Charles-Marie Widor
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
22 de febrer de 1844 Lió |
| Mort |
12 de març de 1937 (als 92 anys) París |
| Altres noms | Aulétès |
| Educació | Conservatori reial de Brussel·les |
| Activitat | |
| Ocupació | Compositor, organista, arreglista, pedagog de música, crític musical i professor d'universitat |
| Ocupador |
Fontainebleau Schools  (1921–1934)Conservatori nacional superior de música i dansa de París (1896–) Conservatori nacional superior de música i dansa de París (1890–1896) |
| Gènere artístic | Òpera i simfonia |
| Moviment | Música clàssica |
| Professors |
François-Joseph Fétis i Jacques-Nicolas Lemmens |
| Alumnes |
Arthur Honegger, Olivier Messiaen, Darius Milhaud, Charles Tournemire i Emil Frey |
| Instrument | Orgue |
| Família | |
| Cònjuge |
Mathilde de Montesquiou-Fézensac (1920–) |
| Premis | |
 | |
Charles-Marie Widor (Lió, 22 de febrer de 1844 – París, 12 de març de 1937) fou un compositor i organista francès.
Era fill d'un organista, que fou el seu primer mestre, i després ingressà en el Conservatori reial de Brussel·les. En acabar els estudis assolí la plaça d'organista de l'Església de Sant Francesc de Lió i, finalment, el 1869 s'encarregà del magnífic orgue de l'Església de Sant Sulpici, a París, lloc que conservà durant molts anys. El 1891 succeí a César Franck com a professor d'orgue del conservatori parisenc i el 1896 a Théodore Dubois com a professor de composició, càtedra en la que tingué entre altres alumnes a Dumitru Georgescu Kiriac, Georges Elbert Migot,[1] Henri Martelli, Hans Klotz[2] i els estatunidencs Blair Fairchild,[3] James Thomas Quarles[4] i Edward Burlingame Hill,[5] Gabriel Dupont, Henry Libert,[6] Jacques Pillois i les Andrée Vaurabourg i Jeanne Leleu. Organista eminent, compositor de mèrit i erudit musicògraf, l'obra de Widor, és molt variada.
Entre les seves composicions per a orgue hi figuren en primer lloc 10 sonates, a les quals pel seu desenvolupament i amplitud el seu autor anomenà justament simfonies. La resta de la seva producció comprèn tres simfonies per a orquestra; igual nombre de concerts per a piano i violoncel; Une nuit de Walpurgis per a orgue i cor; un trio i un quintet per a instruments d'arc amb piano; melodies; cors; duets; el Salm 62 per a dos orgues, dos cors i orquestra; una Missa, a dos cors amb dos orgues; nombrosos motets; Conte d'avril, música d'escena; Les Jacobites, música d'escena per l'obra de Coppée (1885); La Korrigane, ballet; Jeanne d'Arc, pantomima (1890); Nerto, òpera vers el text de Mistral; Les pêcheurs de Saint-Jean, òpera (1905); Ouverture espagnole, per a orquestra; Coral i variacions, per a dues arpes i orquestra, etc. Com a musicògraf se li deu: La musique grecque et les chants de l'eglise latine; l'orgue moderne, antologia d'obres modernes per a orgue i diversos estudis i prefacis.
Bibliografia[modifica]
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. III, pàg. 847. (ISBN 84-7291-227-2)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 665. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. I, pàg. 399. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 48, pàg. 841 (ISBN 84-239-4548-0)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 27, pàg. 1622 (ISBN 84 239-4527-8)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. VI, pàg. 1185 (ISBN 84-239-4576-6)
- Enciclopèdia Espasa, Tom núm. 70, pàg. 204
Vegeu també[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles-Marie Widor |
- Lluís Arnau i Palomar, compositor i pianista català; alumne de Widor
