada de tipus figuratiu del turó dels Caps (Valdepeñas). Art Ibèric en l'Espanya Mediterrània (Alacant, 2005), 211-227.
  • GARCÍA I BELLIDO, A., 1952: Noves dades sobre la cronologia final de la ceràmica ibèrica i sobre la seva expansió extrapeninsular. Arxiu Español d'Arqueologia, 25, 39-45. ISSN 0066-6742
  • GOMEZ BELLARD, C. et alii (1993) "El vi en els inicis de la cultura ibèrica. Noves excavacions en L'Alt de Benimaquia, Denia". Rev. d'Arqueologia 142, 16 27
  • GUÉRIN, P., 1986: "Li problème de la diffusion donis céramiques ibériques peintes dans li sud de la Gaule au IIe. et au Ier. siècles avant JC L'exemple de Ruscino", Revue Archéologique de Narbonnaise, 19, 31-55 ISSN 0557-7705
  • GUERIN, P., 1993: "Li Barret de copa: quelques résultats récents", Documents d'Archéologie Méridionale, 16, 88-92
  • GUÉRIN, P. (dir.). El poblado del Castellet de Bernabé y el Horizonte Ibérico Pleno Edetano; Serie de Trabajos Varios del S.I.P., 101 . Diputación Provincial de Valencia, 2003. ISBN 84-7795-349-X. 
  • JULLY, J.J.; NORDSTRÖM, S. (1966): Els vases à oreillettes perforées en France et leur similaires en Méditerranée Occidentale. Arxiu de Prehistòria Llevantina, XI: 99-124.
  • JUNYENT, I. 1974: Sobre la ceràmica de vernís vermell apareguda a l'àrea ilergerta. Pyrenae, 10, Barcelona, 109-133 ISSN 0079-8215 * LAMBOGLIA, N., 1954: La ceramica iberica negli strati vaig donar Albintimilium i nel territori ligure i tirrenico. Rivista vaig donar Studi Liguri, 20, 83-125. ISSN 0035-6603
  • LAFUENTE, A., 1992: "La producció de ceràmica ibèrica del taller de Fontscaldes (Valls, Alt Camp)", Els ceràmiques de tècnica ibèrica a la Catalunya romana (segles II aC-I d. C.), Societat Catalana d'Arqueologia, Dossier, Barcelona, 47-77.
  • LILLO, P., 1977-1978: La ceràmica ibèrica estampillada. Anals de la Universitat de Múrcia, Filosofia i Lletres, XXXVI, núms. 1 i 2, Murcia, 11-25.
  • LILLO, P., 1981: El poblament ibèric a Múrcia. Universitat de Múrcia, 1981. ISBN 84-600-2271-4
  • LÓPEZ BRAU F., 2002: L'urna ibèrica de orejetas perforades. Complutum, 13, 97-116 ISSN 1131-6993
  • MARTÍN, M. A. 1978: La ceràmica decorada amb pintura blanca dels comarques costeres del NE de Catalunya. Cypsela, II, Girona, 145-160 ISSN 0213-3431
  • MASCORT, M.T., SANMARTÍ J., SANTACANA J., 1989: El jaciment de la primera Edat del Ferro d'Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre): Un enclavament del comerç Fenici en el baix Ebre, Crònica del XIX Congrés Arqueològic Nacional, Vol. 2, 1989, 341-352, ISBN 84-600-7262-2
  • MATA, C. 1991: Els Villares (Caudete de las Fuentes, València): origen i evolució de la Cultura Ibèrica. Treballs Varis del Servei de Recerca Prehistòrica, 88, València ISBN 84-7795-047-4
  • MATA, C., BONET, H., 1988: Imitacions de Ceràmica en l'Edetania i Contestania. Arxiu Español d'Arqueologia, 61, Núm. 157-158, pags. 5-38 ISSN 0066-6742
  • MATA C., BONET H. 1992: La ceràmica ibèrica: assaig de tipologia. In “Estudis d'Arqueologia ibèrica i romana. Homenatge a Enrique Pla Ballester”. València, 117-173 (Sèrie de treballs varis 89) ISBN 84-7795-952-8
  • MESADO N., ARTEAGA O., 1979: Vinarragell II (Borriana, Castelló). Treballs varis del S.I.P., 61, València ISSN 0211-2264
  • NORDSTRÖM, S., 1973: La céramique peinte ibérique de la province d'Alacant. II. Stockholm, Almqvist & Wiksell (Acta Universitatis Stockholmiensis. Stockholm Studies in Classical Archaeology ISSN 0562-1062
  • PAGE, V., 1984: Imitacions d'influx grec en la ceràmica ibèrica de València, Alacant i Murcia. Consell Superior de Recerques Científiques, CSIC ISBN 84-00-05962-X
  • PAGE, V.; GARCÍA CANO, J. M. 1984: Ceràmiques ibèriques de Múrcia amb decoracions impreses importades. Anals de la Universitat de Múrcia. Lletres, vol. XLIII, nums. 3- 4, curs 84-85,Murcia 55-64.
  • PELLICER, M., 1962: La ceràmica ibèrica de la Vall de l'Ebre, en Caesaraugusta, 19-20, ISSN 0007-9502
  • PEREIRA SIESO, J., 1988: La ceràmica ibèrica de la conca del Guadalquivir. I. Proposta de classificació. Treballs de Prehistòria, 45, 143-173. ISSN 0082-5638
  • PEREIRA, J.; RODERO, A. (1983) Aportacions al problema de les urnes de orejetas perforades. Homenatge al professor M. Almagro Basch, III: 47-56.
  • RENFREW C., CHERRY J., 1986 (Eds.): Peer polity interaction and soci-political change. Cambridge University Press
  • RODRÍGUEZ VILLALBA, A. 2003: La ceràmica de la costa catalana a Ullastret. Ullastret
  • RUIZ RODRÍGUEZ, A.; NOCETE, F. 1981: Un model sincrònic per a l'anàlisi de la producció de ceràmica ibèrica estampillada de l'Alt Guadalquivir. Quaderns de Prehistòria de la Universitat de Granada, 6, Granada, 355-383
  • SANMARTÍ, I., 1978: Aportació de les excavacions de la "Illa d'en Reixach" al coneixement del fenomen de la iberización al nord de Catalunya. Empúries, 38-40, Barcelona, 431-448 ISSN 0212-0909
  • SANMARTÍ, I. et al. 1982: Els troballes funeràries d´època ibèrica arcaica de la Granja Soley (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, Barcelona). Empúries, 44: 71-103. ISSN 0212-0909
  • SANMARTÍ, J. 2007: L'art de la iberia septentrional. Actes del Congrés d'Art Ibèric en l'Espanya Mediterrània (Alacant, 2005), Alacant, 238-264
  • SERRA RÀFOLS, JC I COLOMINAS, J., 1958-65: Corpus Vasorum Antiquorum, Espagne. Musée Archéologique de Barcelone, Fasc. II, Barcelona.
  • TARRADELL, M., 1968: Art ibèric. Polígrafa, D.L. Barcelona
  • TARRADEL, M., SANMARTI, I., 1980: L'état actuel donis études sud la céramique ibérique. In “Céramiques Hellénistiques et Romaines” (Centri de Recherches d'Histoire Ancienne 36 – Annales Littéraires de l'Université de Besançon 242), 303- 330. ISBN 2-251-60242-9
  • VALOR, J. P.; MATA, C.; FROCHOSO, R.; IRANZO, P. 2005: Les ceràmiques amb decoració impresa i incisa del territori de Kelin (comarca de Requena- Utiel, València). Saguntum. Papers del Laboratori d'Arqueologia de València, 37, València, 105-124. ISSN 0210-3729

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ceràmica ibèrica