Civitas sine suffragio

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Civitas sine sufragio és una expressió en llatí que vol dir «ciutadania sense dret a vot» i amb ella es designava un tipus de ciutadà o nivell social dins la República Romana que garantia tots els drets de la ciutadania romana llevat del dret a votar en les assemblees populars. Aquest estatus es va aplicar primer a algunes ciutats estat que van ser incorporades a la república després del trencament de la lliga llatina l'any 338 aC. Aquesta mateixa política es va fer servir quan es van incorporar regions quan Roma va esdevenir un imperi.[1]

La civitas sine suffragio es concedia a un municipium, és a dir a una entitat administrativa que representava un grup establert de ciutadans i, per mitjà d'aquesta entitat, tots els ciutadans adscrits a ella n'assolien l'estatus. Els drets principals que implicava aquesta designació tenien relació amb: el comerç (comertium), el matrimoni (conubium) i el lliure moviment (migratio). Al mateix temps implicava un seguit de deures envers l'estat romà: el servei militar quan fos requerit i el pagament d'algunes taxes.[2] Algunes ciutats a les quals se'ls va concedir aquest estatus jurídic es van plantejar, amb el temps, si valia la pena o no continuar amb aquesta condició o si, tenint en compte els pros i els contres, potser era millor tornar als antics tractats i aliances entre ciutats. Aquest va ser el cas de les ciutats formades per colons grecs al sud de la península Itàlica, entre elles Neapolis, que fins i tot quan el senat li va oferir ciutadania plena, van preferir un pacte entre iguals abans d'acceptar el que per a ells era una relació de submissió.[3] En el cas de les ciutats del Latium se'ls oferia juntament amb la civitas sine suffragio una bona quantitat de terres. Des del punt de vista del senat romà, sortia més a compte donar terres si a canvi es creava el sentiment de pertinença a un mateix país i s'evitava tenir enemics a prop. Pel que fa a les ciutats més llunyanes a Roma es va preferir la condició d'aliats, que expressaven mitjançant la fórmula jurídica socii populi Romani.[2]


Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Sherwin-White, A.N.. The Roman Citizenship. Oxford University Press, 1973. 
  • Bermudo, José Manuel; Velasco, Juan Carlos. Libertades, derechos, emancipación. Barcelona: Horsori, 2010. ISBN 978-84-96108-84-4. 
  • Eckstein, Arthur M. Mediterranean Anarchy, Interstate War, and the Rise of Rome. University of California Press, 2007. ISBN 978-0-520-93230-2. 
  • Humbert, Michel. Municipium et civitas sine suffragio. L'organisation de la conquete jusqu'a la guerre sociale. Boccard, 1978.