Claudio Merulo

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaClaudio Merulo
Claudius Merulus.jpg
Biografia
Naixement 8 abril 1533 (Gregorià)
Correggio
Mort 4 maig 1604 (71 anys)
Parma
Activitat
Ocupació Organista i compositor
Professors Gioseffo Zarlino i Tugdual Menon
Instrument Orgue i orgue
Modifica les dades a Wikidata

Claudio Merulo (Correggio, 8 d'abril de 1533Parma, 4 de maig de 1604) fou un compositor italià del Renaixement.

El seu verdader nom era Merlotti. Des de la seva infància mostrà extraordinaris aptituds per la música, i nen encara, coneixia molts instruments. Deixeble primer d'un mestre francès anomenat T. Menon i després de Donati, més tard (1556) passà Brescia com a organista i d'allà malgrat que el contracte era de cinc anys passà a Venècia per a perfeccionar els seus estudis. El 1577 succeí com a organista de la Basílica de Sant Marc a Parabosco (abans havia estat segon organista junt amb Annibale Padovano), i adquirí gran celebritat, sent cridat el 1588 a la cort de Parma per a ocupar la plaça d'organista en la cort de Ranuccio I. El 1587 treballà coma organista de la catedral d'aquesta ciutat, i el 1591 de l'església de "Santa Maria della Steccata".

El 1586 també havia estat editor de música i constructor d'orgues, en societat amb F. Betanio, societat que es dissolgué ben aviat, continuant l'activitat Merulo sol. Publicà moltes obres de Palestrina, G. Gabrieli i altres. Desenvolupà una intensa activitat didàctica (entre els seus alumnes tingué el brescià Fiorenzo Maschera,[1] al bergamasc Guglielmo Arnone,[2] el venecià Francesco Stivori el friülà G. B. Mosto, el perugià Gerolamo Diruta i,[3] Camillo Angleria), i també demostrà un interès més pràctic per l'orgueneria, construint orgues ell mateix i fent aplicar diverses modificacions a l'orgue de Sant Marc de Venècia.

Merulo compositor[modifica]

L'excel·lència de Merulo com a compositor s'evidència sobre tot en la seva producció organística. Ja els seus contemporanis el consideraven un extraordinari executant i intèrpret, i en les seves obres s'hi troba sovint confirmació d'aquells testimonis, bastant l'aspecte tècnic per posar de relleu l'impuls que donà aquest compositor al desenvolupament del llenguatge organístic. Són especialment significatives les toccate, en les que s'elaboren els models proposats per Andrea Gabrielli: ja no són vehicles per a una improvisació de tall virtuosístic, sinó que adquireixen la configuració d'una forma acabada, de característiques homogènies i clarament delineades. Merulo, en realitat, amplià l'estructura formal de la toccata, aplicant un esquema que pot variar entre TRT i TRTRT, sent T toccata i R ricercare; en la practica, uní els elements d'improvisació, típics fins Gabrielli, altres elements d'escriptura imitativa, precisament el ricercare. A més, canvià profundament l'estil de la toccata, en relació amb els rígids cànons que aplicaven Gabrielli i Padovano, i fins i tot algun deixeble seu, com Diruta.

Aquest estil és, amb freqüència àgil i flexible, ric en sortides virtuosístiques que, malgrat tot, no tenen un fi en si mateixes sinó que són funcionals amb el pla escollit, airós i elegant, basat en una inventiva molt fresca i variada, que es val d'agosarades combinacions d'acords, despatxant-se en esquemes contrapuntístics complexes i inesgotables. Precursora del binomi tocat-fuga que es desenvoluparia immediatament després, la toccata de Merulo assumeix un nou significat i una cohesió distinta, basant-se en una escriptura harmònicament més refinada, capaç d'assolir una dimensió colorista sumptuosa i brillant, que emparenta al compositor amb les expressions més enginyoses i elegants de l'estil venecià: en la continuïtat de mida i temps es desenvolupa una trama sonora que combina acords amb figuracions múltiples, per els que s'anticipa, encara amb una certa prolixitat, la inquietud formal de les escoles organístiques posteriors.

El mateix ocorre, encara que en menor grau, amb altres produccions de Merulo, com les cançons a la francesa, les misses i els ricercari. Aquests últims mereixen especial atenció, encara que fonamentalment proposin models menys originals; efectivament, s'adeqüen més aviat al ricercare-motet típic del segle XVI, com està prefigurat en A. Willaert. No s'adscriuen, per exemple, a la innovador reducció de la quantitat de temps que proposà Gabrielli: molt pocs són monotemàtics i, en la seva majoria, presenten set o vuit temes, desenvolupats envers a unes formulacions harmòniques que, en relació amb les obres anàlogues de Gabrielli, tendeixen a un llenguatge contrapuntístic més eufònic: però això, a la vegada, en l'aspecte polifònic, no conté tants motius d'interès, i amb freqüència sent ressent d'un excés d'adorns, coloratures i altres recursos d'indole virtuosística.

Exemples[modifica]

Així, en la Messe d'intavolatura d'organo (Llibre IV, Venècia, 1568), el compositor no s'aparta dels models de missa per a orgue instaurats per M. Cavazzoni; mentre que el desenvolupament contrapuntístic exhibeix certa prolixitat estàtica, per contra sembla notable l'habilitat per la elaboració del cant ferm, en versicles molt desenvolupats, que tracta a base d'adorns constants, de ric petjada i indiscutible coherència formal. Cal assenyalar que els seus tres volums de Canzoni d'intavolatura d'organo no contenent exclusivament composicions originals, sinó també, en part transcripcions de cançons anteriorment compostes, sense coloratures, per a quatre instruments melòdics: també en aquest aspecte, junt a Vicentino i el seu deixeble F. Maschera, Merulo s'ubica entre els primers cultivadors del gènere, desenvolupant-lo amb un accentuat gust per les formes opulents i ajudant-se contínuament d'expedients formals que arriben alterar concretament el material temàtic original, amagant-lo darrera d'una verdadera cortina d'adornaments.

Lamentablement s'ha perdut la música que va compondre per a Le Troiane de Lodovico Dolce (1566), les que va escriure per les noces de Francesc I de Mèdici amb Bianca Cappello (1578) i les que proporcionà a La Tragedia de C. Frangipane, representada en honor d'Enric III de França (Venècia, 1574). De la música per aquesta última obra, el mateix Frangipane va haver d'escriure:

« <Tots els recitadors han cantat en suavíssims concerts, ara sols, ara acompanyats, i al final el cor de Mercuri era d'instrumentistes, que tots tenien els distints instruments que s'hagin tocat mai>. »

Deixà les següents composicions:

  • Il primo libro de madrigali a cinque voci (Venècia, 1566);
  • Liber primus sacrarum Cantionum quinque vocum (Venècia, 1578);
  • Il primo libro de Motetti a cinque voci (Venècia, 1578);
  • Liber secundus Cantionum quinque vocum (Venècia, 1578);
  • Il primo libro di Madrigali a quattro voci (Venècia, 1579);
  • Il primo libro de Madrigali atre voci (Venècia, 1580);
  • Il primo libro de Motetti a sei voci (Venècia, 1583);
  • Il secondo libro de Motetia a sei voci (Venècia, 1593);
  • Il secondo libro de Madrigali a cinque voci (Venècia, 1604);
  • Toccate d'intavolatura d'organo (Venècia, 1604);
  • Il terzo libro de Motetti a sei voci (Venècia, 1606);
  • Ricercari da cantare a quattro voci (Venècia, 1608).

En les Antologies de l'època s'hi troben també gran nombre de composicions de Merulo.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Claudio Merulo Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 799. (IBSN 84-7291-2281-2)
  2. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 6, pàg. 327 (ISBN 84-239-4506-5)
  3. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 18, 1ª, part. pàg. 1455 (ISBN 84-239-4518-9)