Ciutadania romana
| ||||
|
| ||||
La ciutadania romana (en llatí civis, plural cives, 'ciutadà' i també civitas, 'nació, estat, poble,) era un estatus polític i jurídic privilegiat atorgat als individus lliures pel que respecta a les lleis, la propietat i el govern.
Durant la República, els ciutadans de Roma sembla que es dividien en cives optimo jure i cives non optimo jure. Els que tenien optimo jure, ja fossin patricis o plebeus, tenien el dret de ciutadans. Aquest dret era públic i privat. Els drets públics comportaven el dret a sufragi i el dret de seguir el cursus honorum. El dret de vot als comicis, especialment als comitia tributa, significava participar a les eleccions i als debats de les lleis, i el poder participar del cursus honorum significava poder ocupar les diverses magistratures. Els drets privats del ciutadà consistien bàsicament en el commercium i el conubium. El commercium permetia participar, sota la protecció de la llei civil, en tota mena de contractes, transmissions patrimonials, qüestions testamentàries i litigis. El conubium donava la capacitat per contraure un matrimoni legítim, i per tant d'adquirir la patria potestas.[1]
Els cives non optimo jure, que només disposaven de dret privat en alguns casos, pertanyien a una d'aquestes classes:
- Els lliberts d'un ciutadà romà i els seus fills, però més tard, sota l'Imperi, els fills ja van passar a ser ciutadans. Els lliberts estaven exclosos dels comicis tribunats, però podien votar als comicis centuriats.
- Els municipes, persones que no eren de Roma i pertanyien a una ciutat independent, almenys en un principi, però als que s'havia atorgat la ciutadania romana. Tan si la ciutat d'origen era independent com si havia passat a formar part de Roma, els municipes no participaven del dret públic, fins que a partir de l'any 188 aC, els habitants de Formiae, Fundi i Arpinate van aconseguir la civitas sine suffragii, la ciutadania sense sufragi. Els ciutadans d'un estat amb el que Roma tenia tractats i els aliats (socii) podien rebre una forma limitada de ciutadania romana coneguda com a dret llatí. Aquests ciutadans no podien votar ni ser elegits a les eleccions romanes.
- Els ciutadans originàriament optimo jure als que s'havia castigat amb la pèrdua del dret a sufragi, per infamia, o per càstig dels censors, quan s'havien comès delictes que no comportaven la pèrdua total de la ciutadania.
- Les dones romanes tenien una forma limitada de ciutadania. No se les permetia votar ni presentar-se a càrrecs civils o públics. Les dones riques podien participar en la vida pública finançant projectes de construcció o patrocinant cerimònies religioses. Tenien dret a posseir propietats, a dedicar-se als negocis i a obtenir el divorci. Els seus drets legals van anar variant amb el temps. Els matrimonis van ser una forma important d'aliança política durant la República.
- Els esclaus eren considerats propietat dels seus amos i no tenien personalitat jurídica. Amb el temps, el dret romà els va anar protegint. Alguns esclaus eren alliberats per manumissió, ja fos pels serveis prestats, o per una disposició testamentària quan l'amo moria. Quan eren lliures, tenien encara algunes barreres per superar, més enllà de l'estigma social normal, per poder participar a la societat romana.[1] El concepte de que una persona es podia convertir en ciutadà per llei en lloc de per naixement estava explicat a la mitologia romana: quan Ròmul va derrotar als sabins en una batalla, va prometre als presoners de guerra que s'instal·lessin a Roma que podrien convertir-se en ciutadans.[2]
Amb el temps el dret de ciutadania es va estendre cap als pobles de la península Itàlica, i posteriorment es va generalitzar quan Caracal·la, l'any 212, l'atorgà a tots els habitants lliures de l'Imperi Romà.[3]
A més hi havia els peregrins (peregrini), persones lliures a l'imperi, però que no eren ciutadans romans.[4] Els peregrini constituïen la gran majoria dels habitants de l'imperi als segles I i II. A la pràctica, el terme es va limitar als súbdits de l'imperi, i els habitants de les regions fora dels límits de l'imperi eren anomenats barbari (bàrbars). Els peregrini van ser en efecte ciutadans de segona classe fins a l'edicte de Caracal·la, l'any 212, quan es va concedir la ciutadania romana a tots els habitants de l'imperi.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Smith, William (ed.). «Civitas». A Dictionary of Greek and Roman Antiquities (1890). [Consulta: 4 maig 2022].
- ↑ Plutarc. Vides paral·leles: II Ròmul, XVI, 4
- ↑ Jerez, Joan Josep i alt. Remença. Història de Catalunya. Barcelona: Claret, 1994. P. 35.
- ↑ Esteve, Francesc. «Tres termes del dret romà, actualitzats i aclarits | Terminologia jurídica». Vocabulari de dret romà. Termcat, 2019. [Consulta: 27 desembre 2020].[Enllaç no actiu]
Vegeu també[modifica]
| Família i societat | |
|---|---|
| Urbanisme i habitatge | |
| Moda i Art | |
| Creences i supersticions | |
| Lleure i passatemps | |
| Cuina | |
| Treball i Educació | |
