Cesare Zavattini

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaCesare Zavattini
Paolo Monti - Servizio fotografico - BEIC 6341413.jpg
Biografia
Naixement 20 de setembre de 1902
Luzzara (Itàlia)
Mort 13 d'octubre de 1989(1989-10-13) (als 87 anys)
Roma (Itàlia)
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Educació Universitat de Parma
Activitat
Ocupació Guionista, periodista, dramaturg, escriptor i realitzador
Premis
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera
1982 - Trajectòria cinematogràfica

Lloc web CesareZavattini.it
IMDB: 0953790
Modifica les dades a Wikidata

Cesare Zavattini (Luzzara, Reggio Emilia, 20 de setembre de 1902 - Roma-Laci, 13 d'octubre de 1989) fou un novel·lista, guionista i realitzador cinematogràfic italià.

De família camperola, en la seva joventut s'inicià en el periodisme i exercí com a crític de cinema en diverses publicacions, mostrant una densa cultura filmogràfica que ben aviat el situà entre els millors especialistes de seu país.

Després de publicar algunes novel·les i dirigir nombroses revistes, a partir del 1935 començà a escriure guions cinematogràfics. El primer fou el de Daró un millione, film que dirigí el 1934 Mario Camerini, al que seguiren els d'Una breve vacanza, film dirigit per Vittorio de Sica i estrenat el 1941, i Quattro passi fra le nuvole, realitzat per Alessandro Blasetti el 1942, en plena Segona Guerra Mundial.

Els grans èxits de Zavattini es produïren en la immediata post-guerra, quan sabé captar de forma magistral les dramàtiques seqüeles deixades pel conflicte en la societat urbana d'Itàlia, forjant el corrent cinematogràfic i literari del neorealisme. Seria a través de la seva col·laboració amb, de Sica, iniciada inclús abans del final de la II Guerra Mundial, amb I bambini ci guardano (1942), com plasmaria la seva concepció de la recerca cinematogràfica de la veritat a través d'alguns títols emblemàtics del moviment conegut com a neorealisme.

Amb Vittorio de Sica[modifica]

Ell mateix definí la lògica de la seva obra quan, el 1948, afirmà que:

« hem de treballar artísticament sense artificis, sortint al carrer i captant les realitats de la vida, per molt penosa que aquesta ens a sembli... La càmera ha de sortir dels estudis i circular al costat dels homes i dones que lluitant contra el destí quotidianament. »

Producte d'aquesta lògica foren els seus successius treballs amb Vittorio de Sica: Sciuscià (1946), Ladri di biciclette, en català El lladre de bicicletes (1948), Miracolo a Milano, en català Miracle a Milà (1951) i Umberto D (1952), la famosa tetralogia del neorealisme.

Altres realitzadors[modifica]

La seva col·laboració com a guionista s'estengué a altres realitzadors, com Giuseppe de Santis a Caccia tragica (1948), Luciano Emmer a Domenica d'agosto (1950), Luchino Visconti a Bellissima, en català Bellíssima (1951), amb Anna Magnani i amb Alberto Lattuada a Il cappotto (1952), que assolí un gran èxit.

Altres films en els que també hi participà foren: Stazione termini (1953) del mateix De Sica, de qui també fou guionista a La ciociara, en català La camperola (1960) i L'Isola di Arturo (1961), de Damiano Damiani.

També emprengué arriscats projectes personals consistents en agrupar diversos realitzadors entorn d'una sèrie de temes d'interès social, com l'amor a L'amore in città (1953), verdader manifest testamentari del neorealisme.

A principis dels anys seixanta la seva creativitat començà a declinar i, sense renegar mai dels postulats d'aquest moviment la qual paternitat se li pot atribuir, continuà col·laborant en la cada vegada menys interessant carrera de De Sica a La ciociara, en català La camperola (1960), Giudizio universale (1961), I sequestrati di Altona (1963), Ieri, oggi e domani, en català Ahir, avui i demà (1963), Amanti (1968), Els gira-sols (1969), Il Giardino dei Finzi-Contini (1970 o La vacanza (1973), però encara el 1982 realitzà la seva primera i única incursió en la realització cinematogràfica amb La verità-a-a-a, un tardà però encertat i impertinent manifest del pensament d'un dels de més lucidesa cinematogràfica contemporània.

Obra literària[modifica]

De la seva literària, inferior a la cinematogràfica, cal destacar els seus relats humorístics Parliamo tant di me (1931), Toto il buono (1945) i Vita di cinema (1970) entre d'altres.

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cesare Zavattini Modifica l'enllaç a Wikidata