Cinema en català

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Cartell de La plaça del Diamant (1982), de Francesc Betriu
Cartell de El cant dels ocells (2008), d' Albert Serra
Cartell de Tres dies amb la família (2009), de Mar Coll
Cartell de Pa Negre (2010), d'Agustí Villaronga

El cinema en català o en versió original catalana (VOC) comprèn aquella producció cinematogràfica realitzada originalment en llengua catalana, independentment del lloc on es produeixi o de l'origen dels seus autors.

Història[modifica]

Els inicis[modifica]

Malgrat que en alguns enregistraments dels primers anys 30 ja es podia sentir parlar o cantar en català, es considera que la primera pel·lícula en llengua catalana després de la irrupció del cinema sonor és El cafè de la Marina, de Domènec Pruna, rodada el 1933 i basada en l'obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Del mateix any és El fava de Ramonet, un curtmetratge rodat i dirigit a València per Joan Andreu Moragas. Aquests precedents, però, no van tenir continuïtat en el cinema comercial.[1][2]

Durant la República, la Generalitat de Catalunya va crear un Comitè de Cinema amb voluntat de dinamitzar una indústria audiovisual pròpia. L'inici de la Guerra Civil espanyola va estroncar aquest propòsit, però va ser la llavor del Servei de Cinema, creat el 1934 dins el Comitè de Propaganda, que va rodar centenars de films documentals en llengua catalana realitzats i distribuïts sota la marca Laia Films i exhibits per Catalònia Films. Destaquen els noticiaris sobre l'evolució de la Guerra i els documentals sobre la rereguarda. Entre els realitzadors de Laia Films va destacar Ramon Biadiu, que realitzava documentals amb ambicions artístiques i no merament informatives, com es fa palès en el seu debut amb El Port. Impressió matinal (1932), i Félix Marquet, que va dur a terme una important tasca documental al front de guerra. En aquells anys també es van realitzar algunes ficcions, com Aurora d'esperança, d'Antonio Sau (1937), considerat el primer intent de fer cinema social. Entre les darreres produccions de Laia Films destaca, pel seu interès, el documental Catalunya màrtir (1938).[1][3][4]

Sota la dictadura[modifica]

La dictadura franquista va esborrar la presència de la llengua catalana de l'àmbit públic i de les indústries culturals. A partir dels anys 50 es van tolerar alguns productes en català, sempre que fossin de temàtica religiosa o ideològicament afins al règim. En aquest context, el 1952 Francesc F. Iquino va realitzar El Judes, primer film parlat en català des del 1939. Però no va ser fins a finals dels anys 60, amb el camí obert per l'Escola de Barcelona i la recuperació de la literatura i el teatre català, que es recupera tímidament la llengua en algunes produccions: Maria Rosa (1965), versió cinematogràfica del clàssic d'Àngel Guimerà realitzada per Armand Moreno; En Baldiri de la Costa (1967), de Josep M. Font, protagonitzada per Joan Capri; No compteu amb els dits (1967), de Pere Portabella i Joan Brossa; Tren de matinada (1968), d’Antoni Ribas; La llarga agonia dels peixos (1969), de Francesc Rovira-Beleta o la versió cinematogràfica de Laia de Salvador Espriu, realitzada per Vicenç Lluch (1969).[3][4]

Transició[modifica]

Després de la mort del dictador Franco, en plena transició democràtica, es produeix una revifalla dels sectors culturals en català. En l'àmbit del cinema, la recuperació és més tímida a causa de la manca d'una indústria pròpia que hi aposti. Malgrat això, diversos realitzadors comencen a rodar els seus films en llengua catalana, molts dels quals sota l'estela de la recuperació històrica o la necessitat d'explicar els successos més recents de Catalunya. És el cas de La ciutat cremada (1976), d'Antoni Ribas; el documental La Nova Cançó (1976), de Francesc Bellmunt; La ràbia (1968-1977), d'Eugeni Anglada; Ocaña, retrat intermitent (1978), de Ventura Pons; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn; La plaça del Diamant (1981), de Francesc Betriu, basada en l'obra homònima de Mercè Rodoreda o Bearn o la casa de les nines (1983), de Jaime Chávarri, basada en la novel·la de Llorenç Villalonga. L'obertura democràtica també dóna peu a un cinema desinhibit, que vol trencar els tabús morals instal·lats durant la dictadura. En són exemples L'obscura història de la cosina Montse (1978), de Jordi Cadena; L’orgia (1978) i La quinta del porro (1980), de Francesc Bellmunt; El vicari d'Olot (1981), de Ventura Pons; Hèctor, l'estigma de la por (1982), de Carlos Pérez Ferre o El feixista, la pura i el merder de l'escultura (1983), de Joaquim Coll Espona.[3][5] Una altra línia temàtica és la del thriller policíac, amb pel·lícules com Putapela (1981), de Jordi Bayona; Barcelona Sud (1981), de Jordi Cadena; Un negre amb un saxo (1988), de Francesc Bellmunt, basat en la novel·la de Ferran Torrent, o el díptic format per Adela (1987) i L'amor és estrany (1988) de Carles Balagué.[5]

Però el gènere més productiu del final d'aquests anys és el de la còmedia, que genera títols d'èxit considerable fins ben entrada la dècada dels 90. En són exemples Boom, Boom (1990), de Rosa Vergés; Rateta, rateta (1990), de Francesc Bellmunt; Què t'hi jugues Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1991) i Rosita, please! (1994), els tres de Ventura Pons; Ho sap el ministre? (1991), de Josep M. Forn; No et tallis ni un pèl (1991), de Francesc Casanovas, o Parella de tres (1995), d’Antoni Verdaguer. Al seu costat, també proliferen pel·lícules basades en relats històrics, com El llarg hivern (1991), de Jaime Camino; Havanera (1993), d'Antoni Verdaguer; o Monturiol, el senyor del mar (1993), de Francesc Bellmunt; i pel·lícules inspirades en obres literàries, com La punyalada (1989), de Jordi Grau, basada en la novel·la de Marià Vayreda; La teranyina (1989) d’Antoni Verdaguer, basada en la novel·la de Jaume Cabré; Solitud (1991), de Romà Guardiet, inspirada en la novel·la de Víctor Català; La febre d’or (1992), de Gonzalo Herralde, basada en l'obra de Narcís Oller o El perquè de tot plegat (1995), de Ventura Pons, basada en els contes de Quim Monzó. Aquestes tendències conviuen amb obres de mirada més personal, com La teta i la Lluna (1994), de Bigas Luna; El passatger clandestí (1995) d'Agustí Villaronga; Un cos al bosc (1996), de Joaquim Jordà.[3][4]

Cap a la normalitat[modifica]

L'any 1975 es crea l’Institut del Cinema Català, destinat a fomentar la producció i l’exhibició a Catalunya i el 1981 la Generalitat de Catalunya crea el Servei de Cinematografia i l’Arxiu d’Audiovisuals, que donarà lloc a la Filmoteca de Catalunya. El 1974 s'inicien les retransmissions en català a RTVE amb regularitat i el 1983 es crea Televisió de Catalunya, que contribueix de forma decisiva a la incipient indústria cinematogràfica en llengua catalana. Anys més tard es creen Televisió Valenciana (1989), Andorra Televisió (1995) i Televisió de les Illes Balears (2005), que contribueixen de manera desigual al mateix propòsit. D'altra banda, el 1994 comença la seva activitat l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), amb un Graduat Superior en Cinema i Audiovisuals adscrit a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després engega el Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra i proliferen altres estudis universitaris i de formació professional sobre cinema i tècniques audiovisuals.

Tots aquests elements donen fruit al tombant de segle XXI, amb la irrupció d'una nova generació de cineastes catalans que aporten noves idees i visions. Es considera que el film Mones com la Beky (1999), del veterà Joaquim Jordà i Núria Villazán, representa un punt d'inflexió i l'inici de noves formes d'entendre i de fer cinema en llengua catalana, especialment en l'àmbit documental. L'estela oberta per aquest film va tenir continuïtat amb documentals com De nens (2003) del mateix Jordà; Aiguaviva (2004), d'Ariadna Pujol; Nedar (2008), de Carla Subirana, Pas a nivell (2007), de Pere Vilà o Garbo, l'espia (2009), d'Edmon Roch. De forma paral·lela, en el camp de la ficció es consolida un nou cinema d'autor amb noms propis que es fan un lloc als festivals internacionals. És el cas de Marc Recha, que situa Pau i el seu germà, 2001 i Les mans buides, 2003 al Festival de Cannes i Dies d'agost (2006) i Petit Indi (2009) al Festival de Locarno; o Albert Serra, que aconsegueix un notable ressò internacional i triomfa a Cannes amb Honor de Cavalleria (2006) i El cant dels ocells (2008) i a Locarno amb Història de la meva mort (2013).[6]

Al costat d'aquests noms, destaquen altres realitzadors que han fet créixer la nòmina de títols del nou cinema d'autor en català, com Mar Coll (Tres dies amb la família, 2008 i Tots volem el millor per a ella, 2014); Carles Torras (Joves, 2004, Trash, 2009); Pau Freixas (Herois, 2010); Judit Colell (Elisa K, 2010); Lluís Galter (Caracremada, 2010); Kike Maillo (Eva, 2011); Neus Ballús (La plaga, 2013); Dani de la Orden (Barcelona, nit d'estiu, 2013; Barcelona, nit d'hivern, 2016). I autors de generacions anteriors continuen rodant pel·lícules en llengua catalana, com Pere Portabella (El silenci abans de Bach, 2007); Ventura Pons (Actrius,1997; Carícies, 1998; Amic/Amat, 1999; Morir (o no), 2000; Anita no perd el tren, 2001; Amor idiota, 2004, etc.); Manuel Huerga (Salvador, 2006) o Agustí Villaronga (El mar, 2000, basada en l'obra de Blai Bonet; i Pa negre, 2010, basada en l'obra d'Emili Teixidor). Aquest film va obtenir un gran èxit de taquilla i nombrosos reconeixements i va ser la primera pel·lícula en llengua catalana seleccionada per participar en els Òscars de Hollywood, tot i que no va superar la fase inicial.[3][7]

Festivals[modifica]

El principal festival de cinema en català és el Festival Internacional de Cinema en Català, que se se celebra anualment a Roda de Berà.

Premis[modifica]

Premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana[modifica]

El 2008 es va fundar l'Acadèmia del Cinema Català per tal d'impulsar la cinematografia pròpia, i l'any següent es van crear els Premis Gaudí, dins els quals es reconeixen anualment les millors pel·lícules realitzades en llengua catalana. Aquest és el palmarès (obra guanyadora i finalistes) de la categoria de millor pel·lícula en llengua catalana fins a l'actualitat:[8]

Any Pel·lícula Director/s
2009 El cant dels ocells Albert Serra
Forasters Ventura Pons
Myway José Antonio Salgot
Road Spain Jordi Vidal
2010 Tres dies amb la família Mar Coll
Trash Carles Torras
V.O.S. (Versió Original Subtitulada) Cesc Gay
Xtrems Abel Folk
Joan Riedweg
2011 Pa negre Agustí Villaronga
Elisa K Judith Colell
Jordi Cadena
Herois Pau Freixas
La mosquitera Agustí Vila
2012 Eva Kike Maíllo
Bruc. La llegenda Daniel Benmayor
Catalunya über alles! Ramon Térmens
Open 24h Carles Torras
2013 Blancaneu Pablo Berger
El bosc Óscar Aibar
Els nens salvatges Patricia Ferreira
Fènix 11·23 Joel Joan
Sergi Lara
2014 La plaga Neus Ballús
Barcelona, nit d'estiu Dani de la Orden
Fill de Caín Jesús Monllaó Plana
Tots volem el millor per a ella Mar Coll
2015 Rastres de sàndal Maria Ripoll
Born Claudio Zulian
L'altra frontera André Cruz Shiraiwa
Stella Cadente Lluís Miñarro
2016 El camí més llarg per tornar a casa Sergi Pérez
Barcelona, nit d’hivern Dani de la Orden
L'adopció Daniela Fejerman
Un dia perfecte per volar Marc Recha
2017 La propera pell Isaki Lacuesta i Isa Campo
El rei borni Marc Crehuet
Les amigues de l'Àgata Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen
Tots els camins de Déu Gemma Ferraté

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «El cinema de la República». Culturcat. [Consulta: 23 maig 2015].
  2. «Història del Cinema a Catalunya». Xtec.cat. [Consulta: 21 maig 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Cinema català». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 maig 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Panoràmica del cinema a Catalunya». Acadèmia del Cinema Català. [Consulta: 30 maig 2016].
  5. 5,0 5,1 «Cinema de la Transició». CulturCat. [Consulta: 23 maig 2016].
  6. «Cinema contemporani». CulturCat. [Consulta: 30 maig 2016].
  7. «"Pa negre" desembarca a Los Angeles amb elogis, però amb un llarg camí fins als Oscars». TVC. [Consulta: 30 maig 2015].
  8. «Premis Gaudí. Totes les pel·lícules premiades». Acadèmia del Cinema Català. [Consulta: 26 maig 2016].

Enllaços externs[modifica]