Civilització minoica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa dels principals jaciments minoics.

La civilització minoica va ser una cultura prehel·lenística de l'edat de bronze, desenvolupada a l'illa de Creta entre els anys 3000 i 1200 aC.[1] El seu nom és producte del seu descobridor Sir Arthur Evans,[2] que va relacionar el Palau de Cnossos, el més representatiu de la cultura, amb el palau del rei Minos i la llegenda del minotaure.

Ubicació geogràfica[modifica | modifica el codi]

L'illa de Creta està situada al sud-est de Grècia, al mar Mediterrani, al sud del mar Egeu, situada al centre de la comunicació marítima entre Àsia, Europa i Àfrica. L'illa de Creta rebia i distribuïa tant els àmbits culturals, comercials, com religiosos.

Història[modifica | modifica el codi]

Fresc dels Dofins, al mègaron de la Reina. Palau de Cnosos. Any 1500 aC.

Les primeres evidències de prehumans a Creta són de fa uns 130.000 anys, els homes moderns van arribar fa uns 10.000-12.000 anys.[3][4] No va seer fins 5000 a.C. en el Neolític quan va aprèixer l'agricultura i la civilització.

Els primers grups humans a assentar-se a Creta probablement van arribar des d'Anatòlia als voltants del 7000 aC. Van crear diferents assentaments a l'illa, un dels quals Cnossos. Aquests primers habitants vivien en barraques de fusta, tot i que amb el pas del temps van a anar canviant de material i van utilitzar maons de fang i teulades de fusta. Fabricaven eines de diversos materials, com os i pedres, i van fer figures de fang de representacions femenines i masculines, la qual cosa indica que ja tenien cert sentit religiós.

Es coneix relativament poc sobre l'estat de la civilització abans del 2700, per la poca aparició de restes metàl·liques, si s'exceptua la ciutat de Melos. A partir d'aquesta data, però, Creta comença a tenir auge, producte de la introducció del torn en la terrisseria i del bronze en la metal·lúrgia, a la qual cosa se li suma un augment demogràfic. Aquesta fase de la història minoica es coneix com Minoic antic o prepalacial (2600-2000 aC aprox.), i es comença a observar el creixement comercial que realitza Creta amb els països del Pròxim Orient i Egipte. Entre els productes d'importació es troba l'estany, inexistent a l'illa.

Durant aquesta època, la civilització minoica destaca per una organització comunal, culte a la fertilitat, agricultura i orfebreria avançades. Producte del seu posicionament estratègic, es desenvolupa fortament el comerç, i es crea la propietat privada, esdeveniments als quals s'hi sumen l'augment demogràfic, que dóna inici a l'etapa denominada Minoic Mitjà o dels Palaus Antics (2000-1700 aC aprox.), on es comença la construcció dels grans palaus de Festos, Malia, Hagia Triada, i el més conegut i important de tots, Cnossos.

L'economia es basa en aquest període, a més d'en el comerç, en el cultiu del blat, la vinya i l'oliva, a més de la ramaderia, i en resulta una economia rica, que la manté allunyada dels esclats socials.

Cultura palatina[modifica | modifica el codi]

La característica principal de la civilització són els seus assentaments a l'entorn d'un palau central, un complex civil al servei de l'assentament. El primer palau descobert fou el de Cnossos, el més gran. S'han trobat també restes d'altres palaus, d'alguns dels quals no se sap ni el seu antic nom i reben el nom modern: Zakros, Malia, Festos, Càndia, Hagia Triada, Gortys, i els llocs de Tilisos, Kamilari, Mirtos i Palakaistros. Cnossos va exercir, almenys per un temps, una gran hegemonia sobre la resta de l'illa.

La civilització es divideix en quatre grans períodes:

  • Prepalatí 2600-2000 aC (Minoic Antic: MA II i MA III).
  • Palatí I 2000-1700 aC (Minoic Mitjà: MM I i MM II) amb Cnossos, Màlia i Festos.
  • Palatí II: 1700-1400 aC (Minoic Mitjà: MM III, i Minoic Recent: MR I A i MR II B); amb Festos, Zacros, Hàgia Tríada i Gortis.
  • Postpalatí: 1400-1100 aC (Minoic Recent: MR III) amb el nou palau d'Hàgia Tríada.

Vers el 1700 aC, els palaus foren destruïts, aparentment per un terratrèmol. Una teoria és que la destrucció del 1700 aC fou produïda per l'emigració dels luvites, un poble d'Àsia Menor, però de moment no és més que una teoria. En tot cas, es va passar d'una escriptura jeroglífica a una de lineal (lineal A), que més tard evolucionà vers la lineal B.

Ocàs i l'Atlàntida[modifica | modifica el codi]

Cap a l'any 1700 aC, els palaus van ser destruïts: hi ha indicis que un terratrèmol va afectar de manera important Creta. Aquesta teoria té suport gràcies al descobriment del temple d'Anemospilia per l'arqueòleg Sakelarakis, on apareixen els cossos de tres persones (una d'elles víctima d'un sacrifici humà), que van ser sorpreses per l'esfondrament del temple.

Algunes teories postulen una possible invasió per part dels hitites des d'Anatòlia (actual Turquia). Però no va ser cap cop fatal; se'n van reconstruir els palaus i va començar l'apogeu de la civilització, el Minoic Recent, o dels Palaus moderns (c. 1700-1400 aC).

Segons les llegendes i els escrits (especialment de Tucídides), durant aquest temps, la civilització minoica s'hauria convertit en una talassocràcia, representada per la llegenda del rei Minos, que se suposa que va viure en aquesta època, i que tenia el poder d'exigir joves atenesos per sacrificar-los al minotaure.

Mentre vivia el seu moment d'apogeu, la civilització minoica es va tornar a enfonsar, aquesta vegada per sempre. Els palaus van tornar a ser destruïts, probablement per l'erupció del volcà de l'illa de Thera (actual Santorí), que és a 112 km al nord-est de Creta, erupció que va crear ones expansives que van produir sismes submarins i terratrèmols. Després de la destrucció, els micènics van ocupar l'illa. Havia desaparegut la civilització minoica.

L'erupció del volcà de Thera va ser al voltant del 1628 aC. El volum del material llançat per l'erupció s'ha calculat en 80 km³. Alguns llocs van ser colgats per 60 m. de cendra. És possible que la llegenda de l'Atlàntida parli de la destrucció de la civilització minoica.

Fresc del salt del toro a Cnossos.

Art minoic[modifica | modifica el codi]

Entre el més important de l'art minoic destaquen les seves obres de ceràmica. El minoic primerenc es va caracteritzar pel decorat policromat de motius blancs i vermells, i dibuixos d'espirals, triangles, línies corbades, creus, figures de peixos, etc. Posteriorment, en el període recent, s'hi afegeixen més colors que adopten, moltes vegades, formes esfèriques, i decorades amb escenes de cort més naturista i figuratiu. Però, sense cap dubte, el més característic d'aquesta rica cultura són els frescos. Les escenes representaven la vida a l'illa, recorrent a temes com les processons, sacrificis, danses, lluites amb braus, etc. Tenen un estil geomètric i són, comunament, monocromàtics. També van desenvolupar figures humanes i de déus, normalment femenines i amb trets sexuals poc accentuats. També en destaca el desenvolupament de joies, gots d'or i pedres precioses, productes pels quals es van fer coneguts fora de l'illa. Pel que fa a la roba, els homes minoics usaven normalment teles del llom i faldilles tipus escoceses. Les dones, per la seva banda, túniques que els arribaven al llombrígol i faldilles. Els models en roba van donar, igual que la resta de l'art, èmfasi a figures geomètriques.

Tauleta ceràmica amb escriptura sil·làbica lineal B.

Escriptura[modifica | modifica el codi]

La seva escriptura va ser jeroglífica al començament, del 1900 al 1700 aC. Posteriorment, va evolucionar cap a una escriptura fonètica, denominada sil·làbica lineal A (1700-1450 aC), que es transforma posteriorment en la sil·làbica lineal B (1450-1400 aC). La lineal B és l'única que ha estat desxifrada (el 1953, per l'arquitecte anglès Michael Ventris). La lineal B era un dialecte grec predòric que es considera precursor del grec antic. Aquest llenguatge va ser adoptat pels micènics, tot i que només s'utilitzava en els escrits administratius (burocràcia del palau i control dels magatzems).

Aspectes socials[modifica | modifica el codi]

La seva religió era politeista amb deïtats antropomòrfiques, excepte la gran dea mare, dea de la fertilitat, que més endavant es diria Senyora del Laberint. El culte se'n feia als petits santuaris, als palaus o a les coves. El brau, símbol de fertilitat, apareix als murals de Cnossos, i a la llegenda de Minos i el Minotaure. Embalsamaven els morts, fent-hi servir mel.

La població de Creta a l'època de l'apogeu fou de gairebé mig milió de persones i, per tant, l'agricultura havia de ser molt productiva. El comerç, amb les exportacions d'orfebreria i uns altres productes, feia de l'illa un punt important de la mar Egea. La societat estava compartimentada en especialitzacions, cadascú amb el seu ofici.

El lideratge el tenia el senyor del palau, que aparentment es deia Minos (que devia ser un títol i no el nom), que cada any renovava el mandat mitjançant l'enllaç amb la gran dea mare, representada per una sacerdotessa, vestigi d'una societat matriarcal neolítica. Cada família disposava de terres pròpies i sembla que no hi havia esclaus, o n'hi havia molt pocs. Els pobles no estaven fortificats; per tant, podem suposar que vivien en pau. La marina, malgrat que era important, era de finalitat comercial i no militar.

La civilització va estendre la seva influència a les Cíclades durant el segon mil·lenni, però no hi ha informació que s'hi fes cap colònia. També van estendre la seva influència a la Grècia continental, que va originar la civilització micènica

Final[modifica | modifica el codi]

La civilització es va acabar després del 1200 aC amb l'establiment a Creta dels doris.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Ancient Crete" in Oxford Bibliographies Online: Classics, offers a scholarly guide to the academic literature on this topic.
  2. Durant, Will. «The Life of Greece». A: The Story of Civilization. II. New York: Simon & Schuster, 1939. 
  3. Wilford, J.N., "On Crete, New Evidence of Very Ancient Mariners", The New York Times, Feb 2010
  4. Bowner, B., "Hominids Went Out of Africa on Rafts", Wired, Jan 2010
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Civilització minoica Modifica l'enllaç a Wikidata