Fortalesa de la Ciutadella

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Ciutadella de Barcelona)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «la Ciutadella de Roses».
Infotaula d'edifici
Ciutadella de Barcelona
Planta de la Ciutadella (segle XVIII).jpg
Planta de la Ciutadella del segle XVIII
Característiques
Estil Fortificació baluardada
Construcció 1715 - 1751
Ubicació
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Al Parc de la Ciutadella (Barcelona)

41° 23′ 11″ N, 2° 11′ 21″ E / 41.38646944°N,2.18919722°E / 41.38646944; 2.18919722
Modifica dades a Wikidata

La Ciutadella de Barcelona és una fortalesa construïda després de la guerra de Successió Espanyola amb la intenció de reprimir els barcelonins. Fou enderrocada a mitjans del segle XIX i en el seu solar s'hi construí el parc de la Ciutadella. Només queden tres edificis de l'interior: la capella, l'antic Palau del governador, ocupat per un institut d'ensenyament i l'Arsenal, ampliat posteriorment per al seu ús consecutivament com a palau reial i museu, fins al seu ús actual com a Palau del Parlament de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

La desfeta de l'11 de setembre de 1714 va representar un conjunt de reformes i de grans canvis en el conjunt del sistema defensiu de la ciutat de Barcelona, i a partir de 1715, un cop descartat el projecte del comte de Lecherrainne per construir una fortalesa a les Drassanes de Barcelona.[1] l'enginyer militar espanyol d'origen flamenc Joris Prosper Van Verboom[2] ideà un projecte on va replantejar totes les defenses militars barcelonines. Aquest projecte preveia refer i ampliar el castell de Montjuïc, reforçar el paper de les Drassanes com a caserna militar, revisar el sistema de bastions i afegir defenses exteriors, com el Fort Pienc i el fort de Don Carles. A l'interior de la ciutat de Barcelona es van construir noves casernes militars, tot reconvertint edificis civils, com els Estudis al capdamunt de la Rambla, o religiosos, com el Convent de Sant Agustí Vell[3] o el monestir de les Jonqueres. Però l'element clau que configurava totes aquestes reformes i el nou sistema defensiu i repressiu de la ciutat fou la construcció d'un nou fort de considerables dimensions: la Ciutadella.

Plànol de Barcelona de 1715 amb el projecte de Ciutadella i la superposició sobre la trama urbana
Plànol de Barcelona del 1806 amb la Ciutadella integrada dins les muralles i el passeig de l'Esplanada inaugurat el 1802, separant-la de la ciutat

La proposta no era nova, ja que anteriorment els enginyers militars castellans van voler fer realitat aquesta idea, però per manca de mitjans econòmics no es va realitzar mai. El bastiment d'aquesta fortalesa naixia d'una doble necessitat: millorar la pròpia defensa de la capital catalana, i buscar el control militar de la ciutat, amb la intenció ben explícita de "dominar al pueblo de Barcelona". En primer lloc, era necessari fortificar considerablement la ciutat, atesa la seva vàlua estratègica, i que requeria un fort i nombrós contingent militar. Calia transformar la ciutat en una peça al servei de la monarquia, i que esdevingués en la principal plataforma militar del regne a la Mediterrània.

En aquest moment el fet, que l'exèrcit fos el propi de la ciutat, ençà la segona meitat del segle XVII, comportà el creixement de les tensions ciutadanes, i més quan aquest exèrcit estava format per soldats professionals o mercenaris, tots forans a la ciutat. Per tant des de l'òptica de Barcelona, aquests no eren els seus soldats, sinó els soldats del rei, un monarca que s'havia allunyat de Catalunya. Si al segle XIV era normal que la mateixa població de Barcelona s'armés en situacions d'emergència a la ciutat o quan el rei ho requeria, tres-cents anys més tard era una raresa.

En segon terme, i directament relacionat amb aquest incòmode statu quo, feia de Barcelona una ciutat inclinada a la revolta, fama reconeguda arreu d'Europa. Durant el setge de Barcelona de 1714 van convergir aquestes dues realitats. Mentre que defensant la ciutat hi trobem fonamentalment la ciutadania, amb militars professionals, com Antoni de Villarroel, i un petit contingent de soldats, per l'altre costat, les tropes d'assalt estaven formades per nombroses tropes professionals de Felip de Borbó. Amb la victòria de les tropes assaltants, fou suprimit immediatament l'òrgan de govern de la ciutat, el Consell de Cent, que fins feia poc havia gestionat la defensa de la ciutat. A partir d'aquest moment, les muralles van deixar de ser percebudes com un element propi de defensa, i van passar a esdevenir un element d'opressió, càstig i vigilància sobre la ciutat i els seus ciutadans. I com no, la construcció de la Ciutadella esdevingué el símbol màxim d'aquesta opressió.

És en aquest punt quan Verboom va proposar edificar una ciutadella pentagonal de grans dimensions, equiparable a las de Torí, Anvers o Parma. La fortalesa havia de protegir i augmentar les defenses en el sector més desprotegit de la marina i el punt més dèbil de la defensa de terra, aquells que Verboom havia aconsellat per dur a terme l'atac durant el setge, i per on les tropes franco-castellanes feren la seva entrada a la ciutat: el Portal Nou i el de Santa Clara. Alhora, a més de proporcionar protecció dels atacs exteriors, també hauria de subjectar militarment la ciutat, dominant els seus barris més poblats, i envoltant-la mitjançant una cortina de foc amb els forts de la Ciutadella i Montjuic. D'aquesta manera per construir la ciutadella i establir al seu voltant la imprescindible esplanada, es va haver de modificar ostensiblement l'urbanisme de la ciutat, tot enderrocant una bona part de la trama urbana articulada d'antic al voltant de l'eix del Rec Comtal, i als sectors més allunyats del barri de la Ribera, incloent-hi també el monestir de Santa Clara.

Plànol de la fortalesa, ubicat a l'església militar de la Ciutadella

L'1 de març de 1716 es posà la primera pedra de la Ciutadella, en el baluard del Rei, aquell que mirava cap a la ciutat, i el 7 de març de 1717 es finalitzaren els remats dels baluards del Rei, de la Reina i del Príncep, i fou a partir d'aquest moment que s'iniciaren els enderrocs de 38 carrers i 1.016 habitatges del barri de la Ribera,[4] deixant així lloc a l'esplanada de la fortalesa, que el 1720 acollí l'Acadèmia Militar de Barcelona promogud per Joris Prosper Van Verboom.[3] No fou fins al 25 de gener de 1725 quan es van donar per finalitzades les obres de la Ciutadella, el mateix any del Tractat de Viena, i que suposava la pau entre Felip V i l'emperador Carles V.

L'Arsenal de la Ciutadella el 1725

L'estudi planimètric realitzat a partir dels plànols originals de Verboom, ajudat amb la constatació arqueològica contrastada a partir de les diverses intervencions realitzades en els darrers anys, ha demostrat la quasi total coincidència i exactitud en l'execució del projecte sobre el terreny. Les dimensions de la fortificació eren de 321,5 m de distància entre les puntes dels baluards contigus, i un diàmetre de 547 m des del seu centre fins als seus cinc baluards (del Rei, de la Reina, del Princep, don Fernando i don Felipe) i revellins; si incloguéssim també el fossat s'ampliaria fins als 617 m de diàmetre. La documentació recuperada de l'Arxiu General de Simancas ha permès constatar les alçades de la fortalesa: els dos baluards enfrontats a la ciutat tenien 16,3m des dels peus del fossat, mentre que els tres restants tenien 11,2 m., ja que no presentaven cavallers, element que permetia augmentar la potència ofensiva. Finalment, la contraescarpa tenia una alçada d'uns 6m, i que evidentment es corresponia a la fondària del fossat. Les dimensions totals de la ciutadella borbònica eren d'unes 28,6 hectàrees d'extensió, i que s'equiparà en el seu moment als grans forts europeus, com la de Lille, o el castell de Sant Ferran de Figueres.

L'any 1751, sota la direcció de l'enginyer militar castellà Martín Cermeño,[5] es dugueren a terme les darreres intervencions i reformes en el conjunt de les defenses urbanes de la ciutat de Barcelona, i que replantejava la proposta de Verboom, per tal de resoldre definitivament la revisió de les fortificacions de la ciutat. Aquests treballs van permetre finalitzar la construcció de la Ciutadella i refer el castell de Montjuic, a més de revisar tot el sistema de baluards de la ciutat. Finalment a mitjan segle XIX es tancà el darrer accés a la ciutat: el nou portal de Mar, pocs anys abans de l'enderroc definitiu de les muralles de Barcelona.

El 1753, per alleujar els problemes d'habitatge provocats per l'enderroc del barri de la Ribera, a iniciativa del marquès de la Mina es va aixecar el barri de la Barceloneta seguint el projecte d'urbanització de Joris Prosper Van Verboom de 1719.[1]

Enderroc de la Ciutadella l'any 1869

Enderroc de la Ciutadella[modifica | modifica el codi]

La primera petició per a l'enderroc de la Ciutadella fou presentada al rei pels regidors de l'ajuntament de Barcelona, el 29 de desembre de 1794, i fou desatesa igual que les peticions de 1840, 1845 i 1862.[6] Les Corts sortides de la revolució del 1868 van aprovar en 10 de desembre de 1869 la llei per la propietat dels terrenys de la fortalesa passava a l'ajuntament[7] a condició de construir jardins, pagar l'enderroc i la construcció de casernes de substitució.[8]

El coneixement arqueològic[modifica | modifica el codi]

Les diferents intervencions arqueològiques han posat de manifest que la Ciutadella va ser enderrocada a l'alçada de la cota superior de la contraescarpa, fet que suposava uns 6 metres de potència de paraments conservats sota del subsòl del parc de la Ciutadella, en concret del fossat, de la contraescarpa i de l'escarpa.

Diverses intervencions arqueològiques realitzades en els darrers anys han permès posar al descobert diferents elements que conformen la fortalesa borbònica, i que confirmen les evidències dels plànols del segle XVIII del projecte original de la Ciutadella.[9] A continuació detallem un breu recull d'aquestes intervencions.

Els treballs arqueològics al carrer Pujades i Passeig Picasso van posar al descobert, entre d'altres, dos fragments de la contraescarpa; un fragment de la cortina que unia els baluards "Del Rey" i "Del Príncipe"; un tram del passadís a prova de bomba que se situava sota el baluard anomenat "Del Rey"; i part de les dues cares i el flanc nord/nord-oest del revellí a través del qual s'accedia a la porta principal de la fortalesa mitjançant dos ponts llevadissos.

Molt a prop, al passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella, es va documentar restes del Baluard del Rey de la Ciutadella borbònica, així com un tram de 75 m de muralla, i les restes del camí cobert de la contraescarpa, que delimitava tot el conjunt defensiu. L'any 1989 es dugué a terme una important obra d'infraestructura a bona part del parc de la Ciutadella que va posar al descobert importants restes de l'edifici borbònic, que reaprofitaven estructures de la muralla medieval, així com trams de muralla compresos entre els Baluards del Rei i de la Reina, on es localitzava la porta principal d'accés, i un segon tram situat entre els Baluards de la Reina i el Príncep. Entre d'altres, també es van localitzar diversos segments de la contraescarpa o talús del vall oposat a l'escarpa; i es van testimoniar dues parts del revellí que es trobava entre el baluard de la Reina i el del Príncep.

Enfront del Parlament de Catalunya, unes obres van posar al descobert les restes de les antigues edificacions internes –una cantina i un forn de pa- de la ciutadella borbònica del segle XVIII, així com el seu enderroc l'any 1868.

Finalment, diverses intervencions realitzades en els darrers any al passeig Circumval·lació han permès posar al descobert, entre d'altres, diferents elements d'aquest fortalesa: el fossat i la seva contraescarpa; el camí cobert que envoltava l'edifici; un tram de quasi 30 m de longitud d'una de les cares del baluard "De la Reyna"; i les restes d'un passadís cobert que comunicava la Ciutadella amb la ciutat a través del Portal de Mar.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Cortada i Colomer, Lluís. Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial. Institut d'Estudis Catalans, 1998, p. 50. ISBN 1998. 
  2. Cámara Muñoz, Alicia. Los Ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII (en castellà). CEEH, 2005, p. 188-189. ISBN 8493464317. 
  3. 3,0 3,1 «La Reial Acadèmia de Matemàtiques i l'enginyeria militar del segle XVIII». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 febrer 2015].
  4. Torras i Ribé, Josep Maria; Sobrequés i Callicó, Jaume. Felip V contra Catalunya: testimonis d'una repressió sistemàtica (1713-1715). Rafael Dalmau, Editor, 2005, p. 271. ISBN 8423206815. 
  5. Cámara Muñoz, Alicia. Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII (en castellà). Madrid: Fernando de Villaverde Ediciones, 2005. ISBN 84-9781-205-0. 
  6. Sobrequés i Callicó, Jaume; Vicens, Francesc; Pitarch, Ismael E. El Parlament de Catalunya. Publicacions del Parlament de Catalunya, 2001, p. 108. ISBN 8439353685. 
  7. Benet, Josep; Martí, Casimir. Barcelona a mitjan segle XIX: el moviment obrer durant el Bienni Progressista (1854-1856). Curial, 1976, p. 498. ISBN 8472560864. 
  8. Cortada i Colomer, Lluís. Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial. Institut d'Estudis Catalans, 1998, p. 403. ISBN 8472834379. 
  9. Gea, Miquel; Santanach, Laia. "Poliorcètica defensiva: la ciutadella de Barcelona. Contextualització i característiques bàsiques" a: Quarhis, 6 (en català). Barcelona: Museu d'Història, 2010, p. 178-195. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cámara Muñoz, Alicia. Los ingenieros militares de la monarquía hispánica en los siglos XVII y XVIII (en castellà). Madrid: Fernando de Villaverde Ediciones, 2005. ISBN 84-9781-205-0. 
  • Cubeles, Albert; Puig i Verdaguer, Ferran. "Les Fortificacions de Barcelona" en: Abajo las murallas!!!: 150 anys de l'enderroc de les muralles de Barcelona (en català). Barcelona: Institut de Cultura. Museu d'Història de la Ciutat, 2005, p. 48-71. ISBN 84-934161-0-X. 
  • Galera, Montserrat; Roca, Francesc; Tarragó, Salvador. Atlas de Barcelona: segle XVI-XX (en català). Barcelona: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, 1982.