Ciutat Prohibida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 39° 54′ 53″ N, 116° 23′ 26″ E / 39.91472°N,116.39056°E / 39.91472; 116.39056

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Palaus Imperials de la Dinastia Ming i Qing a Pekin i Shenyang
La ciutat prohibida
La ciutat prohibida
Ciutat Prohibida situat respecte Xina
Ciutat Prohibida
Informació
Localització Pekín
Flag of the People's Republic of China.svg Xina
Superfície 13 ha

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iii),(iv)
ID 439
Regió * Àsia i Oceania
Inscripció 1987 (11a sessió)
Extensió 2004 (28a sessió)
Coordenades 39° 54′ 53″ N, 116° 23′ 26″ E / 39.91472°N,116.39056°E / 39.91472; 116.39056
* Segons les regions de la UNESCO.

La Ciutat Prohibida va ser el palau imperial xinès des de la dinastia Ming fins al final de la dinastia Qing. Es troba al centre de Pequín, Xina, i en l'actualitat és el Museu del Palau. Durant gairebé 500 anys va ser la llar dels emperadors de la Xina i la seva cort, així com centre cerimonial i polític del govern xinès.

Fou construït entre 1406 i 1420. El complex alberga 980 edificis i 9.999 habitacions repartits entre 720.000 m2. El conjunt exemplifica l'arquitectura tradicional dels palaus de la Xina[1] i ha influït en el desenvolupament cultural i arquitectònic de l'Àsia oriental i altres parts del món, de manera que la Ciutat Prohibida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1987.[1] A més a més, està considerat per la Unesco com el major conjunt d'estructures antigues de fusta al món.

Des de 1925 la Ciutat Prohibida ha estat sota control del Museu del Palau, que compta amb una extensa col·lecció d'obres d'art i objectes que van pertànyer a les col·leccions imperials de les dinasties Ming i Qing. Part de l'antiga col·lecció del museu es troba avui al Museu Nacional del Palau a Taipei, ja que tots dos museus van pertànyer a la mateixa institució i es van dividir després de la Guerra Civil xinesa.

Nom[modifica | modifica el codi]

El nom comú en català, «La Ciutat Prohibida», és una traducció del nom xinès Zijin Cheng (en xinès, 紫禁城, en pinyin, Zǐjìnchéng, literalment «Ciutat Púrpura Prohibida»).[2] El nom de Zijin Cheng és una denominació amb significats a diversos nivells: Zi, o «púrpura», es refereix a l'Estrella Polar, que en l'antiga Xina es deia Estrella Ziwei, i en l'astrologia xinesa era la casa de l'Emperador Celestial. La regió celestial circumdant, al Recinte Ziwei (安德森), era el regne de l'Emperador Celestial i la seva família. La Ciutat Prohibida, com residència de l'emperador terrestre, era la seva contrapartida terrenal. Jin, o «Prohibida», es referia al fet que ningú podia entrar o sortir del palau sense el permís de l'emperador. Cheng significa «ciutat emmurallada».[3] En l'actualitat, el lloc és comunament anomenat en xinès com Gugong (故宫), que significa «Palau Antic».[4] El museu que alberga el conjunt de palaus és conegut com «Museu del Palau» (en xinès: 故宫 博物院, pinyin: Gugong Bówùyùan).

Història[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida en una pintura de la dinastia Ming

El lloc de la Ciutat Prohibida es trobava a la Ciutat Imperial durant la dinastia mongola Iuan. Fins a l'establiment de la dinastia Ming, l'emperador Hongwu canvià la capital de Pequín, al nord, a Nanquín, al sud, i ordenà que els palaus Iuan fossin cremats. Quan el seu fill, Zhu Di, esdevingué l'emperador Yongle, tornà la capitalitat a Pequín i, el 1406, començà la construcció de la Ciutat Prohibida.

La construcció durà catorze anys, i calgueren més d'un milió d'obrers. Els materials emprats incloïen la fusta Phoebe zhennan, que s'obté de les selves del sud-oest de la Xina, i grans blocs de marbre provinents de pedreres prop de Pequín. Els terres dels salons principals estaven pavimentats amb maons d'or (en xinès: 金砖; en pinyin: jīnzhuān), rajoles de Suzhou fabricades especialment per al palau.

Des del 1420 fins al 1644, la Ciutat Prohibida fou la seu de la dinastia Ming. L'abril del 1644, fou capturada per les forces rebels dirigides per Li Zicheng, que es proclamà emperador de la dinastia Shun. De seguida, va haver de fugir, perseguit pels exèrcits combinats del general Ming Wu Sangui i les forces manxús, i cremà en la fugida grans parts de la Ciutat Prohibida.

Pels volts d'octubre, els manxús havien aconseguit la supremacia al nord de la Xina, i a la Ciutat Prohibida va tenir lloc una cerimònia per proclamar el jove emperador Shunzhi com a regulador de tota la Xina sota la dinastia Qing. Els governadors de la dinastia Qing canviaren els noms d'alguns dels edificis principals per emfasitzar l'harmonia en comparació amb la supremacia, posant plaques de noms en xinès i manxú, i introduint-hi elements xamanistes al palau.

El 1860, durant la Segona Guerra de l'Opi, les tropes anglofranceses prengueren el control de la Ciutat Prohibida i l'ocuparen fins al final de la guerra. El 1900, l'emperadriu Cixi fugí del palau durant la Rebel·lió dels bòxers, deixant que fos ocupada per forces de les potències del tractat fins a l'any següent.

Després d'haver estat residència de vint-i-quatre emperadors -14 de la dinastia Ming i 10 de la dinastia Qing-, la Ciutat Prohibida deixà de ser el centre polític de la Xina el 1912, amb l'abdicació de Pu Yi, l'últim emperador. Sota l'acord amb el nou govern de la República de la Xina, Pu Yi romangué a la Cort Interna, mentre la Cort Externa era dedicada a ús públic, fins que fou desallotjat després d'un cop d'estat el 1924.

El Museu del Palau s'establí aleshores a la Ciutat Prohibida el 1925. El 1933, la invasió de la Xina pel Japó forçà l'evacuació dels tresors nacionals de la Ciutat Prohibida. Part de la col·lecció hi tornà cap al final de la Segona Guerra mundial, però molta altra part fou evacuada a Taiwan el 1947 sota ordres de Chiang Kai-shek, el Guomindang del qual estava perdent la Guerra Civil xinesa. Aquesta col·lecció, relativament petita però de gran qualitat, es mantingué emmagatzemada fins al 1965, quan tornà a exposar-se al públic, com a nucli del Museu Nacional del Palau a Taipei.

La Porta Gloriosa de l'Est en renovació com a part del procés de restauració de setze anys

Després de l'establiment de la República Popular de la Xina, el 1949, la Ciutat Prohibida tingué algun desperfecte, mentre el país estava submergit en l'entusiasme revolucionari. Durant la Revolució cultural, tanmateix, s'evità una major destrucció quan el primer ministre Zhou Enlai envià un batalló per protegir la ciutat.

La Ciutat Prohibida fou declarada Patrimoni de la Humanitat el 1987 per la UNESCO, com el "Palau Imperial de les dinasties Ming i Qing", a causa del seu destacat paper en el desenvolupament de la cultura i de l'arquitectura xineses. Actualment, està administrat pel Museu del Palau, que està duent a terme un programa de restauració de setze anys per reparar i restaurar tots els edificis de la Ciutat Prohibida al seu estat original abans del 1912.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Plànol de la Ciutat Prohibida. Les etiquetes en vermell identifiquen els llocs en el text.
- – - Divisió aproximada entre els patis Interior (nord) i Exterior (sud).
A. Porta Sud
B. Porta de la Divina Armonia
C. Porta Gloriosa de l'Oest
D. Porta Gloriosa del Est
E. Torres
F. Porta de la Suprema Armonia
G. Saló de la Suprema Armonia
H. Saló de l'Eminència Militar
J. Saló de la Glòria Literària
K. Tres Palaus del Sud
L. Palau de la Puresa Celeste
M. Jardí Imperial
N. Saló del Cultiu Mental
O. Palau de la Longevitat Tranquil·la

La Ciutat Prohibida és el major complex palaual supervivent del món i cobreix 72 hectàrees. Té forma de rectangle, amb 961 metres de nord a sud i 753 m d'est a oest, i conté en l'actualitat 980 edificis amb 9999 estances. La Ciutat Prohibida va ser dissenyada per ser el centre de l'antiga ciutat emmurallada de Pequín i s'insereix dins d'una zona emmurallada major anomenada la Ciutat Imperial, que al seu torn queda dins de la Ciutat Interior, que limita pel sud amb la Ciutat Exterior.

La Ciutat Prohibida segueix sent important en el traçat urbà de la ciutat de Pequín, ja que el seu eix central nord-sud és l'eix central de la capital xinesa. Aquest eix s'estén al sud a través de la Porta de Tian'anmen fins a la Plaça de Tian'anmen, el centre cerimonial de la República Popular de la Xina, i fins a la porta Yongdingmen. Cap al nord arriba al Parc Jingshan i les torres Gulou i Zhonglou.[5] Aquest eix no està exactament alineat de nord a sud, ja que es desvia una mica més de dos graus, i els investigadors creuen ara que va ser traçat en la dinastia Yuan per alinear-se amb Xanadú, l'altra capital del seu imperi.[6]

Murs i portes[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida està envoltada per una muralla de 7,9 metres d'altura i un fossat ple d'aigua de 6 metres de profunditat per 52 m d'ample.[7] Els murs tenen 8,6 m d'ample a la base i disminueixen fins a 6,6 ma a la part superior.[8] Aquests murs servien tant com muralles defensives com murs de contenció de la Ciutat i van ser construïts amb un nucli de tàpia recobert amb tres capes de maons especialment cuits per ambdues cares i units amb morter.[9]

La Puerta del Sur, entrada principal de la Ciudad Prohibida.

Hi ha una torre a cadascuna de les seves quatre cantonades (E), totes coronades per complexes teulades que presenten setanta-dos pinacles, a imitació de com apareixen representats en les pintures de la dinastia Song el Pavelló del Príncep Teng i el Pavelló de la Grua Groga.[9] Aquestes torres són la part més visible de la Ciutat i són protagonistes de nombroses llegendes. Una d'elles diu que els artesans no van ser capaços de reconstruir una de les torres després de ser desmantellada per restauracions durant la dinastia Qing, i només va poder ser refeta per la intervenció del fuster immortal Lu Ban.[7]

La muralla té quatre portes, una a cada llenç. La principal és la Porta del Sud (A),[10] al nord s'obre la Porta de la Divina Harmonia (B), davant del Parc Jingshan. Les de l'est i l'oest es diuen Porta Gloriosa de l'Oest (C) i Porta Gloriosa de l'Est (D). Tots aquests accessos estan tancats per portes de dues fulles decorades amb files de nou per nou claus daurats, a excepció de la porta de l'est, que només compta amb vuit files de claus.[11]

L'accés meridional, el principal, està flanquejat per dues ales que s'avancen tancant tres costats de la plaça quadrangular (Plaça Wumen) que s'obre davant ella.[12] L'accés té cinc portes, la central de les quals és part de la Via Imperial, un camí empedrat que forma l'eix central de la Ciutat Prohibida i de la pròpia Pequín, i porta des de la porta de la Xina al sud a Jingshan al nord. Només l'emperador podia caminar o cavalcar per la Via Imperial, amb l'excepció de l'emperadriu en el dia del seu casament i dels estudiants d'èxit en el dia del seu Examen Imperial.[11]

Pati exterior[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida es divideix en dues zones: el Pati Exterior (外 朝) o Pati Frontal (前朝) que inclou les seccions meridionals usades per a propòsits cerimonials; el Pati Interior (内廷) o Palau Posterior (后宫) per les seccions més al nord i on residia l'emperador i la seva família, i el lloc dels assumptes diaris d'estat. Una línia vermella marca al mapa de la dreta la divisió aproximada entre aquestes dues zones. Així mateix, la Ciutat Prohibida es va traçar amb tres eixos verticals, el més important dels quals és el nord-sud, on es troben els edificis més importants.[11]

Entrant per la Porta del Sud ens trobem amb una gran plaça travessada pel Riu d'Aigua Daurada, que compta amb cinc ponts. Al fons de la plaça s'obre la Porta de l'Harmonia Suprema (F), després de la qual s'alça el Saló de l'Harmonia Suprema.[13] Unes terrasses de marbre blanc de tres nivells s'eleven des de la plaça, i a la part superior hi ha tres edificis, el centre del complex palacial: de sud a nord, el Saló de l'Harmonia Suprema (太和 殿), el Saló de l'Harmonia Central (中 和 殿) i el Saló de la Preservació de l'Harmonia (保 和 殿).[14]

Saló de l'Harmonia Suprema.

El Saló de l'Harmonia Suprema (G) és el més gran de tots, ja que té una alçada de trenta metres sobre el nivell de la plaça que l'envolta, a més de ser el centre cerimonial del poder imperial i l'estructura de fusta més gran de tota la Xina. Té nou crugies d'ample i cinc pisos d'alçada, els nombres nou i cinc que estan simbòlicament connectats a la majestat de l'emperador.[15] Inserit en una cel·la al centre de la sala es troba un tron ​​de recarregada decoració amb un drac en espiral de les gargamelles neixen unes boles de metall a manera de canelobre, anomenades «Mirall Xuanyuan».[16] En la dinastia Ming l'emperador tenia aquí la seva cort per tractar els assumptes d'estat, tot i que durant la dinastia Qing, quan se celebraven més reunions d'estat, la seva localització es va traslladar a un lloc menys cerimoniós i el Saló de l'Harmonia Suprema va quedar reservat per a propòsits més solemnes com coronacions, investidures i casaments imperials.[17]

El Saló de l'Harmonia Central és més petit, de planta quadrada, i era usat per l'emperador per preparar les cerimònies i descansar abans i durant la seva realizació.[18] Després d'ell, al Saló de la Preservació de l'Harmonia s'assajaven cerimònies i també era el lloc de l'etapa final de l'Examen Imperial.[19] Els tres salons compten amb trons imperials, encara que el major i més elaborat de tots és el del Saló de l'Harmonia Suprema.[20]

Al centre de les rampes que condueixen a les terrasses dels costats nord i sud hi rampes cerimonials, part de la Via Imperial, decorades amb recarregats i simbòlics baixos relleus. La rampa nord, després del Saló de la Preservació de l'Harmonia, està tallada en una sola peça de pedra de 16,5 metres de llarg, 3 m d'ample, 1,7 m de gruix i dues-centes tones de pes, el que la converteix en la major talla de tota Xina.[21] La rampa sud, davant del Saló de l'Harmonia Suprema, és encara més llarga però està composta de dues lloses de pedra, la unió de la qual està enginyosament dissimulada amb els baixos relleus, fet que no es va descobrir fins en el segle XX quan el deteriorament secular va fer més visible la seva juntura.[22]

Cap al sud-oest i el sud-est del Pati Exterior estan els salons de l'Eminència Militar (H) i de la Glòria Literària (J). El primer va ser utilitzat en diverses ocasions per l'emperador per rebre els seus ministres i celebrar corts, i més tard emprat per a albergar la pròpia impremta del palau. El segon va estar reservat per a lectures cerimonials dels prestigiosos erudits confucianistes i en períodes posteriors va ser l'oficina de la Gran Secretaria. Aquí també es va emmagatzemar una còpia del Siku Quanshu, la major col·lecció de llibres de la història xinesa. Al nord-es troben els Tres Palaus del Sud (南 三 所) (K), residència del príncep hereu.[13]

Pati interior[modifica | modifica el codi]

El Pati Interior està separat de l'Exterior per una plaça rectangular traçada de manera perpendicular a l'eix principal de la Ciutat Prohibida. Era la llar de l'emperador i la seva família, i durant la dinastia Qing també hi treballaven, el Pati Exterior va passar a tenir una funció purament cerimonial.[23]

Al centre del pati interior hi ha un altre conjunt de tres salons (L). Des del sud, són el Palau de la Puresa Celestial (乾 清宮), el Saló de la Unió i el Palau de la Tranquil·litat Terrestre. Més petits que els salons del Pati Exterior, van ser la residència oficial de l'emperador i l'emperadriu. L'emperador, en representació del Yang i els Cels, ocupava el Palau de la Puresa Celestial. L'emperadriu, que representava el Yin i la Terra, residia al Palau de la Tranquil·litat Terrestre. Entre ells es trobava el Saló de la Unió, on el Yin i el Yang es barregen per produir harmonia.[24]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «UNESCO World Heritage List: Imperial Palaces of the Ming and Qing Dynasties in Beijing and Shenyang». UNESCO. [Consulta: 26 de gener de 2012].
  2. Gan, Guo-hui. «Perspective of urban land use in Beijing». GeoJournal, 20, 4, abril de 1990, pàg. 359–364.
  3. p. 18, Yu, Zhuoyun. Palaces of the Forbidden City. Nova York: Viking, 1984. ISBN 0-670-53721-7. 
  4. «Gùgōng» en sentit genèric també es refereix a tots els palaus antics, com el Palau Mukden a Shenyang.
  5. «北京确立城市发展脉络 重塑7.8公里中轴线 (Beijing to establish civic development network; Recreating 7.8 km central axis)» (en chino). People Net, 30 de maig de 2006 [Consulta: 29 de gener de 2012].
  6. Pan, Feng. «探秘北京中轴线 (Explorando el misterio del eje central de Pekín)» (en chino). Science Times. Academia China de las Ciencias, 2 de març de 2005 [Consulta: 9 de febrer de 2012].
  7. 7,0 7,1 Plantilla:Cita video
  8. p. 25, Yang (2003)
  9. 9,0 9,1 p. 32, Yu (1984)
  10. Tècnicament la Porta de Tiananmen no es part de la Ciutat Prohibida, és un accés de la Ciutat Imperial.
  11. 11,0 11,1 11,2 p. 25, Yu (1984)
  12. p. 33, Yu (1984)
  13. 13,0 13,1 p. 49, Yu (1984)
  14. p. 48, Yu (1984)
  15. Museo del Palacio. «Yin, Yang and the Five Elements in the Forbidden City» (en chino). [Consulta: 31 de gener de 2012].
  16. p. 253, Yu (1984)
  17. Museo del Palacio. «太和殿 (Hall of Supreme Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 de gener de 2012].
  18. Museo del Palacio. «中和殿 (Hall of Central Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 de gener de 2012].
  19. Museo del Palacio. «保和殿 (Hall of Preserving Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 de gener de 2012].
  20. p. 70, Yu (1984)
  21. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Yang_15
  22. Per una explicació d'il·lustració de la unió, ver p. 213, Yu (1984)
  23. p. 73, Yu (1984)
  24. p. 75, Yu (1984)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aisin-Gioro, Puyi. From Emperor to citizen : the autobiography of Aisin-Gioro Pu Yi. Pekín: Foreign Language Press, 1964. ISBN 0-192-82099-0. 
  • Huang, Ray. 1587, A Year of No Significance: The Ming Dynasty in Decline. New Haven: Yale University Press, 1981. ISBN 0-300-02518-1. 
  • Yang, Xiagui; Li, Shaobai (fotografías); Chen, Huang (traducción). The Invisible Palace. Pekín: Foreign Language Press, 2003. ISBN 7-119-03432-4. 
  • Yu, Zhuoyun. Palaces of the Forbidden City. Nova York: Viking, 1984. ISBN 0-670-53721-7. 
  • Barme, Geremie R. The Forbidden City. Profile Books. 251 páginas, 2008. ISBN 9780674027794. 
  • Cotterell, Arthur. The Imperial Capitals of China – An Inside View of the Celestial Empire. Londres: Pimlico. 304 páginas, 2007. ISBN 9781845950095. 
  • Ho; Bronson. Splendors of China's Forbidden City. Londres: Merrell Publishers, 2004. ISBN 1-85894-258-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciutat Prohibida Modifica l'enllaç a Wikidata