Ciutat Prohibida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 39° 54′ 53″ N, 116° 23′ 26″ E / 39.91472°N,116.39056°E / 39.91472; 116.39056

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Palaus Imperials de la Dinastia Ming i Qing a Pekin i Shenyang
La ciutat prohibida
La ciutat prohibida
Ciutat Prohibida situat respecte Xina
Ciutat Prohibida
Informació
Localització Pekín
Flag of the People's Republic of China.svg Xina
Superfície 13 ha

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iii),(iv)
ID 439
Regió * Àsia i Oceania
Inscripció 1987 (11a sessió)
Extensió 2004 (28a sessió)
Coordenades 39° 54′ 53″ N, 116° 23′ 26″ E / 39.91472°N,116.39056°E / 39.91472; 116.39056
* Segons les regions de la UNESCO.

La Ciutat Prohibida va ser el palau imperial xinès des de la dinastia Ming fins al final de la dinastia Qing. Es troba al centre de Pequín, Xina, i en l'actualitat és el Museu del Palau. Durant gairebé 500 anys va ser la llar dels emperadors de la Xina i la seva cort, així com centre cerimonial i polític del govern xinès.

Fou construït entre 1406 i 1420. El complex alberga 980 edificis i 9.999 habitacions repartits entre 720.000 m2. El conjunt exemplifica l'arquitectura tradicional dels palaus de la Xina[1] i ha influït en el desenvolupament cultural i arquitectònic de l'Àsia oriental i altres parts del món, de manera que la Ciutat Prohibida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1987.[1] A més a més, està considerat per la Unesco com el major conjunt d'estructures antigues de fusta al món.

Des de 1925 la Ciutat Prohibida ha estat sota control del Museu del Palau, que compta amb una extensa col·lecció d'obres d'art i objectes que van pertànyer a les col·leccions imperials de les dinasties Ming i Qing. Part de l'antiga col·lecció del museu es troba avui al Museu Nacional del Palau a Taipei, ja que tots dos museus van pertànyer a la mateixa institució i es van dividir després de la Guerra Civil xinesa.

Nom[modifica | modifica el codi]

El nom comú en català, «La Ciutat Prohibida», és una traducció del nom xinès Zijin Cheng (en xinès, 紫禁城, en pinyin, Zǐjìnchéng, literalment «Ciutat Púrpura Prohibida»).[2] El nom de Zijin Cheng és una denominació amb significats a diversos nivells: Zi, o «púrpura», es refereix a l'Estrella Polar, que en l'antiga Xina es deia Estrella Ziwei, i en l'astrologia xinesa era la casa de l'Emperador Celestial. La regió celestial circumdant, al Recinte Ziwei (安德森), era el regne de l'Emperador Celestial i la seva família. La Ciutat Prohibida, com residència de l'emperador terrestre, era la seva contrapartida terrenal. Jin, o «Prohibida», es referia al fet que ningú podia entrar o sortir del palau sense el permís de l'emperador. Cheng significa «ciutat emmurallada».[3] En l'actualitat, el lloc és comunament anomenat en xinès com Gugong (故宫), que significa «Palau Antic».[4] El museu que alberga el conjunt de palaus és conegut com «Museu del Palau» (en xinès: 故宫 博物院, pinyin: Gugong Bówùyùan).

Història[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida en una pintura de la dinastia Ming

La Ciutat Prohibida es trobava situada a la Ciutat Imperial durant la dinastia Yuan, fundada pels mongols. Després de l'establiment de la dinastia Ming, l'emperador Hongwu va traslladar la capital des de Pequín a Nanquín, i va ordenar que els palaus dels Yuan fossin cremats. Quan el seu fill Zhu Di es va convertir en l'emperador Yongle, va tornar a moure la seva capital a Pequín i allí va començar a 1406 la construcció del que es convertiria en la Ciutat Prohibida.Yu 1984, p. 18 La construcció va durar quinze anys, va requerir la participació de més d'un milió de treballadorsYang 2003, p. 15 i va utilitzar materials com troncs sencers de la preuada fusta phoebe Zhennan (en xinès: 楠木; pinyin: nánmù), procedent de les jungles del sud-oest de la Xina, i grans blocs de marbre extrets de pedreres properes a Pequín.[5] Els sòls dels salons principals van ser pavimentats amb «maons daurats» (en xinès: 金砖; pinyin: jīnzhuān), que van ser especialment cuits en forns de Suzhou.Yang 2003, p. 15

Des de 1420 fins a 1644 la Ciutat Prohibida va ser la cort de la dinastia Ming, fins que a l'abril de 1644 va ser capturada per les forces rebels dirigides per Li Zicheng, que es va proclamar emperador de la dinastia Shun.Yang 2003, p. 69 Aquest va fugir poc després davant els exèrcits combinats l'antic general Ming Wu Sangui i les forces manxús, incendiant parts de la Ciutat Prohibida abans de marxar-se.[6] Per l'octubre els manxús havien aconseguit la supremacia en el nord de la Xina i van celebrar una cerimònia a la Ciutat Prohibida per proclamar al jove emperador Shunzhi com governant de tota Xina sota la dinastia Qing.[7] Els governants Qing van canviar els noms d'alguns dels principals edificis de la Ciutat, posant l'accent en «Harmonia» en lloc de «Supremacia»,[8] i van col·locar plaques bilingües en xinès i manxú.[9]

L'emperador Kangxi va tornar a la Ciutat Prohibida després d'un viatge al sud.

El 1860, durant la Segona Guerra de l'Opi, forces anglo-franceses van prendre el control de la Ciutat Prohibida i la van ocupar fins al final de la guerra.[8] El 1900 l'emperadriu vídua Cixi va fugir de la Ciutat Prohibida durant la rebel·lió dels bòxers, la ciutat va ser ocupada per forces dels països del tractat fins a l'any següent.

Després d'haver estat la llar de vint-i-quatre emperadors -catorze de la dinastia Ming i deu de la dinastia Qing- la Ciutat Prohibida va deixar de ser el centre polític de la Xina el 1912 amb l'abdicació de Puyi, l'últim emperador de la Xina. Sota un acord amb el nou govern de la República de Xina, Puyi va residir al pati interior, mentre que l'exterior va ser destinat a l'ús públic,[10] fins que va ser expulsat després d'un cop d'estat en 1924.[11] Un any després es va crear el Museu del Palau a la Ciutat Prohibida.[12] El 1933 la Segona Guerra Sinojaponesa va obligar a l'evacuació dels tresors nacionals de la Ciutat Prohibida,[13] i encara que part de la col·lecció va ser retornada al final de la Segona Guerra Mundial,[14] una altra va ser evacuada a Taiwan en 1947 sota les ordres de Chiang Kai-shek, el Kuomintang estava perdent la guerra civil xinesa. Aquesta col·lecció relativament petita però de gran qualitat es va mantenir emmagatzemada fins a 1965, quan va tornar a ser exposada al públic com el nucli del Museu Nacional del Palau en Taipei.[15] Després de l'establiment de la República Popular de la Xina el 1949 el zel revolucionari va provocar que es fessin alguns danys a la Ciutat Prohibida.[16] No obstant això, durant la Revolució Cultural es va impedir una major destrucció gràcies a que el primer ministre Zhou Enlai va disposar un batalló de l'exèrcit per a custodiar.[17]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Plànol de la Ciutat Prohibida. Les etiquetes en vermell identifiquen els llocs en el text.
- – - Divisió aproximada entre els patis Interior (nord) i Exterior (sud).
A. Porta Sud
B. Porta de la Divina Armonia
C. Porta Gloriosa de l'Oest
D. Porta Gloriosa del Est
E. Torres
F. Porta de la Suprema Armonia
G. Saló de la Suprema Armonia
H. Saló de l'Eminència Militar
J. Saló de la Glòria Literària
K. Tres Palaus del Sud
L. Palau de la Puresa Celeste
M. Jardí Imperial
N. Saló del Cultiu Mental
O. Palau de la Longevitat Tranquil·la

La Ciutat Prohibida és el major complex palaual supervivent del món i cobreix 72 hectàrees. Té forma de rectangle, amb 961 metres de nord a sud i 753 m d'est a oest, i conté en l'actualitat 980 edificis amb 9999 estances. La Ciutat Prohibida va ser dissenyada per ser el centre de l'antiga ciutat emmurallada de Pequín i s'insereix dins d'una zona emmurallada major anomenada la Ciutat Imperial, que al seu torn queda dins de la Ciutat Interior, que limita pel sud amb la Ciutat Exterior.

La Ciutat Prohibida segueix sent important en el traçat urbà de la ciutat de Pequín, ja que el seu eix central nord-sud és l'eix central de la capital xinesa. Aquest eix s'estén al sud a través de la Porta de Tian'anmen fins a la Plaça de Tian'anmen, el centre cerimonial de la República Popular de la Xina, i fins a la porta Yongdingmen. Cap al nord arriba al Parc Jingshan i les torres Gulou i Zhonglou.[18] Aquest eix no està exactament alineat de nord a sud, ja que es desvia una mica més de dos graus, i els investigadors creuen ara que va ser traçat en la dinastia Yuan per alinear-se amb Xanadú, l'altra capital del seu imperi.[19]

Murs i portes[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida està envoltada per una muralla de 7,9 metres d'altura i un fossat ple d'aigua de 6 metres de profunditat per 52 m d'ample.[20] Els murs tenen 8,6 m d'ample a la base i disminueixen fins a 6,6 ma a la part superior.[21] Aquests murs servien tant com muralles defensives com murs de contenció de la Ciutat i van ser construïts amb un nucli de tàpia recobert amb tres capes de maons especialment cuits per ambdues cares i units amb morter.[22]

La Puerta del Sur, entrada principal de la Ciudad Prohibida.

Hi ha una torre a cadascuna de les seves quatre cantonades (E), totes coronades per complexes teulades que presenten setanta-dos pinacles, a imitació de com apareixen representats en les pintures de la dinastia Song el Pavelló del Príncep Teng i el Pavelló de la Grua Groga.[22] Aquestes torres són la part més visible de la Ciutat i són protagonistes de nombroses llegendes. Una d'elles diu que els artesans no van ser capaços de reconstruir una de les torres després de ser desmantellada per restauracions durant la dinastia Qing, i només va poder ser refeta per la intervenció del fuster immortal Lu Ban.[20]

La muralla té quatre portes, una a cada llenç. La principal és la Porta del Sud (A),[23] al nord s'obre la Porta de la Divina Harmonia (B), davant del Parc Jingshan. Les de l'est i l'oest es diuen Porta Gloriosa de l'Oest (C) i Porta Gloriosa de l'Est (D). Tots aquests accessos estan tancats per portes de dues fulles decorades amb files de nou per nou claus daurats, a excepció de la porta de l'est, que només compta amb vuit files de claus.[24]

L'accés meridional, el principal, està flanquejat per dues ales que s'avancen tancant tres costats de la plaça quadrangular (Plaça Wumen) que s'obre davant ella.[25] L'accés té cinc portes, la central de les quals és part de la Via Imperial, un camí empedrat que forma l'eix central de la Ciutat Prohibida i de la pròpia Pequín, i porta des de la porta de la Xina al sud a Jingshan al nord. Només l'emperador podia caminar o cavalcar per la Via Imperial, amb l'excepció de l'emperadriu en el dia del seu casament i dels estudiants d'èxit en el dia del seu Examen Imperial.[24]

Pati exterior[modifica | modifica el codi]

La Ciutat Prohibida es divideix en dues zones: el Pati Exterior (外 朝) o Pati Frontal (前朝) que inclou les seccions meridionals usades per a propòsits cerimonials; el Pati Interior (内廷) o Palau Posterior (后宫) per les seccions més al nord i on residia l'emperador i la seva família, i el lloc dels assumptes diaris d'estat. Una línia vermella marca al mapa de la dreta la divisió aproximada entre aquestes dues zones. Així mateix, la Ciutat Prohibida es va traçar amb tres eixos verticals, el més important dels quals és el nord-sud, on es troben els edificis més importants.[24]

Entrant per la Porta del Sud ens trobem amb una gran plaça travessada pel Riu d'Aigua Daurada, que compta amb cinc ponts. Al fons de la plaça s'obre la Porta de l'Harmonia Suprema (F), després de la qual s'alça el Saló de l'Harmonia Suprema.[26] Unes terrasses de marbre blanc de tres nivells s'eleven des de la plaça, i a la part superior hi ha tres edificis, el centre del complex palacial: de sud a nord, el Saló de l'Harmonia Suprema (太和 殿), el Saló de l'Harmonia Central (中 和 殿) i el Saló de la Preservació de l'Harmonia (保 和 殿).[27]

Saló de l'Harmonia Suprema.

El Saló de l'Harmonia Suprema (G) és el més gran de tots, ja que té una alçada de trenta metres sobre el nivell de la plaça que l'envolta, a més de ser el centre cerimonial del poder imperial i l'estructura de fusta més gran de tota la Xina. Té nou crugies d'ample i cinc pisos d'alçada, els nombres nou i cinc que estan simbòlicament connectats a la majestat de l'emperador.[28] Inserit en una cel·la al centre de la sala es troba un tron ​​de recarregada decoració amb un drac en espiral de les gargamelles neixen unes boles de metall a manera de canelobre, anomenades «Mirall Xuanyuan».[29] En la dinastia Ming l'emperador tenia aquí la seva cort per tractar els assumptes d'estat, tot i que durant la dinastia Qing, quan se celebraven més reunions d'estat, la seva localització es va traslladar a un lloc menys cerimoniós i el Saló de l'Harmonia Suprema va quedar reservat per a propòsits més solemnes com coronacions, investidures i casaments imperials.[30]

El Saló de l'Harmonia Central és més petit, de planta quadrada, i era usat per l'emperador per preparar les cerimònies i descansar abans i durant la seva realizació.[31] Després d'ell, al Saló de la Preservació de l'Harmonia s'assajaven cerimònies i també era el lloc de l'etapa final de l'Examen Imperial.[32] Els tres salons compten amb trons imperials, encara que el major i més elaborat de tots és el del Saló de l'Harmonia Suprema.[33]

Al centre de les rampes que condueixen a les terrasses dels costats nord i sud hi rampes cerimonials, part de la Via Imperial, decorades amb recarregats i simbòlics baixos relleus. La rampa nord, després del Saló de la Preservació de l'Harmonia, està tallada en una sola peça de pedra de 16,5 metres de llarg, 3 m d'ample, 1,7 m de gruix i dues-centes tones de pes, el que la converteix en la major talla de tota Xina.[34] La rampa sud, davant del Saló de l'Harmonia Suprema, és encara més llarga però està composta de dues lloses de pedra, la unió de la qual està enginyosament dissimulada amb els baixos relleus, fet que no es va descobrir fins en el segle XX quan el deteriorament secular va fer més visible la seva juntura.[35]

Cap al sud-oest i el sud-est del Pati Exterior estan els salons de l'Eminència Militar (H) i de la Glòria Literària (J). El primer va ser utilitzat en diverses ocasions per l'emperador per rebre els seus ministres i celebrar corts, i més tard emprat per a albergar la pròpia impremta del palau. El segon va estar reservat per a lectures cerimonials dels prestigiosos erudits confucianistes i en períodes posteriors va ser l'oficina de la Gran Secretaria. Aquí també es va emmagatzemar una còpia del Siku Quanshu, la major col·lecció de llibres de la història xinesa. Al nord-es troben els Tres Palaus del Sud (南 三 所) (K), residència del príncep hereu.[26]

Pati interior[modifica | modifica el codi]

El Pati Interior està separat de l'Exterior per una plaça rectangular traçada de manera perpendicular a l'eix principal de la Ciutat Prohibida. Era la llar de l'emperador i la seva família, i durant la dinastia Qing també hi treballaven, el Pati Exterior va passar a tenir una funció purament cerimonial.[36]

Al centre del pati interior hi ha un altre conjunt de tres salons (L). Des del sud, són el Palau de la Puresa Celestial (乾 清宮), el Saló de la Unió i el Palau de la Tranquil·litat Terrestre. Més petits que els salons del Pati Exterior, van ser la residència oficial de l'emperador i l'emperadriu. L'emperador, en representació del Yang i els Cels, ocupava el Palau de la Puresa Celestial. L'emperadriu, que representava el Yin i la Terra, residia al Palau de la Tranquil·litat Terrestre. Entre ells es trobava el Saló de la Unió, on el Yin i el Yang es barregen per produir harmonia.[37]

Palau de la Puresa Celestial.

El Palau de la Puresa Celestial és un edifici amb dos alers construït sobre una terrassa de marbre d'un sol nivell i està connectat amb la Porta de la Puresa Celestial cap al sud per una passarel·la elevada. Durant la dinastia Ming va ser la residència de l'emperador, però a partir de l'emperador Yongzheng de la dinastia Qing, el sobirà va residir en el més petit Saló del Cultiu Mental, situat a l'oest, per respecte a la memòria de l'emperador Kangxi.[20] El Palau de la Puresa Celestial, que compta amb un tron fixat al sostre i decorat amb un altre drac en espiral, es va convertir més tard en el saló d'audiències de l'emperador.[38] Sobre el tron penja un cartell que diu «Justícia i Honor» (正大光明; pinyin: zhèngdàguāngmíng).[39]

El Palau de la Tranquil·litat Terrestre (坤宁宫) també és un edifici cobert amb dos alers, amb nou crugies d'ample i tres pisos d'alçada. Durant la dinastia Ming va ser la residència de la emperadriu, mentre que a la Qing una gran part del palau va ser convertit per al culte xamanista pels nous governants manxús. Des del regnat de l'emperador Yongzheng l'emperadriu es va mudar al Palau, tot i que dues habitacions del Palau de la Tranquil·litat Terrestre es van mantenir per ser usats en la nit de noces de l'emperador.[40]

Entre aquests dos palaus hi ha el Saló de la Unió, de planta quadrada i coberta piramidal. Aquí hi ha emmagatzemats els vint Segells Imperials de la Dinastia Qing, així com altres objectes cerimonials. Darrere d'aquestes tres sales es troba el Jardí Imperial (M). Relativament petit i de disseny compacte, aquest jardí, però, conté diverses mostres de paisatgisme elaborat.[41] Al nord del jardí hi ha la Porta de la Divina Harmonia, la porta nord del palau. Distribuïdes a l'est i l'oest de les tres sales principals hi ha una sèrie de patis secundaris i palaus menors on vivien els fills i concubines de l'emperador.

Directament cap a l'oest es troba el Saló del Cultiu Mental (N), que originalment era un palau menor però es va convertir de facto en residència i oficina de l'emperador des de Yongzheng. En les últimes dècades de la dinastia Qing les emperadrius vídues, inclosa Cixi, celebraven talls a la zona est del saló. Situades al voltant del Saló del Cultiu Mental es troben les oficines del Gran Consell i altres organismes clau del govern.[42]

La secció nord-est del Pati Interior està ocupada pel Palau de la Longevitat Tranquil·la (宁寿宫) (O), un complex construït per l'emperador Qianlong en previsió de la jubilació. Reflecteix l'actualització de la Ciutat Prohibida i compta amb un pati interior i un altre exterior, així com jardins i temples. L'entrada al Palau de la Longevitat Tranquil·la està marcada per un gran mur de rajoles que representa a nou dracs.[43] Aquesta secció de la Ciutat Prohibida està sent restaurada gràcies a la col·laboració entre el Museu del Palau i el Fons Mundial de Monuments, un projecte a llarg termini que s'espera acabar el 2017.


Religió[modifica | modifica el codi]

La religió era una part important de la vida de la cort imperial. A la dinastia Qing, el Palau de la Tranquil·litat Terrestre va esdevenir un lloc per a les cerimònies xamanistes manxús. Alhora, la religió nativa taoista xinesa va seguir tenint un paper important al llarg de les dinasties Ming i Qing, i per al seu culte havia dos temples taoistes, un al jardí imperial i un altre a la zona central del pati interior.[44] Una altra religió important al palau de la dinastia Qing va ser el budisme. Al pati interior es van crear diversos temples i santuaris, entre ells el del budisme tibetà o lamaisme. La iconografia budista també va proliferar en la decoració interior de molts edificis,[45] del que és bona mostra el Pavelló de la Pluja de Flors, ja que conté nombroses estàtues budistes, icones i mandales distribuïts d'acord a propòsits rituals.[46]

Als afores[modifica | modifica el codi]

Ubicació de la Ciutat Prohibida al centre històric de Pequin.

La Ciutat Prohibida està envoltada en tres dels seus costats per jardins imperials. Al nord es troba el Parc Jingshan, un pujol artificial creat amb la terra extreta de la fossa i els llacs propers.[47] A l'oest es troba Zhongnanhai, un antic jardí al voltant de dos llacs connectats que en l'actualitat serveix com la seu central del Partit comunista de la Xina i el Consell d'Estat de la República Popular de la Xina. Cap al nord-oest limita el Parc Beihai, un lloc molt popular entre els pequinesos també centrat per un llac comunicat amb els dos del sud.

El parc Beihai. Al fons, l'illa Qionghua i la seva stupa Blanca aixecada el 1651.

Al sud de la Ciutat Prohibida hi ha dos importants santuaris, el Santuari Imperial de la Família (太庙, Tàimiào) i el Santuari Imperial d'Estat (太 社稷, Tàishèjì), on l'emperador podia venerar els esperits dels seus ancestres i l'esperit de la nació, respectivament. Avui són el Saló Cultural del Poble Treballador de Pequin[48] i el Parc Zhongshan, aquest últim en commemoració de Sun Yat-sen..[49] També cap al sud es troben dues properes i idèntiques portes disposades en l'eix central que porta a l'accés principal de la Ciutat: la Porta Vertical (端 门, Duānmén) i la més famosa Porta de Tian'anmen, decorada amb un retrat de Mao Zedong en el seu centre i cartells a banda i banda que resen «Llarga vida a la República Popular Xina» i «Llarga vida a la gran unitat dels pobles del món». La Porta de Tian'anmen connecta el recinte de la Ciutat Prohibida amb el modern i simbòlic centre de l'estat xinès, la Plaça de Tian'anmen.

Tot i que el desenvolupament urbà està ara estrictament controlat a les rodalies de la Ciutat Prohibida, durant el passat segle les incontrolades demolicions i reconstruccions, de vegades políticament motivades, han canviat el caràcter de les àrees que envolten el conjunt palacial. Des de l'any 2000 el govern municipal de Pequín ha treballat per evitar que les institucions governamentals i militars ocupin alguns edificis històrics, i ha establert un parc al voltant de les altres parts de la muralla de la Ciutat Imperial. El 2004 una ordenança relativa a l'altura dels edificis i les restriccions en l'ordenació urbana va ser renovada per establir l'àrea de la Ciutat Imperial i del nord de la Ciutat com una zona d'aïllament per a la Ciutat Prohibida.[50] Un any després la Ciutat imperial i Beihai (com a part d'extensió del Palau d'Estiu) es van incloure en la llista per ser propers enclavaments Patrimoni de la Humanitat a Pequin.[51]

Simbolisme[modifica | modifica el codi]

Les teulades estan decorats amb fileres d'estàtues encapçalades per un home que cavalca una au fènix i per un drac imperial.

El disseny de la Ciutat Prohibida, des del seu pla general al més petit detall, va ser meticulosament ideat per reflectir principis filosòfics i religiosos, i sobretot com a símbol de la majestat del poder imperial. Alguns exemples notables de disseny simbòlic són:

  • El groc és el color de l'emperador. Per això, gairebé totes les teulades de la Ciutat Prohibida tenen teules vidriades de color groc, i només hi ha dues excepcions: la biblioteca al Pavelló de la Profunditat Literària (文渊 阁), que té teules negres perquè aquest color s'associa amb el aigua i per tant prevenen incendis, i les residències del príncep hereu, que compten amb teules verdes perquè aquest color s'associa amb la fusta i, per tant, amb el creixement.[28]
  • Els salons principals dels patis interior i exterior estan tots disposats en grups de tres, la forma del trigrama Qian que representa el Cel. D'altra banda, les residències del pati interior estan agrupades de sis en sis, la forma del trigrama Kun que representa la Terra.[20]
  • Les cresteries de les teulades estan decorades amb línies d'estàtues liderades per un home que cavalca una au fènix i és seguit per un drac imperial. El nombre d'aquestes estàtues representa l'estatus de l'edifici, ja que un edifici secundari té tres o cinc. El Saló de l'Harmonia Suprema té deu, l'únic edifici de tot el país al qual es permetia això en temps imperials. Com a resultat, la seva desena estàtua, anomenada «Hangshi» o «desena», (en xinès: 行 十, pinyin: Hángshí)[52] és també única a la Ciutat Prohibida.[53]
  • El disseny d'edificis respecta els antics costums establertes en el Llibre dels Ritus, de manera que els temples ancestrals estan enfront del palau, les zones d'emmagatzematge en la part frontal del complex i les zones residencials a la part posterior.[54]

Col·leccions[modifica | modifica el codi]

Sala d'exposició del Museu del Palau.

Les col·leccions del Museu del Palau es basen en la col·lecció imperial Qing. D'acord amb els resultats d'una auditoria de 1.925,[55] la Ciutat Prohibida emmagatzemava 1,17 milions d'objectes. A més, les biblioteques imperials albergaven una de les majors col·leccions de llibres antics i documents diversos de tot el país, inclosos papers dels governs de les dinasties Ming i Qing.

Des de 1933 l'amenaça de la invasió japonesa va obligar a l'evacuació de les parts més importants de la col·lecció del Museu. Després del final de la Segona Guerra Mundial el 1945 aquesta col·lecció va ser retornada a Nanquín, però amb la victòria dels comunistes en la posterior Guerra Civil Xinesa en 1949, el govern nacionalista va decidir enviar una selecció d'aquesta col·lecció a l'illa de Taiwan. De les 13.427 caixes d'objectes evacuades, 2.972 ​​es troben en l'actualitat en el Museu Nacional del Palau a Taipei. Gairebé deu mil caixes van ser retornades a Pequín, però 2.221 continuen avui emmagatzemades sota càrrec del Museu de Nanquín.[15] Després de 1949 el Museu va dur a terme una nova auditoria, així com una recerca exhaustiva a la Ciutat Prohibida, descobrint un nombre important d'objectes. A més, el govern va prendre peces d'altres museus de tot el país per reposar la col·lecció del Museu Nacional del Palau, que també va comprar algunes i va rebre donacions privades.[56]

En l'actualitat el Museu del Palau té més d'un milió d'obres d'art úniques i d'incalculable valor en la seva col·lecció permanent,[57][58] entre les quals s'inclouen pintures, ceràmiques, inscripcions, objectes de bronze o documents de la cort. Segons un inventari de la col·lecció realitzat entre els anys 2004 i 2010, el Museu del Palau té un total de 1.807.558 objectes, dels quals 1.684.490 són peces designades com «relíquies culturals valuoses» protegides a nivell nacional.[59]

Ceràmica[modifica | modifica el codi]

Dos peces de «porcellana blava» de la dinastia Qing.

El Museu del Palau té 340.000 peces de ceràmica i porcellana, entre les quals s'inclouen les col·leccions imperials de la dinastia Tang i de la dinastia Song, així com peces encarregades pel palau i, a vegades, pel mateix emperador en persona. El Museu del Palau també té al voltant de 320.000 peces de porcellana de la col·lecció imperial. La resta està gairebé tot emmagatzemat al Museu Nacional del Palau a Taipei i el Museu de Nanquín.[60]

Pintures[modifica | modifica el codi]

El Museu del Palau té prop de 50.000 pintures. D'aquestes, més de 400 daten d'abans de la dinastia Yuan (1271-1368), fet que el converteix en la col·lecció més gran d'aquest tipus a Xina.[60] La col·lecció es basa en la col·lecció del palau de les dinasties Ming i Qing. L'interès personal d'emperadors com Qianlong va fer que el palau atresorarà una de les col·leccions més importants de pintura de la història xinesa. No obstant això, una gran part d'aquesta col·lecció es va perdre amb els anys. Després de la seva abdicació, Puyi va treure moltes pintures del palau, que es van perdre o van destruir, i en 1948 molts objectes van ser portats a Taiwan. La col·lecció ha estat posteriorment completada a través de donacions, compres i transferències d'altres museus.

Objectes de bronze[modifica | modifica el codi]

La col·lecció de bronze del Museu del Palau es remunta a la primerenca dinastia Shang. De les prop de 10.000 peces que la componen, 1.600 estan datades com anteriors al període Qin (221 aC). Una part important d'aquesta col·lecció són els objectes cerimonials de bronze de la cort imperial.[60]

Rellotges[modifica | modifica el codi]

El Museu del Palau té una de les majors col·leccions de rellotges mecànics dels segles XVIII i XIX existents al món, amb més de 1.000 peces, tant xineses com realitzades a l'estranger. Els rellotges xinesos van ser realitzats en els tallers del propi palau, a Canton o a Suzhou, mentre que els forans provenen del: Regne Unit, França, Estats Units, Suïssa o el Japó, tot i que la majoria són britànics.

Jade[modifica | modifica el codi]

La Col de jadeïta, antigament en la Ciutat Prohibida i al dia d'avui en Museu Nacional del Palau de Taipei.

El jade té un lloc únic en la cultura de Xina.[61] La col·lecció del museu, majoritàriament procedent de la col·lecció imperial, inclou unes 30.000 peces. La col·lecció d'obres anteriors a la dinastia Yuan inclou diverses peces de fama mundial i objectes procedents de recents excavacions arqueològiques. Els més antics daten del Neolític, mentre que els de les dinasties Ming i Qing eren d'ús palatí, en alguns casos tributs arribats de tot l'imperi i de més enllà.[60]

Objectes del Palau[modifica | modifica el codi]

A més d'obres d'art, una gran part de la col·lecció del museu es compon de peces de la cort imperial, el que inclou elements utilitzats per la família imperial i el palau en la vida diària, així com diversos objectes cerimonials i burocràtics importants per a la administració del govern. Aquesta àmplia col·lecció il·lustra la vida quotidiana i els protocols cerimonials de l'època imperial.[60]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «UNESCO World Heritage List: Imperial Palaces of the Ming and Qing Dynasties in Beijing and Shenyang». UNESCO. [Consulta: 26 gener 2012].
  2. Gan, Guo-hui. «Perspective of urban land use in Beijing». GeoJournal, 20, 4, abril de 1990, pàg. 359–364.
  3. p. 18, Yu, Zhuoyun. Palaces of the Forbidden City. Nova York: Viking, 1984. ISBN 0-670-53721-7. 
  4. «Gùgōng» en sentit genèric també es refereix a tots els palaus antics, com el Palau Mukden a Shenyang.
  5. Plantilla:Cita vídeo
  6. p. 3734, Wu, Han. 朝鲜李朝实录中的中国史料 (Material histórico chino en los Anales de la dinastía Joseon Yi). Pekín: Zhonghua Book Company, 1980. CN / D829.312. 
  7. Guo, Muoruo. «甲申三百年祭 (Conmemorando el 300 aniversario del Año Jia-Sheng)» (en chino). New China Daily, 20 de març de 1944.
  8. 8,0 8,1 Plantilla:Cita vídeo
  9. «故宫外朝宫殿为何无满文? (¿Por qué no hay manchú en los salones de la Corte Exterior?)» (en chino). People Net, 16 de juny de 2006 [Consulta: 12 juliol 2007].
  10. Yang 2003, p. 137
  11. Yan, Chongnian. «国民—战犯—公民 (Nacional - Criminales de Guerra - Ciudadanos)». A: 正说清朝十二帝 (Historias Reales de los doce Emperadores Qing) (en chino). Pekín: Zhonghua Book Company, 2004. ISBN 7-101-04445-X. 
  12. Cao Kun. «故宫X档案: 开院门票 掏五毛钱可劲逛 (Archivos X de la Ciudad Prohibida: Admisión 50 céntimos)» (en chino). Beijing Legal Evening. People Net, 6 d'octubre de 2005 [Consulta: 29 gener 2012].
  13. Vegeu el mapa de les rutes d'evacuació a: «National Palace Museum – Tradition & Continuity». Museo del Palacio Nacional. [Consulta: 9 febrer 2012].
  14. «National Palace Museum – Tradition & Continuity». Museo del Palacio Nacional. [Consulta: 9 febrer 2012].
  15. 15,0 15,1 «三大院长南京说文物 (Tres directores del Museo hablan de los objetos en Nankín)» (en chino). Jiangnan Times. People Net, 19 d'octubre de 2003 [Consulta: 29 gener 2012].
  16. Chen, Jie. «故宫曾有多种可怕改造方案 (Algunas horribles propuestas de reconstrucción hechas para la Ciudad Prohibida)» (en chino). Yangcheng Evening News. Eastday, 4 de febrer de 2006 [Consulta: 29 gener 1012].
  17. Xie, Yinming. «"文化大革命"中谁保护了故宫 (¿Quién protegió la Ciudad Prohibida durante la Revolución Cultural?)» (en chino). CPC Documents. People Net, 7 de novembre de 2006 [Consulta: 29 gener 2012].
  18. «北京确立城市发展脉络 重塑7.8公里中轴线 (Beijing to establish civic development network; Recreating 7.8 km central axis)» (en chino). People Net, 30 de maig de 2006 [Consulta: 29 gener 2012].
  19. Pan, Feng. «探秘北京中轴线 (Explorando el misterio del eje central de Pekín)» (en chino). Science Times. Academia China de las Ciencias, 2 de març de 2005 [Consulta: 9 febrer 2012].
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Plantilla:Cita video
  21. p. 25, Yang (2003)
  22. 22,0 22,1 p. 32, Yu (1984)
  23. Tècnicament la Porta de Tiananmen no es part de la Ciutat Prohibida, és un accés de la Ciutat Imperial.
  24. 24,0 24,1 24,2 p. 25, Yu (1984)
  25. p. 33, Yu (1984)
  26. 26,0 26,1 p. 49, Yu (1984)
  27. p. 48, Yu (1984)
  28. 28,0 28,1 Museo del Palacio. «Yin, Yang and the Five Elements in the Forbidden City» (en chino). [Consulta: 31 gener 2012].
  29. p. 253, Yu (1984)
  30. Museo del Palacio. «太和殿 (Hall of Supreme Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 gener 2012].
  31. Museo del Palacio. «中和殿 (Hall of Central Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 gener 2012].
  32. Museo del Palacio. «保和殿 (Hall of Preserving Harmony)» (en chino). [Consulta: 31 gener 2012].
  33. p. 70, Yu (1984)
  34. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Yang_15
  35. Per una explicació d'il·lustració de la unió, ver p. 213, Yu (1984)
  36. p. 73, Yu (1984)
  37. p. 75, Yu (1984)
  38. Yu 1984, p. 78
  39. Yang 2003, p. 51
  40. Yu 1984, pàg. 80-83
  41. Yu 1984, p. 121
  42. Yu 1984, p. 87
  43. Yu 1984, p. 115
  44. Yu 1984, p. 176
  45. Yu 1984, p. 177
  46. Yu 1984, pàg. 189-193
  47. Yu 1984, p. 20
  48. «Working People's Cultural Palace». China.org.cn. [Consulta: 31 gener 2012].
  49. «Zhongshan Park». China.org.cn. [Consulta: 31 gener 2012].
  50. «Forbidden City Buffer Zone Plan submitted to World Heritage conference» (en chino). Xinhua Net, 16 de juliol de 2005 [Consulta: 31 gener 2012].
  51. Li, Yang. «Beijing confirms 7 World Heritage alternate items; Large scale reconstruction of Imperial City halted» (en chino). Xinhua Net, 4 de juny de 2005 [Consulta: 31 gener 2012].
  52. China Central Television, The Palace Museum. «Gugong: "III. Rites under Heaven "». China: CCTV, 2005.
  53. Museo del Palacio. «Hall of Supreme Harmony» (en chino). [Consulta: 31 gener 2012].
  54. Steinhardt, Nancy Shatzman. «Why were Chang'an and Beijing so different?». The Journal of the Society of Architectural Historians, p. 339–357.
  55. Wen, Lianxi (ed.). 故宫物品点查报告 [Palace items auditing report]. Pekín: Caretaker Committee of the Qing Dynasty Imperial Family. Reimpreso en 2004: Xianzhuang Book Company, 1925. ISBN 7-80106-238-8. 
  56. «北京故宫与台北故宫 谁的文物藏品多? (Beijing Palace Museum and Taipei Palace Museum: which collection is bigger?)» (en chino). Guangming Daily. Xinhua Net, 16 de gener de 2005 [Consulta: 31 gener 2012].
  57. «The Palace Museum». China.org, 1 de maig de 2005.
  58. Jackie Craven. «Forbidden City in Beijing, China». About.com: Architecture.
  59. «Palace Museum puts its house in order». China Daily. Xinhua News Agency, 27 de gener de 2011 [Consulta: 31 gener 2012].
  60. 60,0 60,1 60,2 60,3 60,4 Museo del Palacio. «Exhibitions - Permanent Exhibitions» (en anglès). [Consulta: 31 gener 2012].
  61. Laufer, Berthold. Jade: A Study in Chinese Archeology & Religion. Gloucestor MA: Reimpreso en1989: Peter Smith Pub Inc, 1912. ISBN 978-0844652146. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aisin-Gioro, Puyi. From Emperor to citizen : the autobiography of Aisin-Gioro Pu Yi. Pekín: Foreign Language Press, 1964. ISBN 0-192-82099-0. 
  • Huang, Ray. 1587, A Year of No Significance: The Ming Dynasty in Decline. New Haven: Yale University Press, 1981. ISBN 0-300-02518-1. 
  • Yang, Xiagui; Li, Shaobai (fotografías); Chen, Huang (traducción). The Invisible Palace. Pekín: Foreign Language Press, 2003. ISBN 7-119-03432-4. 
  • Yu, Zhuoyun. Palaces of the Forbidden City. Nova York: Viking, 1984. ISBN 0-670-53721-7. 
  • Barme, Geremie R. The Forbidden City. Profile Books. 251 páginas, 2008. ISBN 9780674027794. 
  • Cotterell, Arthur. The Imperial Capitals of China – An Inside View of the Celestial Empire. Londres: Pimlico. 304 páginas, 2007. ISBN 9781845950095. 
  • Ho; Bronson. Splendors of China's Forbidden City. Londres: Merrell Publishers, 2004. ISBN 1-85894-258-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciutat Prohibida Modifica l'enllaç a Wikidata