Clara Campoamor Rodríguez
 Fotografia de Campoamor el 1931 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Clara Campoamor Rodríguez Martinez 12 de febrer de 1888 Madrid |
| Mort | 30 d'abril de 1972 (als 84 anys) Lausana |
| Lloc d'enterrament | Cementiri de Polloe (Sant Sebastià) |
| Diputada al Congrés dels Diputats | |
| 1931 – 1933 | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Espanya |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | Advocada |
| Partit | Partit Republicà Radical |
 | |
 | |
.svg){kind=small}
Clara Campoamor Rodríguez (Madrid, 12 de febrer de 1888 - Lausana, Suïssa, 30 d'abril de 1972) fou una advocada, escriptora i política activa durant el període de la Segona República Espanyola i defensora dels drets de la dona.
Contingut
Biografia[modifica]
Va néixer a Madrid i va ser batejada com Clara Campoamor Rodríguez, filla de Pilar Rodríguez Martínez, costurera, i Manuel Campoamor Martínez, comptable en un diari. La seva família paterna provenia de Cantabria i Astúries, y la materna de Madrid i Toledo. El matrimoni va tindre dos fills més, dels que únicament va sobreviure Ignacio, que va ocupar posicions responsables polítiques durant la Segona República.
El 1898, amb deu anys d'edat, la mort del seu pare va fer que Clara deixes els seus primers estudis per col·laborar en l'economia familiar. Va estar treballant de modista, dependenta de comerç i telefonista, i en les oposicions de juny de 1909 va aconseguir una plaça com auxiliar femenina de segona classe del cos auxiliar de Telègraf del Ministeri de la Gobernació, amb destins successius a Zaragoza (uns mesos) i a San Sebastià (quatre anys). El 1914, va guanyar una plaça al Ministeri d'Institució Pública, amb la primera posició a les oposicions, el que li va permetre tornar a Madrid, on va ser destinada com a professora especial de taquigrafia i mecanografia en les Escoles de Adultes. Durant els anys següents va alternar aquest treball amb els de traductora de francès, auxiliar mecanògrafa en el Servei de Construccions Civils del propi Ministeri, i secretaria de Salvador Cánovas Cervantes, director del diari conservador, maurista, La Tribuna, treball que li va portar a interessar-se per la política i a publicar algun article.
Després de realitzar aquests treballs i obtenir el títol de Dret per la universitat de Madrid, s'incorpora al Partit Republicà Radical el 1929. Dos anys més tard, és elegida pel poble de Madrid per ocupar un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. Va destacar com a diputada, principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l'elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 31 d'octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l'home i de la dona a l'estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d'aquell mateix any, a l'article 36. No va poder renovar el seu escó el 1933.
En la defensa del vot femení, fou abandonada pel seu propi partit, i va comptar només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, que sempre va votar solidàriament amb la causa de la dona d'acord amb els articles presentats per Campoamor. Altres sectors favorables al sufragi universal femení foren Esquerra Republicana de Catalunya i part de la dreta.
Més tard, el 1936, va escriure un llibre recordant aquells moments, amb gran amargor i solitud política, que ella mateixa va anomenar: "El meu pecat mortal, el vot femení i jo".[1] Aquell mateix any s'exilià i es va establir a Buenos Aires durant més d'una dècada. Mai més no va tornar a Espanya; dotze anys de presó l'esperaven.
En 1955, es va instal·lar a Lausana (Suïssa) on va treballar en un bufet d'advocats fins que va perdre la vista. Va morir de càncer el 30 d'abril de 1972. Les seves restes van ser traslladades dies després al cementiri de Polloe a Sant Sebastià (Guipúscoa), i es conserven en el panteó de la família Monsó Riu per ser Clara padrina de la família.
Obres publicades[modifica]
- El derecho de la mujer en España (1936)
- Mi pecado mortal
- Campoamor, Clara. El voto femenino y yo (en castellà). Editorial Horas y Horas, 2006 [Consulta: 9 març 2011].
- La revolución española vista por una republicana
Reconeixements pòstums[modifica]
- Nombroses places i carrers de l'Estat Espanyol duen el seu nom.
- Nombroses cases de cultura i associacions de dones de tot l'Estat porten el seu nom.
- Nombroses escoles públiques duen el seu nom. Exemples: a Miguelturra (Ciudad Real), a San Martín de la Vega i Fuenlabrada (Madrid), a Totana (Múrcia), a Llangréu (Astúries) ...
- Nombrosos instituts de secundària duen el seu nom. Exemples: a Móstoles i Getafe (Madrid) i a Huelva (Andalusia).
- A Barcelona, hi ha uns jardins que duen el seu nom al barri de les Corts.[2]
Cinema[modifica]
| Any | Pel·lícula | Director/a |
|---|---|---|
| 2011 | Clara Campoamor, la dona oblidada | Laura Mañá |
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Campoamor, Clara. El voto femenino y yo (en castellà). Editorial Horas y Horas, 2006, p. 13 [Consulta: 9 març 2011].
- ↑ «Jardins Clara Campoamor» (en català). Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 10 novembre 2015].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clara Campoamor Rodríguez |
- Universitat de València (castellà)
- Clara Campoamor: Una mujer, un voto (castellà)
- Associació feminista Clara Campoamor (castellà)
- Clara Campoamor al blog d'Iñaki Anasagasti (castellà)
