Cinq-Mars
|
Per a altres significats, vegeu «Cinq-Mars-la-Pile». |
 Cinq-Mars lliurant l'espasa a Lluís XIII | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Charles Gounod |
| Llibretista | Paul Poirson i Louis Gallet |
| Llengua | Francès |
| Direcció | Charles Lamoureux |
| Gènere | òpera |
| Parts | Quatre |
| Dedicat a | A mes Collaborateurs et Amis, Paul Poirson & Louis Gallet[1] |
| País d'origen | França |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 5 d'abril de 1877 |
| Escenari | Opéra-Comique de París, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 29 de gener de 1878 (en italià)[2] |
 | |
Cinq-Mars (subtitulada Une conjuration sous Louis XIII) és una òpera en quatre actes amb música de Charles Gounod i llibret en francès de Paul Poirson i Louis Gallet, lleugerament basat en una novel·la d'Alfred de Vigny. Es va estrenar el 5 d'abril de 1877 a l'Opéra-Comique de París.[3]
L'antepenúltima òpera de Gounod, escrita després d'un llarg silenci del compositor en el camp de l'òpera, és molt poc coneguda i no ha obtingut mai els favors de Faust, Mireille i Roméo et Juliette, tot i que aquesta obra de maduresa compta com una obra clau en la seva vida i carrera.[4] Per contra, la seva ària Nuit resplendissante, sovint considerada com la més bella de l'autor, s'ha enregistrat i s'ha cantat en recitals una infinitat de vegades.
A França al segle xvii, els últims anys del regnat de Lluís XIII. La trama segueix fidelment els esdeveniments externs de la fallida revolta de la noblesa francesa contra la consolidació del poder de Richelieu, però afegeix un secret d'amor entre Cinq-Mars i una princesa. Mentre que el personatge de Vigny anhelava convertir-se en la mateixa classe social que la princesa, l'heroi de l'òpera entra a la política només per conèixer els detalls del casament previst entre la princesa Marie i el rei de Polònia. Després de descobrir-se la conspiració, se li dona l'oportunitat de salvar-se si accepta el joc, però el seu sacrifici és en va: abans que el seu pla de fugida es porti a terme, l'hora de l'execució de sobte s'ha avançat.[5]
Origen i context
[modifica]
Des de Roméo et Juliette (1867), Gounod no havia compost cap òpera. Curiosament, Le Figaro de 17 de novembre de 1864 havia informat que Gounod tenia la intenció de compondre'n una amb el títol Cinq-Mars i de Thou, potser sobre aquest llibret, però no se'n va saber res més llavors.[6]
Molt aficionat a les òperes del seu amic Gounod i convençut de la seva capacitat dramàtica, el nou director de l'Opéra-Comique, Léon Carvalho, quan va assumir el càrrec el setembre de 1876,[7] va buscar immediatament el compositor per a una nova òpera, sabent que aquesta podria omplir la seva sala, abans que Polyeucte aparegués a l'Opéra.[7] Carvalho va aconseguir de seguida que el seduís la idea de l'adaptació operística de Cinq-Mars.[8] Gounod, amb 59 anys, va voler fer una obra de maduresa, ambiciosa i subtil en l'esperit de la grand opéra de Meyerbeer.[9]
Acabada en tres mesos, a principis de gener de 1877,[9] l'obra sembla que fou construïda per l'èxit. El director Carvalho no va escatimar despeses perquè així fos. Els vestits es van inspirar en gravats de l'època del pintor Jean-Léon Gérôme, llavors de moda.[4] Els decorats foren signats per grans noms com Rubé, Chaperon, Lavastre i et Carpezat.[7] El subjecte és el de la primera gran novel·la històrica francesa: Cinq-Mars, publicada per Alfred de Vigny el 1826, després en voga a tot Europa. L'acció té lloc al segle xvii a la cort del rei Lluís XIII.
La novel·la d'Alfred de Vigny ja havia inspirat un llibret d'òpera a Henri Saint-Georges, que el va sotmetre a Meyerbeer el 1837, sense èxit. Principalment del capítol XXII de la novel·la de Vigny, en la nova adaptació de Paul Poirson versificada per Louis Gallet va inspirar a Gounod una de les seves obres més dramàtiques.[9] Aquest capítol se centra en les dades psicològiques: passa a casa de Marion Delorme i se centra en la conspiració. En l'escriptura, tal com Massenet ho fa a Manon, Gounod mira cap al barroc francès (Lully, Campra, …) amb una finor neoclàssica que el fan particularment reeixit.[9]
Representacions
[modifica]
La primera versió de l’òpera es va estrenar el 5 d’abril de 1877 a l’Opéra-Comique de París. La recepció crítica i la del públic fou força positiva, tot i una certa decepció per no haver trobat una nova Romeo.[6] Dratwicki, representant de la Scala de Milà present a l’estrena, sol·licità formalment a Gounod la creació d’una versió italiana.[4] L’elenc, però, no destacava especialment: entre els homes, M. Stephanne, un tenor que acceptà un rol de baríton (De Thou), el jove tenor Étienne Dereims (Cinq-Mars) i el profund baix Alfred-Auguste Giraudet (le Père Joseph); entre les dones, la debutant Mlle Chevner (Marie de Gonzague), Mme Franck-Duvernoy (Manon Delorme), l’experimentada i encantadora Mme Perier (Ninon de l’Enclos) i Mlle Levv (le Berger). Tots estaven sota la direcció de Charles Lamoureux, amb una orquestra reforçada amb una dotzena de cordes. Tanmateix, un mes després de l’estrena, arran d’un conflicte amb el director del teatre, el mateix Gounod hagué de dirigir l’orquestra fins al 21 de maig.[7]
Gounod va dur a terme una revisió ràpida de l’estructura de l’obra, amb l’objectiu de transformar aquesta opéra comique historique en una autèntica grand opéra al gust de Meyerbeer. En aquesta nova versió, va substituir totes les parts parlades per recitatius cantats, va ampliar el preludi, va afegir un cantabile per a De Thou (Sur le flot qui vous entraîne), va crear un final inèdit per a l’acte III i va enriquir l’orquestració de l’himne final.[6] La versió revisada es va estrenar el 14 de novembre de 1877 a l’Opéra-Comique.[4]
L’obra es va mantenir en cartell fins al 30 de gener de 1878, acumulant unes seixanta funcions. Posteriorment, va desenvolupar una trajectòria més modesta a les províncies—amb el mateix Gounod dirigint l’estrena a Lió l’1 de desembre de 1877—i també a l’estranger.[6] La traducció italiana realitzada per Achille de Lauzières-Thémines per a la Scala es va estrenar el 19 de gener de 1878.[10]
Al Gran Teatre del Liceu, l’òpera es va estrenar el 29 de gener de 1878 en italià, rebent una acollida favorable i assolint ple total en totes les funcions.[11]
A partir d’aquest moment, l’obra va caure en un oblit gairebé total durant més d’un segle, fins que el 2015 va ser reexhibida gràcies als esforços del Palazzetto Bru Zane – Centre de musique romantique française – en format de concert. Les representacions van tenir lloc successivament al Prinzregententheater de Munic el 25 de gener, al Theater an der Wien el 27 i, finalment, a l’Opéra Royal de Versailles el 29. L’elenc era de gran nivell, amb Charles Castronovo, Véronique Gens i Tassis Christoyannis, sota la direcció de Ulf Schirmer al capdavant de la Münchner Rundfunkorchester.[7]
Argument
[modifica]- Lloc: a França
- Temps: al segle xvii, els últims anys del regnat de Lluís XIII
Acte I
[modifica]- El castell del marquès de Cinq-Mars.
Un cor de nobles celebra el paper destacat que Cinq-Mars està a punt d’assumir (cor i escena: A la cour vous allez paraître). Alguns atribueixen el seu ascens al cardenal Richelieu, d’altres al rei. Cinq-Mars, però, es manté al marge d’intrigues: a soles amb el seu amic de Thou, li confessa que estima la princesa Marie de Gonzague (duo: Henri ! Vous nous parliez), tot i que tots dos intueixen un desenllaç advers.
Els convidats tornen a aparèixer, entre ells el pare Joseph, emissari del cardenal, i la princesa Marie. El pare Joseph anuncia que Cinq-Mars ha estat cridat a la cort i que la princesa serà casada amb el rei de Polònia. Cinq-Mars i Marie acorden veure’s aquella mateixa nit.
Quan la sala queda buida, Marie expressa la calma i la dolçor que li porta la nit (relat i ària: Nuit resplendissante). L’arribada de Cinq-Mars culmina en una declaració d’amor; abans d’acomiadar-se, ella respon amb igual intensitat (duo: Ah! Vous m'avez pardonné ma folie).
Acte II
[modifica]- Els apartaments del rei.
Després d’un cor que lloa l’encant de la cortesana Marion Delorme, Fontrailles, Montrésor, Montmort, de Brienne, Monglat i altres cortesans comenten l’ascendent que Cinq-Mars ha anat guanyant sobre el rei. Entre ells predomina el malestar pel poder desmesurat del cardenal Richelieu, i s’interroguen sobre si Cinq-Mars acabarà donant suport a la seva causa. Marion explica que el cardenal l’ha amenaçada amb l’exili, fet que sorprèn Fontrailles, convençut que París seria ben avorrit sense els seus salons (cançó: On ne verra plus dans Paris).
La cortesana anuncia un ball per a l’endemà, que ha de servir per preparar un pla contra el cardenal. L’arribada de Cinq-Mars és saludada pels cortesans (cor: Ah! Monsieur le grand écuyer). Poc després, Marie arriba a la cort i els amants es retroben (cavatina: Quand vous m'avez dit un jour).
L’alleujament dura poc: el pare Joseph comunica que, malgrat que el rei veu amb bons ulls el matrimoni entre Marie i Cinq-Mars, el cardenal s’hi oposa i insisteix a mantenir el projecte inicial de casar-la amb el rei de Polònia.
- A casa de Marion Delorme.
La vetllada s’inicia amb la lectura de l’última novel·la de Madeleine de Scuderi, Clélie, i continua amb un divertiment pastoral amb ballet que inclou un sonet interpretat per un pastor (sonet: De vos traits mon âme est navrée). Però el més decisiu encara ha d’arribar (conspiració: Viendra-t-il?). Fontrailles garanteix als presents que Cinq-Mars s’afegirà al complot, tal com havia anunciat.
El marquès no triga a aparèixer: declara que el rei ha perdut el control efectiu del regne i que apartar el cardenal és un deure just. Anuncia que la guerra civil és a tocar i informa els conjurats que ha pactat un tractat amb Espanya, que es compromet a intervenir militarment a favor seu. De Thou l’atura i el prevé del perill d’obrir les portes de França a una potència estrangera, però Cinq-Mars reafirma la seva decisió.
Acte III
[modifica]- L'endemà. A l'exterior d'una capella.
Una trobada decisiva dels conspiradors és a punt de produir-se. En aquell moment, Marie irromp inesperadament i acorda amb Cinq-Mars que defensaran el seu amor fins al final, com si el compromís entre tots dos valgués tant com un vot matrimonial (trio: Madame c'est le lieu du rendez-vous).
Quan ella se’n va, el pare Joseph i Eustache surten de l’amagatall on observaven: Eustache, espia al servei del cardenal, ha redactat un informe detallat del complot. El pare Joseph assaboreix el control que té sobre el futur del marquès (ària: Tu t'en va).
Ell revela a Marie l’acusació que pesa sobre Cinq-Mars: haver negociat per iniciativa pròpia amb una potència estrangera i, per tant, trair França. L’ambaixador de Polònia ha de tornar aviat d’una cacera amb el rei, i el pare Joseph li recomana que accepti el matrimoni proposat; només així —li promet— es podria salvar Cinq-Mars.
Quan arriba amb la cort reial, Marie acaba cedint, tot i el dolor que això li provoca (cor: Hallali! Chasse superbe).
Acte IV
[modifica]- Una presó.
A la cel·la on espera la mort, Cinq-Mars es lamenta per l’aparent abandó de Marie; malgrat tot, en el seu últim instant troba un cert consol evocant-ne el record (cavatina: O chère et vivante image).
Marie irromp i li revela l’engany del pare Joseph, confessant que el seu amor continua intacte (duo: Ah! Qu'ai-je dit). De Thou exposa el pla dissenyat perquè el marquès pugui fugir l’endemà. Però l’arribada del canceller i del pare Joseph, que anuncien que l’execució es farà abans de l’alba, fa evident que l’intent de rescat és impossible (final: Messieurs, appelez à vous votre courage).
A l’hora decisiva, Cinq-Mars i de Thou entonen plegats una pregària abans que el marquès sigui conduït a la forca.[12]
Anàlisi musical
[modifica]Gounod va concebre una partitura que, tot i conservar la sensualitat melòdica de Roméo et Juliette i Faust, s’inscriu amb més ambició dins l’estètica de la grand opéra de temàtica històrica. En la revisió presentada a l’Òpera de Lió el novembre de 1877, el compositor va suprimir els diàlegs parlats i els va substituir per recitatius cantats, fet que dona a l’acció una continuïtat més solemne i una estructura dramatúrgica més cohesionada.[8]
L’obra s’obre amb un preludi en re menor de timbre ombrívol que ja anuncia el final tràgic; en la versió revisada, aquest preludi incorpora una secció central basada en un motiu del duo de l’últim acte, fet que reforça la coherència interna del discurs. Entre les pàgines més refinades destaca el cor masculí en sol major Allez par la nuit claire, notable per la seva lleugeresa i elegància harmònica. Igualment, la cantilena de Marie, Nuit resplendissante, mostra la faceta més inspirada de Gounod: una línia melòdica sensual i expansiva, sostinguda per una orquestració transparent que mai no eclipsa la veu. El conjunt confirma l’ofici de Gounod com a orquestrador, hereu de l’art refinat de Berlioz.[9]
En el pla teatral, la lleu atmosfera de comèdia que impregna el primer tram de l’òpera es desfà progressivament a mesura que el drama es torna més sever. Aquest joc de contrastos evoca l’esperit de Le médecin malgré lui del mateix Gounod o de Le roi l’a dit de Delibes. El cor que obre l’obra, À la Cour vous allez paraître, n’és un bon exemple: una ironia fina que anticipa un conflicte que aviat adquirirà tons més foscos.[7]
Referències
[modifica]- ↑ Cinq-Mars: Partitura lliure a l'IMSLP.
- ↑ Loewenberg, Alfred. Annals of Opera, 1597-1940. W. Heffer - Sons Limited, 1943.
- ↑ Gounod, 1994, p. 27.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Hillériteau, Thierry. «Alors qu'Actes Sud publie sa correspondance avec sa muse et protectrice Pauline Viardot, son opéra historique «Cinq-Mars» renaît à Versailles.» (en francès). Le Figaro, 20-01-2015. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ «Detall de l'argument» (en anglès). charles-gounod.com. [Consulta: 9 març 2016].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Condé, Gérard. «Programa de mà. Le mot du spécialiste» (en francès). Palazzetto Bru Zane. Arxivat de l'original el 2016-03-08. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Condé, Gérard. «Cinq-Mars sort de l'ombre» (en francès). Magazine Opéra. Arxivat de l'original el 2016-03-08. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ 8,0 8,1 «Ressenya de l'òpera» (en francès). Château de Versailles Spectacles. Arxivat de l'original el 2016-03-07. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Ballifh, Benjamin. «Cinq Mars de Gounod, récréé en janvier 2015» (en francès). classiquenews.com. [Consulta: 7 març 2016].
- ↑ Gherardo Casaglia. «"Cinq-Mars"» (en italià). AmadeusOnline.net - Almanacco. Arxivat de l'original el 2012-02-08. [Consulta: 8 març 2016].
- ↑ Rimont, Manuel; Fargas i Soler, Antoni. Almanaque del diario de Barcelona, 1878, p. 105.
- ↑ «Resum de l'argument» (en francès). charles-gounod.com. [Consulta: 25 abril 2017].
Bibliografia
[modifica]- Gounod, Charles. Mémoires d'un artiste. Calmann-Lévy, 1994. ISBN 978-2-7021-4509-8.
Òperes de Charles Gounod | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||
